dijous, 24 de març de 2011

CABÒRIES Cavil•lacions, idees que preocupen massa.

La televisió ens ensenya imatges d’ un país ensorrat desprès dels terratrèmols i del tsunami;



angoixat per les conseqüències que es deriven i es derivaran dels ‘incidents’ de les centrals nuclears de Fukushima, però sobretot - i de forma incomprensible en un context de lluita contra la corrupció en el món àrab, i de reivindicació per arreu de l’esser humà com a mesura de totes les coses – submís i dòcil; quan un dels capitostos directament responsables del desastre nuclear, apareix i amb el cap cot sembla penedir-se i demanar perdó, els perjudicats, les víctimes, amb idèntic gest accepten la demanda de perdó.

A mi em sorprèn cada dia que no cremin encara, el Congres dels Diputats, el Senat i les Càmeres Autonòmiques , i aquí la corrupció, l’estultícia, la supèrbia i les ‘virtuts’ que tradicionalment adornen a les élites, tant ben definides per Vilfredo Pareto, i ens les que s’inspiraran els feixistes, només – i val a dir que és molt greu – ens han conduit a la ruïna econòmica.

Una explicació – pel que fa al Japó - podem trobar-la en la pràctica de la religió xintoista; malgrat no és una ‘religió de llibre’ - no té fundador, ni escriptures, ni dogmes – té una vastíssima mitologia, que ha generat unes pràctiques de culte i uns costums bàsicament animistes i/o politeistes. La noció central és la puresa ritual i física, no moral, i ésser impur és semblant a la noció cristiana de pecat (tsumi), voluntari i/o involuntari.

Costa més d’entendre la passivitat dels que viuen a la vora del mediterrani; aquests malgrat haver patit quasi permanentment els atacs de pirates – els que vivien prop del mar – i de bandits – els que ho feien terra endins - , no tenen gens assumit – i ho diu el seu ‘llibre sagrat ‘ - , que cal perdonar, posar l’altra galta, i deixar-se vexar una i altra vegada.

Recordo l’enginyosa frase d’una persona de molta edat, que deia sempre que no volia morir-se mai, perquè sempre succeeixen coses noves. No necessariament bones i benefiques, si m’és permès de matisar-ho.