Sembla que quasi tothom estarà d’acord amb l’afirmació que dona títol a l’article, oi ?. Més enllà d’aquesta afirmació però, el cert és que la nostra societat sense cap dubte, ha aconseguit per fi ! assolir un èxit que ens distancia de la resta d’europeus, som els més violents !, som també els més corruptes !, som també els qui treballem més hores, però produïm menys que la mitjana !
Darrerament la premsa publicava una enquesta en la que una part majoritària dels pares enquestats trobava just i àdhuc necessari colpejar periòdicament als fills, i potser sense dir-ho també al company i/o a la companya, oi ?, la enquesta hàbilment havia eliminat la pregunta clau, el seus pares el colpejaven a vostè ? .
Darrera de la violència a les escoles - que hi és – sempre, sempre, hi trobarem una violència prèvia a la llar ; darrera de l’assajament moral a la feina, que dissortadament també hi és – en dono particular fe - sempre, sempre, hi trobarem una infantesa sense amor, i possiblement un matrimoni i una família desgraciada !; darrera de les jornades interminables, només hi ha la por de tornar a casa, i el fet d’haver de suspendre –per unes hores- l’aplicació de càstigs cruels i innecessaris als companys de feina !
Hi ha una bonica història que explicava sempre l’ Arun Gandhi, net del Mahatma, que sens dubte ens servirà de contrapunt i reflexió amb el model embogit d’aquesta societat, que lluny del que tothom pregona , no ha superat el feixisme i l’ús de la violència com eina de control !.
Explica que vivia a 18 milles de la ciutat sud-africana de Durban i que en una ocasió el seu pare li va demanar que el portes en cotxe fins a la ciutat, havia de participar en una conferencia quines sessions es perllongaven fins a la tarda.
La perspectiva de passar un dia a la ciutat, tot sol i gaudint d’un bon àpat i possiblement d’una sessió de cinema, va fer acceptar amb indissimulat entusiasme a l’Arun.
Havia certament de fer alguns encàrrecs, anar al supermercat, portar el cotxe al taller ,... fet i fet, li quedaven fins a les 17,00 hores en que havia de recollir al pare, més de nou hores de llibertat !.
En acabar els encàrrecs, va fer una llarga passejada per la ciutat, va dinar en un bon restaurant, i desprès va entrar a veure una sessió doble de cinema, en la que el inefable John Wayne , salvava una vegada i altra a la mossa més bonica, de l’indi mes lleig i dolent !, quan va adonar-se’n eren ja les 17,30 hores !, va córrer al taller a buscar el cotxe, i devien passar pocs minuts de les 18,00 hores quan arribava a recollir al ser pare.
El pare alleujat al veure’l , li va preguntar, on eres ?, perquè arribes tard ?, a l’Arun li va semblar que manifestar que s’havia entretingut al cine, potser faria disminuir l’estimació i àdhuc la consideració vers ell del pare, i va dir-li que el mecànic s’havia endarrerit , i s’havia hagut d’esperar fins feia una estona.
Aleshores existien ja els telèfons, tot i que encara no els mòbils, i el pare ple d’ànsia , havia trucat abans al mecànic per esbrinar si sabien on estava el seu fill !
El pare de l’Arun, fill del Mathama Gandhi, va fer el següent comentari “ en alguna cosa no he fet el que calia, perquè no em tinguis la confiança necessària per a dir-me la veritat, em cal reflexionar sobre això, aniré caminant – tot sol - fins a casa”.
L’Arun no podia permetre deixar al pare sol, i durant més de cinc hores, va anar a darrera seu amb el cotxe, per camins plens de pols, veient com patia amb el seu vestit elegant i les sabates de mudar.
L’agonia per aquella mentida estúpida, més que l’innecessari patiment del pare, se li van clavar per sempre més a la memòria !
Si el pare de l’Arun – com la majoria dels enquestats – l’hagués colpejat, penseu que en endavant hauria canviat de conducta ?. Jo tinc per cert que no.
La força de la no-violència , va fer en aquest cas – com ho fa sempre – que la lliçó, no dir mai mentides, s’interioritzes tant per part de l’Arun, que no la ha oblidat ni un dia durant la seva vida !
