dijous, 18 d’agost de 2011

SANT SERNI DE TAVERNÒLES. VALLS DE VALIRA .ALT URGELL

IMPRESSIONATS !!! Així vam quedar la Rosa Planell i el Miquel Pujol al ser davant de l’edifici, o de les seves restes. Ho havíem vist de lluny al passar per la carretera de la Seu a Andorra però no creiem que fos una tant magna construcció; en la distància curta , vam meravellar-nos del tres absis tribulats, la torre i l’alçada dels nus pilars. Després cercant informació vam veure que és una de les primeres referències del llibre “ Joies de l’Art Romànic Català”. De veritat és una joia però el seu entorn deixà que desitjar.



El conjunt de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles és situat al marge dret del riu Valira fora del nucli urbà d’Anserall a uns 3 km. de la Seu en direcció a Andorra.

Els orígens del monestir són força desconeguts, confosos i remots. Segons tradicions recollides per diferents autors, al segle VI Sant Eudald predica contra l’arrianisme a les terres d’Urgell i portà les relíquies de Sant Serni.

Quan al topònim Tavèrnoles, seguim aquí la tesi de l’Antoni Jaquemot. En la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que vol dir "final de territori separat". Descartem malgrat l’acceptació quasi general la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí, i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Em costava imaginar-ne el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna – segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li atribuïm avui i per tant el poble, de nom plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes".

Hom estima com molt probable que la seva primera construcció fou en època visigòtica; altrament Tavernòles era ja famós en temps carolingis per la controvèrsia que protagonitza el seu abat Fèlix davant dels principals teòlegs de Carlemany.

Existia certament al principi del segle IX quan els comptes de Cerdanya i Urgell li vincularen el cenobi de Sant Esteve d’Umfred a la Cerdanya (815), i tot seguit cinc petites celles abandonades a la vall de Castellbó, també Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona, Sant Vicenç de Pinsent, Sant Llorenç de Morunys i altres esglésies i petits monestirs. L’abadia de Tavèrnoles fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres al Berguedà. En començar el segle XI era el zenit del seu poder i les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra ( on el 1007 el comte Errmengol li cedí la meitat dels censos que rebia de les valls) I de la Cerdanya a Isona i al Pallars; posseïa també bens a l’Aragó i a Castella.

Aquesta riquesa patrimonial permeté construir una nova església, romànica que fou consagrada el 17 de gener de 1040 pels Bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Mare de Déu, Sant Miquel Arcàngel i del màrtir Sadurní. N’era abat del monestir Guillem. Hi assistiren els comtes d’Urgell Ermengol i Constança, Arnau Mir de Tost, Isam de Caboet, el vescomte Pere Ramon i un seguit de principals personatges de l’Església, hi havia entre altres l’arquebisbe de Narbona i Arle, els bisbes de Sant Jaume de Galícia, Bessiers, Girona, Coserans, Vic (Oliba), Tolosa i Elna. En l’acta de consagració consta que s’ha de regir segons la regla benedictina. Ja en temps de l’abat Ponç, que fou monjo de Ripoll i amic de l’abat bisbe Oliba, i més tard fou bisbe d’Oviedo i de Palència a la primeria del segle XI, segurament es seguia la regla esmentada

En l’any 1009 el monestir rebé del papa Urbà II una butlla d’immunitat o independència del bisbe.

El cenobi mantingué l’esplendor fins al segle XIII, però a partir del següent va iniciar-se la seva decadència. L’Últim abat fou Tomás Costa (1564) i en l’any 1592 fou secularitzada pel papa Climent VIII.

L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins l’any 1971 en que s’inicià una discutida restauració. La capçalera és tres vegades tribulada, plantejament que vindria a reafirmar el dogma de la Santíssima Trinitat. Del campanar, situat entre l’absis i el transsepte nord, només es conserva la part baixa, en forma de torre cilíndrica que servirà de model a Sant Martí D’Ars i a Sant Serni de Gavarra.



Només resta la capçalera, els absis romànics (restaurats entre 1971 i 1975) i el transsepte acabat en absidioles. El temple era basilical de tres naus, quedant dempeus dues trames d’arcs que separaven les naus i fragments dels murs.



L’ornamentació es concentra a les façanes de les naus i presenta motius llombards. Els absis no presenten cap tipus de decoració.

Sant Serni és el màxim exponent de l’arquitectura urgellenca del segle XI.

Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer en una visita que va fer l’any 188; dissortadament no gaire més tard foren venuts al col•leccionista Maricel de Sitges, que els dugué als Estats Units. Catalunya aleshores i ara és “ l’arbre caigut del que tothom fa estelles”.

Fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931.

Hi ha un fragment del frontal d’altar romànic del segle XII conservat MNAC, i altres peces espoliades en els darrers segles d’abandonament.

Ara després de buscar informació sobre el que representa en la nostra història aquest singularíssim edifici em pregunto ; perquè es permet/tolera aquest entorn ple d’herbes, bardisses i ortigues?. Del lamentable estat del fossar, tant ple d’herbei que hi ha treballs per veure la tomba, l’única amb flors, us el podeu imaginar, si us explico que no em vaig atrevir a passar a l’interior, al no veure el terra i no saber per tant , que podia trepitjar. Ítem més, pel mur que envolta l’edifici com si estigués presoner i no en deixa veure la perspectiva de la capçalera. El colofó d’indignitat, d’abandó, d’incúria,és l’arbre que s’aixeca damunt d’un esplèndid pilar de almenys 8 metres d’alçada. Què esperem? Que l’arbre és faci gros i les seves arrels acabin trencant l’obra de segles ?.



La placeta i la font davant del monestir, comú a unes vivendes era neta.