dissabte, 30 de novembre de 2019

SANT ANDREU DE MALMERCAT. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos, amb el que constituíem una ‘joint venture’ per donar a conèixer el patrimoni històric de Catalunya , em feia arribar fotografies de l’Església parroquial de Sant Andreu de Malmercat , al terme de Soriguera , a la comarca del Pallars sobirà; l’Església de Sant Andreu – del que avui 30 de novembre, es celebra la seva festivitat - s’aixeca al sud-oest del poble, i separada uns 80 metres del nucli urbà, situada en un punt una mica més baix que la resta, des del petit cementiri annex, hi ha unes vistes impressionants sobre la vall de la Noguera Pallaresa. Com a tota descripció ‘tècnica’ llegia, té un absis trapezial cobert amb volta de canó.



http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/A_1500/1523_SAndreuMalmercat/_SAndreuMalmercat.htm

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i correcta doucumebtaciño son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars sobirà a la vostra agenda.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA DE CONESA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

l’Antoni Calvo Uribe‎ visitava Conesa a la comarca de la Conca de Barberà amb un grup de l’associació d’Amics de l'Art romànic de Sabadell.

Li demanava que preguntes on estava l’escola abans de la dictadura franquista, i que retrates l’edifici.


Juntament amb la fotografia m’adjuntava un peu informatiu ; edifici gòtic de l'Ajuntament de Conesa , situat a la Plaça Major en un edifici totalment remodelat que durant la primera meitat del segle XX es va utilitzar com a escola pública.

Amb un impressionat arc apuntat com a entrada, dóna pas a l’antic forn de la Vila amb unes arcades gòtiques perfectament conservades i una sala folrada de pedra tallada.

El primer escrit del forn data de l’any 1340.

Va ser de propietat privada fins el 1746 que passà a ser comunal i va funcionar fins el 1924.

Als anys 70, un cop acabada la restauració de l’edifici es muntà un petita mostra d’estris de la vida rural, amb aportacions dels veïns del poble.

Avui forma part de la guia dels museus de Catalunya.

divendres, 29 de novembre de 2019

SANT SALVADOR I SANTA ANNA DE CASA FUMÀS. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de la capella de Sant Salvador o Santa Anna de casa Fumàs (en ruines), al terme de Tremp, al Pallars jussà; quan a la descripció trobava ; capella romànica, del segle XI-XII, d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, coberta parcialment amb voltes per aresta de factura tardana, i ampliada al segle XIV amb una capella lateral.

La porta s'obre a la façana nord, on hi ha un petit clos que correspon al cementiri. Estava dedicada a Sant Salvador i Santa Anna.

https://www.elcami.cat/camipedia/capella-de-sant-salvador-de-casa-fumas-o-del-mas-fumas





En demanarem informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

El Patrimoni històric, el seu manteniment i la seva correcta documentació con un imperatiu ètic per als catalans.

dijous, 28 de novembre de 2019

COVA DE SANT IGNASI. MANRESA. EL BAGES

Anàvem a visitar la Cova de Sant Ignasi el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, a la página https://www.covamanresa.cat/ca/la-cova-lloc-de-peregrinatge-i-culte , expliquen que Ignasi de Loiola (vall de Loiola, Azpeitia, 24 de desembre de 1491 - Roma, 31 de juliol de 1556) va baixar a peu de Montserrat a Manresa, era l'any 1522.

Aquí hi va passar onze mesos, un temps d’importància cabdal per a la seva vida i per a la que més endavant seria la Companyia de Jesús. El seu lloc privilegiat de pregària va ser la Cova.

Es tracta d’una bauma sobre el riu Cardener excavada per l'erosió fluvial del terciari. al voltant de la qual s’aixeca l’actual Centre d'Espiritualitat.

L’experiència aquí viscuda per Sant Ignasi va ser l’origen del seu llibre Exercicis Espirituals.

Aquest fet queda expressat en un retaule d'alabastre de Joan Grau (Segle XVII), que es conserva a la Coveta i mostra la figura del Sant escrivint els Exercicis Espirituals a Manresa.

S’accedeix a la Coveta travessant un ampli passadís que s’anomena Avantcova, dissenyat pel jesuïta Martí Coronas Pueyo ( Osca, l’Aragó, 10 de novembre de 1862 + Saragossa, 18 de setembre de 1928 (principis del segle XX).


Al terra, tot en mosaic, podem veure l'escut familiar dels Loiola, un canó que recorda la ferida del sant i un gran gira-sol que simbolitza el cor d'Ignasi obrint-se a Jesús.


El sostre recorda l'estil de la Renaixença catalana. L'artista Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863[1] - 27 de febrer de 1934), simbolitzà, amb dos àngels de bronze, l'oració i penitència que Sant Ignasi feia en aquest indret.

Allà trobem uns vitralls de colors a l'estil mosaic venecià que mostren pergamins amb frases del llibre dels Exercicis Espirituals. També trobem uns relleus de bronze que són obra de Carles Flotats i Galtés (Barcelona, 3 de novembre de 1880 - Canet de Mar, Maresme, 10 de novembre del 1949 ) i, damunt seu, uns mosaics amb personatges històrics que van fer l’experiència dels Exercicis.
https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/bages/manresa/cova-de-sant-ignasi


Teníem la fortuna de coincidir amb un petit grup de fidels de procedència asiàtica que celebraven l’Eucaristia en aquest marc incomparable.

dimecres, 27 de novembre de 2019

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE D'ESPLUGAFREDA. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ.LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de la que va ser Església parroquial d'Esplugafreda, advocada a Sant Esteve, com li escau el patronatge al màrtir que fou lapidat per blasfem pels jueus, oi?.



No hi ha gaires dades d’aquesta església de la qual llegia es tenen notícia anteriors a l'any 1000 , l’edifici ha patit moltes transformacions/modificacions/reformes al llarg dels segles.

És d'una sola nau, que només conserva fragments dels murs laterals amb elements romànics. La resta correspon a una església dels segles XVI i posteriors.

Entre 1812, a ran de l'aplicació de la Constitució de Cadis, i febrer del 1847, Esplugafreda, amb el nom oficialment separat: Espluga Freda, formà ajuntament, que desaparegué en fixar-se que el nombre de veïns (caps de família) havia de sobrepassar els 30, per mantenir la independència municipal. En aquell moment s'uní a Sapeira

Quan al topònim el mestre Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa – com té per costum – el sentit descriptiu, spelunca fracta (balma trencada).

La presència d'una balma ensorrada prop d'Esplugafreda, la Cova d'Urso, així com d'altres topònims on fracta dóna freta o freda acabà de decantar l'eminent filòleg per damunt d'altres consideracions, com que fos una balma freda. L’existència d'una balma ensorrada prop d'Esplugafreda, la Cova d'Urso, corrobora la tesis de l'eminent filòleg que malgrat ser català aconseguiria assolir renom internacional.

Em feia notar la semblança – tràgica - entre les esglésies de Sant Esteve d'Esplugafreda i la de Sant Sebastià de Bellera, en ocasions sentim a dir que tots els xinesos s’assemblen, oi?. Dissortadament això succeeix també amb el Patrimoni Històric de Catalunya, oblidat i menystingut pels polítics ‘professionals’, tant del REINO, com els que a casa nostra s’embolcallen amb la bandera catalana.



Per als catalans, el Patrimoni històric , la seva conservació i correcta documentació son un imperatiu ètic.

Poseu els Pallars i la Ribagorça a la vostra agenda.


dimarts, 26 de novembre de 2019

SANT CUGAT DEL RACÓ. NAVÀS. BAGES

Ens arribàvem el Pere Albert Carreño, que exerceix com fotògraf, el Juan Navazo Montero, i l’Antonio Mora Vergés, que és en aquesta ocasió el sherpa, fins a Sant Cugat del Racó, avui terme de Navàs, a la Comarca del Bages; els n’havia parlat molt i bé.



Certament és un edifici ‘peculiar’, els seus quatre braços iguals, de planta de creu grega, enlloc de la forma clàssica de creu llatina, no se’ns fan perceptibles, si certament la cúpula ressaltada amb un cimbori cilíndric, i la decoració llombarda, a base d’arcuacions cegues i lesenes que s’estén per tots els murs; desentona un xic la porta d’entrada sobre la que està escrita la data 1.599, no l’airós campanar d’espadanya afegit també tardament.

Curiosa també com mínim, la evolució del nom, l’any 1040 apareix com a Sant Cugat de Castelladral, el 1293 apareix com a Sant Cugat de l’Alou, en referència possiblement a l’alou del monestir de Ripoll , també anomenada “Sant Cugat de Salou”. – del català anterior al genocidi de 1.714, en que es feia servir l’article salat - , el nom però, amb que és més coneguda, sobretot per la gent de la zona, és el de Sant Cugat del Racó, que apareix l’any 1689.

Segons la toponímia Racó , te el significat de ‘lloc apartat’, o ‘lloc recondit’, en aquest cas, dalt d’un turó és evident que no ens casen ni l’un ni l’altre. S’admeten hipòtesis.

La proximitat amb Sant Maria de les Esglésies - també de bellíssima factura - que depenia del Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà, explicaria en clau de ‘rivalitat religiosa’, l’existència d’aquests edificis excepcionals.

L’Ajuntament explica a la seva pàgina web , que aquesta església és el monument més destacat del municipi, i en ressalta el fet de tractar-se d’ una joia del romànic català. ‘bona brevis’ esmenta que es localitzaren restes d’un edifici preromànic del segle X, i que l’actual temple – amb força modificacions - és del segle XI.

Dissentim de l’Autoritat Municipal – en termes del tot respectuosos -; Navàs te molts atractius – alguns com la propera Santa Maria de les Esglésies, descurats excessivament al nostre criteri.

Li falta al Bages – potser a totes les terres de la Catalunya interior – prendre consciència dels molts actius de que disposen, i trobar la formula per posar-los en valor. Això s’ha de fer des del ‘país real’ , sense esperar – ni demanar – res dels Governs de Barcinunya i/o de Madrid, que ens veuen com ‘ el pati de darrera ‘, útil únicament perquè els nens juguin i/o per deixar-hi els trastos que ja no fan servei.

La minsa informació de la pàgina web, corrobora absolutament la nostra afirmació relativa a la ubicació física de Sant Cugat: Situada en un turó enlairat prop del poble de Castelladral té una vista esplèndida d'horitzons molt amplis, en un entorn de boscos i pagesies escampades.

El consell de sempre, veniu al Bages.

dilluns, 25 de novembre de 2019

SANT SEBASTIÀ DE PUIG DE L’ANELL. ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de la que va ser Església parroquial del poble de Puig de l'Anell, advocada a Sant Sebastià, dins de l'antic terme d'Orcau, de l'actual municipi d'Isona i Conca Dellà.


No apareix documentada fins al segle XVIII quan consta com a sufragània de Sant Urbà o Sant Sadurní de Montesquiu, dins de l'antic arxiprestat de la Pobla de Segur.

Actualment, com tot el poble i la vall, està abandonada.

És una obra romànica en part, afectada per reformes/reconstruccions al llarg dels temps, té molts elements afegits posteriorment. Hom es qüestiona fins que originàriament l’edifici fos destinat al servei religiós , la hipòtesis es sustenta en detalls com el fet que està orientada de sud a nord, i no d'oest a est, com és habitual en el romànic, que no té absis, i que sota el sòl de la capella hi altres dependències, potser antics cellers, podria tractar-se d'una dependència de l'antic castell que hi degué haver en aquest lloc, reaprofitada posteriorment per a església.


És un edifici d'una sola nau, sense absis, coberta amb una volta de canó que sembla medieval, per la forma com són disposades les pedres, però res no garanteix que originalment fos destinada a església. Els elements que la identifiquen com a tal són clarament posteriors (la façana meridional amb el campananaret d'espadanya, sobretot).

Dissortadament el Patrimoni Històric de Catalunya, pateix l’oblit i menyspreu pels polítics ‘professionals’, tant del REINO, com els que a casa nostra s’embolcallen amb la bandera catalana.

S’ha de reconèixer la gran tasca que duen a terme el Gustau Erill i Pinyot, i altres persones, per mantenir i/o recuperar la memòria del nostre patrimoni històric.

Per als catalans, el Patrimoni històric , la seva conservació i correcta documentació son un imperatiu ètic.

diumenge, 24 de novembre de 2019

QUE EN SABEM DE CAN XIFREDA?. SANT FELIU DE CODINES. EL VALLÈS ORIENTAL.

Patrimoni Gencat ben poca cosa; casa amb façana principal al passatge Martina, 5-7. Té un jardí al darrera. La casa es compon de planta baixa i dos pisos, ocupa una superfície de 138 m2 a la planta baixa. La casa és d'estil eclèctic ja que combina algunes obertures d'estil mossàrab i amb arcs de ferradura amb motllures modernistes. Destaca la torre de defensa d'estil medieval, coronada amb merlets que s'exten al mur de contenció que tanca la finca. A les finestres d'aquest mur hi ha reixes de ferro forjat. Pel que fa als materials, es combina la maçoneria, la pedra i el maó.


Gràcies en bona part a la constància del Martí Garriga i Argullós ( Sant Feliu de Codines, 31-març de l'any 1925 + 13 de desembre, 2012 ), la finca acull avui, el Museu Municipal.

http://espeleobloc.blogspot.com/2012/12/in-memoriam-marti-garriga-i-argullos.html

Al terme de Riells, ara Bigues i Riells, hi ha almenys una masia i una petita elevació del terreny que es cognominen Xifreda.

Ens calen dades dels promotors, i de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL

Anàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, que exercia de sherpa, fins al Santuari de Nostra Senyora del Remei de Caldes de Montbuim havíem tingut un di molt plaent, al mati visitàvem la Bauma Rossa, i a la tarda el Castell de Montbui i la capella de Sant Mateu, pensem que de la mateixa manera que li demanen la seva intercessió per tantes i tantes coses, cal donar gràcies quan gaudim d’una jornada deliciosa amb els amics i/o la familia.


Patrimoni Gencat en diu; església d'una nau amb un transsepte poc marcat, cúpula al creuer i absis semicircular.

A la façana principal es pot veure la porta d'entrada que està flanquejada per dues pilastres llises que aguanten l'entaulament que té un arquitrau dividit amb tríglifs i mètopes, amb decoració escultòrica, i per sobre un timpà triangular buit. La porta té la inscripció "AVE MARIA_ 1548 _GRACIA PLENA". Per sobre hi ha una petita rosassa de forma polilobulada i el coronament de la façana té una forma escalona per acabar en un arc rebaixat. A la dreta de la façana s'aixeca el campanar, de planta quadrangular amb una finestra apuntada a cada cara per ubicar les campanes.


La cúpula exteriorment té un tambor cilíndric; la part superior és una línia recta que es trenca regularment per una forma triangular que correspon a les finestres que s'obren en el tambor; aquestes són d'arc apuntat i estan fetes amb maó, a l'igual que la cornisa que ressegueix el tambor, mentre que la resta és de pedra. del tambor sobresurt la cúpula que té forma apuntada.

Per als catalans, el Patrimoni històric , la seva conservació i correcta documentació son un imperatiu ètic.

dissabte, 23 de novembre de 2019

QUE EN SABEU DE LA CAPELLA DE SANTA ANNA DE LA CASA TORÍBIO AL TERME DE TREMP?. EL PALLARS JUSSÀ. LLEDIA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de la façana de la capella de Santa Anna de casa Toríbio, en algun document apareix esmentada com a Casa Torígio, pertanyia a la parròquia de Castissent.


