Aparquem el vehicle a la plaça de l’entrada a Escaló, travessem la carretera i prenem una pista que passat el pont ens hi condueix. Girem a la dreta i seguim el camí que més tard es converteix en un simple sender i aproximadament en mitja hora ens porta fins el monestir que ens sorprèn per la seva magnitud i la seva decadència. Al marge , abans d’arribar al monestir hi ha un senderol que ens porta fins a unes coves de minses proporcions, que segons el cartell eren eremitoris i són situades prop del riu Noguera Pallaresa.
Sant Pere de Burgal , en el transcurs dels anys, no ha tingut una existència plàcida. Monestir, abadia i priorat han estat la seva categoria segons el número de monjos que l’habitaven. Primerament masculí , i després femení.
Pel que fa al topònim hom defensa la tesis que sigui la contracció del termes burg i alt, que farien referència clarament a una construcció amb elements defensius, visible avui encara malgrat la magnitud de l’espoli que ha patit el lloc.
La seva fundació exacta és difícil de conèixer els primers texts documentats trobats que en fan esment són de l’any 859 quan Rampó de Tolosa concedí a l’abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué el monestir en poc temps i va ser cedit a Gerri de la Sal abans del 908 i després a Santa Maria de la Grassa abans del 948, des de aquest any fins l’any 960 va ser monestir femení. Les seves propietats s’estenien per les Valls d’Àneu, de Cardós i Ferrera, i per la ribera de Sort. Aquesta doble cessió fou causa de llargs litigis. Van haver-hi nombroses disputes i documentacions falsificades que duren fins l’any 1337, quan es divideixen els bens entre les dues comunitats. Finalment l’any 1570 es secularitzat i desapareix l’activitat religiosa dins dels seus murs. Subsistí con església fins la desamortització del segle XIX.
L’estat del monestir actualment és quasi de ruïna total. De les dependències l’únic que perdura és l’església. Es tracta d’un edifici de planta basilical constituït per tres naus que eren recobertes en principi d’una teulada de fusta. La façana nord manté l’alçada original així com els arcs divisoris enmig de la nau principal i la nau lateral, formada per una filera d’arcs sustentats damunt pilastres rectangulars sense ornamentació. En la part superior del mur d’entremig es veuen els forats on es recolzava l’estructura de la teulada de fusta.
L’església destaca per una doble capçalera. Com curiositat la de ponent és construïda a dos nivells l’inferior contenia un altar i el superior un cor de fusta. Aquesta distribució només es pot relacionar dins el romànic amb l’església abacial de Santa Maria d’Arlés de Tec a França i San Cebrià de Mazote o Santiago de Penyalba en Castellà.
L’altra capçalera té tres absis que corresponen a cadascuna de les naus. Decorats amb arcuacions llombardes en el fris del paraments semicirculars i lesenes té finestres senzilles.
Dins les restes de l’església en l’absis central hi ha una petita capella dedicada a Sant Pere. El monestir va ser declarat monument nacional l’any 1951 però fins èpoques recents no ha estat restaurat tal com es troba actualment.
Les pintures murals no les hem vist ja què l’accés a l’absis està tancat per unes portes de fusta que cobreixen tota la façana però segons informació els originals són al MNAC, des de l’any 1932 en que van ser comprades pet la Junta de Museus de Barcelona. A l’església hi ha exposades unes reproduccions. També hi ha conservada al MNAC una pica d’oli de marbre que mostra una decoració de tipus figuratiu.
Les pintures murals estan datades entre 1080 i 1090 i s’atribueixen al Mestre de Pedret. Representen el Pantocràtor entre el arcàngels Miquel i Gabriel i adorat per dos sants. Entre les finestres hi ha la Verge portant un calze, a la seva dreta sant Pere i a l’esquerra sant Joan Baptista i sant Pau. A la part inferior es conserva la pintura d’una dama que corresponia a la comtessa Llúcia de la Marca, benefactora del monestir, casada amb Artau I de Pallars Sobirà el 1085, d’aquí sorgeix la datació de les pintures.
Va ser una jornada agradable malgrat l’estat del monestir. Com sempre per trobar el detall simpàtic , us hem dir que vam menjar unes mores fabuloses, que se’ns oferien des d’unes bardisses del camí.
La reflexió acida ens la farà un excursionista, ens explica que la major part dels lladres d’art romànic eren de Barcelona, i justament per evitar les seves accions, s’han endut cap aquella ciutat totes les coses de valor. El resultat pels veïns és el mateix, els de Barcelona se’ls han ‘emportat’ les seves pertinences religioses. Els ben religiosos pertanyen al poble, no a l’església-empresa, ni a l’estat-protector , això explica les reticències de la bona gent d’aquestes terres, a permetre que l’espoli – ara en nom de la seguretat – continuí fins la darrera peça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada