Tenim el costum – el mal costum - , d'associar regal únicament a coses o situacions plaents, així tothom troba que es un regal – un bon regal – el rebre un cotxe, encara que sigui de segona ma, i per contra està clar que estem davant d’un fet desgraciat, quan amb aquell mateix cotxe, tenim una topada sense conseqüències, més enllà de l’estropici lògic en els moderns vehicles de fireta. La lliçó pràctica de conducció, el recordatori de la nostra naturalesa feble, la modificació d’algun mal hàbit, no son un regal ?. Un immillorable regal ?
L’anterior únicament com un exemple, ja que el fet que m’ha mogut a escriure aquestes ratlles és la mort el proppassat dilluns 3 d’octubre de la Bruna, la gosseta fox-terrier, companya de tantes i tantes sortides, i personatge fins i tot en alguna de les subsegüents històries [ El Pou de Glaç, L’Anunci ,....]; havíem arribat a assolir quasi la plena compenetració, la gossa m’entenia de forma inversament proporcional al meu to de veu, millor o perfecte, en un to baix o normal, i gens o malament, en un to alt o a crits, quasi, quasi, com ens passa als humans “normals” que acostumem a funcionar de forma correcta quan el tracte és humà, o s’apropa força a aquesta definició ( avui costa trobar persones que recordin encara com era això del tracte humà, oi ?).
Deia que teníem una quasi plena compenetració, i això és manifestava en la mirada de la Bruna, que únicament en comptades ocasions, manifestava sorpresa davant d’alguna de les meves accions ( de tant que em coneixia ), i per dir-ho també planerament, perquè costava força sorprendre la seva intel•ligència pràctica ( les bèsties en general, contra la opinió general – la mala opinió – no acostumem a fer bestieses, però les persones si ,i diria que de forma quasi habitual ); potser en un parell d’ocasions, tres si ,m’apureu una mica, vaig aconseguir rebre una mirada d’admiració, o potser només de complicitat ?.
En qualsevol cas, tots els dies que la Bruna va passar amb nosaltres, els vàrem viure com un regal.
També el moment del comiat, malgrat el dolor, el patiment i la tristesa, varen ser un regal. Entenc la vostra sorpresa, i tot seguit m’explicaré : ens costa molt admetre que tots ,del primer a l’últim estem destinats a fer el mateix camí de la Bruna, però està clar per a tothom que això és del tot inevitable, oi ?.
Algú sortirà amb la història de que només els humans sabem que ens morim, però us puc dir, que malgrat que com espècie “ els humans” som una minoria, no som ximples, i sabem veure i entendre, la Bruna va tenir consciència de que el dilluns dia 3 d’octubre, era el seu darrer dia entre nosaltres, o millor encara, el darrer dia amb nosaltres, i generosa com era, no va voler, no és va permetre, convertir aquell dia, en el pitjor dia de la nostra vida; ben altrament, en la línia de la seva ascendència anglesa, quasi ens va demanar perdó per deixar-nos, per així dir-ho d’una manera tant desairada.Una lliçó més de les moltes que ens havia impartir en el període en que va compartir la vida amb nosaltres.
La Bruna, com tot el que estimem, no morirà mentre la mantinguem en la nostra memòria, de fet, de ben segur que ja està donant alegries, en aquell altre món en el que Plató situava els models ideals.
En algun moment s’ha fet esment del gos, com a model de vida indesitjada, viure com un gos, en el cas de la Bruna, podem dir que va viure donant alegries, i va morir donant-nos a tots una lliçó !
Sabem que retrobarem l’esperit de la Bruna arreu, per boscos, per muntanyes, per rius i per valls , i que com va fer sempre, ens farà companya, fins a la fi de la nostra existència.
Des d’ara, agraïm aquest regal.
(c) Antonio Mora Vergés
L’anterior únicament com un exemple, ja que el fet que m’ha mogut a escriure aquestes ratlles és la mort el proppassat dilluns 3 d’octubre de la Bruna, la gosseta fox-terrier, companya de tantes i tantes sortides, i personatge fins i tot en alguna de les subsegüents històries [ El Pou de Glaç, L’Anunci ,....]; havíem arribat a assolir quasi la plena compenetració, la gossa m’entenia de forma inversament proporcional al meu to de veu, millor o perfecte, en un to baix o normal, i gens o malament, en un to alt o a crits, quasi, quasi, com ens passa als humans “normals” que acostumem a funcionar de forma correcta quan el tracte és humà, o s’apropa força a aquesta definició ( avui costa trobar persones que recordin encara com era això del tracte humà, oi ?).
Deia que teníem una quasi plena compenetració, i això és manifestava en la mirada de la Bruna, que únicament en comptades ocasions, manifestava sorpresa davant d’alguna de les meves accions ( de tant que em coneixia ), i per dir-ho també planerament, perquè costava força sorprendre la seva intel•ligència pràctica ( les bèsties en general, contra la opinió general – la mala opinió – no acostumem a fer bestieses, però les persones si ,i diria que de forma quasi habitual ); potser en un parell d’ocasions, tres si ,m’apureu una mica, vaig aconseguir rebre una mirada d’admiració, o potser només de complicitat ?.
En qualsevol cas, tots els dies que la Bruna va passar amb nosaltres, els vàrem viure com un regal.
També el moment del comiat, malgrat el dolor, el patiment i la tristesa, varen ser un regal. Entenc la vostra sorpresa, i tot seguit m’explicaré : ens costa molt admetre que tots ,del primer a l’últim estem destinats a fer el mateix camí de la Bruna, però està clar per a tothom que això és del tot inevitable, oi ?.
Algú sortirà amb la història de que només els humans sabem que ens morim, però us puc dir, que malgrat que com espècie “ els humans” som una minoria, no som ximples, i sabem veure i entendre, la Bruna va tenir consciència de que el dilluns dia 3 d’octubre, era el seu darrer dia entre nosaltres, o millor encara, el darrer dia amb nosaltres, i generosa com era, no va voler, no és va permetre, convertir aquell dia, en el pitjor dia de la nostra vida; ben altrament, en la línia de la seva ascendència anglesa, quasi ens va demanar perdó per deixar-nos, per així dir-ho d’una manera tant desairada.Una lliçó més de les moltes que ens havia impartir en el període en que va compartir la vida amb nosaltres.
La Bruna, com tot el que estimem, no morirà mentre la mantinguem en la nostra memòria, de fet, de ben segur que ja està donant alegries, en aquell altre món en el que Plató situava els models ideals.
En algun moment s’ha fet esment del gos, com a model de vida indesitjada, viure com un gos, en el cas de la Bruna, podem dir que va viure donant alegries, i va morir donant-nos a tots una lliçó !
Sabem que retrobarem l’esperit de la Bruna arreu, per boscos, per muntanyes, per rius i per valls , i que com va fer sempre, ens farà companya, fins a la fi de la nostra existència.
Des d’ara, agraïm aquest regal.
(c) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada