dilluns, 6 d’agost de 2007

A la Paquita Sors i Riera. In Memoriam


Ja s’havia produït l’enterrament de la Paquita Sors i Riera, quan vaig tenir coneixement de la seva defunció; em va doldre molt no haver tingut la ocasió de dir-li una vegada més, que com encertadament recollia el recordatori en paraules de Sant Gregori ;

La bondat del seu cor
Féu que l’estiméssim
Tots els que la coneguérem ;
La seva memòria
Serà sempre beneïda.

En ocasió de la seva jubilació li havia fet una entrevista, en la que entre d’altres temes, parlàvem de forma didàctica de l’activitat curativa que desenvolupava, curava l’espatllat i l’enaiguat amb l’oració.

De segur que els lectors d’una certa edat coneixen i recorden aquesta pràctica; els símptomes de trobar-se espatllat solen ser una sensació de gran decandiment, una pressió forta a la zona central del tòrax, i en algunes ocasions també dificultats respiratòries [ sensació d’estar tapat ] pèrdua de l’apetit i/o dificultats per a fer la digestió; amb tots aquests símptomes ràpidament t’encolomen els metges avui, no menys de cinc tipus diferents de medicaments, en totes les presentacions possibles, injeccions, supositoris, pastilles, sobres ,.... , oi ?

La tècnica curativa és d’allò més senzill :El pacient s’assenta en una cadira, els peus junts així com els genolls, i la persona que cura l’espatllat, li agafa els dos braços, els aixeca i comprova si coincideixen al mateix nivell, sense fer força, els dits de les dues mans, si no és així – com sol succeir – la persona està espatllada, i el que la cura, l’estira d’un dels braços, per tornar desprès a agafar els dos braços i comprovar si coincideixen al mateix nivell, sense fer força, els dits de les dues mans; aquestes maniobres es repeteixen en un i altre braç, fins que s’aconsegueix l’harmonia postural.

Hi ha certament un prec que tot i fent la senyal de la creu damunt del tòrax fa la persona que cura, i que en el cas de la Paquita Sors i Riera, era el següent :

Déu és nat, Déu és mort, Déu és ressuscitat.
Feu la santa gràcia que tots els mal quedin curats,
Com aquestes tres paraules son veritat.

L’enaiguat venia a ser la forma infantil de l’espatllat, i se li afegia també quan als símptomes, el fet evident i constatable, de que els germans grans, acostumem a tenir “fred de peus “ respecte dels més petits; també s’acostumava a fer una novena, i la oració era especifica pels infants.

Una de les pràctiques que és recomanaven – quan això era possible - era anar a tirar pedres al riu; dedicar l’atenció a l’infant de manera “especial” fet i fet, oi ?.

Si algun lector te un especial interès en conèixer la oració des d’ara li ofereixo el meu e.mail amora@moianes.net

Quan a la certesa, si més no gràfica de l’existència dels mots en la nostra llengua, em va servir molt, el Diccionari Català –València - Balear d’en Francesc Borja Moll, que va recollir aquesta pràctica en totes les terres de parla catalana.

Recordo com a cosa normal, que en ocasions m’havia trobat a la sala d’espera amb el metge de capçalera , que aleshores tenia jo a la seguretat social ; l’home deia que des d’un punt de vista mèdic, potser aquesta pràctica no era ortodoxa, però certament – ell ho venia comprovant – era d’allò més eficaç i innòcua.

Em va fer tristesa aleshores, que en el cos del meu article – no en un altre espai diferenciat – s’inserís un comentari en relació a la que l’església no compartia el tipus d’invocacions a que feia esment en aquella entrevista.

Aleshores i ara, entrevistada i entrevistador, vàrem perdonar de tot cor, aquella manifest atropellament que justament el mateix Jesús – i ho recullen tots els evangelis –recrimina de forma explicita als seus deixebles ; qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres ! .

La Paquita Sors i Riera, que sempre havia estat dins d’aquest “vosaltres” evangèlic, de ben segur que gaudeix ara de la personal constatació, de la certesa d’aquella oració amb que tantes i tantes vegades ens havia curat l’espatllat.

Déu és nat, Déu és mort, Déu és ressuscitat.
Feu la santa gràcia que tots els mal quedin curats,
Com aquestes tres paraules son veritat.

Paquita, mai és tard per dir una vegada més, que t’estimem i que juntament amb la resta d’amics i amb la teva família, et trobarem molt i molt a faltar.

(c) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: