dissabte, 24 d’octubre de 2009

PONT DE MOLINS DE REI, O DE LA VERGONYA.

Trobava dues magnifiques fotografies del Josep Salvany i Blanch ; de l’any 1.917, en les que fotografiava el Pont de Molins de Rei.





De la tràgica dissort d’aquest pont en podeu trobar una molt acurada informació en el treball de Carles GUIRADO GONZÁLEZ, “La caiguda i enderrocament del pont de Molins de Rei: crònica, vivències i records”.

La història del pont començava el primer diumenge d’octubre de 1963 quan el capellà de la vila col•locà la primera pedra d’aquesta construcció. Aquest esdeveniment va marcar el tret de sortida a les obres que s’allargaren fins a l’octubre de 1767. Durant aquests quatre anys d’obres van haver-hi nombroses aturades a causa de les crescudes del cabal de riu Llobregat, les quals varen impossibilitar prosseguir amb la previsió programada les tasques de treball. Les obres les va dirigir l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño, basant-se en el projecte elaborat per Prósper de Vedroom al 1717. En Martín Cermeño va comptar amb més de tres-cents presoners algerians vigilats per un destacament de soldats del Batalló d’Infanteria de Berga.

El principi del fi arribarà a la dècada dels 70 del segle XX, i està lògicament relacionada amb la intensa activitat constructora a la comarca i rodalies, que sobretot a causa de la construcció de l’autopista, van fer créixer la demanada d’àrids. Com a conseqüència d’aquesta demanda s’inicià un agressiu drenatge del llit del riu, arribant les extraccions fins a la mateixa base dels pilars del pont. Aquestes extraccions es van dur a terme de manera irregular i il•legal, demostrant la profunda corrupció que caracteritzava a l’administració de l’època. La Comisaria de Aguas del Pirineo Oriental era l’entitat pública encarregada de concedir les llicències d’extracció d’àrids en els rius de la seva conca hidrogràfica. Paral•lelament, el director d’aquesta institució pública, l’enginyer José M. Llansó de Vinyals, participava a través del sector privat en l’extracció d’àrids. Així doncs, el mateix director de la Comisaria de Aguas del Pirineo Oriental monopolitzava, de manera fraudulent, el sector del àrids a Catalunya. En aquest sentit, es pot pensar en les facilitat que va tenir l’empresa Ginés y Navarro S.A., la qual tenia la concessió d’extreure àrids al Llobregat, per incomplir les normes establertes per a l’extracció de materials. El vigilant que controlava que les extraccions es fessin regularment, a menys de 200 metres de la base dels pilars, era treballador de la institució que concedia les llicències, però davant de les situació de corrupció que es donava això no era un senyal de garantia per que els coses es fessin ben fetes.

L’any 1.971 davant la constatació d’un greu deteriorament el MOP va iniciar al final del mes de novembre unes obres de reparació dels fonaments amb l’objectiu de protegir i mitigar l’estat de ruïna imminent del pont. La “bona” intenció de l’administració va arribar tard i va ser del tot incomprensible, ja que les pantalles de formigó que van construir davant els pilars només van desviar i dirigir el corrent d’aigua cap al pilar que caigué durant la primera riuada. Aquest fet demostra la incompetència tècnica i la corrupció per part de la administració, per la acusada incapacitat per solucionar els problemes de estabilitat i seguretat de la construcció i per les pràctiques il•legítimes que es van donar al voltant de l’extracció d’àrids del riu Llobregat.

Durant la nit del 5 al 6 de desembre de 1971 van caure prop 200 mm de pluja (s’ha de tenir en compte que el clima mediterrani té una precipitació mitjana anual entre 600-700 mm) sobre la vall baixa del Llobregat i gran part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta pluja va provocar una ràpida crescuda del riu, no pas de les més grosses que ha suportat el Llobregat, però va fer augmentar el seu cabal de forma excepcional (600 m3/s). Tenint en compte la situació de degradació en que es trobava el pont, els fonaments de la construcció no van resistir a la força de l’aigua i un dels pilars centrals va cedir, arrossegant els dos arcs contigus que s’hi subjectaven, causant la mort d’un camioner que creuava el pont en aquell precís instant. No tenim constància de cap exigència de responsabilitat a l’Administració pel estat deficient d’aquesta infraestructura.

El 30 de desembre de 1971 una nova riuada va fer caure dos arcs més i s’endugué riu avall el gual provisional construït per restablir les comunicacions entre les dues ribes del riu.

El 3 de febrer de 1972 es va decretar la demolició del pont de Carles III, mitjançant voladures controlades per a que la obra es pogués reconstruir en un altre lloc. El 9 de febrer de 1972, el que era president de la Diputació de Barcelona en aquell moment va anunciar que les pedres del pont serien numerades una a una per tal de desmuntar-lo i reconstruir-lo al costat del nou pont. Fins els més crèduls sabien que aquesta opció era totalment impossible de dur a terme, però tothom va haver d’acceptar aquesta proposta i encaixar la “gran mentida” amb la que el govern volia fer callar la pressió social que s’havia mobilitzat contra la desaparició del pont.

Les pedres “numerades” van acabar fetes bocins. Cap a finals d’abril de 1972 es va enderrocar el pont de Carles III i les més de 70 mil tones de material resultant de la voladura quedaren escampades pels marges del riu Llobregat, restant totalment en l’oblit. Es parla que alguns camions venien a buscar les pedres i se les enduien cap al port de Barcelona i que potser han estat emprades per alguna altra construcció. Tanmateix, moltes d’elles es podien veure fins fa no gaire espargides per les vores del riu. De tantes tones de runa actualment no queda cap element que recordi un dels símbols més importants de la història de la vila, únicament una petita pedra col•locada a la Plaça de la Bàscula, de la qual pocs molinencs coneixen la seva existència.

Fins aquí amics lectors la història del que fou el símbol, la senyal d’identitat de Molins de Rei , i que va tenir un final , tant i tant tràgic a causa de la incompetència dels tècnics, la corrupció empresarial i de l’administració, - i no podem oblidar-ho - la divisió de la societat molinenca sobre el seu destí. Tot això en el context de l’ habitual repressió del règim franquista. La corrupció política – aleshores i ara – és dissortadament un lloc comú.

Dels errors comesos en el passat, se’n hauria d’aprendre a valorar el patrimoni històric que – encara - ens queda, i al ensems el deure sagrat que tenim tots plegats de conservar-lo com a llegat per les generacions futures.

Cap comentari: