Res en l’entorn immediat evoca aquella època; l’edifici actual és – amb tot els respectes – un ‘bombonet neoromànic ‘, i els que foren pisos dels treballadors de la Colònia Soldevila, l’exemple més palès de la crisi del sector de la construcció. Sembla que també aquí s’havien cregut el ‘conte de la lletera’, i pensaven arranjar mínimament els quasi centenaris edificis, i vendre’ls posteriorment a preu d’or als turistes nacionals i estrangers, que farien cua per adquirir-los. Quan cau la tarda l’indret adquireix característiques sinistres, que el fan poc indicat per anar-hi a passejar.
Ens expliquen que l’any 1922 s’havia acabat el carrer Vell i es construïa el carrer Nou.
Al recinte – avui colonitzat per l’herbam - hi havia a més de les instal•lacions fabrils i oficines pròpies d’una colònia, el pis del Director i el de l’Amo, ambdós situats en una de les mateixes naus on hi havia els pisos dels treballadors, val a dir que això és una autèntica raresa.
La colònia – on es va desenvolupar una intensa activitat cultural i associativa - disposava d’un teatre, una escola i un camp de futbol.
Amb pocs diners públics es podrien arranjar els edificis de vivendes de les colònies, i destinar-los posteriorment al turisme ‘social’. Això tindria dos efectes positius :
a) Portaria activitat econòmica fins aquestes terres.
b) Donaria sentit a mots com ‘sostenible’ que no tenen cap sentit – a dia d’avui – en boca dels nostres politics.
Queda escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada