dimarts, 3 de maig de 2011

SANT FELIU DE CABRERA. EL MARESME

Tornàvem la Carmen, el Tomàs, l’Antoni, el Feliu i l’Antonio del Castell de Burriac, com tenim costum volíem recollir imatges del temple parroquial dedicat a Sant Feliu.

S’esmenta ja aquest temple en un document del 1023 (amb les sufragànies de Sant Joan i Sant Cebrià; el topònim Cabraria apareix des del 1037. Des d’aquella data fins al segle XVI sembla que no succeí cap fet ressenyable, pestes, terratrèmols,... que l’afectes.

L’edifici s’aixeca entre 1540 i 1570 en que fou consagrada; hom pensa que l’augment de població, va fer necessari substituir la primitiva església – que ens imaginem romànica - per un temple més gran, bastit pels mestres d'obres Antoni Mateu, de Barcelona, i Joan Vives, de Vilassar.

D'estil gòtic tardà que encara subsistia a l'època, consta de tres naus cobertes amb volta de creueria, absis poligonal i una torre campanar, de planta quadrada, coronada amb merlets. Exercí sens dubte funcions de guaita i bada en prevenció de les ràtzies pirates que aleshores assolaven el maresme.





Advertim a la façana que conserva un matacà de defensa, dues làpides funeràries, malgrat l’actual distribució del poble, com per arreu el fossar, deuria trobar-se possiblement al voltant de l’edifici.



La porta principal i la lateral són d'arcs ogivals, en arquivoltes.

El retaule de Sant Joan Baptista procedent del temple anterior; obra molt notable de Bernat Martorell - de la seva primera època (vers 1420) - , es conserva avui al Museu Diocesà de Barcelona.

El relleu que guarneix el timpà és obra moderna de Fèlix Albages.



Les pintures murals de l'absis són de Lluís Trepat (1965). Obteníem una vista parcial de l’interior d’aquesta església des de l’accés lateral que fa funcions d’oratori.

Del temple anterior en procedeix un retaule gòtic de Bernat Martorell (1420), conservat al Museu Diocesà de Barcelona.

Es conserva també una notable creu d'argent del principi del segle XVII.

La fàbrica – força impersonal - d’aquestes esglésies, em fa recordar sempre la solució que van trobar a Moja a la comarca de l’alt Penedès; l’antiga romànica s’integra en el nou edifici, exercint com a ‘capella del Santíssim ‘ , això en un context en que la pràctica religiosa davalla , fa que la major part d’actes litúrgics es duguin a terme justament en aquest recinte. A la ‘nova església’ bàsicament batejos col•lectius, casaments i cerimònies fúnebres.