Quan portàvem menys de cinc-cents metres recorreguts, la visió d’un magnífic – i actiu – aqüeducte ens sorprenia agradablement per les seves dimensions – creua tota una petita vall –; i li correspondria amb tota justícia el títol de ‘la Segòvia del Ripollès’ , que adjudicàvem suara al de la Ral, a la Vall de Camprodon. Gats escaldats, assignem al de Fustanyà , aquesta preeminència a les Valls de Ribes.
Em portarà una estona recollir les imatges d’aquesta infraestructura, de les que dèiem en l’article esmentat; aquesta mena d’instal•lacions no son infreqüents al Ripollès, la seva funció habitualment era i/o és alimentar petites centrals hidroelèctriques ; les companyes mentrestant faran una gran troballa, prop de torrent - solen créixer a l' ombra dels alzinars, fagedes i rouredes, també a la vora dels camins humits- hi ha una veritable munió de Fragaria Vesca , més coneguda com maduixa silvestre - el fruit que coneixem com "maduixa" és en realitat un engruiximent del receptacle floral, mentre els puntets que hi ha a sobre d' ella són els autèntics fruits- ; costa fer-se’n un tip per les seves minúscules mides, i m’ofereixen un grapat quan torno de fer les fotografies; els ho agraeixo, però declino amablement l’àpat, avui exerceixo alhora de sherpa i de xofer, i en cap d’ambdós tasques em puc permetre ‘sofrir’ cap problema intestinal. La ingesta de fruits silvestres de vegades comporta aquest efecte indesitjat; sortosament per a elles no succeirà en aquesta ocasió.
Tornem a reprendre la marxa, per trobar-nos ben aviat – en termes excursionistes – un premi gros; això amics lectors serà però objecte d’una nova crònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada