Cercàvem l’ermita de Santa Margarida; teníem com a referència que està avui, dins la finca del Mas Puig, i coincidíem en el camí fins a la casa amb una persona que en davallava; li expliquem les nostres intencions, i ens comenta que ells no tenen la clau d’aquesta esglesiola que altrament està molt descuidada.
A la pàgina de l’Ajuntament s’explica que l’edifici d’època gòtica (segle XIV), que conserva elements de tradició romànica. A la llinda del mas està escrita la data de 1.752. Això vindria a confirmar que malgrat trobar-se literalment al final de la era del Mas Puig, el temple no pertany als propietaris de la casa.
Les bardisses d’ acreditada antiguitat ens barren l’accés fins a la portalada orientada al migdia; l’edifici presenta signes evidents d’haver estat modificat, i te adossada una edificació quins baixos semblen tenir la funció de pàrquing.
Santa Margarida és bàsicament una gran nau rectangular sense absis, el campanar d’espadanya doble és l’únic element que ens fa evocar un edifici religiós.
Prop del camí, situat al costat dret de l’església, si ho mirem des de la casa, es conserva encara un pou d’aigua, l’estructura de pedra seca ens fa pensar que possiblement sigui coetani del període en que hi havia activitat religiosa, i que les seves aigües, com manen les Escriptures Sagrades, és donaven als qui fins aquí arribaven assedegats.
L’església catòlica, apostòlica i romana, acostumava a tenir com a mínim dues persones a cada parròquia, el Rector i el Vicari, això feia possible donar atenció religiosa a la multiplicitat d’oratoris, capelles, ermites, esglesioles i esglésies, que -mal que mal – encara es conserven. Avui però, en el millor dels casos en aquests entorns rurals, hi ha un sacerdot que atén varies parròquies , i situacions com la de Santa Margarida, son i seran molt més en un futur immediat, la norma i no l’excepció. la Santa Mare Església, s’ha de plantejar – i aviat si sap el que li convé - fer canvis per posar-hi remei.
Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1852 - ibídem, 22
de juny de 1923) havia retratat entre 1890 i 1923, Vista general de Santa
Margarida de Meià, la seva vídua Francesca de Sales Buxeda i Pujol (Sabadell,
1860 - Barcelona, 1934), va cedir la imatge al Fons Estudi de la Masia Catalana
Que Santa Margarida í i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, jueus, africans , sud-americans , afganesos, inuits, saharauis ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada