El terme ‘capella’ segons la tradició es genera per designar el lloc on es guardava La meitat de la capa d’en Martí, que va ser conservada dins d’una urna, i es va aixecar un petit santuari per a venerar-hi aquesta relíquia, i com en la llengua d’aleshores – el llatí vulgar – la meitat d’una capa, era una capilla o capella, la gent deia, “anem a pregar on esta la capella “, i d’aquí ve el nom que avui encara es dona, als petits llocs que es construeixin per poder pregar.
Se’ns parla de Sant Martí com ‘ capella rural’, aquesta qualificació és correspon més a la situació actual que al moment en que s’aixeca l’església que va exercir com a parròquia de la població esparsa del veïnat de Mata almenys fins al segle XV, en aquell data s’aixeca Sant Miquel de Mata, que com a sufragània de la parròquia de Santa Maria de Mataró, assumirà les funcions que venia exercint sant Martí.
El topònim Mata apareix esmentat el 963, aleshores els límits del veïnat eren molt extensos, com segons acredita una escriptura de l’anyl 989, Mata limitava amb Llavaneres, per l'orient; a migdia, amb les aigües del mar; a occident, amb Valldeix i a tramuntana, amb el terme de Dosrius.
S’esmenta Sant Marti en diversos documents dels segles XI-XII, en les afrontacions de terrenys i per situar la capella dins el veïnat de Mata de la parròquia de Santa Maria de Civitas Fracta o Alarona.
El 106S, Berenguer Armengol deixa un llegat a l'església de Sant Martí de Mata del blat que tenia en aquesta ‘parròquia’.
L'any 1096 sembla ser que ja consta com a sufragània de l'església de Santa Maria de Mataró, quan el jutge Ramon Guitart llega a l'església de Sant Martí de Mata un oficier i un himnari i a més dues unciades de llum a la llàntia que cremava a la capella.
Va ser reformada cap a la fi del segle XVI i durant la segona meitat del XVIII.
Als inicis del segle XX es trobava molt deteriorada i sense sostre.
Va ser restaurada el 1955.
L'edifici és de planta rectangular. A la paret lateral, hi ha tres contraforts i entre ells hi ha la porta d'entrada de punt rodó i una finestreta espitllerada.
El sostre està format per un embigat de fusta i la teulada és de dos pendents, i hi ha un campanar d'espadanya per a una sola campana.
El parament és de maçoneria amb pedres de diverses mides i restes de ceràmica, també hi ha algun carreu i està travat amb morter de calç i sorra. Les cadenes dels angles estan formades per carreus mitjans i grans amb les juntures omplertes d'argamassa.
Malgrat la seva qualificació com a preromànica, les reformes – que podem qualificar com a ‘terribles’ – del segle XVI li donen una aparençà ‘trentina’; únicament el petit campanar i la creu de ferro que corona la teulada ens recorden l’ús religiós d’aquest edifici, bastit en una època en la que tenir una ermita , era més una manifestació de poder econòmic que de pietat religiosa. Fins a dates molt recents, aquesta funció d’acreditar ‘potencia econòmica’, la feien les piscines particulars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada