Feia uns dies que havíem anat amb l’Antonio i els dos Juan a trobar el “Bullidor de la Llet” i pensant que les darreres pluges podien haver millorat la situació i així veure esclatar l’aigua blanca per la pressió. Però ens van equivocar i per la canal de pedra per on baixa l’aigua enfurismada aquest cop no baixava. Tot era sec i desencisador. I vam tornar enrere.
Aleshores vam prendre el camí dels Empedrats que surt proper al del Bullidor i vam pujar fins a la cascada, altres li duen toll. Antigament era el camí que duia fins a la Cerdanya travessant el coll de Pendís. Actualment és una ruta excursionista que fent el mateix trajecte passa abans pel refugi de sant Jordi.
Aviat vam ser empresonats per les altes pedres que van flanquejant el camí. Segurament si el Bullidor hagués rajat no hauríem fet el camí per la quantitat d’aigua del torrent del Forat. Rodejats de penyes i envoltats per boixos vam pujar lentament travessant les passeres (vull dir fem equilibris per diferents pedres, algú de la colla ho va solucionar passant directament per l’aigua). Però l’humor no el vam perdre. Fins a arribar al lloc on l’aigua salta alegre fins el toll de sota. Aquí vam aprofitar per fer una petita queixalada i tornar avall.
Aleshores retornats al lloc d’inici el veïnat de l’Hostalet vam fer una petita marxa d’uns dos quilometres per una pista de terra fins a la font de l’Adou del Bastareny. En arribar agafarem el camí i veurem primer el salt impetuós de l’aigua i seguim el camí fins a la font. No creieu que parlo d’una font sinó d’una surgència on surt l’aigua amb força i en quantitat.
I ja només ens quedava acostar-nos al salt de Murcarols, un altre lloc emblemàtic on el torrent de Murcarols salta salvant el desnivell i continua el seu curs vers el Bastareny.
I aquí va produir-se la nostra sorpresa al veure un ocell tipus falcó ( després en van dir que era un “xoriguer”) entremig d’unes roques i sense fugir. Ens va sobtar que estiguis quiet i més quan a l’acostar-nos no va fer cap intent per marxar. Vam creure que era jove, havia caigut i no podia volar però no presentava cap ferida ni zona malmesa. El van agafar amb cura i vam poder constatar la seva desnutrició. Va acceptar sense problemes una mica de pa, única cosa sobrant de l’esmorzar, segurament no el més indicat per la seva alimentació. Vam portar-lo a l’Oficina de la Parc Natural on se’l van quedar per alimentar-lo i potser enviar-lo a un refugi. La senyoreta que ens va atendre va dir-nos que passava alguna vegada.
I res més el nostre viatge va acabar. Només ens faltava el retorn a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada