diumenge, 8 de maig de 2011

MONESTIR DE SANTA MARIA DE PEDRALBES. BARCELONA

Ens envia una crònica el Feliu Añaños i Masllovet en aquesta ocasió del Monestir de de monges clarisses fundat el 1326 per la reina Elisenda de Montcada al sud-oest de l'antic nucli de Sarrià, al vessant est de la muntanya de Sant Pere Màrtir.



Quan al topònim al segle X s’ha trobat escrit ‘petras albas’ pedres blanques, que devien ser de la mena que es trobaven aleshores en aquest indret.

La reina – segons les cròniques - adquirí el mas Pedralbes , després d'un fracassat intent de fundació a l'antic casal reial de Valldaura de Cerdanyola (1325); i emprengué la construcció de l'església i el convent.

La comunitat era formada inicialment per 14 monges, i el 1327 s'hi instal•là la mateixa reina, ja vídua, i s'hi féu construir un petit palau, que ordenà destruir en el seu testament (1363), del qual recentment han aparegut vestigis a l'edifici del noviciat; la reina hi residí fins a la seva mort (1364) i féu construir també la seva tomba entre el claustre i l'església.

El monestir adquirí gràcies a la protecció reial importants rendes i drets sobre les esglésies de Sarrià, i la jurisdicció sobre la vila i el terme, entre d’altres llocs de Granyena de Segarra (Segarra), Vacarisses (Vallès Occidental), Llardecans (Segrià), Sant Feliu de Buixalleu (Selva), Orcau (Pallars Jussà), Codony (Camp de Tarragona), Maials (Segrià) i la Solana (País Valencià).

Tota aquesta riquesa, afegida a la decidida acció de les primeres abadesses, i les notables dotacions que lliuraven les seves monges, filles de noblesa catalana o de ciutadans importants de Barcelona, féu créixer ràpidament la comunitat que ben aviat va assolir el nombre de 50 religioses.

L'any 1472 hi fou firmada la capitulació de Pedralbes, que donava fi a una guerra que va acabar sense vencedors ni vençuts.

El monestir fou afectat el 1495 – com tots els anomenats de la família de Santa Clara de Tordesillas - per la reforma de l'orde (clarissa), propiciada i defensada pel Cardenal Cisneros.

El 1835 amb la desamortització, perdé les seves rendes; sortosament però , va subsistir i encara ho fa avui , la seva comunitat.

La religiosa Eulàlia Anzizu i Vila (1868-1916) contribuí a la restauració de l'església i publicà el primer intent d'història del monestir.



L'església és un notable exponent de l'art gòtic català; té set trams de voltes d'ogives i capelles entre els contraforts, obra potser de l'arquitecte Bertran Riquer o Bernat de Roca.



El claustre, d'uns quaranta metres de costat, consta de tres pisos: els dos inferiors, del segle XIV, i el tercer, acabat el 1412. Altres peces remarcables són el dormitori, el menjador i la sala capitular (1419), que donen al claustre, i sobretot la petita capella de Sant Miquel (abans oratori de l'abadessa Francesca Saportella), decorada el 1346 per Ferrer Bassa amb frescs d'inspiració italiana, de l'escola de Siena.

Una part de l’edifici del convent ha estat cedida a la ciutat de Barcelona; que parcialment l’ha convertit en museu (obert al públic el 1983).

El 1989 hom dugué a terme una remodelació d'una part del monestir a càrrec de l'arquitecte R.Bofill per tal d'habilitar-la com a museu de la Col•lecció Thyssen-Bornemisza, obert al públic el 1993 i que conté notables obres d'art dels segle XIII al XVIII.