Durant molts anys vaig exercir com advocat d’Ofici al Partit judicial de Sabadell, tants com em va permetre el “dolorimetre” interior, que jo com vosaltres portava incorporat des de l’origen sense saber-ho.
L’advocat veu sempre – i només – la manifestació d’una societat malalta; els metges tracten als individus de forma personal, i els advocats malgrat fer-ho de un en un, tracten al cos social, que emmalalteix alhora.
Quan toca separacions i divorcis, doncs només desastres de família, i quan s’arriba al cim de l’embogiment, doncs violència de gènere habemus !
Pensava jo, que m’agrada llegir, que quan hom s’enamora, quasi ni enraona amb la persona estimada, només amb la mirada, o si cal únicament amb veu molt baixa, oi ?. En aquesta fase ambdós persones “estan aprop” , diríem que els dos cors bategen quasi al uníson.
De gent que s’estima, en la feina d’advocat no n’acostumes a veure gaires.De gent que no s’estima, d’aquesta si que ens veus, i sobretot la sents !, acostumem a cridar-se entre si, i també, amb la resta de persones, i jo em preguntava aleshores, per què criden ?.
Deia que en el període inicial de l’amor, els cors dels amants bategen al uníson; doncs quan apareix la irritació i desprès l’odi, els cors s’allunyen, cada un comença a bategar a un ritme diferent i sense cap harmonia !.
Per fer-se sentir, cal cridar cada vegada més, i al ensems, com més és crida, la distància entre el cor de l’un i el cor de l’altre, és va fent més i més gran, i cal cridar encara més fort ! .
Finalment la distancia és tant enorme, que no saben ja els cors, com trobar el camí de tornada, i resten per sempre més separats l’un de l’altre !
Altres companys han continuat exercint la seva feina, però en el meu cas, va arribar un dia en que la impotència davant aquests episodis de dolor, se’m va fer insuportable !.
D’aleshores ença, fins i tot quan estic irritat, quan tindria tota la raó del món per escridassar a algú, miro de contenir-me, de parlar amb un to baix i amical, i per damunt de tot, procuro sempre demanar disculpes quan penso que la meva resposta, potser ha estat inadequada i/o impròpia.
També de vegades quan escric, puc produir irritació en algun lector – segur que en més d’un – i des d’ara, i tant pel que fa a les històries passades, com a les futures, et prego amic lector, que tu també em perdonis si algun dels meus punts de vista t’ha molestat.
Gràcies.
© Antonio Mora Vergés
L’advocat veu sempre – i només – la manifestació d’una societat malalta; els metges tracten als individus de forma personal, i els advocats malgrat fer-ho de un en un, tracten al cos social, que emmalalteix alhora.
Quan toca separacions i divorcis, doncs només desastres de família, i quan s’arriba al cim de l’embogiment, doncs violència de gènere habemus !
Pensava jo, que m’agrada llegir, que quan hom s’enamora, quasi ni enraona amb la persona estimada, només amb la mirada, o si cal únicament amb veu molt baixa, oi ?. En aquesta fase ambdós persones “estan aprop” , diríem que els dos cors bategen quasi al uníson.
De gent que s’estima, en la feina d’advocat no n’acostumes a veure gaires.De gent que no s’estima, d’aquesta si que ens veus, i sobretot la sents !, acostumem a cridar-se entre si, i també, amb la resta de persones, i jo em preguntava aleshores, per què criden ?.
Deia que en el període inicial de l’amor, els cors dels amants bategen al uníson; doncs quan apareix la irritació i desprès l’odi, els cors s’allunyen, cada un comença a bategar a un ritme diferent i sense cap harmonia !.
Per fer-se sentir, cal cridar cada vegada més, i al ensems, com més és crida, la distància entre el cor de l’un i el cor de l’altre, és va fent més i més gran, i cal cridar encara més fort ! .
Finalment la distancia és tant enorme, que no saben ja els cors, com trobar el camí de tornada, i resten per sempre més separats l’un de l’altre !
Altres companys han continuat exercint la seva feina, però en el meu cas, va arribar un dia en que la impotència davant aquests episodis de dolor, se’m va fer insuportable !.
D’aleshores ença, fins i tot quan estic irritat, quan tindria tota la raó del món per escridassar a algú, miro de contenir-me, de parlar amb un to baix i amical, i per damunt de tot, procuro sempre demanar disculpes quan penso que la meva resposta, potser ha estat inadequada i/o impròpia.
També de vegades quan escric, puc produir irritació en algun lector – segur que en més d’un – i des d’ara, i tant pel que fa a les històries passades, com a les futures, et prego amic lector, que tu també em perdonis si algun dels meus punts de vista t’ha molestat.
Gràcies.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada