SANT PERE SASSERRA. LA SEGARRA INFINITA

No plovia en aquesta ocasió quan aturava el meu vehicle davant l’església i el petit cementiri de Sant Pere Sasserra.



Mentre un vent suau fa moure els núvols , contemplo amb detall les austeres parets de pedra; l’estela funerària que delimita l’espai destinat a rebre les despulles dels que aquí vivien i morien; em cridava particularment l’atenció la volta que s’aprecia clarament en el mur que dona al fossar, i als més que evidents afegitons que van permetre sobreelevar l’edifici; de la porta inaccessible en tant que límit d’un corral privat, puc únicament deduir que és la original, orientada al migdia, i decorada amb austera bellesa.





Se’m fa evident que aquest isolat indret de la Segarra, va ser cabdal en algun moment de la història passada; tant com que aquest país nostre camina decidit cap al més absolut desastre.

Recolliré – avui que encara és possible – unes imatges que il•lustren alhora, l’ ahir esplèndid de Sant Pere Sasserra, i el llastimós present, preludi de la ruïna definitiva , a la que sembla abocat com la major part del patrimoni històric i cultural , d’un col•lectiu que s’omple la boca amb mots com , Nació, País, Pàtria.

L’habitual pregaria, ara per intercessió del Vicari de Crist, s’aixeca vers el cel, des d’aquest turó, des d’on s’albiren les terres planes de la Segarra infinita ; Senyor, allibera el teu poble !!!!