dilluns, 22 d’agost de 2011

HEM FET EL CIM DE LA GALLINA PELADA. El BERGUEDÀ SOBIRÀ

Si, hem fet el cim!!! Hip, hip, hurra! Malgrat tot, ho hem aconseguit, hem arribat a dalt del Cap del Llitzet, 2317 m. d’alçada, punt culminant de la serra d’Ensija.



Els que coneixen la muntanya, i/o són muntanyencs, se’ns miraran amb estranyesa i es diran mirant-nos decebedorament : Però de què parlen aquests. Si no han fet ni un 4 mil i menys un 8 mil. Per això tanta eufòria? Aquests estan tocats del bolet, pobrets!!!

Tenen raó, la nostra colla però, potser de caminants, no goso ni posar muntanyencs, és formada només per quatre persones: l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel. Si es sumessin aquestes quatre potes del banc se’n trauria una mitjana d’edat de 68/69 anys i alguna nafra a causa de tots aquests anys que poc a poc han anat abonyegant aquella carrosseria tant fina, ferma i bonica que ens van donar quan vam néixer. Segurament nosaltres com conductors agosarats tampoc li hem fet les revisions quan pertocava i ara suportem les conseqüències. Un peu, l’esquena, la cama, aquells malucs i tota aquestes petites coses que tan bé ens van per defendre’ns dels quin ens diuen lents. Malgrat tot, donem gràcies per fer el que podem fer. I ara prou de queixar-nos i endavant amb ganes i il•lusió.

Vam aparcar el cotxe proper a la Font Freda després de passar la Pleta de la Vila. Aleshores armats dels nostres bastons que també ens ajuden a caminar, i molt, i les motxilles iniciem el camí. Primera parada a la font per omplir les cantimplores d’aigua fresca. Quin doll d’aigua que hi baixa! I que n’és de freda!

Seguint la pista senyalitzada anem fent el camí per entremig d’arrels i pedres. Una mica empipador, sí, hi ha que reconèixer-ho, aquest primer tram ho és. Arrels i pedres; pedres i arrels, i algun que altre arbust i arbres. Però com deia el proverbi: “De tot hi ha en la vinya del senyor”

Passat el trosset emprenyador continua el camí en pujada, i pedres no en manquen, però el senderol va fem esses muntanya amunt, i xino-xano es va pujant, una cama si i l’altra també. Llavors més d’un se’n recorda que no ha esmorzat i els estomacs com bons amics orquestren el seu rau-rau a l’uníson.

Una parada no va malament i els arbres de la Planella ens ofereixen un plaent lloc per assentar-nos i queixalar delerosament l’entrepà i un glopet d’aigua. Hi ha un del companys, segurament més sibarita, que s’ha portat uns termos amb cafè amb llet. Això és saber viure!!! Ja està, ja hem esmorzat i també hem parlat una mica, no creieu que som eremites amb vot de silenci.

Seguim una canal, mirant desconfiadament les fites i les senyals, altre cop van tenir una petita confusió i vam haver de fer marxa enrere un tros. I quasi dalt de la pujada, com senyera al vent, el cartell del camí. Decepció, tant que ens havia costat pujar, a la Font Freda 2,2 km., a la Gallina Pelada, 1,5 km. Però com sabem fer-ho ens consolem enseguida: Era el tros més difícil pel desnivell existent aprox. de 500 o 550 metres.



Ànims que arribem. El refugi d’Ensija o de Delgado Ubeda, una parada, una xerrada amb les persona que hi són i com no, després d’esmorzar no va malament un altre tallat. I són bons!!!

I sortim a tota marxa, a qualsevol cosa li diem tota marxa! Bé, encoratjats enfilem el cim per fer els darrer desnivell aproximadament de 160 m. i poc després arribem dalt del Cap Llitzet. I les cares se’ns eixamplen amb un somriure d’orella a orella. I perquè som gent continguda sinó més d’un/a hagués saltat d’alegria. L’hem fet, hem aconseguit arribar dalt de la carena.

I gaudim de la panoràmica: Pedraforca, rasos de Peguera, Saldes a sota, Maçaners a la dreta, allà Gósol i girem i gaudim, pot ser Gisclareny i els noms dels llocs se’ns apareixem a la memòria. Fins i tot, una trucada i no vam poder contenir-nos: Som dalt de la Gallina Pelada, amiga!

Unes fotos pel record, una anotació en el llibre de registre i amb precaució, sobretot pels trossos molt pedregosos, iniciem el descens satisfets per la nostra caminada.

El proper un 3.000 si a Déu li plau !