Fer el buit.

No confondre amb la pràctica – molt recomanable per les vertebres cervicals – de tancar els ulls, i com si el nas fos un llapis , dibuixar un vuit a l’aire, movent el cap amunt i avall, i a dreta i a esquerra, dono fe que aquesta maniobra millora considerablement la pressió sobre les cervicals, alhora que és total i absolutament innòcua.

Es tracta com fèiem quasi tots els catalans durant el feixisme , m’agrada dir, el primer referint-me al del General Franco, perquè amb matisos, i sobretot amb d’altres denominacions, aquesta mala pràctica de convivència encara perdura en el nostre país. Deia que ho fèiem quasi tots els catalans, malgrat que mai s’havia dit de fer-ho, ni ho comentava ningú obertament ; en aquell temps – i en aquest – hi ha classes socials que dit d’una forma suau, se la mamem molt dolça , tenen privilegis legals , que la major part de vegades paguen justament els qui ni els tenen, ni els tindran mai, una paradoxa cruel, oi ?.

En aquell temps, [ només com un exemple ] els cossos repressius i àdhuc les seves famílies, viatjaven en els transports públics – pocs i cars - de forma gratuïta, fins i tot, gaudien de l’accés per la porta del conductor, que per a la resta era únicament de sortida. Segur que algun dels lectors encara ho recorda, oi ? .

A nivell social però, tant els agents repressius armats, com els desarmats – també n’hi ha d’aquesta mena – s’havien de relacionar EXCLUSIVAMENT entre ells; la relació entre els aborígens catalans, i els seus botxins era merament formal, hola i adéu, cap interès per conèixer res més de la seva existència, contra la opressió, la indiferència, el buit !

Recordo que a la facultat m’explicava una companya, filla de guàrdia civil, que vivien a Barcelona, i el seu pare treballava al carrer del Comte de l’Assalt, l’home sortia de casa, amb roba normal [ aleshores se’n deia de paisà ] , i feia el recorregut en metro i bus [ pagant ] fins a la seva Unitat al carrer esmentat, un cop allà, es vestia de guàrdia civil i desenvolupava la seva feina normalment, alhora de sortir, tornava a vestir-se de paisà [ nosaltres en dèiem de persona ], i refeia el camí, fins al seu domicili. Als veïns els va dir que treballava - com així era – d’administratiu, i pel que fa a la roba, camises , pantalons, jaquetes i algun abric, anaven i venien de la tintoreria a la Comissaria, i de la Comissaria a la tintoreria, mai, mai, es va permetre portar a casa seva ni un mocador que pogués posar en evidència la seva pertinença a l’Institut armat.

La situació era dissortadament molt altra en els pobles, com , Falset , Tàrrega , Matadepera , Sant Llorenç de Savall ,Castellar del Vallès o similars, on la majoria de guàrdies i famílies, vivien reclosos dins de les anomenades casas-cuartel, està clar que en aquestes poblacions la estratègia de la roba de paisà no era possible. Alguns guàrdies i/o familiars m’han explicat que certament vivien aquest aïllament com un càstig immerescut.

L’anomenada Policia Nacional, estava únicament a les ciutats importants, i tot i que també és practicava i és practica – encara avui - amb ells , aquesta tècnica de fer el buit, els qui volien, tenien sempre la opció del pare de la meva companya de facultat.

Voldria – de tot cor – que aquest article fos – com molt d’altres articles meus – un recull d’històries ja superades, però malauradament, això de les famoses DOS ESPAÑAS, sembla que torna a agafar embranzida, i en idèntic sentit, costums que ja voldríem veure superats, com aquest de fer el buit, aquí i allà, novament sense que ningú ho així dit de forma explicita, tornen.

De nou relacions merament formals, hola i adéu, cap interès per conèixer res més de l’existència de l’altre , contra la opressió, la indiferència, el buit !

Oh, que cansat n’estic, d’aquesta meva, pobra, trista, bruta i dissortada pàtria ! ....

(c) Antonio Mora Vergés