diumenge, 22 de maig de 2011

VIATGE A LES PARAULES. SANTA MARIA DE FUSSIMANYA. BAGES

Sovint ens movem – fins inconscientment – per l’atracció que exerceixen determinats mots sobre nosaltres :

Bellaterra

Montserrat

Mirambell
....

No sempre hi ha , respecte del seu significat, un total acord entre els científics de la llengua; en poques disciplines com en aquesta es dona una tant gran disparitat , que porta en ocasions a ressenyar com a possibles explicacions, una descripció i la seva contraria.

En aquesta ocasió el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés creuàvem les terres altes del terme de Sallent, que anys enrere formaven la quadra de Serraïma, [ Serra pregona – de gran dimensió ], en la que anirem visitant les esglésies de Sant Pere, Sant Martí, i el santuari de Santa Maria, dita de Fussimanya, fusimanya , fucimanya , .... respecte d’aquest topònim Coromines el fa derivar d’un nom propi germànic ; en aquesta ocasió, situats en el context físic en que es genera el topònim, dissentim del mestre, i suggerim un origen llatí [ campi fusi in omnem partem - camps que s’estenen en totes direccions ]; dins d’una serra pregona, trobem un indret en el que les terres de conreu s’estenen en totes direccions. Aquí ens ajudarà la força de les imatges fotogràfiques.



Insistim en que la nostra proposta es fa des del context físic en que es genera el topònim, i és per tant aplicable únicament al lloc esmentat, no podem – ni volem - excloure la procedència d’un nom propi germànic per altres indrets en els que amb la mateixa o semblant grafia, apareix aquest nom.

Una vegada més, manllevaré les magistrals paraules del Salvador Espriu i Castelló, per explicar aquesta dèria, que sortosament ens impulsa:

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»


Esperem prosseguir fins al darrer alè,m el nostre viatge a les paraules, que ens permet alhora conèixer més i millor, aquesta terra de la que deia el nostre Princep dels poetes :

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.