dilluns, 2 de maig de 2011

EL CONVENT DELS CARMELITES DE PERALADA 1.293 / 1.923

Decidia jugar amb aquest fet casual, la data en que per cessió de les terres als frares Carmelites, els aleshores Vescomtes de Peralada les deixen sortir del seu àmbit patrimonial, amb la signatura d’una clàusula de reversió que signada en 1293, permetrà als descendents dels vescomtes recuperar el solar, quan els frares abandonin el convent.





Abans de ,l’any 1.400 es produeix la consagració de l’església.




L’any 1435 la comunitat va comprar els béns de la casa del Sant Sepulcre.

Els carmelites han de marxar com a conseqüència de la Guerra dels Pirineus l’any 1794, l’absència va ser curta i van poder tornar l'any següent. Això marca l'inici d'una època de turbulències:

L'ocupació dels francesos el 1808, i la nova sortida de la Comunitat que no retornarà fins l’any 1814 trobant-se el lloc saquejat.

Una nova i curta expulsió aquell mateix any ... una supressió entre el 1821 i 1824 ... i la definitiva el 1835.

No hi gaire més informació – ho no he sabut trobar-la - del llarg període en que el Carmelites estigueren a Peralada, 1.293 -1.835, quan el Ministre d’Hisenda del Regne d’Espanya, Juan de Dios Álvarez Mendizabal , sembla que nascut Méndez i possiblement d’ascendència jueva que esborra amb el canvi de cognom, intenta amb l’apropiació dels bens eclesiàstics, evitar la fallida del Estat; la formula tradicional de robar als pobres per donar-ho als ricsque es torna a aplicar en els nostres dies – havia generalitzat la misèria fins a nivells inimaginables avui.

L'any 1835, els frares marxen de Peralada; el convent queda abandonat fins que en 1854-1855 els comtes ( títol que detén-te’n des de 1599, fins llavors havien estat vescomtes), fan efectiu el document de reversió i recuperen la propietat. En la dècada de 1870 els tres últims representants del llinatge Rocabertí-Boixadors-Damet, els germans; Antoni, Tomàs i Joana Adelaida, decideixen tornar de París (on tenien fixada la seva residència principal) i instal•lar-se a Peralada.

Acostumats als palaus francesos, els sorprenen les espartanes condicions de l’edifici, que podia qualificar-se en aquells moments com un castell medieval, un convent religiós i fins una caserna militar. El trànsit de Castell a Palau, implicarà dotar-lo de serveis com aigua corrent i llum de gas,i farà necessari també reformar l’exterior, tasca que s’encarregarà a l’arquitecte paisatgista François Duvilliers, que signa el projecte el 30 d'abril de 1877.

En l'actual edifici de museu, s’instal•la una escola gratuïta per als nens del poble – malgrat l’absència de dades, pensem que en el període dels frares Carmelites, ja devien impartir educació - , serà una escola on s’impartiran classes de cultura general, - aleshores no hi havia un ensenyament reglat - , oficis artístics i música, i en la qual un dels comtes exercirà com a professor.

A la mort dels tres germans, tots sense descendència, la propietat de Peralada passa al Marquès de la Torre, que resideix habitualment a Mallorca, i que utilitzarà el castell només com a casa d'estiueig.

Les activitats culturals, i de tot ordre que en benefici de Peralada i dels seus veïns, duien a terme els comtes, van deixar de fer-se o van davallar notablement en la seva qualitat.

A la mort del Marquès de la Torre l'any 1923, ara sense clàusula de reversió, l’edifici sortirà definitivament del patrimoni dels Comtes de Peralada, per compra en favor de D. Miguel Mateu y Pla, important industrial de Barcelona, que tenia aleshores 25 anys.

Això però, amics lectors és un altra història :
http://www.castelldeperalada.com/cast/el_castell_historia.asp?txtpag=historia