Avui el nombre de persones que poden dedicar-se a fer les tasques que els agraden es poden comptar entre el minso nombre dels escollits; fer el que ens agrada, es un do que únicament alguns poden gaudir; la resta hem d’intentar que ens agradi el que fem, i això com a tècnica preventiva d’un desordre mental – situació aquesta darrera en creixement exponencial des de la generalització del taylorisme, les cadenes de producció i els treballs en sèrie -.
Toca però, parlar d’aquells que no tenen aquest perill damunt del cap, d’aquells que troben la seva vocació en la feina de cada dia.
En la terminologia de la gent senzilla, quan es refereixen a la tasca que fan ells, o alguns dels seus familiars més propers, s’acostuma a dir : FAIG / FA DE ...., fent servir de manera potser inconscient, la imatge que tantes i tantes vegades ens han explicat els actors de teatre o de cinema ; es posen en la pell d’un personatge de la millor manera que saben, i l’èxit s‘aconsegueix quan el públic troba creïble – vertader – el personatge que interpreta l’actor.
Una minoria respon però ; ES/ SOC ... quan es refereix a la tasca que fan ells, o alguns dels familiars més propers; aquestes persones VIUEN normalment la seva activitat, i ho fan en algun cas, fins a l’extrem que la seva feina o dedicació implica l’abandó d’altres obligacions familiars i/o socials.Així, els que FEM DE ...., acostumem a sentir un cert grau d’insatisfacció respecte de la nostra tasca laboral, però trobem compensacions en la vida familiar, en les relacions socials, i en el conreu d’alguns hobbys i/o afeccions .
Per contra els que SON ...., com només tenen una passió viuen en permanent estat de satisfacció, sense consciència -potser- del patiment que provoquen en les persones que tenen amb ells una relació intensa o total.
A nivell personal sento enveja de les persones que viuen la seva activitat com una vocació, de ben segur que idealment hagués volgut ser un dels escollits, ha de ser formidable gaudir a temps complert de la sensació de felicitat !, sensació que només de forma esporàdica podem sentir els que FEM DE ..., dit això, em conforta molt sentir-me joiós de fets tant diferents com : alguns moments de la tasca diària, algunes estones de la vida familiar, alguns moments d’abstracció quan cerques informació d’algun tema que t’interessa,... , petites estones de llum, en un espai quasi permanentment en ombres.
Sortosament no podem canviar allò més profund que tenim cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser, i així ens anem conformant a viure amb els que ens ha estat donat, els que SON..., amb la joia de la seva tasca i les limitacions evidents i inevitables en d’altres aspectes de la vida quotidiana, i els que FEM DE ..., amb la sensació permanent que podríem ser més feliços , però amb la percepció també que faríem infeliços als qui ens acompanyen en aquest camí que es la vida.
Intentar sempre i en tot moment que ens agradi allò que fem, perquè només uns quants poden fer allò que els agrada.
Aquesta és la qüestió !
(c) Antonio Mora Vergés
Toca però, parlar d’aquells que no tenen aquest perill damunt del cap, d’aquells que troben la seva vocació en la feina de cada dia.
En la terminologia de la gent senzilla, quan es refereixen a la tasca que fan ells, o alguns dels seus familiars més propers, s’acostuma a dir : FAIG / FA DE ...., fent servir de manera potser inconscient, la imatge que tantes i tantes vegades ens han explicat els actors de teatre o de cinema ; es posen en la pell d’un personatge de la millor manera que saben, i l’èxit s‘aconsegueix quan el públic troba creïble – vertader – el personatge que interpreta l’actor.
Una minoria respon però ; ES/ SOC ... quan es refereix a la tasca que fan ells, o alguns dels familiars més propers; aquestes persones VIUEN normalment la seva activitat, i ho fan en algun cas, fins a l’extrem que la seva feina o dedicació implica l’abandó d’altres obligacions familiars i/o socials.Així, els que FEM DE ...., acostumem a sentir un cert grau d’insatisfacció respecte de la nostra tasca laboral, però trobem compensacions en la vida familiar, en les relacions socials, i en el conreu d’alguns hobbys i/o afeccions .
Per contra els que SON ...., com només tenen una passió viuen en permanent estat de satisfacció, sense consciència -potser- del patiment que provoquen en les persones que tenen amb ells una relació intensa o total.
A nivell personal sento enveja de les persones que viuen la seva activitat com una vocació, de ben segur que idealment hagués volgut ser un dels escollits, ha de ser formidable gaudir a temps complert de la sensació de felicitat !, sensació que només de forma esporàdica podem sentir els que FEM DE ..., dit això, em conforta molt sentir-me joiós de fets tant diferents com : alguns moments de la tasca diària, algunes estones de la vida familiar, alguns moments d’abstracció quan cerques informació d’algun tema que t’interessa,... , petites estones de llum, en un espai quasi permanentment en ombres.
Sortosament no podem canviar allò més profund que tenim cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser, i així ens anem conformant a viure amb els que ens ha estat donat, els que SON..., amb la joia de la seva tasca i les limitacions evidents i inevitables en d’altres aspectes de la vida quotidiana, i els que FEM DE ..., amb la sensació permanent que podríem ser més feliços , però amb la percepció també que faríem infeliços als qui ens acompanyen en aquest camí que es la vida.
Intentar sempre i en tot moment que ens agradi allò que fem, perquè només uns quants poden fer allò que els agrada.
Aquesta és la qüestió !
(c) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada