El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local RENOVABLE/REVISABLE “, en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
M’enviava fotografies del poble de Calbinyà, situat a 1013 metres d’altitud, a l’esquerra del riu del Valira, s’esglaona pel pendent del puig de Calbinyà, gairebé enfront d’Anserall.
També, també de les minses restes de l’església de Santa Margarida que són als afores del poble, i de la que el Manuel Anglada i Bayés i la Maria Lluïsa Cases i Loscos, escrivien :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0613301.xml
El que resta d’aquesta església és un campanar de planta quadrada sense teulada i dos murs en forma de “L” de poca alçada, un dels quals queda adossat al campanar. A la façana de llevant del campanar hi ha un portal que comunica amb l’interior, el qual, en estar mig colgat de terra, és pràcticament inaccessible. Una finestra de doble esqueixada s’obre a la façana de ponent del campanar, mentre que a la de migjorn han quedat dempeus les obertures que correspondrien al segon pis. Són perceptibles també altres obertures modificades i tapiades que fan difícil discernir com eren les primitives. No cal dir que com que falta el teulat, resulta difícil descriure’n l’alçada i forma de coberta.
Els carreus petits de l’aparell del campanar apareixen com lloses ben col·locades amb les juntes de morter de calç. Hi ha una façana molt coberta d’heura, per la qual cosa es fa impossible de definir-ne la morfologia, l’aparell i l’estat de conservació.
Els dos murs de l’antiga església que encara són dempeus, en complet abandó, tenen el mateix aparell que el campanar, però més irregular.
El lloc de Calbinyà, esmentat a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, Kalpiciniano, apareix citat en documents dels anys 972, 988, 1038 i 1042. Calbiciniano o Calbitiano formava part de les propietats confirmades a Santa Maria de la Seu per les butlles del 1001, del papa Silvestre II, del 1012, del papa Benet VIII, i del 1099, pel papa Urbà II. A mitjan segle XIX, però, la senyoria del lloc pertanyia a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell.
La història d’aquesta església presenta diversos problemes, sobretot d’identificació i de titularitat. Actualment, al terme de Calbinyà coexisteixen dues esglésies, una dedicada a sant Tomàs, amb funcions de parròquia, i l’altra, romànica, dedicada a santa Margarida.
En la visita pastoral del 1758 s’explica com l’església de Santa Margarida havia estat, en temps passats, l’església parroquial del terme, motiu pel qual tenia cementiri, encara que en aquella època ja no era utilitzat; això fa suposar que, després de la construcció de l’edifici actual de sant Tomàs, la parròquia es traslladà al nou edifici sota l’advocació de sant Tomàs i que Santa Margarida quedà com a església annexa. Tanmateix, sembla ésser que la relació de fets no degué ésser exactament aquesta. Els anys 1312 i 1314, en la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona efectuaren a la diòcesi d’Urgell, Sant Tomàs figura com a titular de l’església parroquial de Calbinyà; per contra, en la visita del 1515, la titularitat d’aquesta era compartida per les advocacions de sant Tomàs i santa Margarida, mentre que al final del segle XVI s’esmenta solament l’advocació de sant Tomàs. D’aquestes notícies possiblement podríem establir que l’actual edifici dedicat a santa Margarida, antiga església parroquial, estaria dedicat a ambdues advocacions fins a la construcció d’un nou edifici, moment en què es traslladaria l’advocació de sant Tomàs a la nova església, restant l’antiga dedicada solament a santa Margarida.
La documentació alt-medieval no ajuda a aclarir aquesta situació. En un document del 935 s’esmenta l’església de Sant Tomàs, apòstol, com a límit d’una propietat de Cornellana, antic terme situat entre la Seu d’Urgell i Calbinyà, motiu pel qual podria tractar-se de Sant Tomàs de Calbinyà. D’altra banda, una església dedicada a santa Margarida fou objecte de llegats en dos testaments datats els anys 1074 i 1075, en cap però, no s’hi especifica de quina església es tracta, i com que en aquest territori hi havia diverses esglésies dedicades a aquesta santa (Santa Margarida d’Adraén, Santa Margarida a Miravall…), no podem identificar-la precisament amb l’església de Calbinyà. A més, tant en la relació de la dècima del 1279 com en la del 1391, sols s’esmenta el capellà de Calbinyà, sense indicar la titularitat de l’església.
Actualment Calbinyà depèn de la parròquia de Sant Andreu d’Arcavell
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació; en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Us esperonem, més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES per evitar l’extensió de la Covid.19, confiem que així podrem aconseguir que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i aquells que no tenen una bona situació econòmica.
Catalunya des de l’inici de la pandèmia declara 20.371 víctimes de la Covid.19
https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/
La Comunidad Autònoma de Madrid – que no actualitza regularment les dades declara 22.055 víctimes de la Covid.19
https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210219_cam_covid19.pdf
Aquí i allà, les xifres son esfereïdores, i fins al moment present, ningú assumeix responsabilitats per aquest "laissez faire, laissez passer" que comporta a nivell del REINO DE ESPAÑA una mortaldat estimada de quasi 175.000 persones.
Les previsions de l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) situen la caiguda de l’estaca l’any 2029, esperem reduir aquest termini, i que puguem tornar en viure amb salut, amb llibertat i en democràcia.
Amén!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada