diumenge, 27 de març de 2011

DOLMEN DE LA CREU ESPELTA. SANT MATEU DE BAGES

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per la serra de Torribalta als límits del Bages, en aquesta ocasió ho feixem a la recerca del dolmen de la Creu Espelta, o per dir-ho de forma més precisa, de les seves restes.



El Joan havia fet un gran treball previ per localitzar l’indret precis, i un cop arribats davant les creus de pedra, pujàvem entre l’espessa vegetació fins al turó que s’albira a la dreta, i dalt al cim contemplàvem les restes d’aquest monument funerari de l’època dels caçadors.



És obligat aquí el record i l’homenatge a la tasca gegantina de Mossèn Joan Serra i Vilaró [ Cardona, Bages, 1879 — Tarragona, 1969], de formació autodidacta va desenvolupar l’arqueologia en el nostre país; nomenat conservador del museu diocesà de Solsona (1905), hi creà una secció de prehistòria, i del 1915 al 1925 dugué a terme una intensa labor d'excavacions prehistòriques per les terres del Solsonès i els seus rodals; el coneixement actual de la prehistòria d’aquestes contrades, i els materials arqueològics de gran importància que s’exposen al museu diocesà de Solsona deriven bàsicament dels seus treballs.

En relació al dolmen de la Creu Espelta, el topònim fa referència ‘ al Triticum spelta; blat d'espigues planes, dístiques i laxes i de gra dur i blanc, conreat en terrenys pobres de la regió mediterrània’.


De l’excel•lent treball publicat per l’ALBERT FÀBREGA
Centre Excursionista de Súria
C/ Vilanova,6, E-08260 Súria
albertfabrega@yahoo.es

http://www.raco.cat/index.php/Pyrenae/article/viewFile/145150/260691

Reproduïm les dades tècniques i científiques : la cambra és rectangular i devia de fer interiorment uns 1,10 metres de llarg per 1 metre d'ample i 0,95 metres d'alçada. En resten dempeus només la llosa lateral nordest (146 centímetres d'ample per 75 centimetres d'alt i 31 cm de gruix) i la llosa frontal del nordest (100/97/13 centimetres).


Ajaguda, però encara al seu lloc, hi ha també la llosa lateral sudest, mig coberta de terra (85/40/10 centímetres visibles), mentre que la llosa frontal del sudoest (108/78/9 centímetres ) podria ser una que hi ha desplaçada darrere la lateral nordest.


S’ha escrit molt en relació als usos funeraris en el període de l’home caçador; hi ha però , des del meu punt de vista algunes matisacions a fer :


Els dolmens acostumen a trobar-se en llocs elevats, i això s’explica bàsicament per una raó que fins a darreries del segle XIX era obvia, els camins per qüestions de seguretat discorrien pels llocs elevats.


Els caçadors es desplaçaven seguint a les preses, el risc personal era molt elevat en la seva habitual tasca; atacs de besties i/o d’altres caçadors , cops, caigudes,... i de produir-se un desenllaç fatal, la possibilitat de traslladar el cos fins al campament no es contemplava en cap cas; l’enterrament sota un sostre de pedra, alhora que el darrer record pel company traspassat, atorgava una certa dignitat al traspàs.


Pel que fa al mètode de construcció, alguns defensen que es feia amb el sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra, arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim ,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient, podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dòlmens.


Com sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.


Mentre recollíem imatges la visió des del turó en donava la sensació d’infinit, pròpia dels llocs elevats. És fàcil pensar en ‘la transcendència’ des d’un d’aquests llocs.