dimecres, 15 d’agost de 2007

Hostes vingueren .....




Havíem quedat amb el Joan Moliner en fer un tomb pels voltants de Castellar del Vallès; la proposta inicial era d’anar fins al Moianes per anar avançant amb la “llista del Feliu “ ; o en el seu defecte anar a Sant Jaume de Vallhonesta fent alguna casa més d’aquelles “terres desolades”. Finalment però a les 8,00 del mati en recollia a la benzinera de Castellar, i des d’allà anàvem fins a l’aparcament de les Arenes, on deixaríem el cotxe aparcat.

Creuàvem el Ripoll que sobreeixia la passera en aquell punt, i remuntàvem el torrent del Castelló, fins a les fonts dels Trons, on ens aturàvem a recollir imatges d’aquestes deus actives en aquest període; seguíem ascendint fins al Coll Roig; teníem intenció d’arribar-nos fins a Sant Jaume de Vallverd [ amb t final a la placa commemorativa ], però no vàrem saber trobar el trencall, i optàvem per continuar fins al Parany del Boter on esmorzàvem amb alguns membres de la colla dels Ocellaires de Castellar. Tenen un espai particularment ben organitzat i compartíem taula amb quatre dels seus membres.

Agafaríem desprès el PR 30 i fèiem d’anada i tornada els dos quilometres que hi ha fins a Sant Jaume, on per descomptat recolliríem també imatges, en aquest cas, d’un entorn restaurat i net. Tampoc en aquesta ocasió reeixim en el nostre intent de trobar la connexió entre el Coll Roig i aquesta església romànica.

El sol començava a escalfar de valent aquest dia de la Mare de Déu d’agost de 2.007, i desfèiem els nostres passos fins al mas Cadalfac, on havíem de continuar pel GR 173, baixant el Sot de l’Àliga, fins a les fonts del plàtan i la de Sant Jordi; una vegada més els estalvis se’ns menjaven les estovalles, i per seguir una drecera, ens tocava fer camí sota les línies elèctriques fins quasi les roques d’Aguilar; finalment tornàvem al món civilitzat, i comprovàvem que no tothom està a les platges, fins a cinc famílies, la majoria amb quitxalla menuda, gaudien a cor que vols dels gorgs , tolls i basses que l’aigua caiguda aquests darrers dies, aporta al torrent del Castelló.

Els darrers quilometres, sota un sol abrusador, eren ja un autèntic suplici, que només la certesa de la proximitat de l’aparcament i l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, feia suportable.

Desmesurat per un dia d’agost, és l’únic qualificatiu que se m’acut alhora de fer-ne la ressenya.

És bàsic anar per la muntanya amb un mapa actualitzat, i fins si cal amb una brúixola i/o un GPS, però per damunt de tot, cal preparar de forma anticipada qualsevol sortida per petita que sigui; anar canviat de rumb, vol dir anar sumant quilometres, i consumir temps i energies.

Us recomano arribar-vos fins a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, i tots i cadascun dels punts esmentats en aquest relat, alhora però us insisteixo cordialment, en no voler fer-los tots en un únic mati d’agost.

És ni cal dir-hi un consell de bon amic, i també, també de gat escaldat.

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 14 d’agost de 2007

Mostra d'Oficis.


Diumenge 22 d’abril de 2.007; Castellar del Vallès; Espai Tolrà; una munió de persones ofereixen a qui vulgui admirar-ho el testimoni de la seva activitat creativa, el públic respon com cada any de forma majoritària quan a la seva presència, i minsa molt minsa, si pensem que la Mostra d’Oficis, més enllà del record, pretén que aquestes activitats continuïn sent un mitjà per obtenir ingressos; una “feina” en el sentit més tradicional.

El dilema qualitat/preu , és – com tantes coses d’avui – una fal•làcia, un miratge , així com quan érem menuts ens ensenyaven que només podíem sumar i restar peces del mateix gènere, pomes amb pomes, cireres amb cireres, únicament podem comparar entre objectes d’una mateixa classe : els cistells de vímet del país, conformem una “qualitat” en la que podem comparar, entre els produïts en un indret o altre de Catalunya, però no certament amb aquells quina procedència es situï fora dels límits del principat.

Hi ha un concepte de recent divulgació dins l’àmbit d’aquesta societat de l’autosatisfacció el “dumping social “ , la consciència per part dels compradors, que a uns determinats preus, comprar qualsevol mercaderia i/o objecte és girar l’esquena davant dels abusos, de l’explotació, de l’execució de conductes que en el nostre sistema de lleis, foren fins i tot, qualificables de delictes.

Qui compra productes barats, és converteix en còmplice i/o cooperador necessari , dels explotadors de persones de qualsevol edat i condició, arreu del món.

Hi ha – només cal mirar-ho atentament , i/o voler-ho veure – objectes que regalimen sang humana.

M’enduia al sortir del recinte, amén del regal de la contemplació de les habilitats dels anomenats “artesans” , dits també antigament menestrals, com a reconeixement de professar una art mecànica; enfront dels “artistes” , els que es dedicaven a una art o professió no mecànica.; la convicció intima de l’absurditat d’aquesta distinció entre uns i altres, artesans i artistes, que possiblement no tenia ja raó de ser un cop superat l’antic regim, abolides les confraries i essent actualment els col•legis institucions que vetllen per la defensa dels interessos col•lectius dels anomenats “professionals lliberals “ .

M’enduia - deia - dues postals, una dels ports de Besseit, i l’altra dels arrossars del Delta, en la que l’Antoni Térmens, autor de la fotografia i de la il•lustració, enamorat de la seva professió d’impressor gràfic, estampava el meu nom i el de la meva esposa, desprès de formar –los agrupant manualment les lletres.

No podia marxar sense intentar si més no retornar el detall, i coneixedor de la vinculació del tipògraf a les terres del Montsià i la Ribera d’Ebre, i la seva afecció a l’excursionisme i la fotografia, li explicava l’excepcional vellesa de la Vall de Cardó, on l’any 1605 el carmelità tortosí, Pere Pau Revull , fundaria el que s’acabaria coneixent com desert de Cardó, i en el que a banda del recinte conventual que donaria lloc al balneari, s’hi troben fins a 13 ermites, una de les quals, l’anomenada de la Columna, així dita per estar bastida sobre una roca que en té la forma , identifica en el plànol editat recentment per l’Ajuntament de Rasquera aquest singular espai.

En la propera Mostra d’Oficis, trobareu de ben segur a la carpa de l’Antoni Térmens, imatges de la Vall de Cardó; m’agradaria molt retrobar tots els oficis d’aquesta mostra i algun més ; això vindria a ser la confirmació que la nostra societat avança en el camí correcte, que novament s’aprecia la qualitat del treball desenvolupat en llibertat, i amb totes les garanties socials.

Que així sia.

© Antonio Mora Vergés

Ma de Sant.


Aquesta història necessita quatre elements bàsics : un lloc on discorre l’acció, en el meu cas serà l’espai del llit del riu Corb, que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, cadascun dels lectors pot situar l’acció on tingui per convenient, ens cal també un animal de carrega, jo donaré aquest paper a l’ase català – fins en aquestes coses menudes hem de fer país - , un carreter , tot i que certament també hi cap assignar un personatge femení a mi m’agrada més la imatge de l’home de braços peluts, amb pantaló de pana i amb la camisa oberta que sua pels descosits mentre brama, i finalment un Sant, el que més us agradi, en el meu cas, i en atenció al lloc donarem aquest paper a Sant Martí.

El dia és calorós, el sol en aquella immensitat deserta del llit del riu Corb que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, fa bullir les pedres, lentament, quasi d’esma, venint de Maldà avança un ase català que porta damunt del bast fins a 6 sacs que deuen pesar no menys de 50 quilograms cada un, al seu darrera suant el qui sembla l’amo de la bèstia.

Tot d’una, quan ja son quasi a la meitat del pont, la bèstia es detura, dona senyals d’inestabilitat i sense donar temps a reaccionar al carreter, s’agenolla damunt del paviment i renilla amb tota la seva desesperació, el carreter comença a bramar i amenaça al bon ase català amb escridassar-lo amb tots els noms de les Pitjors Persones, i dit i fet !, amb l’ A, Acebes, Astarloa , Aznar, ..... amb la R, Rajoy, amb la Z, Zaplana ; el pobre animal reacciona aixecant les orelles i diries que posant cara d’espant – costa d’identificar la cara d’espant d’un ase català -, amb tot no aconsegueix aixecar-se de terra, i l’amenaça s’exten a la relació de Persones Sense Consciència ,..... al conglomerat d’ERC i les JONS, als antisistema del Partit Comunista del Nen Jesús ; el dolor de l’animal és tant i tant evident que Sant Martí, no pot sinó fer-se present i mirar de fer raonar al carreter indignat.

El primer retret del Sant fa referència a que tradicionalment en els renecs de sempre, es blasmava a Déu o alguns membres de l’estol celestial, i ara – segons sembla – s’invoca al mateix dimoni o alguna de les seves representacions més evidents.

El segon retret va en la línia de que de la forma que sigui, amb paraules blasfemes no s’aconsegueix res, i com no podia deixar de fer, li dona al carreter un consell. “ carrega damunt la bèstia cinc pedres ben grosses “, el nostre carreter no pot estar-se de pensar en veu alta, i li diu, si ja no pot amb els 6 sacs, com vols que pugui amb les cinc pedres grosses ? .

Sant Martí havia estat, soldat, abans que bisbe, i tenia una veu forta , de “mando” , t’he dit que li poses les pedres !, al final aquí el Sant qui és, tu, o jo ?.

El carreter va posant una darrera l’altra les cinc pedres, i un cop ho ha fet, el Sant li diu, que s’esperi uns minuts, l’ase mentrestant te dificultats per a respirar, i comença a tenir la percepció que aquella serà la seva darrera aventura.

Tot i el seu silenci, l’amo de la bèstia, pensa el mateix. Passats cinc minuts que a tothom li han semblat hores, el Sant li demana que lentament tregui les pedres d’una en una; treu la primera i l’ase no fa res, la segona i tampoc cap moviment, en treure la tercera però, la bèstia s’alça !.

Com és possible que suporti ara els sacs i dues pedres, i abans ha caigut només amb els sacs ?.

Sant Martí, li explica que quan sentim que ja no podem més, estem tot just a l’inici, i com l’ase també nosaltres, podem suportar habitualment una mica més de sobrecarrega.

Amb sornegueria afegeix, això però els catalans ja fa temps que ho sabeu, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Ecologisme estètic.


Tornen els incendis estivals que van substituir a darreries del feixisme a la ”serpiente multicolor“ com a noticia d’aquestes calendes.

També de nou, Ministres, Consellers, Alcaldes, i càrrecs Alts i Baixos, ens expliquen històries truculentes, d’incendiaris folls, que com esperits malignes, calen foc per arreu.

Els comentaris de no pocs ciutadans, insisteixen però en intencionalitats econòmiques, de grups i persones concretes, que semblen tenir con únic anhel, sepultar aquesta Nació, sota l’edificació intensiva, unifamililiar, plurifamiliar, aïllada, adossada ,...Uns i altres defugen de manera conscient, que el bosc al llarg de la història de la humanitat, ha estat una forma més d’explotació econòmica de la natura, i en aquesta explotació justament s’hi trobava també – per pura lògica – la necessitat de conservar el medi natural.

Avui, fins els comunistes se’ns confessen ecologistes i verds ; sobta i molt que aquesta força política , a la que li podem adjudicar malvestats irreparables pel que fa a la natura, estigui avui, entre els qui diuen defensar [ només ho diuen ] el medi natural.

El bosc demana a crits, que novament s’explotin els seus recursos, s’eliminin els arbres que no tindran cap o poca utilitat, i que de forma sistemàtica es mantinguin netes i accessibles, tots les vies i camins d’accés.

Avui únicament interessa “aparentar”, que som ecologistes, o feministes, o demòcrates, o que no som, racistes, o violents, o ........ , el cert però, és que en el col·lectiu dels polítics professionals, hi ha força gent ,amb estudis superiors, als que aquesta percepció de l’ecologisme estètic els fa tenir mala consciència.

De tota manera aquí del que es tracta bàsicament és de viure el millor possible !! només a tall d’exemple : tenim un govern, que tot i saber-se provisional, no per això renuncia a les vacances pagades ; mentre els sindicats denuncien que alguns empresaris fan un mal us, dels contractes temporals !.

Certament si algú s’entretingues a comptar els recursos que s’han destinat al llarg dels darrers anys a evitar i/o combatre el foc, i si ho fes amb més gràcia i encert que amb els famosos estalvis d’avançar i retardar l’hora , comprovaríem com al despoblament del medi rural, - i el cost que això sol ja representa - , i hem d’afegir la pèrdua de força matèries primeres, fusta, resina ,... i per descomptat, caldrà sumar el cost brutal de la desocupació en aquest sector primari.

Hem aconseguit allò que semblava impossible, fer realitat el negoci del Roberto i les cabres; ho recordeu ?, canviava dos cabres negres per una de blanca, fins que va perdre tot el ramat.

El bosc ha de tenir un espai, però no TOT L’ESPAI ; i certament s’ha de retornar a l’explotació RACIONAL d’aquest recurs natural.

De fer-ho no caldran de ben segur tants avions, camions cisternes, i tots els recursos humans, que fem servir únicament tres mesos a l’any !.

Potser que recordem allò que deien els nostres avis, els estalvis es mengen les estovalles !.

(©) Antonio Mora Vergés

La hora de la mort.




En el nostre món occidental, sembla que cada cop s’allunya més i més, aquesta hora de la mort; avui amic lector, em permetre fer algunes reflexions, de les que com sempre, m’agradarà rebre - si hi son- les discrepàncies o desacords que us puguin suscitar.

La primera reflexió va justament en el sentit de matisar molt, aquesta qüestió de la mort; en el nostre món occidental, en que ja certament l’esperança de vida és incomparable a d’altres llocs del món on és força més curta, en aquesta percepció imagino que hi ha consens general., oi ?

L’altra precisió vindria quan al moment històric [ ara, en el present ], fa menys de 100 anys, viure més enllà dels 50 anys era extraordinari, i la presència de malalties específicament relacionades amb l’edat quasi inexistent.

Fins la menopausa era considerada una raresa. Més endarrera, 200, 300 .... està clar que bàsicament un cop assegurada la continuïtat de l’espècie, els nostres avantpassats lliuraven la seva ànima al senyor.

El fet cert avui per avui d’una major longevitat de les dones, està relacionat amb les tasques que tradicionalment han vingut desenvolupant, i que les mantenen actives fins quasi al moment de la mort; semblant situació trobem pel que fa als homes que viuen un major nombre d’anys, i que habitualment treballen a la agricultura, també fins quasi al moment de la mort; la continuïtat en la pràctica d’una tasca coneguda i controlable sembla que allarga l’existència.

Al mateix temps, la mort sobtada desprès de la jubilació laboral, us sona familiar, oi ?.

El futur ens portarà – molt a curt termini -, un canvi de papers, les dones treballadores, obreres, executives, polítiques, empresàries, artistes ,... .. veuran reduïdes les seves expectatives vitals, entre 10 o 15 anys, en relació als seus companys/competidors barons més preparats per assimilar l’estrès i la tensió laboral, cap cop més creixent.

Les malalties pròpies de l’edat, tindran en el centre les de caràcter mental, i entre totes sense cap dubte la depressió severa, com a conseqüència justament de la major durada de la vida, que en aquest tram final, hom viu amb un sentit d’inutilitat pràctica.

Negat qualsevol valor a l’experiència, oblidades les antigues regles del respecte als ancians, no queda altra sortida que l’agrupació com a tècnica defensiva, que practiquen ja els nostres majors, des dels clubs d’avis, fins a les noves construccions pensades exclusivament per a ells.

Més enllà de l’especulació econòmica, que per altra banda es avui el motor del món, cal assajar models que permetin adequar les noves expectatives vitals, als models d’explotació econòmica, pensar únicament en allargar la vida laboral dels obrers que treballen des dels 14 anys o fins en algun cas abans, es únicament un estirabot en la línia de la raça superior, que tant maldecaps va generar en la primera meitat del segle XX.

La societat actual no te eines per tractar aquest veritable problema, i cada cop més obertament es senten veus, que reclamen un límit a l’existència humana, ja sigui per la via de la voluntat particular, eutanàsia, ja sigui per una decisió col•lectiva, genocidi.

El tema mereix una reflexió i àdhuc començar a cercar propostes que des del coneixement d’aquesta realitat, ens permetin donar-li una solució.

Que us sembla ?

© Antonio Mora Vergés

El color de Déu.



Imagino que tothom recorda l’afirmació del Gènesi 1,27 “ Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona “ , Això està molt clar pel que fa a la forma; tots els éssers humans som iguals, altrament però, quan a la coloració de la nostra pell, hi ha marcades diferencies, quin fora doncs el color de Deu ?

Farem un exercici senzill aprofitant aquells colors que encara conserves de la teva època d’estudiant, o aquells retoladors que en un impuls vas comprar en una botiga de tot a un euro, i que certament no necessitaves per a res.

Els colors de l’espectre solar són set : vermell, ataronjat, groc , verd , blau , indi, i violat. Aquests colors són agrupats en tres de primaris o principals [ també anomenats additius-llum , puix que sumant-los hom obté el blanc ] i els secundaris, formats per la barreja de dos colors primaris [ per exemple , vermell + verd = groc ] seguirem pel que fa als colors bàsics, la decisió que en aquest sentit, va prendre l’anomenada Commission Internationale de l’Eclairage (CIE), vermell, verd, blau. I tot seguit començarem el nostre experiment :

Pas primer : posarem damunt del paper els colors bàsics ; seguidament immediatament a sota, farem una primera combinació, vermell i verd, vermell i blau; verd i blau , novament farem noves provatures amb els colors resultants del nivell segon, i els bàsics, i així una bona estona, fins que aconseguim no tants sols els colors de l’espectre solar, sinó també algunes de les combinacions de colors que l’home a desenvolupat al llarg dels segles. Val a dir que l’exercici alhora que distret , ens retorna als moments de la nostra infantesa , en que anaven descobrint el funcionament del món , i les tècniques que els humans havien desenvolupat – aleshores dèiem - per sotmetre la natura.

Pas segon, un cop ens donem per satisfets quan a l’evolució dels colors en el nostre exercici, podrem comprovar com d’una hipotètica addicció de colors, el resultat sempre, sempre, ens donarà el negre.

Pas tercer, el negre en la nostra societat, - encara avui – està associat a la representació del respecte [ els nostres jutges imparteixen justícia, sota togues negres, val a adir que com l’hàbit no fa al monjo, tampoc la toga és sinònim de justícia ], l’associem també a la veneració, tot i que en aquests temps d’agnosticisme pràctic, la qüestió es relativitza molt, oi ?, molts encara avui, l’associen a la representació alhora del dolor i la gravetat, i així hom es vesteix de negre, en ocasió d’una mort, o en ocasió d’un casament, bateig o festa important per a la família.

Conclusió, si la suma de colors, ens porta sempre, sempre al color negre. Si en la vida diària observem també que el color negre, es el color dominant quan es formen parelles de raça diferent. Si malgrat això, avui encara son els negres els que més pateixen les aberrants contradiccions del món capitalista, us queda encara una mínima dubte de quin es el color de Déu?

Des del fons del meu cor i la meva intel•ligència tinc la certesa absoluta del color de Déu.

També tu amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

El torrent Mal.


M’havia topat amb aquest nom, val a dir que molt singular per referir-se a un torrent, en ocasió de recollir informació i/o documentació pels articles sobre Marfà, El Secret de Marfà, i Sant Pere de Marfà, avui de les gallines, publicats tots dos entre d’altres llocs a la pàgina web http://www.moianes.net/ que a més m’ha fet l’honor de considerar-me’n col•laborador.

Aquest país nostre te costums molts estranys, tant aviat s’emporten els documents a llocs tant exòtics com Salamanca, com els calen foc, sempre amb l’excusa en ambdós casos, de salvar la pàtria !.

Aquesta costum bàrbara fa difícil, molt difícil, la tasca d’acreditar de manera fefaent , la certesa de tots els fets que hom troba descrits i/o li son explicats de viva veu.

Aquest és el cas del torrent Mal.Cal remuntar-se al període de màxim esplendor del Monestir de l’Estany, quan aquest senyorejava, la Vila de Moia, i els termes de Castellterçol, Castellcir i Muntanyola, entre molts d’altres; en aquest període era freqüent que els monjos, habitualment en parella, anessin d’un lloc a l’altre, i tot i celebrant el culte, aprofitessin per controlar els seus territoris.

Sembla que anaven de tornada, un parell de monjos, l’un alt, fort i xerraire, i l’altre prim, fràgil i murmurador; un cop havien creuat la riera de Marfa que anava molt crescuda , venint del Sailoic [ avui quasi enrunat ], es van trobar que el torrent que ve de Moia, també baixava molt fort. Al costat de la riba, hi havia una dona extremadament bella [ al Moianes, el fet és molt corrent i aleshores i ara, no crida l’atenció de ningú, oi ? ], la mossa els va manifestar que tenia por de creuar tota sola, i els va demanar ajut.

Es sabut que els monjos – que fan vot de castedat – s’han d’abstenir de relacionar-se tant com sigui possible amb dones, i si son joves i boniques més, però el monjo alt i fort, va pensar que també, tenen la obligació cristiana d’ajudar als més febles, i sense pensar-s’ho dues vegades , amb una embranzida, va agafar a la dona, i la va portar fins a l’altra riba, on la va deixar fora de perill.

En el camí de tornada el monjo prim i fràgil, no va parar de fer comentaris :Com havia estat tant negligent en l’observança de la regla monàstica ?Com s’havia atrevit a tocar una dona, i transportar-la a col fins a l’altre costat del torrent ?Què dirien al Monestir ?.

Tant bon punt van arribar a l’Estany, el monjo murmurador va explicar fil per randa, els fets al Pare Abat, tot i afirmant que amb la seva conducta, el seu company de camí, havia desacreditat la religió, havia fet una cosa que estava prohibida, havia oblidat que era un monjo, i havia faltat greument la Regla de vida del Monestir.

L’Abad un cop escoltada pacientment la història, li va contestar “ Germà, pel que tu dius, el teu company ha deixat aquella dona a l’altre costat del torrent. Ara ets tu encara però, el que la portes en la teva imaginació i en el teu pensament, i aquí és on veritablement està el Mal “ . Li va manar que tornes fins al torrent, i que hi restes en pregaria fins aconseguir el perdo de Déu.

D’aquella història el nom del torrent va ser endavant, torrent Mal, i així fins al dia d’avui.

© Antonio Mora Vergés

A del Castell !







Obria curosament el meu mapa del Moianes, l’ús intensiu d’aquest element d’informació ha fet de les senyals per on es plega el plànol, un lloc de trencament que s’eixampla a cada nova consulta; d’existir una edició revisada l’adquiriria, i deixaria aquest al lloc on guardo ja , els estris diversos que m’han servit fidelment durant molts anys, fins a l’esgotament.

Recordo el descobriment que fèiem amb l’Antoni Ibañez Olivares, i la Bruna, la gosseta fox-terrier que ens acompanyaria fins al darrer alè, i quina fotografia conservo en un lloc d’honor al racó dels records, del Castell de la Popa, se’ns dubte el més característic del Moianes; vindrien desprès Clarà en que s’afegiria el Feliu Añaños i Masllovet, Bertí on s’incorporaria el Joan Moliner i Manau, i darrerament la travessa des del Castell de Sant Martí de Centelles al Castell de Popa, on formarien part d’aquest “dream team” el Tomás Irigaray i Lopez, i el Santiago Moya i Romero.

Hem visitat al llarg dels anys tots i cadascun dels castells de la resta de poblacions del Moianes, Granera, Calders, Santa Maria d’Olò, Castellterçol, i l’extraordinària Sala de Llogarri de Monistrol de Calders, dita també en altre temps “el Castellet”, i l’anomenat Castellnou de Moià, i l’Espina de Collsuspina ....., el nostre caminar ens ha portat a les terres de l’Alt Vallès, on es troba el castell de Pera, el Marquet de les Roques, el Castell de Gallifa,... o a les Valls del Montcau, on al costat de la magnificència del Castell de Talamanca, trobes la nuesa brutal del castell de Rocafort, i les grans cases, avui desolades ,del Farell , de Casassaies, del Flaquer, de Sant Jaume de Vallhonesta,...... , ens va impressionar el Llúcia , al límit ja del terme de Calders, per nosaltres una Sala, malgrat no tenir aquest topònim la casa , amb el cementiri adossat i les restes majestuoses de l’església, .... fer relacions comporta sempre deixar-se alguna dada important en l’oblit, gràcies però al treball ingent esmerçat en recollir imatges, primer pel Feliu Añaños i Masllovet, i posteriorment per la resta de membres del grup, i en l’actualitat per una munió de persones, a les que volem agrair palesament la seva col·laboració, podreu gaudir d’aquestes i moltes més imatges a la Galeria Fotogràfica de http://www.blogger.com/ que escassament un any desprès d’iniciar les seves activitats està ja considerada com una de les millors, entre les que de forma lliure i gratuïta, ofereixen l’accés a fonts documentals – en aquest cas, d’imatges – d’un àrea concreta.

Seguirem en la nostra tasca de recollir imatges, de masies, ermites, castells, arbres i arbredes, paisatges i manifestacions de la vida natural; ja en grup, ja únicament en parella, fins que ens ho permetin les nostres forces; esteu tots convidats a participar en aquesta tasca, i també justament en la contemplació dels fruits aconseguits.

Per fer-nos saber que voleu venir a caminar amb nosaltres, i/o per adreçar-nos les imatges que heu recollit en les vostres sortides, sou pregats d’enviar-nos un e.mail a fananos@moianes.net

Des d’ara, gràcies !

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 11 d’agost de 2007

Sant Joan de Codolar




Codolar, lloc on ho han molts còdols; val a dir que estem sota els cims del Montsant, i aquí la pedra és l’element més comú; molt més per descomptat que les espècies vegetals, i ni cal dir-ho on la presència animal – en qualsevol de les seves manifestacions - és baixa , i la humana llevat de la Montserrat Domingo, que com ermitana viu a Sant Joan de Codolar, te únicament una presència puntual i de forma molt espaiada en el temps.

Alguna dada tècnica : l’ermita de Sant Joan , està a la capçalera del barranc d’aquest nom, que recull ara únicament les aigües pluvials de les vessants meridionals del Montsant, la trobem dins al terme de Cornudella, població que pertany a la comarca del Priorat. El lloc s’esmenta ja l’any 1604, i en els textos llegim que hi havia una font entre dos grans còdols; avui tot està com en aquella data, amb l’excepció greu de l’aigua, que també aquí ha anat minvant fins quasi desaparèixer. L’any 1906 el pintor Joan Miro en faria un dibuix, en el marge dret s’endevina més que es veu, un arbre, una noguera que el temps i la sequera han acabat matant, i de la que ens comenta l’ermitana que havia menjat nous. Recollim també aquesta imatge colpidora.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,30, i recollíem les primeres imatges al voltant de les 10,00 , a les Borges del Camp, l’ermita modernista de la Mare de Déu de la Riera, de la que recentment es celebraven els 100 anys de la seva construcció, i els 50 anys de la reconstrucció dels danys soferts com a conseqüència de la Guerra Civil. Faríem un tomb per l’Alforja, que conserva perfectament les essències del seus gloriós passat àrab, i acabaríem de prendre’ns un refresc a la plaça major de Cornudella, abans de les 11,15; moment en que començaríem a fer camí fins a Sant Joan de Codolar. Ni cal dir-ho tot el viatge en aquesta ocasió el fèiem en cotxe.

La Montserrat Domingo, amb qui el Joan Manau i Moliner i la seva família, tenen una llarga relació d’amistat, ens rebia de forma molt cordial, i desprès de prendre un cafè, ens ensenyava l’ermita de Sant Joan, amb la màxima cura, tota vegada que dins l’edifici , en ocasions s’hi aixopluguen un grup de rats-penats que gaudeixin de la protecció de la llei. En aquesta ocasió, potser per la calor, aquests mamífers voladors, han cercat l’aixopluc en un altre lloc. L’edifici deixa pales, que fins èpoques molt recents acollia un gran nombre de veïns de Cornudella, que s’hi desplaçaven en professo des d’aquesta població.


Dissortadament també aquí les mostres de devoció popular, semblen anar de baixa. Recollim imatges d’aquest espai privilegiat de serenor i bellesa.


Ens arribarien encara desprès de dinar, fins a la Vilella Baixa, dins ja del Priorat històric, on ens meravellaríem de les seves peculiars construccions en alçada, que ens recorden força les del Iemen de trista actualitat, i on trobem sens dubte, una prova més de la presència i àdhuc de la influència sarraïna , en aquest país nostre.



Faríem el retorn per Prades, Vimbodí, i d’allà a l’autopista per tornar a Sabadell, abans de les 20,00 hores.

Ens apropem ja a la Mare de Déu d’Agost, i sens fa molt evident que la foscor va guanyat minuts cada dia de passa.

© Antonio Mora Vergés

divendres, 10 d’agost de 2007

Distanciar-se


Durant molts anys vaig exercir com advocat d’Ofici al Partit judicial de Sabadell, tants com em va permetre el “dolorimetre” interior, que jo com vosaltres portava incorporat des de l’origen sense saber-ho.

L’advocat veu sempre – i només – la manifestació d’una societat malalta; els metges tracten als individus de forma personal, i els advocats malgrat fer-ho de un en un, tracten al cos social, que emmalalteix alhora.

Quan toca separacions i divorcis, doncs només desastres de família, i quan s’arriba al cim de l’embogiment, doncs violència de gènere habemus !

Pensava jo, que m’agrada llegir, que quan hom s’enamora, quasi ni enraona amb la persona estimada, només amb la mirada, o si cal únicament amb veu molt baixa, oi ?. En aquesta fase ambdós persones “estan aprop” , diríem que els dos cors bategen quasi al uníson.

De gent que s’estima, en la feina d’advocat no n’acostumes a veure gaires.De gent que no s’estima, d’aquesta si que ens veus, i sobretot la sents !, acostumem a cridar-se entre si, i també, amb la resta de persones, i jo em preguntava aleshores, per què criden ?.

Deia que en el període inicial de l’amor, els cors dels amants bategen al uníson; doncs quan apareix la irritació i desprès l’odi, els cors s’allunyen, cada un comença a bategar a un ritme diferent i sense cap harmonia !.

Per fer-se sentir, cal cridar cada vegada més, i al ensems, com més és crida, la distància entre el cor de l’un i el cor de l’altre, és va fent més i més gran, i cal cridar encara més fort ! .

Finalment la distancia és tant enorme, que no saben ja els cors, com trobar el camí de tornada, i resten per sempre més separats l’un de l’altre !

Altres companys han continuat exercint la seva feina, però en el meu cas, va arribar un dia en que la impotència davant aquests episodis de dolor, se’m va fer insuportable !.

D’aleshores ença, fins i tot quan estic irritat, quan tindria tota la raó del món per escridassar a algú, miro de contenir-me, de parlar amb un to baix i amical, i per damunt de tot, procuro sempre demanar disculpes quan penso que la meva resposta, potser ha estat inadequada i/o impròpia.

També de vegades quan escric, puc produir irritació en algun lector – segur que en més d’un – i des d’ara, i tant pel que fa a les històries passades, com a les futures, et prego amic lector, que tu també em perdonis si algun dels meus punts de vista t’ha molestat.

Gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Sant Sadurni de Gallifa.


Tenia curiositat per conèixer aquesta ermita romànica de quina existència en tenim constància des de l’any 939, mil anys abans del primer any triomfal del feixisme.

Sant Sadurní (Saturnino, en castellà ) fou el primer bisbe conegut de Tolosa de Llenguadoc, on és tradició que morí màrtir, arrossegat per un brau.

A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,... la pregunta que trasllado a qui pugui i vulgui donar-hi resposta, és : quin nom tenia Sant Sadurní d’Anoia, abans de ser conquerida pels cristians ?

Respecte de l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals en el lloc on es va edificar l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, no hi ha cap dubte, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, tenia les funcions esmentades de guaita i senyals , en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, Gallifa i Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; és forçós fer-nos novament la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians ?.

Superat el període d’ocupació àrab ,les denominacions que rebrien les noves poblacions, en el territori peninsular i a les possessions d’ultramar, farien referència al santoral catòlic més relacionat amb el cristianisme, San Francisco, San Antonio, San Joan , San Pedro ,...i desapareixerien dels primers llocs els noms dels màrtirs de la primera hora, vinculats encara al panteó romà, com el mateix Sant Sadurní (Sant Saturnino).

Deixàvem el cotxe aparcat davant d’un cartell, en el que sota el nom de La Roca, es prohibeix en llengua castellana l’accés de tota mena de vehicles, la nota manuscrita “en llengua catalana si us plau” ens fa palès que possiblement el seu autor, al que se li pot aplicar la circumstància agreujant molt qualificada, de “ser catalán” , ignora que l’incompliment de les normes de civisme es dóna amb més freqüència entre els qui enraonen en llengua castellana, i manifesten alhora “no comprender , o no entender” cap altra llengua que la seva.

Des d’aquell punt fins a l’ermita hi ha segons les indicacions cinc quilometres, tres hores més tard tornem pel mateix camí, plens d’esgarrinxades, amb algun estri menys , perdut en la lluita ferotge amb la brusca, i emprenyats – com sempre – amb els qui remenen les cireres, que s’atorguen el dret de beneficiar fins a 150 dels seus afiliats, amics i/o parents amb els diners de tots, i ens furten les indicacions mínimes per circular per la serralada litoral - que almenys en aquest punt – torna a complir tots els requisits per a cremar com un paller.

No hi ha mapes d’aquest sector, ni públics, ni privats, i ens consta que l’editorial Alpina n’havia editat almenys un, fa uns anys.

Adquirim des d’ara, el ferm compromís de tornar-ho a intentar, i recollir també les imatges d’aquest punt de l’alt Vallès.

© Antonio Mora Vergés

El regal.


Tenim el costum – el mal costum - , d'associar regal únicament a coses o situacions plaents, així tothom troba que es un regal – un bon regal – el rebre un cotxe, encara que sigui de segona ma, i per contra està clar que estem davant d’un fet desgraciat, quan amb aquell mateix cotxe, tenim una topada sense conseqüències, més enllà de l’estropici lògic en els moderns vehicles de fireta. La lliçó pràctica de conducció, el recordatori de la nostra naturalesa feble, la modificació d’algun mal hàbit, no son un regal ?. Un immillorable regal ?

L’anterior únicament com un exemple, ja que el fet que m’ha mogut a escriure aquestes ratlles és la mort el proppassat dilluns 3 d’octubre de la Bruna, la gosseta fox-terrier, companya de tantes i tantes sortides, i personatge fins i tot en alguna de les subsegüents històries [ El Pou de Glaç, L’Anunci ,....]; havíem arribat a assolir quasi la plena compenetració, la gossa m’entenia de forma inversament proporcional al meu to de veu, millor o perfecte, en un to baix o normal, i gens o malament, en un to alt o a crits, quasi, quasi, com ens passa als humans “normals” que acostumem a funcionar de forma correcta quan el tracte és humà, o s’apropa força a aquesta definició ( avui costa trobar persones que recordin encara com era això del tracte humà, oi ?).

Deia que teníem una quasi plena compenetració, i això és manifestava en la mirada de la Bruna, que únicament en comptades ocasions, manifestava sorpresa davant d’alguna de les meves accions ( de tant que em coneixia ), i per dir-ho també planerament, perquè costava força sorprendre la seva intel•ligència pràctica ( les bèsties en general, contra la opinió general – la mala opinió – no acostumem a fer bestieses, però les persones si ,i diria que de forma quasi habitual ); potser en un parell d’ocasions, tres si ,m’apureu una mica, vaig aconseguir rebre una mirada d’admiració, o potser només de complicitat ?.

En qualsevol cas, tots els dies que la Bruna va passar amb nosaltres, els vàrem viure com un regal.

També el moment del comiat, malgrat el dolor, el patiment i la tristesa, varen ser un regal. Entenc la vostra sorpresa, i tot seguit m’explicaré : ens costa molt admetre que tots ,del primer a l’últim estem destinats a fer el mateix camí de la Bruna, però està clar per a tothom que això és del tot inevitable, oi ?.

Algú sortirà amb la història de que només els humans sabem que ens morim, però us puc dir, que malgrat que com espècie “ els humans” som una minoria, no som ximples, i sabem veure i entendre, la Bruna va tenir consciència de que el dilluns dia 3 d’octubre, era el seu darrer dia entre nosaltres, o millor encara, el darrer dia amb nosaltres, i generosa com era, no va voler, no és va permetre, convertir aquell dia, en el pitjor dia de la nostra vida; ben altrament, en la línia de la seva ascendència anglesa, quasi ens va demanar perdó per deixar-nos, per així dir-ho d’una manera tant desairada.Una lliçó més de les moltes que ens havia impartir en el període en que va compartir la vida amb nosaltres.

La Bruna, com tot el que estimem, no morirà mentre la mantinguem en la nostra memòria, de fet, de ben segur que ja està donant alegries, en aquell altre món en el que Plató situava els models ideals.

En algun moment s’ha fet esment del gos, com a model de vida indesitjada, viure com un gos, en el cas de la Bruna, podem dir que va viure donant alegries, i va morir donant-nos a tots una lliçó !

Sabem que retrobarem l’esperit de la Bruna arreu, per boscos, per muntanyes, per rius i per valls , i que com va fer sempre, ens farà companya, fins a la fi de la nostra existència.

Des d’ara, agraïm aquest regal.

(c) Antonio Mora Vergés

"No tenia cap obligació de fer-ho"


El Joan Llort i Badies, que va néixer el 21 de gener de 1932 a Guimerà, que va seguir la carrera eclesiàstica i va ser ordenat sacerdot a l’església de santa Maria de Guimerà el 9 de setembre de 1962, que va desenvolupar a plena satisfacció dels feligresos, la seva tasca primer a Constantí, a la terra baixa on creixent les avellanes i les persones han de marxar per “buscar-se la vida”, desprès fou Santa Coloma de Queralt que gaudirà a cor que vols del total lliurament de Mn. Joan , i finalment des de l’any 1968 son la bona gent de l’Espluga Calba, els que tindran quasi a plena dedicació al Mn., els Omellons i més tard els Omells de n’Gaia, sabran també del seu bon fer, no únicament en qüestions relacionades amb l’esperit, sinó també en les tasques més terrenals; d’aquí el títol, “no tenia cap obligació de fer-ho”, tot el que ha fet i que ara explicarem, ho ha fet de forma voluntària, com una manifestació més del seu compromís amb les persones de les seves parròquies, i sense emplenar-se’n la boca, de compromís amb el seu país.

Demanarem dades de l’evolució demogràfica de l’Espluga Calba a l’Ajuntament, però us podeu imaginar la situació l’any 1968, quan Mn. Joan arriba al poble; comença aquí un rosari de contactes, que guiats en més d’una ocasió per l’esperit sant, culminaran amb la constitució de la Cooperativa John Fils de generes de punt.

Ens calen aquí dades de les persones que des d’Igualada, des de Terrassa, “els senyors de Terrassa”, l’any 1969 i següents confiarien en Mn. Joan Llot i Badies, i també – això s’ha de dir – en la bona tasca dels primers empleats de la Cooperativa, desprès i aquí també caldrà fer-ne una crònica en el seu moment, començarà una aventura meravellosa que esdevindrà el esplendorós present de l’Espluga Calba i de la Cooperativa de Generes de punt John Fils, impossibles de dissociar l’un de l’altra en aquesta hora pressent.

Insistim de nou, “no tenia cap obligació de fer-ho”, d’ell s’esperava atenció espiritual i no ha decebut a ningú, però a més Mn. Joan Llort i Badies, va sentir que havia d’anar una mica més enllà, que calia esmerçar tots els esforços per deturar – fins on fos possible – la riuada que s’enduia als millors fills d’aquestes terres, cap a Barcelona i les ciutats de les planes de vora mar, i que amb els anys deixaria erma potser per sempre més, aquesta Catalunya interior on el sentit de país és perceptible quasi de forma física.

L’any 1968 començava una deslocalització que va permetre a no poques famílies, poder viure amb dignitat damunt la terra que havien vist a l’hora de néixer, i en la que esperaven – ells també – rebre el darrer consol.

Mn. Joan Llort i Badies, no tenia cap obligació de fer la tasca gegantina que representa crear i mantenir un complex industrial dins d’una zona agrícola, però nosaltres, els que coneixem al Mn. i a l’home, i els que no el coneixen, tenim tots l’obligació moral de reclamar de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el reconeixement d’aquesta activitat; pensem en la Creu d’Or, recentment atorgada a un altre lleidatà il·lustre que en les seves paraules es ja “pols d’estrella “ Joan Oro, i ho fem en la convicció que la Creu de Sant Jordi s’ha d'atorgar a persones que pels seu fets no mereixen el reconeixement per part de Catalunya.

Agrairem la tramesa d’un e.mail a Presidència de la Generalitat, en el que també vosaltres, demaneu amb plena convicció la Creu d’Or per a Mn. Joan Llort i Badies, Rector de l’Espluga Calba, els Omells de n’Gaia i els Omellons, i President de la Cooperativa de generes de punt John Fils amb seu a l’Espluga Calba (Garrigues)

(c) Antonio Mora Vergés

PD/

M’assabentava del seu traspàs el dia 5.02.2017.

Els que el varem conèixer i estimar, sabem que s’ha trobat ja amb els seus esser estimats que el precedien en la tornada al Cel.

Mai, mai, oblidarem la seva bonhomia.

El gos pataner


Diumenge 26 de juny; el dia havia estat curull d’emocions, quan al sortir de la Cooperativa de generes de Punt, John Fil, l’autèntica joia de la corona de l’Espluga Calba; el Joan Llort i Badies, sacerdot, membre fundador de la Cooperativa , i guia nostre en aquell dia singular, em va fer notar, que un gos havia entrat en el terreny de la fàbrica, i s’enjogassava sota el monument a la dona treballadora, tot i donat tombs pel damunt de l’herba, segurament més fresca que el ciment o l’asfalt, tot i fruint de l’ombra de l’edifici.

El gos pertany a una treballadora de John Fil, i te el costum d’anar-la a esperar, i en trobar-se la porta oberta [ els gossos no tenen dies festius assenyalats ] va entrar, com cada dia , per al gos i per a molts dels qui treballen a la Cooperativa, fàbrica no és un sinònim de lloc de patiment.

Començava el dia a l’Espluga Calba, amb la missa del diumenge, en la que, casualment? , és llegia Mt 10,37-42, on entre d’altres coses se‘ns diu “ tothom que doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits,...us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa”, desprès dinaríem plegats als Omellons, al Drac, esplèndid restaurant, al que desitgem llarga vida; el dinar i la sobretaula – llarga – varen estar plens de records lligats a la creació de la Cooperativa; com fora de necessari recollir aquesta informació ! ; com explicar l’anècdota de l’home de Terrassa, preguntat pel carrer , que, casualment? facilita una llista de fins a quatre empreses de generes de punt – per a mi almenys – és tracta d’un àngel [ en aquestes poblacions del Vallès, el més habitual, és trobar-se amb gent que et diu ;LO SIENTO NO SOY DE AQUI !].

Avui dissortadament ,també per les terres interiors, aquesta és la cantarella més habitual!

Avui hi ha Cooperativistes estrangers, romanesos, que desprès de viure en la misèria, sota el socialisme, troben a l’Espluga Calba, un model d’economia social, que dona vida! ; marroquins que amb les limitacions que implica el treball modern, poden seguir els seus ritmes religiosos, i,i,,,, els exemples esgotarien llargament l’espai d’aquesta columna, i de fet aquí Joan, el que volíem era recollir aquesta singular experiència que vàrem compartir el darrer diumenge de juny.

Insistiria més en la necessitat de recollir de forma exhaustiva tots i cadascun dels passos, que portarien a la fundació de la Cooperativa, però està clar, que Mn. Joan llort i Badies; Joan, per a tothom que se’l estima, no te aquesta percepció, i a mi no em toca altra cosa que respectar la seva decisió, oi ?

Joan, gràcies per la teva atenció amb nosaltres, gràcies també per haver estat conseqüent amb allò que creus, i haver donat un vas d’aigua als teus germans; tu i jo sabem, que això , no quedarà sense recompensa, oi ?

Si us plau, torna a posar-nos a la llista , i quan toqui, estarem joiosos de tornar a compartir un dia en la teva companya; fins aleshores, gràcies una vegada més, i torna a repensar-te això de recollir totes les dades, que varen fer possible en el seu moment, la creació de la Cooperativa John Fil, i les que fan que avui ,quasi 40 anys desprès sigui encara un projecte jove i engrescador, i s’encomanen de forma tant evident, fins i tot, als gossos pataners !!!!

(c) Antonio Mora Vergés

Estar en capella.


Un dels significats diu “ estar a punt de passar un mal pas “ , es clar que estem davant d’una situació que ens espanta, però també es clar, que coneixem quan es produirà. Quantes vegades heu tingut aquesta sensació ?.

Recordo en el meu cas, a banda de les intervencions quirúrgiques , alguna espera d’exàmens , l’entrada en situacions noves i/o desconegudes, la incorporació al món laboral o a l’exercit – quan era obligatori – i dies molt especials, el del casament, el del naixement de les filles, la mort del pare, .....De les situacions esmentades, sobretot quan ens enfrontem a una intervenció quirúrgica , normalment ja patim o estem en risc evident, cert i proper de patir algun dolor o alguna situació de risc per a la vida, així doncs la perspectiva d’alliberar-nos d’aquest risc cert l’hauríem de percebre com una alliberació i no com un “ mal pas “, oi ?

Quan ens enfrontem a situacions noves i/o desconegudes , val a dir que el risc real normalment es molt inferior al que intuïm i/o preveiem, també i estem d’acord, oi ?

Finalment les situacions “ habituals “ de la vida, néixer, créixer, trobar parella o fer una opció concreta de vida, multiplicar-se i morir, malgrat la seva certesa inevitable , no les podem deixar de percebre com “excepcionals” , i en la mesura que ho fem, sempre les haurem d’incloure dins de les situacions en que ens sentim “ en capella “.

Hi ha molts moments al llarg de la vida, en que tenim la percepció de viure en risc, o de trobar-nos en una situació de perill difós, en aquests casos – normalment – deixem passar el temps i en alguna ocasió el risc es concreta i en d’altres desapareix.

Tenir coneixement dels riscos als que ens hem d’enfrontar, es sens dubte un avantatge , patir per un fet o una situació que no ha succeït - encara - , es un flagell que ens apliquem de forma innecessària.

Ho diem en massa ocasions, tot està en mans de Déu !, però ens resistim justament a que sigui realment així, davant de qualsevol situació en la que ens puguem “ sentir en capella “, hem de fer com Maria “ FIAT MIHI SECUNDUM VERBUM TUUM”, facis en mi, segons la teva paraula , i treure’ns dels damunt tot temor; com sinó podrem viure sense por ?.

En quin moment de la nostra existència sens dona un certificat de tranquil·litat ?

Hem d’acostumar-nos a viure amb aquesta sensació que es manifesta amb nervis a l’estómac, sequedat de boca, hiperventilació en alguns moments , i el funcionament vertiginós del cervell, els humans sempre estem en capella !

© ANTONIO MORA VERGES

Mides de Castellar


En Fidel sempre havia tingut el mateix desig, “quan sigui gran vull ser capità”, no coneixia, això és clar, el funcionament de la milícia, ni els seus graus de comandament, ni fins i tot les seves missions, que d´una manera general reduïa a lluitar- i guanyar , sempre guanyar, als dolents -, una i altra vegada.

En Fidel va néixer a Castellar del Vallès, l´any 1989 i la seva infantesa va transcórrer feliçment en aquesta vila de l´Alt Vallès.

Tothom trobava molt estrany el desig d´en Fidel, sobretot en una societat com la catalana, on la gent d´armes tenia escàs prestigi.

Els anys van passar ràpidament fins l´any 2011, i el jove Fidel, que no havia hagut d´anar a servir a l´exèrcit, semblava que no assoliria mai el seu desig; de fet els estudis que estava cursant a la Facultat de Veterinària, a la Universitat de Sabadell, no eren aparentment els més adients per poder assolir el seu desig, que suposadament, era només un desig d´infant.

A l´any 2012, el clima polític a Espanya estava molt i molt enrarit, havien passat ja governs de tota mena i color, conservadors, radicals, progressistes, ecologistes, etc........

S´havia governat amb majories absolutes, amb pactes amb forces nacionalistes, amb minoria, amb “olivera” i amb tota mena d’arbres fruiters, però la situació política havia acabat per arribar a un carreró sense sortida; uns volien més competències i per tant aportar menys diners a l´Estat Central, i els altres volien desmuntar el precari sistema d’autogoverns regionals, que molt a contracor, havien acceptat a la mort del General Franco.

La corda de tant tibar, va arribar a trencar-se, i a les acaballes de l´any, Catalunya s´havia alçat en armes contra l´Estat Central; en Fidel va estar cridat a files i en atenció a la seva formació universitària, fou nomenat capità d´una companyia d'Infanteria del primer Exèrcit, que estava desplegat entre el Montsià i la Terra Alta.

El nomenament el va posar cofoi, per fi era capità! Es va presentar el 28 de Desembre al Comandament del seu Regiment amb seu a Tortosa, i li van encomanar que amb la seva companyia- que s’estava formant- es desplegues pels límits del Maestrat, la zona a cobrir començava al final del pantà d'Ulldecona ( ja en terres de Castelló ) i les alçades de Fredes , i les ordres eren ben senzilles ,a qualsevol preu, calia que mantingues aquella posició.

En Fidel no en sabia res, ja ho hem dit de la Milícia ni tampoc de la comarca que li havien encomanat; desprès d´una breu formació militar- dues setmanes- la companyia va marxar a peu cap a la seva zona.

En aquelles valls i turons , que podia contemplar des de Fredes, hi havia lluitat heroicament el General Ramon Cabrera i Grinyò , ( Tortosa 1806-Wentworth.Surrey.Anglaterra 1877 ) , el tigre del Maestrat , els pobles que veia ( en la major parts, abandonats ), havien estat al segle XIX , testimonis admirats de les gestes d'aquell heroi del Carlisme, reconegut ara, juntament amb el General Prim, com la màxima figura militar catalana del Segle XIX.

Ja hem explicat, que el Fidel no sabia res d'aquestes històries , tampoc, i cal recordar-ho , les tècniques de la guerra eren les mateixes, estem a l'hivern del 2013, i l'hivern és fred i ventós a les Serralades dels Ports, la neu ,sovint tenia la companyia immòbil durant dies i més dies.

El dia 15 de gener, a la matinada, es despertaren amb els sons esfereïdors de les primeres bombes de l'artilleria Espanyola; no deixarien de sentir-ho en aquells indrets fins a les darreries del mes de febrer d´aquell mateix any, quan la companyia ja estava reduïda escassament a 50 homes útils; en Fidel tenia assumit que l'havien fet capità d´infanteria per la seva especialitat - veterinària- tota vegada que els seus homes vivien i morien com a ovelles.

Tothom tenia ganes d´arribar al cos a cos, i acabar d´una vegada fos com fos. El moment heroic però, va trigar en arribar, no fou fins el 3 de març que començaren a veure els primers efectius de la Brigada Madrid, i s´iniciaria una breu lluita de posicions; l´aviació Espanyola no deixava de llençar bombes damunt els seus caps, i el foc dels morters feia quasi impossible el subministrament.

Aleshores començà la gana; el 15 de març la companyia va estar reforçada per un nou contingent de soldats sense preparació , i mancats de gairebé tot l´equip necessari per lluitar.

La Brigada Madrid, va iniciar l´atac per trencar les línies catalanes, justament per la zona d’en Fidel; tot i l'heroisme dels catalans - la majoria d´ells van resultar ferits o morts en la lluita - no van poder oposar resistència i el front es va trencar.

En Fidel, que estava ferit en un braç, i només 15 dels seus homes foren fets presoners.

Barcelona va caure 15 dies desprès, i el dia 1 d’abril es va declarar el fi de les hostilitats; en Fidel, que a resultes de la ferida havia perdut la mobilitat del braç dret, va ser llicenciat , i a l´arribada a casa, la casa que tenia a Castellar del Vallès, el 18 de Juliol del 2013 , va constatar , que com sempre els bons eren els que havien guanyat, i que el paper de "dolents" era per als perdedors, malgrat les afirmacions oficials en sentit contrari, el esdevenidor se'ls hi presentava molt difícil. , no va poder continuar els estudis de veterinària, i vistes les escasses perspectives de futur va posar la casa en venda, i va marxar cap a l'Argentina el primer dia de l´any 2014.

A l´Argentina va acabar exercint de mestre en els territoris interiors, i en les seves lectures dels grecs, va trobar la història del rei Mides, a qui també se li varen acabar complint els seus desitjos, que com tots sabeu, eren que tot el que ell toqués, es convertís en or, ja fos roba, animals, qualsevol cosa o persona, en fi tot, absolutament tot el que tocava , es convertia en or.

En Fidel deia sempre als seus alumnes argentins, “ compte amb els desitjos, que es poden acabar fent realitat”, tothom el recorda encara per aquesta frase, però el cert és que quasi ningú sap massa bé què volia dir.

Amic lector, ho sabries tu?

© ANTONIO MORA VERGES

Vida d'ocell.


El sol lluïa amb tota la seva força, el cel era clar i net, únicament algun núvol lleuger trencava la blavor immaculada; des de la seva finestra l’Octavi veia els arbres quiets, amb les seves flors que cridaven a qui volia sentir-ho que l’hivern s’havia acabat.

Ell també volia sortir del seu particular hivern, d’un període en que la salut, ara per una cosa, ara per un altra, li havia recordat amb insistència la seva naturalesa feble.

L’Octavi pensava que aquell període tenia un sentit, que de ben segur li calia reflexionar sobre alguns temes de la seva existència, que potser – contra el mal anomenat sentit comú - tot era qüestionable, i que en cap edat ho tenim tot fet o tot decidit.

Ara amb la mirada perduda finestra enllà, demanava una vegada més, poder entendre aquest sentit ocult i posar mans a l’obra de transformar el que fos necessari en la seva vida diària.

S’havia sentit el centre del món , algun moment en el passat, i recordava haver patit força , quan aquella situació - com tot en aquesta vida – va arribar a la seva fi.

Van ser anys difícils; haver d’acceptar, no que ja no tenia cap poder de decisió, sinó clarament que qualsevol aportació, pel fet de ser seva, s’analitzaria d’una forma més critica, i fins i tot es bandejaria sense cap explicació.

Li va costar acceptar que el món no s’acabava en la feina, que fins i tot - en un sentit estricte- a la feina era a l’únic lloc on no es podia trobar el món.

Va entendre que la mansuetud era la conducta més adequada; no es tractava de donar ni treure la raó a ningú, sinó d’entendre que en el seu cas, només havia de contestar quan li fessin una pregunta, i que tampoc tenia cap especial obligació de tenir totes les respostes, l’acceptació intima d’aquesta percepció, i la seva posada en pràctica, haurien de ser per a ell, una font constant de serenitat.

Existien molt llocs en els que podria esplaiar les seves ànsies de recerca, el seu desig d’aportar alguna cosa; aquí també hauria però d’entendre , que no era en els llocs capdavanters on faltaven mans, sinó clarament on la llum dels reflectors començava a fer ombra; els papers principals estaven ocupats, però com recordava molt be, sense uns bons secundaris, les millors funcions no tindrien cap èxit.

L’Octavi sentint per la finestra els cants dels ocells, va esmerçar un somriure; tots els seus pensaments, justament s’havien fent presents en aquell cant ; qui millor que els ocells per tenir una imatge de funció secundària d’importància cabdal ?

Es va fer el ferm propòsit d’assolir fins on fos capaç , aquesta filosofia de vida, com els ocells intentaria alhora d’alegrar la vida dels altres, però també i al mateix temps, miraria de fer-ho des de fora, sense interferir, sense considerar aquesta activitat més que com a secundària de qualsevol altra.

I com els ocells miraria de fruir personalment de cada minut de l’existència , malgrat que la facultat de fer-se preguntes en si mateixa era una pertorbació constant.

Com l’Octavi, amics lectors, hauríem d’intentar viure com els ocells, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES

dimecres, 8 d’agost de 2007

La postal de Cerdanyola del Vallès.



Arran de l’article sobre Luciano Rosin, “ la mirada del francès “ , he tingut coneixement de l’afecció de moltes persones per les postals antigues, de l’esmenta’t fotògraf, i de molts altres més, l’Angel Toldrà Viazo, de Barcelona , el Josep Obradors, de Sabadell, i tants i tants d’altres, que ens han permès veure la Catalunya anterior a la guerra civil, i la constant i sistemàtica destrucció del medi natural, que des d’aleshores s’ha dut a terme.


M’explicava un col•leccionista de Cerdanyola del Vallès, que una de les seves postals, l’havia adquirit a Austràlia per internet ; sembla que la postal havia sortit de Cerdanyola dins d’una maleta amb el més essencial, i pels nascuts a Cerdanyola, que ho és més que una imatge del seu poble ? , que des de les antípodes havia estat enviada a París, de ben segur perquè la persona a la que anava adreçada despertava en el posseïdor de la imatge, encara mes tendresa que la postal, i anys desprès, sens dubte des d’un mercat de vell , despertava l’ interès d’un australià en veure la seva procedència, per tornar de nou a la llum pública i ser finalment adquirida pel col•leccionista de Cerdanyola del Vallès.


La imatge ha sobreviscut al seu autor, a la pròpia realitat [ la Cerdanyola actual, ha destruït de manera conscient la major part del seu patrimoni, històric i natural ] , i de ben segur, al primer posseïdor, al seu estimat i/o estimada, i fins és possible – fa més de 80 anys de tot plegat ! – a la progènie resultant d’aquella història d’amor i de dolor.


Si més no, l’anècdota a Cerdanyola del Vallès, a Sabadell, a Castellar, a Caldes, a Ripollet, a Sant Quirze, a Barberà, a Mollet, a Santa perpetua de la Mogoda, a... hauria de servir-nos com magnifica excusa per cercar en els arxius públics, i també en els privats i familiars, totes les imatges d’aquell període, per poder en uns casos – pocs ja – reviure aquells moments- i en la gran majoria ensenyar-nos com n’era de dura l’existència en aquell moment de la nostra història col•lectiva.


Queda dit.


© Antonio Mora Vergés

Tal faràs, tal ......


M’explicaven en un dels meus viatges, una història que de ben segur, els lectors de més edat, hauran sentit en alguna ocasió.

Succeïa que en aquell lloc, hi havia [ les runes encara hi son ] un magnífic castell, on vivia el Marques Generós, i Comte de l’Almoina , aquest noble, feia del tot honor als noms de la seva nissaga, i sempre, sempre, trobaven aixopluc en el castell, els viatgers que passaven per aquelles contrades, també els pobres, captaires i fins els serfs fugitius , alhora que aixopluc, tenien un plat a taula, i un lloc per a viure, si no volien marxar a un altre lloc.

Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit, [ potser caldrà explicar als lectors, que el primer grau de noblesa, és el Baró, el segon el Comte i tercer el Marques] ja fossin anyades d’excepcionals collites, ja anys de fredorades, en els que no és recollia sinó llenya; l’efecte d’aquesta bonança econòmica, el vivien tots els habitants del Marquesat, que no havien patit mai, escassetat ni misèria.

Passaven un rera l’altre els segles, i el Marquesat Generós, que incloïa també el Comtat d’Almoina, fidel a la costum, continuava donant aixopluc, a tothom que per un o altre motiu, hagués de passar pel aquell territori i li calgués per la raó que fos. En cap ocasió s’havia demanat a ningú, ni la raó del seu trànsit , ni l’estat de la seva econòmica particular, qui podia – abans de marxar – deixava en una bossa allò de que bonament podria desprendre’s , i aquells que estaven mancats de bens i/o recursos, marxaven únicament donant les gràcies.

Les finances del Marquesat donaven sempre superàvit; semblava talment que com més donaven als qui demanaven hostatge, més i més s’omplien les arques del Marqués !

Corrien els anys de 1.714, i les forces catalanes queien derrotades davant la superior crueltat dels militars espanyols i centreuropeus, que la van fer tant i tant grossa, que avui encara al Principat de Catalunya, tenen com himne de la seva nació, la història de la revolta que va donar lloc al major robatori que els segles recorden !

El Marquesat i Comtat de la nostra història, va passar també a mans espanyoles, i ràpidament el nou Marques i Comte, va decidir que calia trencar aquella vella tradició catalana, i dit i fet !, ningú tindria mai més aixopluc en aquell territori.

Les finances del Marquesat donaven sempre dèficit, i any rera any, cada cop més esfereïdor, fins al punt que li va caldre al Marques i Comte, vendre no pocs dels mobles i estris diversos, que adornaven el castell i àdhuc l’església annexa.

Corrien anys de misèria i fam al territori del Marquès Generós i Comte de l’Almoina, al qui altrament havien distingit, amb el títol de Comte-Duc d’Oliveres, i Marques de Vilaverd amb grandesa d’Espanya, quan en ocasió de trucar un pobre a la porta del Castell, es va trobar amb el mateix Marqués al que va demanar en nom de la tradició aixopluc, el Marqués li va dir, que les finances del territori no permetien aquesta mena de despeses, i que lluny del que afirmava el pobre, en el dies de la seva existència mai s’havia donat aixopluc a ningú darrera d’aquells murs.

El pobre va insistir i insistir, en que justament havia estat a un amic seu al que li havien fet la mercè d’atendre’l dins del castell, i que en aquelles dates, les finances del Marquesat, eren més que envejables; el Marques va donar ordres de que fessin fora i apallissessin al pobre captaire; a la nit però va cridar a l’oficial que comandava la guarnició, i li va demanar si havia esbrinat el nom del captaire i del seu amic, l’oficial, vestit només amb un parracs misèrrims, prim i famolenc com el mateix Marques, li va dir que li havia semblat sentir-li dir mentre fugia cames ajudeu-me, que el nom de l’amic era un Tal FARAS, i el captaire un Tal TROBARAS !

Els territoris dels Marquesat i Comtat, van ser abandonats per la població, i el mateix Marques, arruïnat va haver de marxar, i diuen les cròniques , que l’havien vist treballant a l’escorxador de Barcelona, on mig embogit repetia sempre la mateixa cançó, “setze jutges d’un jutjat, mengem fetge d’un penjat ....................

Amic lector, aquesta és certament l’autèntica i veritable història, del Marques Generós i Comte de l’Almoina tal i com a mi me la van explicar. Recorda-ho sempre, TAL FARAS, TAL TROBARAS !

© Antonio Mora Vergés

fer, o desfer el páis ?


L’aforisme llatí ens diu dabo mihi factum, dóna’m fets! , i davant la constant argumentació de l’emigració, que podem dividir en almenys en: no Espanyols, Espanyols de tipus “normal”, Espanyols anticatalans i catalans del interior, que gràcies a ells, el país ha crescut ; que han aixecat Catalunya, que ..... , no pocs dels catalans de tota la vida, cada vegada amb més vehemència manifesten també :

A) Que certament el creixement de Catalunya es visible, però potser no sempre desitjable, i en poques ocasions convenient en termes de país.

B) Que Catalunya – com a país – existia molt abans del feixisme, i amb moltes lluites finalment havíem aconseguit treure’ns del damunt, els “mals usos feudals”, el pagament de “burots”, i tot un reguitzell de pràctiques nefandes, que gràcies bàsicament a l’emigració han anat tornant. Recordar només que des de la frontera amb França fins a la del país València, la xarxa de “burots” funciona des de fa més de 25 anys !!!!. Alhora, i potser perquè la població fou en algun temps reducte de la llibertat i la democràcia, la única autopista de pagament d’andalusià, és la que porta fins a Cadis.

C) Que fins en el terreny religiós i folklòric, hem fet un pas endarrere; davant el culte de la Mare de Déu de Montserrat, quantes i quantes advocacions d’altres terres han arrelat entre nosaltres? Quina festa més enllà de la Feria de Abril concentra tota l’atenció dels mitjans de comunicació públics i privats, i rep – cada vegada amb més entusiasme – la visita dels nostres politics, de tots els colors?

Tinc un bon amic del Líban, al que vaig conèixer per la gran vinculació entre aquest país i Catalunya; de la zona eren una gran part dels àrabs que vingueren en el període 700-1400, i es molt freqüent trobar cognoms comuns entre els catalans i els habitants del Líban ; està passant uns dies entre nosaltres, i amb gran patiment segueix la situació del seu país i des de fa uns dies també del nostre, l’ha preocupat i molt l’aparició d’unes tanques publicitàries, en les que sense mirar-nos, un polític ens adverteix que “ara es l’hora dels catalans “ ; en el seu pensament, això es el final d’una llista, que potser, potser començaria amb la seva sortida de Espanya, i passant pels kurds, la bona gent d’Irak i l’Afganistan , i totes les minories que us sembli bé d’afegir, acabaria "ara es l’hora dels catalans", en la darrera neteja ètnica.

M’està costant molt de convèncer-lo, i fins temo que sigui a mi a qui acabi fent creure que la màquina de l’anticatalanisme es tornarà a posar en marxa, amb renovades energies.

Amics lectors, hi ha lectures per a tots els gustos, però certament el futur de Catalunya, de la seva llengua i la seva cultura, que mai hem tingut ni mínimament assegurats, sembla que no tant sols continua en aquesta fràgil situació, sinó que clarament empitjorarà a curt termini.

Davant els creixents i dissortadament quotidians problemes que patim, talls de llum,;retards i cancel·lacions de viatges en els trens de rodalies; embussos a les carreteres i autopistes, ensorraments dels tunels del metro ,..... penso com el meu amic del Líban que hi ha una conxorxa contra Catalunya. I l'únic que veig clar és pregar - una vegada més - amb les paraules del nostre Poeta Nacional.

Mística font de l’aigua de la vida
Rageu del cel el cor de món país
Dons i virtuts, deixeu-li per florida
Feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Amén.©

Antonio Mora Vergés

Paràbola dels talents.


El text el trobareu tant a Mt 25,l4 com a Lc 19,11, i ens explica bàsicament que tothom rep algun talent i que tenim el deure de gestionar-los amb cura, però alhora també , assumint els riscos que la vida necessàriament ens planteja.

Un dels talents comuns a tots els éssers vius es el temps, i en la seva gestió més que en la de qualsevol altre talent , podem adonar-nos de qui ho gestiona amb saviesa , i qui en fa un us inadequat o fins impropi.

La pregunta que ens cal contestar és ; que hem de fer amb el temps ?

Per alguns esmerçar-lo en treballar i treballar i treballar, sembla que per aconseguir, que ?

Per altres contràriament cal deixar-lo transcórrer sense fer res, al capdavall es un regal, oi ?

Per una minoria cal distribuir-lo curosament, un temps per la feina, un temps pel repòs, i un temps per la relació i la família.

Aquest darrer grup va contracorrent, el sistema econòmic capitalista compra el temps, el de les persones, el de les bèsties, el de les màquines, i ho fa sota la premissa de la llibertat, si algú treballa 24 hores al dia, altres podran comprar en qualsevol moment allò que de segur no necessiten; si l’activitat econòmica no es detura els dies festius, alhora que es trenca la opció de fer una gestió curosa del temps, podem aconseguir estendre la infelicitat a més i més persones, i ja sabem que la compra compulsiva, és una forma d’intentar combatre la infelicitat existencial, oi ?

Ora et labora, deia Sant Benet, prega i treballa !, i a aquest fi, va dictar la seva regla de vida; ens cal a tots, adoptar una regla de vida, no necessàriament la de Sant Benet, però si deixar clar i escrit, tant per al nostre us com per al coneixement dels altres, que al llarg del dia, dedicarem un temps a la feina, un temps a la família, un temps a tenir cura de nosaltres i la nostra salut física i mental, un temps a la reflexió, un temps a la contemplació, un temps a la pregaria, un temps per estar amb els altres, i un temps per estar sols.

Per damunt de tot, des d’ara incorporem al nostre lèxic un monosíl•lab extremament útil, no! ; ens caldrà fer-lo servir amb freqüència al començament i cada cop menys a mesura que passen els dies, les setmanes i els mesos.

Finalment serem exclosos d’algun col•lectiu que ens titllarà d’egoistes, o de sectaris, o d’asocials, o ...., nosaltres a seguir amb la nostra regla, O.K !

Hi han molts cursos que t’expliquen com gestionar – en benefici de l’empresa – el teu temps, i dissortadament no n’hi ha cap, que t’expliqui com fer-ho en el teu propi interès; el sistema però alhora que senzill , és fàcil ; us cal únicament un full de paper, diguem tipus foli, en el que amb l’ajut d’un regle, fareu 24 divisions iguals, una per cada hora del dia, i un cop feta, escriure en el seu interior, l’ús que li penseu donar, i això si, allò que s’escriu s’ha de dur a terme, no s’hi val enganyar-nos nosaltres mateixos´!. Sigueu flexibles en els límits, però inflexibles pel que fa a l'aplicació que resulti de la pàgina en blanc.

Sou pregats de posar-ho en pràctica des d’ara mateix, i per descomptat com a màxim en el termini d’un mes, espero rebre un e.mail amb un comentari de la vostra experiència personal a : amora@Virtagora.net

Un darrer comentari, l’únic que podem fer amb el temps – mentre en tenim – es gestionar-lo, sortosament no es, ni potser serà mai, una mercaderia que podem adquirir en qualsevol comerç.

(c) Antonio Mora Vergés

La violència genera més violència.


Sembla que quasi tothom estarà d’acord amb l’afirmació que dona títol a l’article, oi ?. Més enllà d’aquesta afirmació però, el cert és que la nostra societat sense cap dubte, ha aconseguit per fi ! assolir un èxit que ens distancia de la resta d’europeus, som els més violents !, som també els més corruptes !, som també els qui treballem més hores, però produïm menys que la mitjana !

Darrerament la premsa publicava una enquesta en la que una part majoritària dels pares enquestats trobava just i àdhuc necessari colpejar periòdicament als fills, i potser sense dir-ho també al company i/o a la companya, oi ?, la enquesta hàbilment havia eliminat la pregunta clau, el seus pares el colpejaven a vostè ? .

Darrera de la violència a les escoles - que hi és – sempre, sempre, hi trobarem una violència prèvia a la llar ; darrera de l’assajament moral a la feina, que dissortadament també hi és – en dono particular fe - sempre, sempre, hi trobarem una infantesa sense amor, i possiblement un matrimoni i una família desgraciada !; darrera de les jornades interminables, només hi ha la por de tornar a casa, i el fet d’haver de suspendre –per unes hores- l’aplicació de càstigs cruels i innecessaris als companys de feina !

Hi ha una bonica història que explicava sempre l’ Arun Gandhi, net del Mahatma, que sens dubte ens servirà de contrapunt i reflexió amb el model embogit d’aquesta societat, que lluny del que tothom pregona , no ha superat el feixisme i l’ús de la violència com eina de control !.

Explica que vivia a 18 milles de la ciutat sud-africana de Durban i que en una ocasió el seu pare li va demanar que el portes en cotxe fins a la ciutat, havia de participar en una conferencia quines sessions es perllongaven fins a la tarda.

La perspectiva de passar un dia a la ciutat, tot sol i gaudint d’un bon àpat i possiblement d’una sessió de cinema, va fer acceptar amb indissimulat entusiasme a l’Arun.

Havia certament de fer alguns encàrrecs, anar al supermercat, portar el cotxe al taller ,... fet i fet, li quedaven fins a les 17,00 hores en que havia de recollir al pare, més de nou hores de llibertat !.

En acabar els encàrrecs, va fer una llarga passejada per la ciutat, va dinar en un bon restaurant, i desprès va entrar a veure una sessió doble de cinema, en la que el inefable John Wayne , salvava una vegada i altra a la mossa més bonica, de l’indi mes lleig i dolent !, quan va adonar-se’n eren ja les 17,30 hores !, va córrer al taller a buscar el cotxe, i devien passar pocs minuts de les 18,00 hores quan arribava a recollir al ser pare.

El pare alleujat al veure’l , li va preguntar, on eres ?, perquè arribes tard ?, a l’Arun li va semblar que manifestar que s’havia entretingut al cine, potser faria disminuir l’estimació i àdhuc la consideració vers ell del pare, i va dir-li que el mecànic s’havia endarrerit , i s’havia hagut d’esperar fins feia una estona.

Aleshores existien ja els telèfons, tot i que encara no els mòbils, i el pare ple d’ànsia , havia trucat abans al mecànic per esbrinar si sabien on estava el seu fill !

El pare de l’Arun, fill del Mathama Gandhi, va fer el següent comentari “ en alguna cosa no he fet el que calia, perquè no em tinguis la confiança necessària per a dir-me la veritat, em cal reflexionar sobre això, aniré caminant – tot sol - fins a casa”.

L’Arun no podia permetre deixar al pare sol, i durant més de cinc hores, va anar a darrera seu amb el cotxe, per camins plens de pols, veient com patia amb el seu vestit elegant i les sabates de mudar.

L’agonia per aquella mentida estúpida, més que l’innecessari patiment del pare, se li van clavar per sempre més a la memòria !

Si el pare de l’Arun – com la majoria dels enquestats – l’hagués colpejat, penseu que en endavant hauria canviat de conducta ?. Jo tinc per cert que no.

La força de la no-violència , va fer en aquest cas – com ho fa sempre – que la lliçó, no dir mai mentides, s’interioritzes tant per part de l’Arun, que no la ha oblidat ni un dia durant la seva vida !

Quan et trobis davant d’algú que empra la violència, pensa sempre que és sens dubte una persona infeliç, un ésser desgraciat necessitat de la teva ajuda, i encara que et costi – que et costarà, i molt - tria sempre, sempre, el camí correcte, com ho va fer el pare de l’Arun Gandhi.

(c) Antonio Mora Vergés

Els cabassets.




Tothom sap que és un cabasset, oi ?. Doncs amb aquest nom, i només amb la imaginació heu de poder separar i ordenar els vostres centres d’interès ; allò que us dona vida, m’explico :


Quan naixem comencem a obrir cabassets, l’amor a la mare, al pare, als germans, el podríem anomenar cabasset de la família, que us sembla ?.


Temps a venir algú marxarà i algú entrarà si tot funciona com està previst, deseguida constatem que hi ha moltes coses per aprendre, i obrim un segon cabasset, el de la curiositat, també anys a venir ,caldrà potser obrir altres cabassets més específics, professió , estudis , esports , afeccions , hobbis ,... tots obrim un dia el cabasset de l’amistat, però només alguns – pocs, molt pocs – tenen la traça de conservar-lo anys i anys, i que dir de la mateixa curiositat ?, la majoria dels cabassets estan buits des de fa anys i anys, oi ? ; obrim els cabassets de la cultura – els catalans, dos com a poc – el de la cultura en la nostra llengua ,i com a mínim en la llengua dels veïns del centre, ens cal obligar-nos a obrir més i més cabassets de la cultura, com ho veieu ?; el cabasset de la pàtria, el de la política, el de la religió – qui pot el de la fe, fins i tot – anem obrint i obrint cabassets constantment en els anys de la infantesa, i la joventut, amb sort els mantenim oberts durant alguns anys de la vida madura, però aquí la majoria comença a concentrar-se únicament en un o a lo més en dos, la feina [, la feina I, la feina II, la feina III – això és Catalunya , oi ? - ] i amb sort la família, aquest sempre a remolc de l’altre, funcionant a mig gas, els hobbis, les afeccions, els esports , comencem a acumular pols, i fins i tot en algun casos s’acaben perdent entre mig de la paperassa de la vida, oi ?


I, aleshores quan només tenim un o com a molt dos cabassets, sorgeix el problema, ens manca la salut, cauen les comandes de la nostra empresa, o emmalalteix algú de la família, i ràpidament apareix per fer-se present per sempre més la depressió !


Això dels cabassets és una bona estratagema per evitar la depressió, però cal practicar-ho des de molt jove, i costi el que costi – de vegades amb un gran esforç – cal anar mantenim i àdhuc augmentant els cabassets; conrear activitats artístiques, escriure, pintar, esculpir, fotografiar ,... ; tècniques, desenvolupar els coneixements informàtics , per exemple , i anar-los actualitzant que això encara costa més ; socials, col•laborar amb la gent del nostre poble, de la parròquia, de l’escola dels fills, de la comissió de festes, de ...; practicar – si en tenim – la religió, seguir les pràctiques de culte, visitar llocs sagrats, trobar temps per parlar amb Déu; sempre hem d’estar convençuts que les coses poden passar del pitjor al millor .... en un tancar i obrir d’ulls.


Recordo que algú m’explicava que els seus hobbis li semblaven una ximpleria, li vagi recordar que trobar la vertadera alegria és la més difícil de les nostres tasques ; si l’única manera que trobem per a ser feliços és fer ximpleries, fem-les !


Quan arriba l’hora d’anar tancant cabassets – que també arriba – cal fer-ho sense recança, al capdavall, han estat només eines per ajudar-nos a viure, oi ?.


I quantes eines hem anat fent servir al llarg d’una vida ?. Cal mantenir actius sempre el major nombre de cabassets, tots els que ens permetin les nostres facultats físiques i psíquiques, i per damunt de tot, no hem de desesperar mai, Mai !, per als qui practiquem la tècnica dels cabassets, està prohibit d’abandonar l’esperança !


Amics lectors, espero i desitjo que també vosaltres, seguiu mantenint actius els vostres cabassets !.


Jo des de fa molts i molts anys, en tinc un, que justament l’anomeno el cabasset dels lectors, que us sembla ?


© Antonio Mora Vergés

dimarts, 7 d’agost de 2007

L'Ondara i les seves històries.


Aquí i allà, son moltes les persones que s’estimen els llocs on viuen, i malden per conèixer les històries que s’han anat succeint al llarg dels segles.

L’Ondara, el riu que des de la Segarra, regava les terres de l’Urgell on rebia les aigües del Cercavins , per acabar trobant-se amb el riu Corb, just a Vilanova de la Barca, on ambdós lliuraven les seves aigües al riu Segre; abans i desprès de Tàrrega ha deixat un allau d’històries que de ben segur, algun estudiós ha recollit , i dormen juntament amb d’altra informació del màxim d’interès ,en alguna biblioteca.

En el dinar de col•laboradors de la Nova Tàrrega que va tenir lloc el proppassat dissabte 11 de febrer, algú comentava que el nom del riu, Ondara, és un nom basc; res més lluny de la veritat, certament “ens sona basc” , però així com avui la llengua castellana, fa la funció de llengua franca [que ens permet comunicar-nos amb parlants d’altres llengües, com el gallec, el basc, i des de fa pocs dies, amb els del nou idioma descobert pel Partit Popular amb l’ajut del Partit Socialista Obrero Español ,el valència]; la mateixa funció l’havia feta el llatí, del que deriven la majoria de les llengües esmentades, amb l’excepció del basc, que n’agafa però els símbols ortogràfics [Avui el basc s’escriu amb les mateixes lletres que el català i/o el castellà]; i encara abans del genocidi romà, existia també una llengua franca, que permetia a les nacions, pobles i/o tribus que vivien en aquest país nostre entendres i comunicar-se, l’eficàcia destructiva del llatí, amb l’ajut inestimable de les legions romanes [o parles llatí o et matem !] , va fer que d’aquella llengua avui desconeguda, únicament en quedes un llunya record, en les zones muntanyoses de l’actual Euskadi , on els romans no van voler esmerçar esforços militars i/o econòmics en la seva conquesta.

Amb totes les limitacions expressades i alguna més que el bon criteri del lector i afegirà, està clar, que l’actual llengua euskera, deriva com el nom del nostre estimat riu Ondara, de la llengua que parlaven per aquestes terres, abans de la imposició “manu militari” del llatí.

Tinc un especial interès, en l’arbre monumental que resisteix encara a la sortida de Tàrrega, un cop passat l’Ondara, en direcció Montblanc. Em diuen que és tracta d’un om, aquesta espècie és corrent en les riberes; això dona peu a pensar que possiblement el llit de l’Ondara era molt més ample en èpoques anteriors, caldria tenir dades de l’antiguitat de l’arbre en qüestió , alhora que ja toca refer el suport informatiu, que alguns vàndals [ aquesta tribu s’adapta dissortadament molt bé a tot arreu ], han destrossat sense cap utilitat per a ningú. Sembla que ja fem tard, també l'Om de Tarrèga ha lliurat l'ànima al Creador. Sempre els quedarà però, la presó, oi ?

Quan a l’Ondara, és troben a faltar imatges que ens expliquin la seva trajectòria, el naixement, els llocs per on discorre, les històries – sovint tràgiques – que amb forma de rubinada a generat al llarg dels segles,.....El text amic lector, deixa moltes preguntes , alhora que fa una proposta engrescadora, donar a conèixer l’Ondara; queda ara només que algú reculli el repte , ens contesti les preguntes i ens expliqui fil per randa, la història d’aquest riu amb nom pre-roma , que si més no, ens reforça en allò de que “som i serem gent catalana, tant si és vol com si no és vol”... oi ?

© Antonio Mora Vergés

El Moldava [Vltava] se'ns acaba !





Cada mati, acostumaven a despertar telefònicament als nostres fills, amb alguna consigna relacionada amb el Riu Moldava, i la que encapçala et text fou la del darrer dia, que passaríem en terres txeques.

El viatge va tenir un pròleg i un epíleg força semblant; retards, desatencions i l’habitual tracte de les instal·lacions aeroportuàries barcelonines vers els seus usuaris; L’Andreana Mileva, guia local amb un castellà força correcte, ens faria la “gràcia” de traduir-nos A.E.N.A, com Autoritats Espanyoles No Aptes, li explicaríem que coincidint plenament amb la transcripció tenim un prefix IN, que s’aplica enlloc de la negació, INEPTES, enlloc de NO APTES. Si algú necessita un guia coneixedor de la Ciutat de Praga, li facilitarem l’adreça i telèfon de l’Andreana Mileva.

Per conèixer món, cal tenir en compte unes mínimes normes : Si no sabem la llengua del lloc, ens cal ser educats i correctes amb els locals, evitar cridar-los, si no ens entenen habitualment no és un problema de sordesa , acostumen a tenir bona orella; com tampoc parlar-los amb lentitud, el cervell dels txecs processa la informació ràpidament [ només cal veure, con acullen les indústries que marxen del nostre país ]; respectar les normes de circulació i convivència, malgrat el poc temps que tenen els peatons per creuar els carrers, els conductors esperen sense escridassar-los i tocar la botzina [ com aquí, oi ? ] , s’aturen als passos zebra, i certament no poden entendre, com algú fora dels llocs assenyalats passa d’una vorera a l’altra; només quan els senten enraonar tot troba la seva explicació, spanih !.

Potser els txecs no son les persones més simpàtiques del món, però certament allò de la palla a l’ull del veí, la major part dels molt demòcrates habitants d’Espanya i les Nacions que la integren , dissortadament semblen haver-ho oblidat.

Algunes notes de viatge : Els txecs han descobert – enhorabona – que la gent està disposada a pagar per tot.

Tenir un espai bonic, ordenat i amb un mínim d’interès històric, és un bon reclam turístic. A qui correspongui, que n’aprenguin !

Praga, Karlovy Vari, tens sempre la sensació de que només és un decorat, però certament d’altíssima qualitat !.

El Metro en si mateix , és ja mereixedor d’un temps per a visitar-lo. Els preus 2O Corones, 0,75€ per un bitllet vàlid durant 90 minuts també a tramvies i bus, ens fa recordar –en negatiu, sempre en negatiu! – els preus de casa nostra.

Passejada en vaixell pel Moldava sota una nit plujosa, més enllà de la indiscutible bellesa dels edificis enllumenats, una reflexió : el desmesurat consum energètic derivat únicament de qüestions estètiques, aquí i allà , potser caldria valorar-lo amb cura. Allò de predicar amb l’exemple, ho recorden ?

Castell i Ciutat de Praga, Pont de Carles IV ,.... tens la percepció [ no verificable de cap manera ] que les successives élites del país, des del període medieval fins al comunisme, compartien una visió de “qualitat” , de la que avui en constatem els resultats. Les comparacions son sempre odioses, però certament, en el nostre país [ Catalunya ] , aquesta visió de “qualitat” no ha format mai, part de l’equipatge dels nostres polítics.

Alguna informació bàsica :

Funcionalisme; pel que fa a l’arquitectura, l’enginyeria i el disseny, el podem reduir a l’axioma “la forma segueix la funció”, trenca amb qualsevol concessió a l’estètica, i nega l’afirmació de la Grècia clàssica “ el que és bo, és bell “ . A Praga – com no podia ser d’altra manera – s’hi poden veure mostres del funcionalisme; per descomptat també de totes les formes i corrents anteriors i posteriors .

Hussita. Sota la reivindicació d’una pràctica més autèntica de la fe cristiana; el calze esdevindrà el símbol del moviment, com la comunió amb les dues espècies, el pa i el vi ; els hussites seran un moviment contestari i nacionalista txec, que s’oposarà en el període 1419 a 1609, tant a l’església catòlica, com a l’imperi alemany.

Carles IV- 1316-1378, Emperador romano-germànic , que dedica especial atenció a Bohèmia, en detriment d’altres llocs d’Europa com la Borgonya o Itàlia, el que defraudà als seus seguidors, entre ells Cola de Rienzo i Petrarca. Embellí Praga a la que “de facto” va convertir en capital del seu imperi. Els txecs l’adoren malgrat ser catòlic. Encara que quasi tot ho expliquen, en clau de Carles IV, l’imperi Austro-Hungar, i més tard fins i tot els comunistes, no tant sols mantindrien l’alt nivell assolit per Praga, sinó que clarament el potenciarien.

Una recomanació : Aprofitar les ofertes actuals per a conèixer Praga, només cal ensenyar-los el D.N.I , i per descomptat quan Txequia deixi la seva moneda, la Corona Txeca i faci servir l’Euro, els preus patiran un fort augment. Recorden com va anar això a Espanya ?.

Ha nosaltres en aquesta ocasió, com dèiem al començament, El Moldava [ Vltava] se’ns acaba !

© Antonio Mora Vergés