dissabte, 31 de març de 2012

D’UN TEMPS, D’UN PAIS.

L’Enric Sànchez-Cid ens fa en aquesta ocasió una crònica costumista de les terres de l’Urgell sobirà, que li explicava un bon amic – metge també – que havia exercit al poble d’Argolell, i a qui cal agrair els contactes que van fer possible la localització de la imatge de la Mare de Déu Reliquiari de l’ermita del Feners.


Li explicava el vell company que anys enrere, molts dels pagesos d’aquells indrets no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, l’idioma dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel•lectuals com els pegesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!..., quan per distracció ens dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial (abastos, hisenda, policia, universitat...).

Però per més obligats que varen ser els pagesos de la contrada, mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava... i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era aquell temps que el metge de poble, fàcilment, es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, tenia molt bons amics entre els seus pacients. Al trobar-se a prop del malalt quan més el necessitava, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esgraons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns bons fills, no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, l’anglès... i qui sap quantes més!, han mantingut amb el vell metge, aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa.

Al matí d’un dia de tardor, asseguts al jardí, li explicava – confidencialment – una anècdota que li succeí anys enrere, quan va rebre la visita de l’hereu d’una important casa d’Argolell, on havia exercit durant uns anys; s’ha arribava fins a casa seva, per comentar-li l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell per una malaltia, quina evolució li feia pensar que no se’n sortiria.

Sia per l’estimació que tenia per aquella família, sia pel seu habitual optimisme davant de les patologies, procurava dissimular els símptomes, cada cop més greus, que l’hi anava relatant l’hereu. L’endemà va passar per l’Hospital a visitar-lo i quan es dirigia a la cambra del vell amic, es troba al fill que en surt, i li diu:

- Doctor, no hi ha res a fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!...


L’endemà, l’enterraven.

1 comentari:

Eva Llobet ha dit...

Us llegeixo sempre, m'ha encantat aquest testimoni, gràcies :)