divendres, 10 d’agost de 2007

Sant Sadurni de Gallifa.


Tenia curiositat per conèixer aquesta ermita romànica de quina existència en tenim constància des de l’any 939, mil anys abans del primer any triomfal del feixisme.

Sant Sadurní (Saturnino, en castellà ) fou el primer bisbe conegut de Tolosa de Llenguadoc, on és tradició que morí màrtir, arrossegat per un brau.

A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,... la pregunta que trasllado a qui pugui i vulgui donar-hi resposta, és : quin nom tenia Sant Sadurní d’Anoia, abans de ser conquerida pels cristians ?

Respecte de l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals en el lloc on es va edificar l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, no hi ha cap dubte, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, tenia les funcions esmentades de guaita i senyals , en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, Gallifa i Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; és forçós fer-nos novament la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians ?.

Superat el període d’ocupació àrab ,les denominacions que rebrien les noves poblacions, en el territori peninsular i a les possessions d’ultramar, farien referència al santoral catòlic més relacionat amb el cristianisme, San Francisco, San Antonio, San Joan , San Pedro ,...i desapareixerien dels primers llocs els noms dels màrtirs de la primera hora, vinculats encara al panteó romà, com el mateix Sant Sadurní (Sant Saturnino).

Deixàvem el cotxe aparcat davant d’un cartell, en el que sota el nom de La Roca, es prohibeix en llengua castellana l’accés de tota mena de vehicles, la nota manuscrita “en llengua catalana si us plau” ens fa palès que possiblement el seu autor, al que se li pot aplicar la circumstància agreujant molt qualificada, de “ser catalán” , ignora que l’incompliment de les normes de civisme es dóna amb més freqüència entre els qui enraonen en llengua castellana, i manifesten alhora “no comprender , o no entender” cap altra llengua que la seva.

Des d’aquell punt fins a l’ermita hi ha segons les indicacions cinc quilometres, tres hores més tard tornem pel mateix camí, plens d’esgarrinxades, amb algun estri menys , perdut en la lluita ferotge amb la brusca, i emprenyats – com sempre – amb els qui remenen les cireres, que s’atorguen el dret de beneficiar fins a 150 dels seus afiliats, amics i/o parents amb els diners de tots, i ens furten les indicacions mínimes per circular per la serralada litoral - que almenys en aquest punt – torna a complir tots els requisits per a cremar com un paller.

No hi ha mapes d’aquest sector, ni públics, ni privats, i ens consta que l’editorial Alpina n’havia editat almenys un, fa uns anys.

Adquirim des d’ara, el ferm compromís de tornar-ho a intentar, i recollir també les imatges d’aquest punt de l’alt Vallès.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: