dimarts, 27 de març de 2012

SANTUARI DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC. LA CERDANYA SOBIRANA

La colla de l’Àngels, la Rosa i el Miquel van decidir fer una sortida per les terres catalanes de l’altre costat de la frontera. Assolien així un nou itinerari del llibre- guia “Passejant per la Cerdanya”

Bastant d’hora al matí van iniciar la sortida. No tan aviat com altres cops ja què la temperatura hivernal i la previsió de vent no convidava a ser molt matiners per caminar per la muntanya (respectant totes les opinions)

Van travessar la frontera per Bourg-Madame (La Guingueta d’Ix en el nostre idioma) anant en direcció a Enveig. Una mica més amunt de l’església d’aquest municipi agafaven el trencall a la dreta senyalitzat amb el nom de Brangoly. Per una carretera costeruda, mal asfaltada i estreta en la que quan venen avehicles en direcció contraria és obligatori parar i arrambar-se a la cuneta. Ho comprovàvem quan un camió ens feia amagar-nos a l’entrada d’un camp. Passades aquestes anècdotes arribaven al llogaret de Brangolí (1.521 metres) del municipi d’Enveig, admirant els seus prats i muntanyes.

Situat sota la muntanya de Bell•lloc, a l’esquerra del riu Brangolí que neix al massís del Carlit i s’uneix a Ur al riu d’Angostrina, i formen el Raur; el seu nom podria derivar d’un genitiu germànic d’on evolucionaria vers Vilangolí, Verangolí i finalment Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana.

Van deixar aparcat el cotxe a l’entrada del petit poble i agafant els habituals estris muntanyencs donaven inici a la caminada.

Des d’aquell punt començava la pujada, uns cops molt forta, i en altres la costa era més suau i pujaves sense esforçar-te, admirant les grosses roques escampades en profusió per diferents llocs de la muntanya. L’aigua de la riera que baixa fent sonar la seva cantarella mentre salta els petits desnivells del seu ràpid curs. En les raconades quedava presa l’aigua com llàgrimes de gel. I arbres, una gran quantitat d’arbres ens acompanyaven en la nostra ruta, llàstima que a hivern els arbres de fulles caduques ens priven de la bellesa de la verdor. La vessant de la muntanya ens emparava del vent, quan al cap de 40 minuts vam arribar al coll de Juell (1632 metres) que ens va deixar notar la seva presència; mig protegits pels arbres, aquest cop pins i ginebrons vam continuar el camí per la carena de la muntanya fins arribar a Santa Maria de Bell•lloc.

Una gran panoràmica és va presentar als nostres ulls: Canigó, Puigmal i més allunyades les serres del Cadí- Moixeró. A sota les valls de la Cerdanya amb els seus innumerables pobles.

Santa Maria de Bell-lloc és una antiga església romànica al terme municipal de Dorres (Alta Cerdanya). Està situada a 1.685 m. d'altura, en un planell a prop del pic de Mollet, contrafort del massís del Carlit.


La menció més antiga és del 14 de setembre de 1260, data en la qual el veguer de la Cerdanya restituí un camp al rector. Es creu que va tenir annexa una domus hospitalis o casa de viatgers.

En l'any 1579 els trinitaris construïren un convent proper, que hagueren d'abandonar aviat per manca de recursos. Posteriorment, de la fi del segle XVII al 1793 (data de la Revolució Francesa) hi hagué un convent de servites. El convent i una gran part de l'església van ser destruïts.

Pel seu privilegiat emplaçament hom creu que Santa Maria de Bell-lloc seria un exemple de sacralització d’un indret de culte pagà molt arrelat. Pertanyia al pagus liviensis


L’edifici és del segle XIII i consta d’una única nau encapçalada per una absis semicircular. Malgrat reformes posteriors, part de la nau conserva la volta de canó la resta actualment és coberta amb encavallades de fusta. L’absis és cobert en volta de quart d’esfera.


A la façana sud trobem una porta amb arc apuntat i a la de ponent el campanar d’espadanya amb tres ulls.

A Sant Joan de Dorres es conserva una talla de la Mare de Déu, potser del segle XI, força singular i sense comparació amb les altres romàniques per la seva simplicitat i exotisme. Hom parla d’un estil escultòric arrelat en la tradició del treball de la fusta dels pastors.

Va ser declarada Monument històric de França el 31 de desembre del 1980. S’ha editat un llibre per recollir diners per reconstruir el temple.


Un detall ens va cridar l’atenció, malgrat el materialisme del món actual i la generalitzada perduda de fe, damunt de l’oblidat i dessacralitzat altar d’aquesta església perduda damunt d’una muntanya , hi havien dipositats un munt d’exvots de diferents motius. Entre ells un ram de roses naturals encara fresques. Ho valorava com un manifestació intima de fe, més autèntica possiblement, que la que es proclama per alguns a la sortida de la missa de 12 del diumenge.


A la tornada s’aturaven davant de l’església de Sant Fructuós, originàriament romànica, que va patir però, modificacions i reformes l’any 1850, actualment es seu de la parròquia que integra els altres dos nuclis propers de Bena i Feners.