dimecres, 8 d’agost de 2007

La postal de Cerdanyola del Vallès.



Arran de l’article sobre Luciano Rosin, “ la mirada del francès “ , he tingut coneixement de l’afecció de moltes persones per les postals antigues, de l’esmenta’t fotògraf, i de molts altres més, l’Angel Toldrà Viazo, de Barcelona , el Josep Obradors, de Sabadell, i tants i tants d’altres, que ens han permès veure la Catalunya anterior a la guerra civil, i la constant i sistemàtica destrucció del medi natural, que des d’aleshores s’ha dut a terme.


M’explicava un col•leccionista de Cerdanyola del Vallès, que una de les seves postals, l’havia adquirit a Austràlia per internet ; sembla que la postal havia sortit de Cerdanyola dins d’una maleta amb el més essencial, i pels nascuts a Cerdanyola, que ho és més que una imatge del seu poble ? , que des de les antípodes havia estat enviada a París, de ben segur perquè la persona a la que anava adreçada despertava en el posseïdor de la imatge, encara mes tendresa que la postal, i anys desprès, sens dubte des d’un mercat de vell , despertava l’ interès d’un australià en veure la seva procedència, per tornar de nou a la llum pública i ser finalment adquirida pel col•leccionista de Cerdanyola del Vallès.


La imatge ha sobreviscut al seu autor, a la pròpia realitat [ la Cerdanyola actual, ha destruït de manera conscient la major part del seu patrimoni, històric i natural ] , i de ben segur, al primer posseïdor, al seu estimat i/o estimada, i fins és possible – fa més de 80 anys de tot plegat ! – a la progènie resultant d’aquella història d’amor i de dolor.


Si més no, l’anècdota a Cerdanyola del Vallès, a Sabadell, a Castellar, a Caldes, a Ripollet, a Sant Quirze, a Barberà, a Mollet, a Santa perpetua de la Mogoda, a... hauria de servir-nos com magnifica excusa per cercar en els arxius públics, i també en els privats i familiars, totes les imatges d’aquell període, per poder en uns casos – pocs ja – reviure aquells moments- i en la gran majoria ensenyar-nos com n’era de dura l’existència en aquell moment de la nostra història col•lectiva.


Queda dit.


© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: