Seguint la CN 260 de Puigcerdà a la la Seu d’Urgell, passat Martinet, hi ha una cruïlla a mà dreta que mitjançant una estreta i revoltada carretera condueix fins al poble d’Estamariu. És situat a una alçada de 1084 metres. El nom d’Estamariu que apareix documentat a la consagració de la catedral d’Urgell (Stamariz) segons Joan Coromines és preromà, d’arrel bascoide, i sens dubte fa referència al fet que és troba en un lloc ‘clos’, aïllat, recondit ,....
Es localitza a la carretera que ens portaria a Bescaran; en l’antic cementeri del poble, es troba situada l’església de Sant Vicenç que va ser la parroquial fins al segle XVIII, en que va ser substituïda per la de Santa Cecilia, al centre de la població. D’Aleshores ençà exercint com a capella del cementiri, diríem que sortosament, va caure en l’oblit.
El senyor Planes – quin telèfon figura en un cartell que hi ha a la porta- ens van atendre molt cordialment ,i ens va permetre accedir a l’interior del temple; finalment aconseguíem veure l’antiga parròquia de Sant Vicenç d’Estamariu !
Té planta basilical i la data de la seva construcció és de vols de l’any 1040 amb una claríssima influència de les tipologies constructives llombardes. És un edifici romànic de tres naus, capçades a llevant per tres absis. S’ha reconstruït i netejat recuperant l’espai del enderrocada tercera nau i l’any 1999 s’ha reconstruït la teulada de fusta. En la seva primera construcció també era de fusta, però en reformes posteriors és va voler cobrir amb volta de canó i les parets no van resistir el pes de l’obra i es van esfondrar. L’absis de la nau central és ornamentat amb arcuacions llombardes i lesenes del segle XI. L’absidiola meridional sense ornamentació i amb la finestra tapiada segurament podria ser del segle següent. Les naus estan separades amb cinc arcs que arrenquen de quatre columnes cruciformes.
Ens crida l’atenció el petit porxo-comunidor que dona entrada al cementeri i l’església. Tenim vers aquestes construccions una confessada debilitat.
La Fundació Sant Vicenç d’Estamariu ha tingut com a objectiu prioritari la restauració de l’església i dels seus frescos. El bisbat d’Urgell els va cedir l’ús de l’edifici, i moltes institucions públiques i privades van col•laborar per aconseguir el finançament necessari sense el qual no s’hagués poder fer el retrobament d’aquest tresor artístic.
Les pintures estan realitzades amb la tècnica del fresc, amb aplicació dels pigments damunt d’una capa de calç humida. Cal destacar la riquesa de la paleta cromàtica amb la utilització de pigments cars com l’atzurita i el cinabri. Hi ha representat, malgrat que només és visible la part inferior, el Crist en majestat. Amb el Tetramorf- els símbols dels Evangelistes- al seu entorn. A sota mateix hi ha un fris on s’alternen petits animals simbòlics i testes de màrtirs. Més avall hi ha dos registres més, un que representa el col•legi apostòlic i l’inferior un seguit de bustos de màrtirs dels qual es conserva clarament el de santa Àgata, amb la inscripció que la identifica i un altre molt esborrat. Probablement incloïa també la figura de sant Vicenç, a qui està dedicada l’església.
Al MNAC, des de l’any 1906, hi ha un baldaquí i un retaule procedents d’aquesta església. El retaule, gòtic, és dedicat a Sant Vicenç i conté escenes de la seva vida i martiri. Aquest retaule ha donat nom a un pintor, el Mestre d’Estamariu , del segle XIV, que feu altres obres al mateix bisbat d’Urgell. El baldaquí, amb capitell policromats de tradició romànica, conté a l’interior pintures del mateix pintor.
Benaurances pel retrobament tant pel seu valor artístic com per esser una part de la nostra història.
Ens deixa un enllaç per completar aquesta informació :
http://www20.gencat.cat/docs/Patrimoni/01_pat_bits/04_noticies/08_novembre_2008/enlla%C3%A7os/Estamariu.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada