dijous, 8 de març de 2012

SANT PERE DE LA VANSA. LA VANSA I FÓRNOLS. L’ URGELL SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens envien la crònica d’una de les seves excursions per la vall de La Vansa i Fórnols, on gaudeixen fent recerca de tants llogarets i esglésies com hi ha, en aquesta bonica i agresta regió de la nostra terra.

A l’entrada de Sorribes de La Vansa hi ha la cruïlla que porta fins a Ossera i les primeres cases a l’esquerra que es troben és el petit nucli de Sant Pere (1060 metres d’altitud .i 6 habitans.), que és situat a la dreta hidrogràfica del barranc del riu Fred. Actualment aquest petit lloc és veu bastant reconstruït.

Pujant la primera entrada del poble a mà dreta surt una pista que porta a l’església i el cementiri annex, que es troba enmig d’un bell prat.



En l’ACCU s’esmenten les parròquies que conformen la vall de La Vansa.

El primer esment de la vall de La Vansa és del 849, que l’abat de Sant Andreu de Tresponts reconeix a l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulalia i Sant Joan de la vall de La Vansa.

En dos documents dels anys 1031 i 1056 es permuten unes terres situades respectivament,”in val de Lavanciencio, in apendicio de Sancta Martino vel del sancto Petro” i “in valle Lavanza , in apendicio de sancto Martino ...in apendicio de Sancto Iuliano”

En el testament d’Arnau, fill de Mir, del 1082 s’esmenta entre altres esglésies la de Sant Pere de Lavansa.

En la infeudació atorgada l’any 1107 per Ermengol Josbert a Galceran I de Pinós del castell d’Ossera i de Sant Romà, seguí al 1130, la infeudació de l’honor de Lavansa pel comte Ermengol d’Urgell a Galceran II de Pinós, restant així la vall de Lavansa sota l’orbita dels Pinós que la tingueren fins l’any 1371, en que Pere Galceran III de Pinós la vengué al capítol de la Seu d’Urgell, a qui pertanyerà fins el fi de les senyories.

Segons la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280 Sant Pere de Lavansa està integrada al deganat de la vall de Lord, mentre l’any 1391 pertany al deganat de l’Urgellet. En els llibres de visites de la diocesi d’Urgell dels segles XVI i XVIII apareix com sufragània de Sant Martí de Lavansa. Després ha estat supeditada a la parròquia d’Adraén.

L'edifici és d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual presenta característiques d'una època més tardana a la de la resta del temple, obert mitjançant un plec que forma un profunda arc presbiteral. L’absis actual substitueix l’original de l’església refeta en èpoques més o menys recents per motius que és desconeixen.


La porta, situada a la façana de ponent, és rematada per un arc de mig punt. De la construcció original es conserva només una finestra de doble esqueixada. Actualment en el cementiri davant la porta i recolzats en el mur s’han afegit unes filades de nínxols.


Damunt la portalada s'aixeca un campanar d'espadanya de dos ulls, amb un petit additament per a una tercera campana.

Tant l’interior com l’exterior és encalcinat, llevat de l’absis on és visible el parament amb aparell de reble. La resta dels murs són fets amb carreus de pedra tosca, en filades uniformes.

L’ església s’esmenta com exemple i/o model, de l'arquitectura rural del segle XII.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.