M’explicaven en un dels meus viatges, una història que de ben segur, els lectors de més edat, hauran sentit en alguna ocasió.
Succeïa que en aquell lloc, hi havia [ les runes encara hi son ] un magnífic castell, on vivia el Marques Generós, i Comte de l’Almoina , aquest noble, feia del tot honor als noms de la seva nissaga, i sempre, sempre, trobaven aixopluc en el castell, els viatgers que passaven per aquelles contrades, també els pobres, captaires i fins els serfs fugitius , alhora que aixopluc, tenien un plat a taula, i un lloc per a viure, si no volien marxar a un altre lloc.
Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit, [ potser caldrà explicar als lectors, que el primer grau de noblesa, és el Baró, el segon el Comte i tercer el Marques] ja fossin anyades d’excepcionals collites, ja anys de fredorades, en els que no és recollia sinó llenya; l’efecte d’aquesta bonança econòmica, el vivien tots els habitants del Marquesat, que no havien patit mai, escassetat ni misèria.
Passaven un rera l’altre els segles, i el Marquesat Generós, que incloïa també el Comtat d’Almoina, fidel a la costum, continuava donant aixopluc, a tothom que per un o altre motiu, hagués de passar pel aquell territori i li calgués per la raó que fos. En cap ocasió s’havia demanat a ningú, ni la raó del seu trànsit , ni l’estat de la seva econòmica particular, qui podia – abans de marxar – deixava en una bossa allò de que bonament podria desprendre’s , i aquells que estaven mancats de bens i/o recursos, marxaven únicament donant les gràcies.
Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit; semblava talment que com més donaven als qui demanaven hostatge, més i més s’omplien les arques del Marqués !
Corrien els anys de 1.714, i les forces catalanes queien derrotades davant la superior crueltat dels militars espanyols i centreuropeus, que la van fer tant i tant grossa, que avui encara al Principat de Catalunya, tenen com himne de la seva nació, la història de la revolta que va donar lloc al major robatori que els segles recorden !
El Marquesat i Comtat de la nostra història, va passar també a mans espanyoles, i ràpidament el nou Marques i Comte, va decidir que calia trencar aquella vella tradició catalana, i dit i fet !, ningú tindria mai més aixopluc en aquell territori.
Les finances del Marquesat donaven sempre dèficit, i any rera any, cada cop més esfereïdor, fins al punt que li va caldre al Marques i Comte, vendre no pocs dels mobles i estris diversos, que adornaven el castell i àdhuc l’església annexa.
Corrien anys de misèria i fam al territori del Marquès Generós i Comte de l’Almoina, al qui altrament havien distingit, amb el títol de Comte-Duc d’Oliveres, i Marques de Vilaverd amb grandesa d’Espanya, quan en ocasió de trucar un pobre a la porta del Castell, es va trobar amb el mateix Marqués al que va demanar en nom de la tradició aixopluc, el Marqués li va dir, que les finances del territori no permetien aquesta mena de despeses, i que lluny del que afirmava el pobre, en el dies de la seva existència mai s’havia donat aixopluc a ningú darrera d’aquells murs.
El pobre va insistir i insistir, en que justament havia estat a un amic seu al que li havien fet la mercè d’atendre’l dins del castell, i que en aquelles dates, les finances del Marquesat, eren més que envejables; el Marques va donar ordres de que fessin fora i apallissessin al pobre captaire; a la nit però va cridar a l’oficial que comandava la guarnició, i li va demanar si havia esbrinat el nom del captaire i del seu amic, l’oficial, vestit només amb un parracs misèrrims, prim i famolenc com el mateix Marques, li va dir que li havia semblat sentir-li dir mentre fugia cames ajudeu-me, que el nom de l’amic era un Tal FARAS, i el captaire un Tal TROBARAS !
Els territoris dels Marquesat i Comtat, van ser abandonats per la població, i el mateix Marques, arruïnat va haver de marxar, i diuen les cròniques , que l’havien vist treballant a l’escorxador de Barcelona, on mig embogit repetia sempre la mateixa cançó, “setze jutges d’un jutjat, mengem fetge d’un penjat ....................
Amic lector, aquesta és certament l’autèntica i veritable història, del Marques Generós i Comte de l’Almoina tal i com a mi me la van explicar. Recorda-ho sempre, TAL FARAS, TAL TROBARAS !
© Antonio Mora Vergés
Succeïa que en aquell lloc, hi havia [ les runes encara hi son ] un magnífic castell, on vivia el Marques Generós, i Comte de l’Almoina , aquest noble, feia del tot honor als noms de la seva nissaga, i sempre, sempre, trobaven aixopluc en el castell, els viatgers que passaven per aquelles contrades, també els pobres, captaires i fins els serfs fugitius , alhora que aixopluc, tenien un plat a taula, i un lloc per a viure, si no volien marxar a un altre lloc.
Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit, [ potser caldrà explicar als lectors, que el primer grau de noblesa, és el Baró, el segon el Comte i tercer el Marques] ja fossin anyades d’excepcionals collites, ja anys de fredorades, en els que no és recollia sinó llenya; l’efecte d’aquesta bonança econòmica, el vivien tots els habitants del Marquesat, que no havien patit mai, escassetat ni misèria.
Passaven un rera l’altre els segles, i el Marquesat Generós, que incloïa també el Comtat d’Almoina, fidel a la costum, continuava donant aixopluc, a tothom que per un o altre motiu, hagués de passar pel aquell territori i li calgués per la raó que fos. En cap ocasió s’havia demanat a ningú, ni la raó del seu trànsit , ni l’estat de la seva econòmica particular, qui podia – abans de marxar – deixava en una bossa allò de que bonament podria desprendre’s , i aquells que estaven mancats de bens i/o recursos, marxaven únicament donant les gràcies.
Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit; semblava talment que com més donaven als qui demanaven hostatge, més i més s’omplien les arques del Marqués !
Corrien els anys de 1.714, i les forces catalanes queien derrotades davant la superior crueltat dels militars espanyols i centreuropeus, que la van fer tant i tant grossa, que avui encara al Principat de Catalunya, tenen com himne de la seva nació, la història de la revolta que va donar lloc al major robatori que els segles recorden !
El Marquesat i Comtat de la nostra història, va passar també a mans espanyoles, i ràpidament el nou Marques i Comte, va decidir que calia trencar aquella vella tradició catalana, i dit i fet !, ningú tindria mai més aixopluc en aquell territori.
Les finances del Marquesat donaven sempre dèficit, i any rera any, cada cop més esfereïdor, fins al punt que li va caldre al Marques i Comte, vendre no pocs dels mobles i estris diversos, que adornaven el castell i àdhuc l’església annexa.
Corrien anys de misèria i fam al territori del Marquès Generós i Comte de l’Almoina, al qui altrament havien distingit, amb el títol de Comte-Duc d’Oliveres, i Marques de Vilaverd amb grandesa d’Espanya, quan en ocasió de trucar un pobre a la porta del Castell, es va trobar amb el mateix Marqués al que va demanar en nom de la tradició aixopluc, el Marqués li va dir, que les finances del territori no permetien aquesta mena de despeses, i que lluny del que afirmava el pobre, en el dies de la seva existència mai s’havia donat aixopluc a ningú darrera d’aquells murs.
El pobre va insistir i insistir, en que justament havia estat a un amic seu al que li havien fet la mercè d’atendre’l dins del castell, i que en aquelles dates, les finances del Marquesat, eren més que envejables; el Marques va donar ordres de que fessin fora i apallissessin al pobre captaire; a la nit però va cridar a l’oficial que comandava la guarnició, i li va demanar si havia esbrinat el nom del captaire i del seu amic, l’oficial, vestit només amb un parracs misèrrims, prim i famolenc com el mateix Marques, li va dir que li havia semblat sentir-li dir mentre fugia cames ajudeu-me, que el nom de l’amic era un Tal FARAS, i el captaire un Tal TROBARAS !
Els territoris dels Marquesat i Comtat, van ser abandonats per la població, i el mateix Marques, arruïnat va haver de marxar, i diuen les cròniques , que l’havien vist treballant a l’escorxador de Barcelona, on mig embogit repetia sempre la mateixa cançó, “setze jutges d’un jutjat, mengem fetge d’un penjat ....................
Amic lector, aquesta és certament l’autèntica i veritable història, del Marques Generós i Comte de l’Almoina tal i com a mi me la van explicar. Recorda-ho sempre, TAL FARAS, TAL TROBARAS !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada