El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local RENOVABLE/REVISABLE “, en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
M’enviava fotografies del runam de l’església de Santa Maria de la Comanda de Costoja al terme de Montferrer i Castellbò, a la comarca de l’Urgell sobirà.
El diccionari català valència balear diu del topònim COSTOJA , prové etimològicament del llatí custōdia, ‘guàrdia’.
https://www.monestirs.cat/monst/aurg/cau10cost.htm
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0623602.xml
L’ Albert Villaró i Boix i la Maria Lluïsa Cases i Loscos , escriuen de Santa Maria de Costoja al terme de Montferrer i Castellbò, a la comarca de l’Urgell sobirà.
Les restes del priorat de
Santa Maria de Costoja es troben a l’obaga del primer sector de la vall de Castellbò, prop de l’eixida a la ribera del Segre.
Al quilòmetre 3,5 de la carretera Montferrer-Castellbò hi ha la trenca que mena a Vilamitjana, que és a l’altra banda de la vall.
Cal travessar el riu, i seguir la pista uns 800 metres en direcció a Vilamitjana, fins a trobar la primera pista que trenca a l’esquerra, cap a uns conreus. Les runes del priorat de Santa Maria de Costoja són a uns 200 metres , seguint la nova pista, damunt d’uns camps d’alfals, a la dreta del camí.
L’esment més antic conegut del lloc de Costoja data de l’any 1015, en què apareix citat en la donació d’un alou a Sant Esteve d’Arcavell.
L’any 1064 es documenta un alou que la canònica de Santa Maria de la Seu posseïa al lloc de Costoja.
Un nou esment de Costoja es pot trobar en un document del 1103.
La vila i terme de Costoja, com a llocs de la vall de Castellbò, eren inclosos al vescomtat de Castellbò i, en la divisió administrativa d’aquest, formaven part de la batllia i el quarter de Castellbò. En el Spill… d’aquest vescomtat, redactat al principi del segle XVI, s’especifica que “és priorat e lo prior és del orde de Sanct Joan de Jherusalem e prevere; e val de renda de XV fins en XX lliures o serca”.
L’església de Santa Maria de Costoja apareix documentada en la publicació sacramental del testament de Guillem, l’any 1064, el qual li llegà dues unces d’or per unum signum.
A Costoja hi havia un domini hospitaler, on, a partir del 1220, hi ha constància de l’articulació d’una comanda, de la qual, inicialment, depenia l’hospital de Sant Joan de Berga.
En aquesta església foren enterrats els vescomtes de Castellbò Arnau I (1228) i Ermessenda (1230), els quals foren tinguts per heretges per haver protegit i difós el catarisme; l’any 1261 la Inquisició va fer un procés contra ells i foren condemnats per heretges, cosa que féu que es desenterressin els seus cossos i se n’escampessin les cendres.
Les cendres disperses escampaven l’anhel de llibertat i de justícia per tot el món.
A mitjan segle XIII, el comanador de Costoja ho era també de la casa d’Isot. Vers el 1340, a causa del nivell tan baix de les seves rendes, malgrat que disposava d’un ampli domini territorial, Santa Maria de Costoja fou unida a la comanda de Susterris; unió que l’any 1784 encara perdurava. En aquesta data, en la presa de possessió de Salvador Xammar com a comanador de Susterris i de Costoja, aquesta consta com a derruïda, a excepció de l’església.
L’any 1860 aquesta però, també era arruïnada.
L’església és orientada de nord a sud, amb la capçalera al nord. En resten només fragments de les façanes est —amb una filada d’opus spicatum— i oest, amb una finestra de secció prismàtica. La porta d’entrada, amb un arc de mig punt i avui tapiada, era a la paret oest. Es conserva una petita fornícula a la part que ha romàs dempeus del mur nord.
Els murs tenen 80 centímetres de gruix. Els formen carreus a penes escairats, units amb terra, disposats generalment en filades irregulars.
A llevant hi ha restes d’una estança, de 4 metres d’ample. A un nivell inferior, també cap a llevant, hi ha restes d’un altre mur. Les dues cambres es tancaven al sud amb un altre mur, molt ben conservat, que clou el conjunt.
La paret d’una feixa, avui coberta d’esbarzers, que arrenca de l’extrem oest de la paret sud, potser també formava part del conjunt.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació; en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Us esperonem, més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES per evitar l’extensió de la Covid.19, afegim la intercessió de Santa Maria de Costoja, davant l’Altíssim , i confiem que així, podrem aconseguir que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i aquells que no tenen una bona situació econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada