diumenge, 31 de juliol del 2011

MOIÀ I ELS ‘TEMPS DIFICILS ‘.

Queden lluny els dies en que a Moià es feien tasques com l'elaboració de vi i aiguardent, bona part de la qual es destinava a l'exportació, la de teixits i altres activitats menors com, en una època determinada, la fabricació de rellotges.

El comerç amb les Colònies Americanes del Regne d’Espanya, va permetre que els segles XVII i XVIII, sobretot, Moià experimentés un enriquiment i crescuda econòmica i demogràfica molt notables.




Un dels fruits d'aquesta etapa de prosperitat fou la construcció de l'actual església de Santa Maria de Moià, un notable edifici barroc, d’obligada visita .




Avui, ‘pinten bastos’, s’ha fet l’impossible per mantenir els serveis que es donaven en èpoques de bonança econòmica, i en tant que Colònia del Regne d’Espanya, ens cal acceptar que serem depredats fins el darrer cèntim d’euro.

Moià però, té molt a veure i ‘viure’; des del conixercatalunya.blogspot.com hem anat recollint-ne algunes mostres :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/sant-andreu-de-clar-o-del-coromines.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/tu-si-que-ets-rpid.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/08/el-secret-de-marf.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/el-gai-terme-de-moia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-font-nova-de-montvi-o-lenverinament.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/posem-que-parlo-de-moia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/moia-des-eglises-sant-jacint-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/la-misericrdia-de-moi.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/sant-pere-de-vilalta-ara-de-ferrerons.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/03/sant-feliu-de-rodors-roldorsmoia-bages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/12/castellnou-de-la-plana-moia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/les-voltes-de-sant-sebastia-moia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/moia-la-catalunya-ilustrada.html

N’hi ha més que podreu llegir posant Moià, on diu ‘ cercar en aquest bloc’.

Ara és l’hora de fer accions positives, ens cal anar més enllà de penjar la senyera al balcó l’11 de setembre; tot son coses senzilles :

Comprar en ‘català’

Visitar i conèixer Catalunya. Això us la farà estimar més.

...

Poseu Moià a la llista de llocs per visitar aviat.

dissabte, 30 de juliol del 2011

TORDERA. GRANYANELLA. LA SEGARRA INFINITA

Tornava de Guimerà i malgrat anar – com sempre – just de temps, decidia arribar-me fins a Tordera per recollir imatges d’aquest petit nucli de població, situat vers el Nord de la Curullada, en el camí del Canós, pertanyent al terme veí de l'Aranyó , integrat al municipi de les Pallargues.



El poble és situat a la part més alta de tota la planura que formen les seves terres; l'estructura arquitectònica de Tordera és molt peculiar, té forma de ferradura, amb les cases que la constitueixen unides i deixant una sola entrada que dóna accés a la plaça. Aquesta, centre neuràlgic del poble, és voltada gairebé tota per seients de pedra, i solament s'hi pot accedir per una sola entrada, pel pujador o carrer de Sant Pau.



Costa retratar la seva església dedicada a Sant Pau, amb el dibuix d’un tord a la façana; és sufragània de la Curullada, i malgrat té parets velles en direcció de llevant a ponent, l'estructura actual és del segle XVII. Es troba a l'entrada del poble i s'hi accedeix per unes escales. A Cervera es guarda una marededéu, asseguda, del segle XII, que procedeix d'aquest poble.
http://soltorres.udl.cat/bitstream/10459/493/1/LLG-1-0585.pdf

L'església estava presidida fins a l'any 1936 per una imatge de la Verge. Es una talla de fusta policromada atribuïble al segle XII que, els primers mesos de la mal dita guerra civil – cal recordar que el 18 de juliol de 1936 els militars feixistes encapçalats pel general Franco , s’alçaven contra el govern LEGÍTIM de la II República - fou malmesa i llançada a la foguera formada per diversos objectes procedents del temple. Amb gran risc, va ser salvada als darrers moments per dues pietoses veïnes de Tordera, Carme Trilla i Petanas i Regina Llobet i Pont (A.C.S.), evitant així que fos consumida per les flames.


Imatge del llibre TORDERA història i vida d’un poble de la Segarra, del que em regalava un exemplar, el dia 11.08.2016 , el Josep Maria Ubach Molins. President de l’Associació d’Antics Veïns del Poble de Tordera.

Avui, encara que molt mutilada, es troba exposada a la Secció d'Art Sacre del Museu Duran i Sanpere de Cervera. L'església de Sant Joan de Jerusalem es, ben segur, un digne emplaçament, però l'aspecte de la imatge milloraria notablement si fos convenientment restaurada, després de restituir-hi un important fragment que hi manca i que també pogué ser salvat de la destrucció.


L’església presidida ara per una imatge de la Verge de Montserrat, llueix unes magnifiques pintures del Jaume Fort Piqué

A la fi del segle XV entrà a la senyoria dels Saportella, al segle XVI en tenien la senyoria els Sacirera, i al segle XVIII, els Vilallonga.

Com en el cas de la Vila homònima de la Comarca del Maresme, ostenta l’escut parlant d’un au, pel que fa topònim, aquí com allà, defensem la seva derivació del llatí, Vallis Dordaria, relativament comú en alguns llocs de Catalunya, Ordís [ Alt Empordà ] o , Viladordis [ Bages ].



La reflexió que ens deixava l’escriptor Josep Pla, sembla pensada per aquest indret; ‘El paral•lelisme primaveral entre els rossinyols i les cireres és el mateix que es produeix a la tardor, entre els tords i les olives ‘.

divendres, 29 de juliol del 2011

SANT FELIU DE LLUELLES. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ

la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés , comprovàvem que l'actual església parroquial dedicada a Sant Feliu, no conserva cap element del seu passat romànic.

Hi ha certament referències documentals del segle XI que permeten confirmar l'existència d'un primer edifici d'aquest estil; L'any 1043 Gersén i el seu fill van vendre a Arnau i la seva muller la torre del Quer (ipsa torre de ipso Quer), al terme de Navès, a la Vall de Lord; un dels límits d'aquesta venda era l'església de Sant Feliu de Lluelles (Sancto Felice). Uns anys més tard, la mateixa torre i el seu alou eren cedits per Arnal Dalmau i la seva muller a l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell i a la seva canònica, i una vegada més l'església de Sant Feliu era esmentada com a límit.

L'església de Sant Feliu era parroquial, car l'any 1312 la visita al deganat de la Vall de Lord en confirmà la seva categoria.

Mantenia les funcions parroquials al segle XVIII , i tenia com a sufragània les esglésies de Sant Martí de Tentellatge i Santa Maria de Preixana, formant part de l'oficialat de Solsona.

A finals del segle XVII i inicís del XVIII, l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció barroca i es vincula a Tentellatge.

El 1898 es construeix el nou cementiri.



Com a dada curiosa cal esmentar que Mossèn Marc Rovira, rector de Sant Feliu de Lluelles, fou testimoni de la fortificació del massís de Busa durant la guerra napoleònica, així com dels moviments del general Lacy a la zona. Recollí les seves observacions en un llibre: "Breu notícia de les coses més notables que han passat, especialment des del any 1790 en avant". El document original ha desaparegut i es conserva la transcripció que va fer Mn. Joan Serra i Vilaró a l'Arxiu Comarcal de Solsona (LLORENS I SOLÉ, A., 1981)

La nova església està tancada amb pany i forrellat, ens expliquen però, que es un edifici d'una sola nau rectangular amb presbiteri quadrat i amb la porta oberta al mur de ponent de l'edifici. Reprodueix el model característic del barroc rural, amb un campanar de torre quadrada bastit a migdia, prop del presbiteri i amb obertures d'arc de mig punt i balaustrada.




La porta és allindada i la llinda presenta una motllura semicircular al centre en forma de petxina amb la inscripció: any 1773 a la llinda. Sobre la porta hi ha un ull de bou circular.

L'interior és arrebossat, cobert amb voltes d'aresta i amb petites capelles laterals obertes a la nau. És advocada a Sant Pere i Sant Feliu, i conserva un retaule neoclàssic centrat amb les imatges dels dos sants.

Mentre recollia imatges de l’indret, pensava que allò del ‘comerç amb les indies’, contra el parer de l’època, va ser per Catalunya un mal negoci.

dijous, 28 de juliol del 2011

SANT SERNI DE BESORA. EL SOLSONÈS OBLIDAT

Esmentàvem tangencialment aquesta església en la crònica relativa al Castell de Besora :
http://relatsencatala.cat/relat/castell-de-besora-naves-solsones-catalunya/1032395

Ens sembla interessant – i l’afegim també – en enllaç sobre aquest temple aixecat a Sant Sadurni :
http://esglesiessantsadurni.blogspot.com/2011/02/sant-serni-de-besora.html

incloc l’edifici dins la categoria ‘esglésies mastodòntiques ‘, que encetava justament al terme de Navès, i que servirà per referir-nos als grans edificis religiosos, aixecats possiblement amb diners procedents del comerç amb les amèriques , i que es troben avui situats en entorns poc o gens habitats.
http://portal.bibliotecasvirtuales.com/foros/sant-serni-de-besora-mastod%C3%B2ntic-%C3%B2ntica-adj

Em cridava l’atenció una creu de Caravaca situada damunt del pedró, que possiblement va exercir com a comunidor en algun moment del passat. M’agradaria conèixer – si existeix - la relació entre aquest símbol i l’església i/o el terme de Besora.



La sensació d’asfíxia – absurda i del tot innecessària en aquest indret on l’espai sobra en la mateixa proporció, en que manca la presència humana - , és quasi dolorosa.



Dic sempre que el Solsonès és un dels millors ‘museus a l’aire lliure’, de Catalunya; aquí dissortadament cabria afegir l’adjectiu ‘ dels horrors’.

Veniu al Solsonès.

dimecres, 27 de juliol del 2011

SANT JULIÀ DE LLIÇÀ D’AMUNT. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Rebia una trucada telefònica mentre preparava aquesta crònica; la meva mare havia caigut, idèntica situació, però aleshores mentre caminava en direcció a Sant Esteve de Palaudaries em succeïa l’any 2.009 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sortiem-de-sabadell-unicament-el-feliu.html
Sortosament, aleshores i ara, sembla que serà únicament un ensurt.

La parròquia de Sant Julià, documentada des del principi del segle XI, apareix sovint a la documentació amb un altar de Santa Maria, existent ja el 1075.

fou integrada a la Baronia de Montbui l’any 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell reclamava com a part de l'herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de Gombau. Les parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries no es van separar mai més del terme i, després, baronia de Montbui i com a part integrant d'aquesta foren propietat dels descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona (1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836, data en què es consumà l'esquarterament de l'antic terme de la baronia.

Inicialment, depenia del vescomte de Barcelona, després va passar a dependre del Bisbat de Barcelona ; el 1149 el bisbe, Guillem de Torroja, amb l'assentiment dels seus canonges, va unir l'església i els drets de la parròquia de Sant Julià al monestir de Sant Miquel del Fai, que ja posseïa diferents alous dintre el seu terme. En la donació es reserva només l'obediència a l'església de Barcelona, amb l'obligació d'assistir als sínodes diocesans. Aquesta submissió al priorat del Fai, que era el que presentava els seus rectors, va durar fins el 1751.

És d’origen romànic, comprovable no solament per ésser citada en documents sinó per les restes clares de romànic, fins i tot, de preromànic: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Al principi del segle XV, es va fer una primera reforma consistent a dotar-la de dues naus laterals, les capelles de Sant Abdó i Sant Senén el 1563 i la de Sant Jacint el 1600. Aquestes capelles i d'altres que s'hi afegiren, dedicades al Roser, a sant Isidre i a sant Sebastià, li donaren la disposició actual de tres naus.

El campanar fou iniciat entorn del 1508 i la barana superior, que es troba a l'angle NW de la façana, és del 1710.



La portada, del segle XVI, és de tipus goticorenaixentista, amb uns caparrons esculpits, que fan de suport a l'arquitrau, i un frontó en forma de gran petxina.



L'any 1725 es va refer i unificar el teulat.



el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia. També en aquest última reforma es van substituir els pilars que separaven les naus per unes lleugeres columnes que oferien menys dificultats visuals.

Ens expliquen – es celebrava un ofici religiós , i no en podíem recollir imatges – que té aquesta església una notable pica baptismal del segle XVI i un conjunt de peces d'orfebreria (veracreu, calzes, bacina, bordons i imatges d'argent).

dimarts, 26 de juliol del 2011

SANTA MAGDALENA DE PUIGSAC. FANTASIA ROMÀNICA.

Ens arribàvem fins a Santa Magdalena de Puigsac, pel camí encimentat que surt des de Pardines, el trajecte és una autèntica festa pels sentits, ja que es voreja un corrent d’aigua i la vegetació de ribera que això comporta; l’única dificultat – que ens sorgirà a la tornada - és la de coincidir amb un altre vehicle en sentit contrari, ja que l’angostura del traçat fa difícil – en alguns llocs impossible – el pas simultani d’ambdós.



L'esglesiola – reformada i transformada totalment - conserva l'estructura romànica, amb un absis perfecte i teulada, tot cobert amb llicorella del país.




Ens expliquen que l’any 1980 se li va afegir un porxo a fi de protegir la portalada romànica; en aquella data es van fer desaparèixer les dues capelles, bastides al segle XVIII, que li donaven planta de creu.

A ponent però , es mantenien un portal i un ull de bou, també del segle XVIII, i, al damunt, un campanaret gràcil d'espadanya.



L’estructura bàsica, i el parament constructiu corresponen a la consagració que en va fer, el 15 d'octubre de 1176, el bisbe d'Urgell Arnau de Preixens, a precs dels veïns del lloc i del baró Bernat, que l'havia feta construir; aleshores a Sant Esteve de Pardines tenien dos capellans ; Ramon de Ribes i Ramon Joan.

Recolliré imatges de l’indret amb la intima sensació de trobar-me davant d’un edifici neoromànic, bastit damunt les restes d’una anterior església.

Em queixava amargament de les actuacions dutes a terme, pel Servei de ‘Tranformació’ del Patrimoni històric i cultural, dutes a terme des de la Diputació de Barcelona; em temo que l’exemple - el mal exemple – s’ha estès dissortadament fora dels límits territorials d’aquella Administració.

La riquesa del romànic és la seva diversitat.

L’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), afegia un comentari ; molt ben restaurada i amb l'atri reconstruït per l'arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle , que va néixer a Girona el 24 de febrer de 1919.

http://www.racba.org/es/mostrarcurriculum.php?id=469

Joan Ribot que va restaurar moltes esglésies gràcies a la diligència del Sr. J. Saquès , cap dels serveis territorials de cultura de Girona. Ambdós, Sr. Ribot i Saqués es mereixen la gratitud de tots els amics del romànic.

dilluns, 25 de juliol del 2011

SANTUARI DE GRESOLET. SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Al vessant nord-oriental de Pedraforca es troba el santuari de Gresolet, a 1.300 metres d'altitud, al fons de la vall de Gresolet, afluent per l'esquerra del riu de Saldes, el vessant meridional de la qual és cobert per l'important bosc (d'avets, faigs, pins, boixos, etcètera .) de la baga de Gresolet.



La vall de Gresolet, que formava part del territori feudal de la baronia de Pinòs i Mataplana, va ser cedida en vassallatge als senyors de Josa, els quals la traspassaren al segle XII al senyors de Faia, que tenien el seu castell al costat del riu Bastareny, més avall de l'ermita del Puig.

Degut al despoblament originat per la destrucció del poble, abundaren els litigis per l'ús de les pastures i l'aprofitament forestal de la vall entre els habitants de Saldes i els senyors de la vall.

El santuari, centre de devoció local, existia ja el 1258, any en què consta que hi havia una comunitat de donats, però ja el 1320 en tenia cura un capellà custodi, que ho era també del castell de Saldes.

L’any 1337 Pere Galceran de Pinós en reconstruí la casa i l'església, que fou assolada pels terratrèmols del segle XV (consta com a arruïnat el 1499).



Fou reedificat una altra vegada i s'anà modificant i ampliant, el 1660 hi fou creada una confraria i germandat de sacerdots, el 1709 constava de nau central i dues capelles laterals.



El bosc de Gresolet, on en el passat havien existit óssos i que es conservava en molt bon estat als inicis del segle XX, va ser objecte d'un dur plet quan les explotacions mineres establertes a l'Alt Berguedà van posar els seus ulls en ell per satisfer les seves necessitats de fusta per a les galeries de les mines. Aquest plet per l'aprofitament forestal, que va originar un intens debat públic a partir del qual es va arribar a proposar la creació d'un parc natural en aquestes contrades precursor de l'actual, es va perllongar durant més de vint anys.

Malgrat trobar-se allunyat de llocs poblats, en el període 1936-1939, l’estultícia en forma d’incendi i destrucció del Retaule Major, van arribar fins aquesta fondalada, anomenada justament Bresolet per la seva forma. Més ampla per dalt ; el Pedraforca és un dels límits d’aquest vas gegantí, que conformen la Serra Pedregosa, les Costes del Roset i el torrent que baixa del Coll de la Bauma.

Després de la guerra civil, el feixisme donà via lliure a l'explotació de la fusta del bosc, amb la qual cosa van desaparèixer la major part dels millors exemplars d'arbres existents. S’aconseguia així quasi totalment l’objectiu del Regim, destruir Catalunya.

Sortosament resten alguns racons on es conserva el bosc original, mentre que la regeneració natural, el control de l'explotació i la protecció dels darrers anys – des de l’adveniment de la democràciola - han permès una certa recuperació.
El santuari restà a cura d'uns ermitans fins el 1959, i la imatge de la Mare de Déu fou traslladada a Saldes.



Actualment prop de l’edifici hi ha una zona de picnic i s’ofereix servei d’hostatgeria; justament cal pujar fins al primer pis, per accedir a l’interior de l’església des del cor.




Ens expliquen que la celebració litúrgica, amb retorn de la imatge,com l’ aplec del 8 de setembre, diada de les ‘Mares de Déu Trobades' , i d’aquest santuari, té cada cop menys participació.

Queden lluny els dies en que el Santuari com lloc de culte religiós , era punt de confluència dels habitants d'un ampli entorn, des de Bagà fins a Josa i des de Gósol fins a Vallcebre.

Em feia saber el Marcel•lí Puigdellivol Prat, que en la seva darrera visita, li explicaven en relació al Santuari que hi ha perill d'ensorrament, perquè s'han obert esquerdes a la nau de l’església, a la que ara no s'hi pot accedir per por de despreniments.

Esperem que si pugui posar remei.

diumenge, 24 de juliol del 2011

EL CASTELL DE MUR , AL PALLARS JUSSÀ

La Rosa Planell i el Miquel Pujol Mur ens expliquen que van gaudir moltíssim en la visita a aquest Castell i de la sensacional vista sobre el pantà de Terradets.

El Castell de Mur és un exemplar singular de l’arquitectura civil del segle XI situat al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà. Actualment dóna nom al municipi de Castell de Mur de la comarca del Pallars Jussà amb capital a la vila de Guàrdia de Noguera.

Al seu redós hi hagué el poble castral de Mur, abandonat des de molt antic. És tractava d’un poblat alt medieval, amb restes de muralla ciclòpia i nombroses restes de sòls d’habitació tallats a la roca, descoberts en les prospeccions arqueològiques fetes sobretot l’any 1977. El districte castral de Mur pertanyia al domini territorial del comtat de Pallars.

He trobat unes definicions de aquest exemple de castell de frontera que m’ha agradat
• Petit pel que és habitual en un castell, només hi residien una vintena de persones.
• Gran pel que fa pel seu valor històric i patrimonial, compta amb mil anys d’antiguitat i és un referent de l’època medieval.
• Pioner. L’interior del castell ha recuperat una part important del seu anterior aspecte.

En el seu moment era la avantguarda que protegia la serra del Montsec. La seva situació dalt del cim el fa espectacular, les seves són unes de les parets més altes construïdes en un lloc enlairat. No és fa difícil d’entendre per què se’l va conèixer simplement com a Mur.

La seva situació estratègica i la seva importància dins l’arquitectura militar de la Conca de Tremp advoquen en favor d’uns orígens històrics llunyans. Al segle X hi ha la primera referència escrita del castell. L’any 969 es documenta l’església de Sant Fructuós, situada dins el terme del castell.

A mitjans del segle XI el comdor Arnau Mir de Tost era feudatari del castell de Mur. Aquest noble urgellenc va ser qui va prendre la iniciativa en la organització territorial de la frontera. L’any 1053 el comte Ramon V de Pallars Jussà lliurà a Arnau de prestar-li jurament de fidelitat pel 15 onces d’or. Dos anys més tard el comte de Pallars prengué per esposa a Valença, filla d’Arnau. L’any 1060 el matrimoni va fer erigir damunt de l’antiga capella castral la Col•legiata de Santa Maria de Mur.



Hom atribueix a Arnau Mir de Tost la reconstrucció del castell tal com ha arribat als nostres dies. La seva estructura és molt simple però no hi ha dubte que la seva arquitectura i el seu emplaçament defineixen una qualitat plàstica i arquitectònica excepcional.

El castell té una planta concentrada i tancada totalment per un únic perímetre emmurallat, en el qual es conserven vestigis de merlets, amb els angles i els vèrtexs arrodonits. La forma és sensiblement triangular, una mica irregular a causa d’estar basat en la roca de la mateixa muntanya. Popularment se l’ha comparat amb una nau. El recinte té 31 metres de longitud. La muralla 1 metre de grossor i entre 14 a 18 metres d’alçada.



A l’extrem més estret del castell està culminat per una cambra triangular alçada damunt de la muralla i que sembla una espècie de torre. A l’altre extrem hi ha la torre de l’homenatge. És tracta d’una magnifica torre rodona, exempta i emplaçada en el sector est. Possiblement fou la primera construcció abans d’emmurallar el castell. Presenta un tipus d’aparell en la base datat al segle X i un altre de carreus petits i regulars datats al segle XI.

La muralla té una única porta d’entrada, oberta a ponent però presenta algunes finestres d’una sola esqueixada, fent d’espitllera, a força alçada i als pisos superiors de la cambra i la torre rodona. Algunes d’aquestes obertures són també latrines i també servien per llançar aigües residuals per defensar-se.

Era un dels castells que conformaven una xarxa de vigilància comunicant-se els uns als altres la presència dels musulmans, dels pobles veïns , com Àger i/o Balagué, o de les taifes de Lleida i Aragó , que feien aquestes terres objecte de les seves freqüents ràtzies.

De les dependències interiors s’esbrinen les dues plantes que segurament tenia, la major part però, han estat malmeses per aprofitar les pedres per altres edificacions, i potser va patir la mateixa espoliació de la col•legiata.

Durant la seva llarga història ha anat passant per diferents mans i malgrat tot sobreviu amb orgull , esplèndid davant la serra del Montsec. La seva supervivència en tant bon estat de conservació va ser premiada l’any 1920 al ser declarat Monument Històric- Artístic d’Interès Nacional.

I ara quatre detalls d’ordre militar que ens van dir en la nostra visita.

• L’única porta de la muralla no té espai davant per què no fos esfondrada amb un ariet. L’accés es ampla però a la porta només es pot passar d’un en un. La porta es troba a la dreta de la pujada d’entrada per tant una persona destra armada no pot entrar si no mostra tot el cos.
• Els merlets eren poc lligats així en cas d’atac es podien desmuntar i llençar-los sobre l’enemic. Tampoc oferien suport a qui volgués entrar per sorpresa amb una corda.
• El castell exteriorment no té formes planes per tant als projectils de les catapultes se’ls feia difícil derruir la muralla.
• Les portes de les torres interiors eren en el primer pis i es pujava mitjançant una escala de fusta. En cas d’assalt i l’enemic hagués entrat al pati interior es retirava l’escala i es constituïa un nou nivell de defensa.



Per la seva arquitectura i estat de conservació, malgrat l’abandonament de molts anys, ha esdevingut emblema dels Castells de Frontera dels comtats catalans.

dissabte, 23 de juliol del 2011

DEL LLOBREGAT A SANT ESTEVE DE VILA-RASA. VALLS DEL MONTCAU . BAGES

El Joan Escoda Prats, sherpa emèrit de les Valls del Montcau, encapçalava l’expedició que ens portaria, a la Rosa Planell Grau, al Miquel Pujol Mur, i a l’Antonio Mora Vergés, des dels Tres Salts, dits també ‘ els Ulls del Llobregat’, fins a Sant Esteve de Vila-Rasa.



El barranc dit de Sant Esteve, pel que fa a les tines de pedra seca, té força menys importància que la riera del Flaquer en el terme del Pont de Vilomara; únicament en el tram final, quasi al davant del Llobregat, hi ha un parells de grups rellevants d’aquestes edificacions.




Superàvem – no sense dificultats – els trams inundats del camí, que ens deixarà finalment davant l’església de Sant Esteve ; és ressenyable el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior , i davant la porta , dins d’un espai voltat per una paret de pedra, el petit cementiri.



El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l’església s’esmenta com a parròquia de Sant Esteve de Vilarasa , al 1282 ja com a sufragània de la parroquial de Talamanca; d’aquesta situació subsidiària en tenim constància en altres documents com el del 1685.

Al 1636, data que apareix al portal, l’església fou remodelada i/o reconstruïda profundament.

La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda.
L’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals.

Actualment l’edifici no té culte habitual.

L’indret, malgrat l’existència d’una cantera relativament propera , transmet alhora gravetat i serenor.

Esperem haver superat amb nota, l’examen dels nostres sherpes per les terres de la Catalunya interior

divendres, 22 de juliol del 2011

L’ESPARRA. CRÒNICA D’UN ABANDÓ SISTEMÀTIC. LA SELVA

Em corprenia la visió del temple de sant Martí de l’Esparra , des de la petita plaça, situat just al costat de les restes del lledoner que fou declarat un dia Arbre Monumental , comptava fins a quatre tirants que deuen sostenir literalment el temple, i observava les més que evidents senyals de ruïna de la torre campanar.





L’Esparra és un poble del municipi de Riudarenes (Selva), a l'interfluvi de la riera de l'Esparra i la de Vila-ras, afluents per la dreta de la riera de Santa Coloma.

La parròquia de Sant Martí, esmentada ja el 1169, depenia de Sant Pere de Cercada, dins el vescomtat de Cabrera; en depèn el santuari d'Argimon (antic castell).



L’església és un edifici rectangular del segle XVIII cobert a dues aigües, amb porta d’arc campanell, obertures ogivals i un esvelt campanar quadrat de finals del segle XIX.

De l’antiga construcció romànica ens expliquen que únicament en queda un capitell ornamentat amb motius florals i l’altar. No podem accedir a l’interior, en aquesta concreta ocasió però , vist l’estat en que es troba, no fem cap indagació de qui pot tenir la clau.

S’explica que en una de les tantes topades entre sant Martí i el diable, aquest sempre el desafiava a veure qui faria el salt més llarg, en una ocasió es trobaren en el camí de Lloret a Vidreres i sant Martí, d’un bot, es plantà a L’Esparra, mentre el diable va caure en l’estany de Sils. Dona que pensar aquest fet llegendari, ja que per l’estat catastròfic en que es troba – aparentment – l’indret, potser va ser el dimoni el que va posar la planta a l’Esparra.

Manuel Bofarull Terrades, defensa com a origen del topònim, el sentit ‘ barra o joc de barres que serveix per tancar un portell de prat .., ‘ que en alguna forma dialectal rep el nom d’esparra.

Entenc ara que no surti cap imatge a la pàgina web de l’ajuntament.

dijous, 21 de juliol del 2011

LES VOLTES DE SANT SEBASTIÀ, MOIÀ.

Anàvem a Moià , el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, ens portava fins al carrer de Sant Sebastià número 9 baixos, al punt quasi de la màxima altitud que son 717 metres, l’excel•lència i el bon fer del Restaurant les Voltes.

Ens expliquen que el carrer fou el primer que s’edificà fora del clos murallat; la vila fou murada fins al segle XV i els vells documents i la topografia ens ho recorden : el Portal Major o de Barcelona, el portal d'en Vila i els valls o fossats de les Poses i del Palau de Baix.

Entre els segles XVI i XIX - el període d'eufòria de la parairia de Moià - tot, carrers, i edificis, fou refet i ampliat, per aquesta raó és difícil de veure avui dia cap element arquitectònic anterior al segle XVI.



La casa, de trets senyorials, fou aixecada amb les millors tècniques del moment, com ho palesen els arcs que sostenen les dobles voltes de canó del menjador.




Més enllà d’aquest espai acollidor, i del plou de pluvials que encara es conserva, és d’estricta justícia reconèixer el bon fer de la cuina de la casa, la seva aposta decidida pels vins catalans i el bon tracte del personal de servei.



Ens felicitàvem personalment en acabar el dinar, i ho reiterem ara. Us recomanem molt aquesta casa.

El Joan havia esmerçat molta feina per poder aconseguir el nostre objectiu del dia; la recerca de la Poua dita del Sailoic - possiblement perquè fou aixecada en terres que eren aleshores d’aquesta casa, avui enrunada – o del Padrós, que des de l’alçada senyoreja aquest tram per on discorre la riera. La teníem pendent des de l’any anterior, i continuem tenint-la desprès de quasi dues hores de voltar , seguint les coordenades - òbviament errònies – que havia trobat en una pàgina web.

Ho tornarem a provar, seguirem – quan toqui - les indicacions d’aquesta adreça :
http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

Esperem trobar-la, en tot cas però, el que si tinc clar és que per poc que puguem tornarem a : http://www.lesvoltes.com/

JOSA I TUIXÉN , ERMITA DE SANT JAUME, ALT URGELL

Rebia unes magnifiques imatges del Tomàs Irigary Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, acompanyades d’una breu descripció d’aquesta esglesiola dedicada a Sant Jaume, a l’actual municipi de Josa i Tuixén (Alt Urgell), vora la riba dreta del riu de Josa, entre aquest i el camí que duu de Tuixén a Josa de Cadí i a Gósol.



De tradició romànica, consta d'una nau, capçada a llevant per un absis semicircular.





La nau és coberta amb una volta de fusta, mentre que l'arc presbiteral i l'absis són coberts amb arcs carpanell, molt rebaixats.

A la façana de migjorn s'obre una finestra d'una sola esqueixada.

L'any 1983 s'hi feren unes obres de restauració que deixaren les parets a l'alçada d'un banc i retornaren la capella a la seva dimensió inicial, també s'obrí una nova porta al mur de ponent.

Malgrat les modificacions, es pot considerar aquest edifici com una obra rural construïda dins el segle XII, o potser a la fi del segle anterior.

El lloc de Tuixén (Tuxen) és documentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, el 839. Coromines inclou el topònim en les llistes de noms d'origen preromà. La vila de Tuixén és mencionada diverses vegades en la documentació del segle X. Borrell II de Barcelona-Urgell la llegà a Santa Maria de la Seu, en el seu testament del 993. El 1007 el comte Ermengol I, pel seu testament, restituí a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixén, que li havia lliurat el seu pare i que ell havia retingut injustament. La donació fou confirmada posteriorment per Ermengol II (1028) i Ermengol IV (1092). Fins a la fi de l'Antic Règim fou de la senyoria del capítol de la catedral d'Urgell. L'existència de dues esglésies al terme, a més de la parroquial de Sant Esteve, i les diverses vil•les que li són atribuïdes, revelen una importància i una densitat de població remarcables.

Tuixén havia format municipi propi fins que el 1973 fou annexat al de Josa de Cadí i es constituí el municipi actual.

L'antic terme comprenia la capçalera de la vall de Lavansa, formada per la confluència de la de Josa i la de Mola.

A Tuixén hi ha el Museu de les Trementinaires, dedicat a aquest antic ofici i que forma part de la Ruta dels Oficis d'Ahir de l'Alt Urgell. Al juny se celebra la festa de les Trementinaires.
http://www.trementinaires.org/index.php?cont_id=3

dimecres, 20 de juliol del 2011

SANT MARÇAL . TERME DE SANTA COLOMA DE FARNERS. LA SELVA.

El que fou Bisbe de Llemotges, té a Catalunya una forta implantació , com Sant Martí de Tours o també Sant Sadurní , Sant Marçal fou introduït al país pels monjos benedictins, que vingueren a predicar i evangelitzar les terres catalanes, al temps que introduïen noves formes de conreu de l'agricultura; tècniques d'elaboració de ceràmiques més modernes; i culturitzaven – en un sentit ampli – la nostra terra.

Catalunya experimentà durant el segle XVIII un important increment demogràfic; la participació catalana en l’espoli de les colònies americanes per la via del comerç, portarà literalment un riu de diners, que es traduiran en alguns casos en l’aixecament d’esglésies, ermites, capelles i oratoris. En la nostra estultícia sempre ens ha semblat que així tindríem a Déu content !








Podem pensar que l’ermita d’una sola nau amb absis semicircular, campanar d’espadanya d’un sol ull, porxo amb arcades de mig punt, teulat de teula àrab a dos vessants i un ràfec de tres fileres de teula plana al seu voltant, té aquesta advocació pel fet que una gran part dels seus fidels – una vegada més – venien de França, en aquesta ocasió per participar dels beneficis de la ‘ festa americana’.





El diumenge 3 de juliol celebraven el seu aplec, i trobava obertes les portes de l’ermita, l’interior , molt acollidor - té una llargada de 12 metres per 7 d’ample, i està coberta per tres tipus de volta. Presideix Sant Marçal com toca, però a la dreta de l’altar hi ha una figura femenina amb un nen als braços, que em crida l’atenció i quina advocació no s’esmenta. Si algun lector la coneix li agrairé m’ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els diners d’Amèrica van permetre reedificar, reconstruir, modificar i fer de cap i de nou, moltes esglésies del nostre país; en algun cas son edificis ‘mastodòntics’ que reflectien més la capacitat econòmica dels qui n’assumien el cost, que la devoció cristiana.



No és sortosament el cas de Sant Marçal de Llemotges de Santa Coloma de Farners, que segueix bàsicament el ‘ model tradicional’, amb l’addenda clàssica de l’ampli porxo, molt comú també en les petites esglésies de l’Alt maresme.

La gent prenia posició sota els arbres, quan es fan Aplecs al mes de juliol , si vols dinar mínimament fresquet és el que toca, oi ?. Que per molts anys !!!!!