Quan et trobis davant d’algú que empra la violència, pensa sempre que és sens dubte una persona infeliç, un ésser desgraciat necessitat de la teva ajuda, i encara que et costi – que et costarà, i molt - tria sempre, sempre, el camí correcte, com ho va fer el pare de l’Arun Gandhi.
(c) Antonio Mora Vergés
Darrerament la premsa publicava una enquesta en la que una part majoritària dels pares enquestats trobava just i àdhuc necessari colpejar periòdicament als fills, i potser sense dir-ho també al company i/o a la companya, oi ?, la enquesta hàbilment havia eliminat la pregunta clau, el seus pares el colpejaven a vostè ? .
Darrera de la violència a les escoles - que hi és – sempre, sempre, hi trobarem una violència prèvia a la llar ; darrera de l’assajament moral a la feina, que dissortadament també hi és – en dono particular fe - sempre, sempre, hi trobarem una infantesa sense amor, i possiblement un matrimoni i una família desgraciada !; darrera de les jornades interminables, només hi ha la por de tornar a casa, i el fet d’haver de suspendre –per unes hores- l’aplicació de càstigs cruels i innecessaris als companys de feina !
Hi ha una bonica història que explicava sempre l’ Arun Gandhi, net del Mahatma, que sens dubte ens servirà de contrapunt i reflexió amb el model embogit d’aquesta societat, que lluny del que tothom pregona , no ha superat el feixisme i l’ús de la violència com eina de control !.
Explica que vivia a 18 milles de la ciutat sud-africana de Durban i que en una ocasió el seu pare li va demanar que el portes en cotxe fins a la ciutat, havia de participar en una conferencia quines sessions es perllongaven fins a la tarda.
La perspectiva de passar un dia a la ciutat, tot sol i gaudint d’un bon àpat i possiblement d’una sessió de cinema, va fer acceptar amb indissimulat entusiasme a l’Arun.
Havia certament de fer alguns encàrrecs, anar al supermercat, portar el cotxe al taller ,... fet i fet, li quedaven fins a les 17,00 hores en que havia de recollir al pare, més de nou hores de llibertat !.
En acabar els encàrrecs, va fer una llarga passejada per la ciutat, va dinar en un bon restaurant, i desprès va entrar a veure una sessió doble de cinema, en la que el inefable John Wayne , salvava una vegada i altra a la mossa més bonica, de l’indi mes lleig i dolent !, quan va adonar-se’n eren ja les 17,30 hores !, va córrer al taller a buscar el cotxe, i devien passar pocs minuts de les 18,00 hores quan arribava a recollir al ser pare.
El pare alleujat al veure’l , li va preguntar, on eres ?, perquè arribes tard ?, a l’Arun li va semblar que manifestar que s’havia entretingut al cine, potser faria disminuir l’estimació i àdhuc la consideració vers ell del pare, i va dir-li que el mecànic s’havia endarrerit , i s’havia hagut d’esperar fins feia una estona.
Aleshores existien ja els telèfons, tot i que encara no els mòbils, i el pare ple d’ànsia , havia trucat abans al mecànic per esbrinar si sabien on estava el seu fill !
El pare de l’Arun, fill del Mathama Gandhi, va fer el següent comentari “ en alguna cosa no he fet el que calia, perquè no em tinguis la confiança necessària per a dir-me la veritat, em cal reflexionar sobre això, aniré caminant – tot sol - fins a casa”.
L’Arun no podia permetre deixar al pare sol, i durant més de cinc hores, va anar a darrera seu amb el cotxe, per camins plens de pols, veient com patia amb el seu vestit elegant i les sabates de mudar.
L’agonia per aquella mentida estúpida, més que l’innecessari patiment del pare, se li van clavar per sempre més a la memòria !
Si el pare de l’Arun – com la majoria dels enquestats – l’hagués colpejat, penseu que en endavant hauria canviat de conducta ?. Jo tinc per cert que no.
La força de la no-violència , va fer en aquest cas – com ho fa sempre – que la lliçó, no dir mai mentides, s’interioritzes tant per part de l’Arun, que no la ha oblidat ni un dia durant la seva vida !
Quan et trobis davant d’algú que empra la violència, pensa sempre que és sens dubte una persona infeliç, un ésser desgraciat necessitat de la teva ajuda, i encara que et costi – que et costarà, i molt - tria sempre, sempre, el camí correcte, com ho va fer el pare de l’Arun Gandhi.
(c) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada