Feia uns anys que la vida, el preu de la vida, anava de baixa. No ens referim amic lector a la famosa “cistella de la compra” no, aquesta només feia que pujar i pujar, fos sota la direcció dels feixisme més ranci , fos sota la fèrula dels partits tradicionals, uns i altres anaven canviant el seu nom, quasi a cada comtessa electoral, o si més no alleugerien el seu bagatge ideològic, adéu marxisme !, adéu revolució !,... a cada nou canvi, hom pensava, adéu llibertat !!.
Deia que no és tractava de l’anomenat – mal anomenat ,certament – cost de la vida, sinó clarament del preu que en el mercat dels malfactors és cotitzava de mitjana una vida, o millor dit, una mort.
Hi havia està clar, elements que feien augmentar el preu, que és tractes d’algú amb notorietat social i/o publica [ sempre estaven envoltats de periodistes, i era difícil trobar un lloc i un moment per l’execució ], que és tractes d’algú amb mols diners [ els assassins no son tontos i volien participar dels guanys ] , i finalment que és tractes d’algú que raonablement podia témer que el volguessin assassinar; fora d’aquests supòsits, la majoria de vides cotitzaven al voltant dels 300 €.
L’Eusebi no acabava d’entendre perquè alguns dels seus companys arriscaven la seva vida i la de la seva família [ de vegades l’assassinat d’algú estimat era més fàcil i econòmic, i el resultat dolós era fins i tot millor , això si més no, deien els assassins !].
Venia la qüestió de l’aplicació generalitzada de polítiques restrictives per part d’alguns agents econòmics, en moments de clara degradació social i moral ; algun dels seus companys aplicava “generosament” aquestes polítiques, amb l’inconsciència que sempre, sempre, porta aparellada l’estupidesa !
L’Eusebi no sabia com, però estava parlant amb un executor; de fet no era aquesta la persona que finalment duria a terme l’acció, sinó el que designaria a l’autor material, del que mai coneixeria la identitat.
Feia temps que li havien recomanat aquest tràmit, perquè segons deien era la solució definitiva; l’Eusebi havia rigut de l’acudit, certament era definitiva, tot i que li costava d’acceptar que la mort d’algú pogués ser una solució !.
Era ben cert que les polítiques socials s’estaven degradant, amb el silenci còmplice de Partits i Sindicats, l’abisme entre els rics, els qui podien anar fent – cada cop més reduït – i els pobres, era quasi insalvable ; tant com el número de morts inexplicades, o explicades en clau equivoca, violència de gènere, accidentalitat, laboral ,domestica de tràfic, esportiva,... d’una setmana a l’altra, d’un mes a l’altre, el nombre era cada cop més elevat, això feia que les persones- que com ell – sempre creien la versió oficial, comencessin a dubtar en sentir les històries que corrien pels carrers de viles i ciutats; bandes , executors, crim organitzat,.... I, ara el mateix podia comprovar que efectivament la cotització l’estiu del 2007 de l’existència humana a Catalunya, estava rondant els 300 €.
No va voler pensar en que podia valdré, un negre, un asiàtic, un hindú, o un sud-americà al seu país !
Va recordar històries que li havien explicat els avis, una societat secreta “ la mano negra “, un botiguer d’un poble veí, que sobtadament comença a rutllar molt bé econòmicament, fins que un dia, va agafar un cistell gros – com d’anar a buscar bolets – i va comentar que anava a l’hort, per tot seguit pujar fins al pont de la via del tren, que per aquelles contrades, passa quasi a 100 metres d’alçària, de com – en silenci – va llençar el cistell, i acte seguit és va llençar ell mateix; ni un crit, ni una nota escrita; és va comentar que havia rebut una carta dies abans, que el comminava a dur a terme l’execució d’algú important, i que en la disjuntiva de deixar a la família, arruïnada i deshonrada havia decidit de suïcidar-se.
Mai havia volgut admetre que aquesta història tingues un bri de veritat, i ara, ell mateix estava davant per davant d’un executor !
Li van preguntar el nom, l’adreça i també si tenia alguna imatge de l’interessat [ així li deien a la víctima, interessat ! ], l’Eusebi els va donar, nom, adreça i una foto de grup, en que havia posat un cercle al voltant de l’interessat, en veure-la l’executor li va comentar, el tercer de la dreta, el ros està a la llista d’aquesta quinzena, i el grasonet del mig, el vàrem enllestir ara fa un mes.
L’Eusebi va recordar la mort, li havien parlat d’un accident domèstic, volia recordar que havia estat per electrocució !. Li va canviar el color de la cara, això era seriós !, no feien bromes aquella colla !, un calfred el va fer tremolar, mentre treia un bitllet de 500 € de la cartera, l’executor el va agafar, i li va comentar amb sornegueria “ no som una caixa d’estalvis nosaltres, no tenim canvi, amb aquest preu, fins i tot tindrà focs artificials ! “
L’Eusebi va sortir del despatx de l’executor sense esma, potser al capdavall l’interessat no és mereixia el que li anava a succeir !. Certamen era un individu mesquí, miserable, egoista, pilota, llefiscós,...se’l veia disfrutar quan perjudicava als altres , i a més s’omplia la boca, amb les seves històries de vileses passades !. però matar-lo !
Puntualment el dia convingut l’interessat va patir un fatal accident, s’havia deixat el gas obert desprès d’escalfar-se el cafè, i la seva addicció al tabac – fumava fins i tot a la feina – li va resultar mortal. La casa és va ensorrar amb l’explosió i l’havien tret a trossos de sota la runa. Això deia l’informe que és va trobar el jutge damunt la taula.
L’Eusebi és va sentir malament, s’havia adonat que matar algú, alhora que fàcil era econòmic– massa -, i també ell, podia tenir algun enemic.
El que era difícil de fet, era conviure amb persones amb interessos diferents als teus, però justament en això consistia el conviure, oi ?
El metge li va diagnosticar depressió severa, i li va receptar una bateria d’ansiolitics ! ,en un breu període de temps però, enlloc d’anar a millor va començar a perdre pes, i en un parell de mesos estava literalment en els ossos !
Va tornar a veure a l’executor, volia que l’escoltes, que li dones una explicació, potser que el confortes !, però l’executor li va dir que ell venia – únicament – allò que els diners podien pagar, i que de qüestions de consciència, ni en sabia ni en volia saber !
L’Eusebi va insistir , i insistir , i finalment l’executor li va dir que ben aviat els seus problemes tindrien una solució definitiva !
I, així va ser amic lector, ningú llevat de la vídua de l’interessat, s’ha explicat mai, com va poder caure l’Eusebi pel forat de l’ascensor de l’Hospital del Parc Tauli de Sabadell, si quasi no tenia forces per obrir la porta !
© Antonio Mora Vergés
Deia que no és tractava de l’anomenat – mal anomenat ,certament – cost de la vida, sinó clarament del preu que en el mercat dels malfactors és cotitzava de mitjana una vida, o millor dit, una mort.
Hi havia està clar, elements que feien augmentar el preu, que és tractes d’algú amb notorietat social i/o publica [ sempre estaven envoltats de periodistes, i era difícil trobar un lloc i un moment per l’execució ], que és tractes d’algú amb mols diners [ els assassins no son tontos i volien participar dels guanys ] , i finalment que és tractes d’algú que raonablement podia témer que el volguessin assassinar; fora d’aquests supòsits, la majoria de vides cotitzaven al voltant dels 300 €.
L’Eusebi no acabava d’entendre perquè alguns dels seus companys arriscaven la seva vida i la de la seva família [ de vegades l’assassinat d’algú estimat era més fàcil i econòmic, i el resultat dolós era fins i tot millor , això si més no, deien els assassins !].
Venia la qüestió de l’aplicació generalitzada de polítiques restrictives per part d’alguns agents econòmics, en moments de clara degradació social i moral ; algun dels seus companys aplicava “generosament” aquestes polítiques, amb l’inconsciència que sempre, sempre, porta aparellada l’estupidesa !
L’Eusebi no sabia com, però estava parlant amb un executor; de fet no era aquesta la persona que finalment duria a terme l’acció, sinó el que designaria a l’autor material, del que mai coneixeria la identitat.
Feia temps que li havien recomanat aquest tràmit, perquè segons deien era la solució definitiva; l’Eusebi havia rigut de l’acudit, certament era definitiva, tot i que li costava d’acceptar que la mort d’algú pogués ser una solució !.
Era ben cert que les polítiques socials s’estaven degradant, amb el silenci còmplice de Partits i Sindicats, l’abisme entre els rics, els qui podien anar fent – cada cop més reduït – i els pobres, era quasi insalvable ; tant com el número de morts inexplicades, o explicades en clau equivoca, violència de gènere, accidentalitat, laboral ,domestica de tràfic, esportiva,... d’una setmana a l’altra, d’un mes a l’altre, el nombre era cada cop més elevat, això feia que les persones- que com ell – sempre creien la versió oficial, comencessin a dubtar en sentir les històries que corrien pels carrers de viles i ciutats; bandes , executors, crim organitzat,.... I, ara el mateix podia comprovar que efectivament la cotització l’estiu del 2007 de l’existència humana a Catalunya, estava rondant els 300 €.
No va voler pensar en que podia valdré, un negre, un asiàtic, un hindú, o un sud-americà al seu país !
Va recordar històries que li havien explicat els avis, una societat secreta “ la mano negra “, un botiguer d’un poble veí, que sobtadament comença a rutllar molt bé econòmicament, fins que un dia, va agafar un cistell gros – com d’anar a buscar bolets – i va comentar que anava a l’hort, per tot seguit pujar fins al pont de la via del tren, que per aquelles contrades, passa quasi a 100 metres d’alçària, de com – en silenci – va llençar el cistell, i acte seguit és va llençar ell mateix; ni un crit, ni una nota escrita; és va comentar que havia rebut una carta dies abans, que el comminava a dur a terme l’execució d’algú important, i que en la disjuntiva de deixar a la família, arruïnada i deshonrada havia decidit de suïcidar-se.
Mai havia volgut admetre que aquesta història tingues un bri de veritat, i ara, ell mateix estava davant per davant d’un executor !
Li van preguntar el nom, l’adreça i també si tenia alguna imatge de l’interessat [ així li deien a la víctima, interessat ! ], l’Eusebi els va donar, nom, adreça i una foto de grup, en que havia posat un cercle al voltant de l’interessat, en veure-la l’executor li va comentar, el tercer de la dreta, el ros està a la llista d’aquesta quinzena, i el grasonet del mig, el vàrem enllestir ara fa un mes.
L’Eusebi va recordar la mort, li havien parlat d’un accident domèstic, volia recordar que havia estat per electrocució !. Li va canviar el color de la cara, això era seriós !, no feien bromes aquella colla !, un calfred el va fer tremolar, mentre treia un bitllet de 500 € de la cartera, l’executor el va agafar, i li va comentar amb sornegueria “ no som una caixa d’estalvis nosaltres, no tenim canvi, amb aquest preu, fins i tot tindrà focs artificials ! “
L’Eusebi va sortir del despatx de l’executor sense esma, potser al capdavall l’interessat no és mereixia el que li anava a succeir !. Certamen era un individu mesquí, miserable, egoista, pilota, llefiscós,...se’l veia disfrutar quan perjudicava als altres , i a més s’omplia la boca, amb les seves històries de vileses passades !. però matar-lo !
Puntualment el dia convingut l’interessat va patir un fatal accident, s’havia deixat el gas obert desprès d’escalfar-se el cafè, i la seva addicció al tabac – fumava fins i tot a la feina – li va resultar mortal. La casa és va ensorrar amb l’explosió i l’havien tret a trossos de sota la runa. Això deia l’informe que és va trobar el jutge damunt la taula.
L’Eusebi és va sentir malament, s’havia adonat que matar algú, alhora que fàcil era econòmic– massa -, i també ell, podia tenir algun enemic.
El que era difícil de fet, era conviure amb persones amb interessos diferents als teus, però justament en això consistia el conviure, oi ?
El metge li va diagnosticar depressió severa, i li va receptar una bateria d’ansiolitics ! ,en un breu període de temps però, enlloc d’anar a millor va començar a perdre pes, i en un parell de mesos estava literalment en els ossos !
Va tornar a veure a l’executor, volia que l’escoltes, que li dones una explicació, potser que el confortes !, però l’executor li va dir que ell venia – únicament – allò que els diners podien pagar, i que de qüestions de consciència, ni en sabia ni en volia saber !
L’Eusebi va insistir , i insistir , i finalment l’executor li va dir que ben aviat els seus problemes tindrien una solució definitiva !
I, així va ser amic lector, ningú llevat de la vídua de l’interessat, s’ha explicat mai, com va poder caure l’Eusebi pel forat de l’ascensor de l’Hospital del Parc Tauli de Sabadell, si quasi no tenia forces per obrir la porta !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada