Parlem de grans dipòsits en forma de pou, enterrats sota terra i revestits gairebé sempre de maçoneria o de pedra, amb una espècie de coronament a la part superior.
El procediment per aconseguir el gel era el següent ; durant els mesos hivernals, es desviava un corrent d’aigua del riu Tenes – ara amb la resclosa del Fai, això fora impossible - fins unes basses dissenyades a aquest efecte; les baixes temperatures provocaven que esdevingués glaç l’aigua estancada, i quan n’hi havia un gruix que ho permetia , se’n serraven trossos que es col•locaven als pous, que es tancaven hermèticament.
Així es conservaven fins a l’estiu, moment en que s’obrien i el gel es transportava fins a Barcelona, on era venut.
Els pous de glaç permetien que els propietaris agrícoles, en aquest cas els de Can Coll, poguessin obtenir algun rendiment addicional.
Ens costa a dia d’avui entendre ‘ la rendibilitat ‘ d’aquestes construccions que fan de 9 a 12 metres de fondària i fins a 10 de diàmetre, amb parets de tancament fetes de pedra que poden arribar a fer 3 metres de gruix.
A la zona del Vallès, hi havien ‘colònies agrícoles’.
Ah!, us deixo un enllaç bàsic pel que fa als pous del glaç del Vallès Oriental.
http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada