dimarts, 2 d’agost de 2011

SANT JAUME DE QUERALBS. RACONS DEL RIPOLLÈS

Veníem de Fustanyà, d’admirar la seva església dedicada a Sant Sadurní, la primavera parròquia d’aquesta fondalada de la Vall de Ribes; l’hora, quasi les 14,00 hores convidava a dinar, i això fèiem a Ca la Mary, la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés.

Plovia mentre caminàvem poble amunt fins a l'església parroquial de Sant Jaume, romànica, que es troba a l'extrem de ponent de la població, a 1 236 metres d'altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana; originalment consagrada el 978, fou refeta possiblement de cap i de nou a finals del segle XI.



L'entrada és situada en el mur de migdia, mentre que al darrere de l'església s'inicia el gran massís pirinenc que s'enfila vers la collada de Fontalba.
Aquesta església, que ha sofert – trobo encertadíssim el mot quan ens referim al romànic - diverses campanyes de restauració, és d'una nau amb absis i un creuer més tardà, la volta sensiblement apuntada, revela que fou construïda posteriorment, possiblement al segle XV. Una notícia del 1428 diu que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d'aquell any, i que possiblement es va malmetre també l'església; alguns dels escrostonaments dels capitells es podrien haver produït per aquest motiu.



No podíem accedir a l’interior del temple, malgrat la curiosa gatera practicat grollerament a la porta d'accés que encara conserva algunes restes de la ferramenta que abans la decorava ; ens expliquen que al frontal d'altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.





Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d'andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits que es poden relacionar amb els tallers rossellonesos que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord; representen animals fantàstics, fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta empotrades en el mur.



A l'extrem Nord de l'església hi ha un campanar de torre amb una petita espadanya al damunt, semblant a la que corona l'extrem de migdia del braç del creuer; al extrem oposat, la pluja cau mansament damunt del petit cementiri.

En el camí de tornada, uns fins al Lluçanès, altres a l’Anoia, o al Vallès Occidental, anirem superant aiguats i tamborinades, inseparables companys aquest mes de juliol de 2,011, inusualment convuls pel que fa a la meteorologia.