dimarts, 13 de gener de 2009

FRANCESC DE MONTPALAU I SOLANELL, ambaixador del General de Catalunya


Francesc de Montpalau va néixer a Argelaguer l'any 1600. Va ésser monjo sagristà de Ripoll i abat de Banyoles per voluntat del rei francès Lluís XIII (1642-1674) i alhora comendatari de Cuixà (1648-60) i segrestador de les rendes del monestir de Canigó (1652-74). Després de la revolta contra la monarquia hispànica, la Generalitat el va enviar d’ambaixador a París. Mort a Cuixà el 1674, va ésser enterrat a Banyoles a la mateixa tomba de l’abat Mantilla.

El 27 de gener de l'any 1600, Narcís Teixidor, rector d'Argelaguer va escriure en el llibre de baptismes:
Vuy, als vint i set del mes de janer ant mill sis-sens, fonch batejat Francisco, Gaspar, Domingo, C arlos, fill llegítim i natural del senyor don Gaspar Monpalau i de la senyora dona Elena, sa muller; foren padrins lo senyor don Carlos Alamany, de Tortellà i la senyora Ana Solanell de la vila dde Ribes; per mi, Narcís Teixidor, prevere i rector de dit lloch, 27 de janer 1600.

Quan va ésser adolescent va iniciar-se en la vida religiosa en el monestir benedictí de Santa Maria d'Amer i en el de Ripoll. El 7 de setembre de 1621, el seu germa fra Ramon, monjo no profes, va renunciar a favor del seu germà, Bernat, hereu del castell de Montpalau, tots els drets que li poguessin pervindre del seus pares, Gaspar i Helena, excepte trenta lliures que el seu pare o el seu hereu havien de donar-li cada any per la compra de llibres o coses d’utilitat durant el seu vivent. Fra, Ramon va disposar que després de la seva mort les trenta lliures les pogués cobrar el seu germà fra. Francesc, mojo del monestir de Ripoll. Més tard, fra, Ramon, el 8 de gener de 1629, va signar, també a Ripoll, una reserva de trenta lliures barceloneses anuals per després de la mort, de Josep de Montpalau, seglar i germà d’ambdós.

Francesc de Montpalau es va doctorar en dret civil i religiós i va ser nomenat sagristà de Ripoll. Aquest càrrec li va significar poder representar l’estament eclesiàstic en les reunions del Consell de la Generalitat. D’aquesta manera va participar en la seva primera representació de Catalunya. Amb vuit diputats més, Francesc de Montpalau va personar-se davant del virrei per protestar contra contra uns pregons contraris als privilegis, usos, pràctiques i costums del Principat.

En aquella època Catalunya era víctima de la política del comte duc d'Olivares que pretenia, poc a poc, convertir-la en una província més d’una Castella, del tot uniforme pel que fa a costums, privilegis i llengua. A més, continuava l’acantonament de tropes a la frontera per la guerra amb França i el desig del comte duc d’aconseguir poder fer lleves de catalans per portar-los a les guerres que la corona sostenia a Itàlia.

Tot plegat va portar a la sublevació dels catalans envers Espanya. Per tal de sufocar la revolta el rei d'Espanya va enviar un gran exèrcit, de manera que als catalans no van tindre més remei que demanar ajut a França. Amb l’ajut dels francesos els catalans van poder aturar els invasors a Barcelona en la batalla de Montjuïc. En aquells moments, Francesc de Montpalau, monjo cambrer de Ripoll, va formar part d'una ambaixada al Consell de Cent per tractar sobre la creació d'un batalló organitzat en base dels municipis.

Un cop assentada l'aliança entre Catalunya i França el rei Lluís XIII va nomenar abat del monestir de Banyoles, Francesc de Montpalau, càrrec que comportava la jurisdicció plena sobre la vila de Banyoles i de tots els pobles que estaven dins del límits de l'abadiat.

Per la seva part el seu germà, Ramon de Montpalau era paborde de Berga al monestir de Ripoll. Com a abat de Banyoles, Francesc de Montpalau, a més de regir el cenobi, participava en totes les reunions de la Diputació i en totes les juntes de guerra.

El 17 de gener del 1643, el comte duc va perdre la seva influència envers el rei d'Espanya. Paral·lelament, el 14 de maig del mateix any, el rei de França, Lluís XIII va mori i va ésser succeït per Lluís XIV. Arran que Lluís XIV encara era un nen el cardenal Mazzari manava el regne, amb la participació de la mare del rei i germana de Felip IV.

En aquell punt, la guerra estava plena d’incerteses. Llavors, Catalunya va enviar ambaixadors a la reina regent de França, Anna d'Àustria mare de Lluís XIV i germana del rei d'Espanya Felip IV. Els ambaixadors escollits van ésser Francesc de Montpalau, representant de la Diputació, i Francesc Solà, representant del Consell de Barcelona. Els ambaixadors van demanar més tropes i material per tal de resistir els atacs dels terços sobre Tarragona, Balaguer i Lleida. Arran de les gestions dels ambaixadors, la monarquia francesa va rellevar el mariscal en cap de les tropes franceses a Catalunya, La Motte i va enviar en el seu lloc un príncep de sang reial, Enric de Lorena, comte d'Harcourt, i cosí de Lluís XIV. Tot i això, les tropes franceses establertes tant de temps a Catalunya comportaven els mateixos problemes que els terços, cosa de la qual Montpalau, també, es queixava. França va enviar un visitador general per veure com estaven les coses, però només va dedicar el temps a recollir els lligams històrics entre França i Catalunya que existien en els arxius del país. Mentrestant a França es va jutjar el mariscal La Motte a qui s’acusava d'haver-se quedat diners de França que venien en ajuda de Catalunya i d’usar de manera arbitrària i capriciosa el poder que li havia estat atorgat.

En aquest plet va participar Francesc de Montpalu que va aclarir diverses exageracions sobre l’actitud del mariscal. També va demanar que s'alces el segrest sobre les rendes eclesiàstiques que el rei de França havia imposat. Francesc de Montpalau va tornar de la seva primera ambaixada el 30 de gener del 1645, i el 31 va presentar la relació de les seves gestions a la Generalitat.

El virreinat d'Enric de Lorena va significar uns anys de clar predomini francès a Catalunya, en aquest temps Francesc de Montpalau va ésser nomenat abat de Sant Pere de Galligans. La ciutadella de Roses va rendir-se als francesos, i el terç de fra Titus de Branchaggio va ésser derrotat. Va caure presoner el marquès de Mortara.

Quasi tot l'any 1647 l'abat va romandre a Barcelona, on participava en tots els consistoris de la Generalitat. El 1649 hi havia com a virrei Schomberg, els terços continuaven pressionant Catalunya i els soldats de França la tractaven com a terra conquerida. A més a França havia sorgit la Fronda que era una unió de nobles rebels que volia aprofitar la minoria d'edat de Lluís XIV per assolir més poder. Catalunya va haver d'enviar un altre cop a l'abat cap a París. Montpalau per demanar diners, vaixells, soldats i una relació menys hostil de la tropa envers el poble català. El 26 de febrer del 1650, l'abat va exposar la relació del que havia fet a París als diputats i consellers reunits en sessió extraordinària. Tanmateix, aquell any l’actitud dels francesos, els èxits de les armes de Castella, i en inferior mesura la sequera i la pesta van decantar els catalans cap a una tornada a la unió amb Espanya. Mentrestant, el rei de França va nomenar Francesc de Montpalau canceller de Catalunya.

El 1651, el mariscal Marsin amb la major part de la cavalleria francesa i molts peons van abandonar la defensa de Barcelona per acudir a ajuntar-se amb els partidaris de posar Enric de Borbó en el tro de França. Finalment, Barcelona va capitular i amb ella les places més importants de Catalunya,. El 1652, la Fronda va ésser derrotada i Mazzari va poder tornar a París, mentre que les darreres tropes franceses es van replegaven cap al Rosselló. Amb elles van marxar els catalans que no volien transigir amb Castella, entre ells hi havia Francesc de Montpalau, qui va romandre al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Des d'allí va continuar exercint com a abat de Banyoles fins que el 16 de maig de 1654, Felip IV va nomenar abat del monestir Carles Desgüell.

La guerra va continuar amb diverses topades entre els partidaris de la unió amb França i les tropes de Castella. Fins que el 1660 es va signar la pau entre Espanya i França. El resultat va ésser que Catalunya es va mantenir com a regne sobirà dins la corona d'Espanya. Mentre que Lluís XIV al Rosselló va jurar conservar els privilegis de l’antic comtat català. Llavors va formar-se un Consell en el qual Francesc de Montpalau va formar-ne part. L’autonomia del Rosselló va funcionar fins que la Revolució Francesa va abolir els privilegis feudals. Llavors, en nom de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, les particularitats catalanes van ésser perseguides, més o menys , de la mateixa manera que el comte duc d'Olivares volia fer abans en el conjunt del Principat. Les guerres entre Espanya i França van continuar

El 4 de maig del 1674 va morir a Cuixà, Francesc de Montpalau, fill d'Argelaguer que doctorat en dos drets havia estat monjo sagristà de Ripoll, diputat del General, ambaixador a París, canceller de Catalunya, conseller de Perpinyà, abat de Banyoles, president de la Congregació,, comendatari de Cuixà, i administrador de Canigó.


Constans, Lluís. Francesc de Montpalau Abat de Banyoles, ambaixador del general de Catalunya. Institut d’estudis Catalans, Barcelona. 1949

© Xavier Valeri

Cap comentari: