Dissabte 2 de desembre de 2006, abans de les 8,00 arribàvem al lloc de trobada, la Plaça Granados cantonada amb la farmàcia, el Pere Boix havia arribat abans i ens saludàvem, l’Antonio Mora, el Josep Perarnau, uns minuts més tard continuarien les presentacions, l’Antoni Ibañez, el Feliu Añaños , finalment el Joan Moliner i Manau , amb qui anaven a celebrar a Vallhonesta, com s’escau els seus primers 70 anys d’existència, en el camí recolliríem encara al Tomás Irigaray.
Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i formava part ja de les llegendes d’aquell boci de món.
Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral , les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.
El dia núvol ens feia témer que tindríem com convidada especial, la boira, dita aquí vacarissana, que no es volia perdre la magna celebració, - heu de tenir en compte, que la presència del Joan Moliner i Manau per aquests verals supera amb escreix la trentena d’anys - i així va ser des de l’inici de la pista forestal, que des del trencall de la carretera que porta fins al Pont de Vilomara, sota el pont de l’autopista, en uns quatre quilometres et deixa davant de la porta de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, avui quasi totalment enrunat, el camí en pendent , tou i a trams enfangat, més per les boires persistents que per la pluja, ens va fer particularment dura l’ascensió, però certament el premi s’ho valia.
L’hostaler ens havia preparat una taula magnifica, en la que vàrem poder compartir unes botifarres a la brasa , negres i blanques, - no som racistes - , pa torrat, amb i sense tomàquet, olives, formatge i llonganissa especials de Moià, bon vi, pastes, castanyes torrades, cafès i “gotes” diverses, i per damunt de tot, unes hores meravelloses en les que fins l’espessa boira, semblava fer-nos centrar únicament en la celebració d’aquests primers 70 anys del Joan Moliner i Manau.
Abans de marxar –veurem si la tècnica pot superar les adverses circumstàncies climatològiques- el Tomás Irigaray, ens va fer diverses fotografies corals, en les que tots plegats vam posar amb autèntica joia.
Avui, per abús, la major part dels adjectius sonen falsos a les nostres oïdes, cercarem doncs una definició que alhora que comprensible, defineixi per a qui no el coneix, a l’ermità i hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta, al Joan Moliner i Manau; d’ell podem afirmar que es una bona persona i un home cabal.
Joan, també de mi, si en alguna ocasió s’escau fer-ne una glosa, m’agradaria que fos justament també aquesta la definició que els altres em fan , i com tu ser considerat –sense ombra de dubte- i m’agrada repetir-ho amb delectança, una bona persona i un home cabal.
Moltes felicitats en ocasió d’aquests primers 70 anys, de part dels teus amics.
© Antonio Mora Vergés
Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i formava part ja de les llegendes d’aquell boci de món.
Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral , les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.
El dia núvol ens feia témer que tindríem com convidada especial, la boira, dita aquí vacarissana, que no es volia perdre la magna celebració, - heu de tenir en compte, que la presència del Joan Moliner i Manau per aquests verals supera amb escreix la trentena d’anys - i així va ser des de l’inici de la pista forestal, que des del trencall de la carretera que porta fins al Pont de Vilomara, sota el pont de l’autopista, en uns quatre quilometres et deixa davant de la porta de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, avui quasi totalment enrunat, el camí en pendent , tou i a trams enfangat, més per les boires persistents que per la pluja, ens va fer particularment dura l’ascensió, però certament el premi s’ho valia.
L’hostaler ens havia preparat una taula magnifica, en la que vàrem poder compartir unes botifarres a la brasa , negres i blanques, - no som racistes - , pa torrat, amb i sense tomàquet, olives, formatge i llonganissa especials de Moià, bon vi, pastes, castanyes torrades, cafès i “gotes” diverses, i per damunt de tot, unes hores meravelloses en les que fins l’espessa boira, semblava fer-nos centrar únicament en la celebració d’aquests primers 70 anys del Joan Moliner i Manau.
Abans de marxar –veurem si la tècnica pot superar les adverses circumstàncies climatològiques- el Tomás Irigaray, ens va fer diverses fotografies corals, en les que tots plegats vam posar amb autèntica joia.
Avui, per abús, la major part dels adjectius sonen falsos a les nostres oïdes, cercarem doncs una definició que alhora que comprensible, defineixi per a qui no el coneix, a l’ermità i hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta, al Joan Moliner i Manau; d’ell podem afirmar que es una bona persona i un home cabal.
Joan, també de mi, si en alguna ocasió s’escau fer-ne una glosa, m’agradaria que fos justament també aquesta la definició que els altres em fan , i com tu ser considerat –sense ombra de dubte- i m’agrada repetir-ho amb delectança, una bona persona i un home cabal.
Moltes felicitats en ocasió d’aquests primers 70 anys, de part dels teus amics.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada