Venia des del Vallès, pel Bages, per aturar-me al Solsonès; em calia veure el dolmen de la Vila de Gola de Bous, que uns situen al terme de Llanera [ la Segarra [ i altres al de Llobera [ El Solsonès ], la discussió atesa la voluntat d’integració al Solsonès que han manifestat els veïns de Torà, és del tot intranscendent.
A Catalunya els dòlmens presenten arquitectures variades, diferenciades pel sistema d'accés, les dimensions, les formes i el ritus funerari.
El dolmen de Llanera és una construcció aixecada fa uns 2.550 anys aC, és sens dubte el monument megalític més gran de Catalunya; les impressionats lloses de grans dimensions , clarament identificables com sepulcres de corredor , que rebran el nom “galeria catalana” permetien l'enterrament col•lectiu de persones.
Aquests monuments megalítics es caracteritzen per tenir una gran cambra funerària rectangular, a la qual s'hi accedeix per un ample passadís o corredor.
El dolmen acollirà durant quasi dos mil•lenis, des del neolític final, fins a l'època calcolítica, els cossos dels nostres avantpassats i els rituals funeraris que s’hi devien dur a terme.
De l'estudi antropològic de les restes inhumades, hom assigna una mitjana d’esperança de vida de 26,4 anys per aquells primers pagesos i ramaders, que vivien en petites comunitats practicant una agricultura molt primària basada en els cereals, i que complementaven amb la cria de vaques, ovelles i cabres.
La cultura megalítica s'estenia des dels Pirineus cap a l'interior de Catalunya a través de les rutes de transhumància, per això bona part dels dòlmens es localitzen en punts claus d'aquestes rutes.
El impressionat dolmen de la Vila de Gola de Bous, té 9 metres de llargada en el seu interior, 1,90 d'amplada i 2,3 d'alçada, amb lloses que arriben als 2,45 per 2,20 metres i 0,45 de gruix. Les lloses laterals tenen un pes aproximat de 5 tones. Es tracta d'un corredor o galeria coberta. Al fons, hi enterraven els morts, a l'entrada, al cantó del sol ixen, hi ha una petita cambra, que se separava de la resta del corredor per una pedra perforada, al peu de la qual es disposaven les ofrenes als morts. Pel solstici d’hivern, durant uns segons, quan el sol surt, la seva llum toca al mig de la pedra dels fons, i alhora , a les dues pedres dels costats.
Mossèn Joan Serra Vilaró el descobria l’any 1916, i un altre Joan, Maluquer de Motes, professor de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, mercè a l’interès i ajuda de la família Viladomat el restaurava l’any 1.972. En nom de la ‘ Catalunya real’, de la que no rep mai , ni Creus de Sant Jordi, ni Medalles d’Or, ni el més mínim reconeixement oficial, gràcies a tots. Calia fer-ho perquè és de ben nascuts ser agraïts.
En aquest ‘país de voltors’, els ‘cercadors de tresors’ ja començaren en l’època ibèrica, i continuaren durant la dominació romana la seqüència d’espoli i destrucció, que ha malmès bona part del nostre patrimoni megalític i n'ha fet difícil la seva identificació i interpretació per part dels arqueòlegs. Dissortadament el ‘progrés’ ha servit principalment, per facilitar la feina d’aquells que gaudeixen fent desaparèixer fins la més petita engruna de la nostra història.
Si hi voleu arribar seguiu des del nucli de l 'Hostal Nou el senyal que indica “dolmen de Llobera”.
Ah!, s’ha d’anar a peu els darrers 700 metres, us asseguro però que s’ho val i molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada