dissabte, 23 de juliol de 2011

DEL LLOBREGAT A SANT ESTEVE DE VILA-RASA. VALLS DEL MONTCAU . BAGES

El Joan Escoda Prats, sherpa emèrit de les Valls del Montcau, encapçalava l’expedició que ens portaria, a la Rosa Planell Grau, al Miquel Pujol Mur, i a l’Antonio Mora Vergés, des dels Tres Salts, dits també ‘ els Ulls del Llobregat’, fins a Sant Esteve de Vila-Rasa.



El barranc dit de Sant Esteve, pel que fa a les tines de pedra seca, té força menys importància que la riera del Flaquer en el terme del Pont de Vilomara; únicament en el tram final, quasi al davant del Llobregat, hi ha un parells de grups rellevants d’aquestes edificacions.




Superàvem – no sense dificultats – els trams inundats del camí, que ens deixarà finalment davant l’església de Sant Esteve ; és ressenyable el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior , i davant la porta , dins d’un espai voltat per una paret de pedra, el petit cementiri.



El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l’església s’esmenta com a parròquia de Sant Esteve de Vilarasa , al 1282 ja com a sufragània de la parroquial de Talamanca; d’aquesta situació subsidiària en tenim constància en altres documents com el del 1685.

Al 1636, data que apareix al portal, l’església fou remodelada i/o reconstruïda profundament.

La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda.
L’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals.

Actualment l’edifici no té culte habitual.

L’indret, malgrat l’existència d’una cantera relativament propera , transmet alhora gravetat i serenor.

Esperem haver superat amb nota, l’examen dels nostres sherpes per les terres de la Catalunya interior