divendres, 10 d’agost de 2007

Vida d'ocell.


El sol lluïa amb tota la seva força, el cel era clar i net, únicament algun núvol lleuger trencava la blavor immaculada; des de la seva finestra l’Octavi veia els arbres quiets, amb les seves flors que cridaven a qui volia sentir-ho que l’hivern s’havia acabat.

Ell també volia sortir del seu particular hivern, d’un període en que la salut, ara per una cosa, ara per un altra, li havia recordat amb insistència la seva naturalesa feble.

L’Octavi pensava que aquell període tenia un sentit, que de ben segur li calia reflexionar sobre alguns temes de la seva existència, que potser – contra el mal anomenat sentit comú - tot era qüestionable, i que en cap edat ho tenim tot fet o tot decidit.

Ara amb la mirada perduda finestra enllà, demanava una vegada més, poder entendre aquest sentit ocult i posar mans a l’obra de transformar el que fos necessari en la seva vida diària.

S’havia sentit el centre del món , algun moment en el passat, i recordava haver patit força , quan aquella situació - com tot en aquesta vida – va arribar a la seva fi.

Van ser anys difícils; haver d’acceptar, no que ja no tenia cap poder de decisió, sinó clarament que qualsevol aportació, pel fet de ser seva, s’analitzaria d’una forma més critica, i fins i tot es bandejaria sense cap explicació.

Li va costar acceptar que el món no s’acabava en la feina, que fins i tot - en un sentit estricte- a la feina era a l’únic lloc on no es podia trobar el món.

Va entendre que la mansuetud era la conducta més adequada; no es tractava de donar ni treure la raó a ningú, sinó d’entendre que en el seu cas, només havia de contestar quan li fessin una pregunta, i que tampoc tenia cap especial obligació de tenir totes les respostes, l’acceptació intima d’aquesta percepció, i la seva posada en pràctica, haurien de ser per a ell, una font constant de serenitat.

Existien molt llocs en els que podria esplaiar les seves ànsies de recerca, el seu desig d’aportar alguna cosa; aquí també hauria però d’entendre , que no era en els llocs capdavanters on faltaven mans, sinó clarament on la llum dels reflectors començava a fer ombra; els papers principals estaven ocupats, però com recordava molt be, sense uns bons secundaris, les millors funcions no tindrien cap èxit.

L’Octavi sentint per la finestra els cants dels ocells, va esmerçar un somriure; tots els seus pensaments, justament s’havien fent presents en aquell cant ; qui millor que els ocells per tenir una imatge de funció secundària d’importància cabdal ?

Es va fer el ferm propòsit d’assolir fins on fos capaç , aquesta filosofia de vida, com els ocells intentaria alhora d’alegrar la vida dels altres, però també i al mateix temps, miraria de fer-ho des de fora, sense interferir, sense considerar aquesta activitat més que com a secundària de qualsevol altra.

I com els ocells miraria de fruir personalment de cada minut de l’existència , malgrat que la facultat de fer-se preguntes en si mateixa era una pertorbació constant.

Com l’Octavi, amics lectors, hauríem d’intentar viure com els ocells, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES

Cap comentari: