dimecres, 27 de juliol de 2011

SANT JULIÀ DE LLIÇÀ D’AMUNT. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Rebia una trucada telefònica mentre preparava aquesta crònica; la meva mare havia caigut, idèntica situació, però aleshores mentre caminava en direcció a Sant Esteve de Palaudaries em succeïa l’any 2.009 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sortiem-de-sabadell-unicament-el-feliu.html
Sortosament, aleshores i ara, sembla que serà únicament un ensurt.

La parròquia de Sant Julià, documentada des del principi del segle XI, apareix sovint a la documentació amb un altar de Santa Maria, existent ja el 1075.

fou integrada a la Baronia de Montbui l’any 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell reclamava com a part de l'herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de Gombau. Les parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries no es van separar mai més del terme i, després, baronia de Montbui i com a part integrant d'aquesta foren propietat dels descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona (1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836, data en què es consumà l'esquarterament de l'antic terme de la baronia.

Inicialment, depenia del vescomte de Barcelona, després va passar a dependre del Bisbat de Barcelona ; el 1149 el bisbe, Guillem de Torroja, amb l'assentiment dels seus canonges, va unir l'església i els drets de la parròquia de Sant Julià al monestir de Sant Miquel del Fai, que ja posseïa diferents alous dintre el seu terme. En la donació es reserva només l'obediència a l'església de Barcelona, amb l'obligació d'assistir als sínodes diocesans. Aquesta submissió al priorat del Fai, que era el que presentava els seus rectors, va durar fins el 1751.

És d’origen romànic, comprovable no solament per ésser citada en documents sinó per les restes clares de romànic, fins i tot, de preromànic: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Al principi del segle XV, es va fer una primera reforma consistent a dotar-la de dues naus laterals, les capelles de Sant Abdó i Sant Senén el 1563 i la de Sant Jacint el 1600. Aquestes capelles i d'altres que s'hi afegiren, dedicades al Roser, a sant Isidre i a sant Sebastià, li donaren la disposició actual de tres naus.

El campanar fou iniciat entorn del 1508 i la barana superior, que es troba a l'angle NW de la façana, és del 1710.



La portada, del segle XVI, és de tipus goticorenaixentista, amb uns caparrons esculpits, que fan de suport a l'arquitrau, i un frontó en forma de gran petxina.



L'any 1725 es va refer i unificar el teulat.



el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia. També en aquest última reforma es van substituir els pilars que separaven les naus per unes lleugeres columnes que oferien menys dificultats visuals.

Ens expliquen – es celebrava un ofici religiós , i no en podíem recollir imatges – que té aquesta església una notable pica baptismal del segle XVI i un conjunt de peces d'orfebreria (veracreu, calzes, bacina, bordons i imatges d'argent).