Aquesta casa manté encara indemne la capella de Santa Anna, de la que no trobava cap dada.

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En demanarem informació i si escau imatges del interior al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

El Patrimoni històric, el seu manteniment i la seva correcta documentació con un imperatiu ètic per als catalans.

divendres, 22 de novembre de 2019

SANT MATEU DE MONTBUI. BIGUES I RIELLS. EL VALLÈS ORIENTAL

Pujàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, que exercia de sherpa, fins a la que fou antiga parròquia del municipi de Bigues i Riells (Vallès Oriental), situada al costat del castell de Montbui i traslladada al pla vers el 1760, prop del mas Carreres.

Advertim que s’han consolidat les runes del Castell de Montbui, que al segle XIX ja es trobava en un estat ruïnós i totalment abandonat.




Comprovem amb goig que s’estan fent obres per recuperar l’església de Sant Mateu, i i un edifici annex que ens expliquen podria acollir usos museístics i/o culturals.

La llengua que enraonaven els obrers que refeien l’església de Sant Mateu, no li devia sonar estranya a l’Apòstol, oi?.

Explicàvem d’aquesta esglesiola que és un edifici notable d'època pre-romànica, amb un absis de planta de ferradura i nau, en part refeta en època romànica. Té la volta de mig punt, amb forats perillosos, i restes d'una antiga rectoria a la part de migdia. El portal i la porta de ponent són més tardans.

Per als catalans, el Patrimoni històric , la seva conservació i correcta documentació son un imperatiu ètic.

dijous, 21 de novembre de 2019

SANT PERE D’ORRIT. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’Església romànica de Sant Pere d’Orrit , que havia estar parroquial del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira.



Advertia en aquesta imatge que la torre té un accés propi, això reforçaria la tesis de que en aquest indret hi hagués un torre de guaita i bada, que esdevindrà posteriorment torre campanar de l’església de Sant Pere d’Orrit.


Reprodueixo de : https://femterreta.wordpress.com/activitats/esglesia_orrit/
Antiga església del castell, lligada al senyoriu d’Orrit. Es construí vers mitjans del segle XI, ja en època feudal. El 1100-1108 s’esmenta en la deixa que el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, juntament amb els seus germans Arnau i Bernat, feu a Santa Maria de Mur, d’un mas a Orrit que posseïa Miró Bernat, amb els delmes de pa i vi, conreu i nodriment de les cases i tots els censos, serveis i costums, i un alou que estava en mans de Ramon Tidila, les rendes del qual s’havien d’aplicar per a sufragar els vestits dels canonges del pabordat, fundat a Mur en temps de la comtessa Valença, quan també fou erigida i consagrada l’església de Santa Maria de Mur (1069).

El temple d’Orrit que es convertirà en parroquial, és d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs torals, sostinguts per pilastres adossades als murs. Un arc presbiteral de mig punt dóna accés a la zona de l’altar, dotada d’un petit tram presbiteral i un absis semicircular amb volta hemisfèrica. Presideix aquest absis una finestra d’arc de mig punt i esqueixada doble, com era habitual al segle XI. La porta d’accés s’obre a la façana sud i és d’arc de mig punt, potser modificada en època posterior. Al mur de ponent, un finestra alterada en època moderna il·lumina la nau, juntament amb la descrita de l’absis.

Sota la finestra actual, es poden veure els vestigis de la finestra primitiva que podria haver estar de forma de creu, com la que presidia Sant Jaume de Cas o Sant Llorenç del Montsec, a la vall d’Àger. Cap la possibilitat que la nova finestra es fes quan s’afegí als peus de la nau el cor, ja en temps modern, amb una escala d’accés, on han aparegut les dues pedres marmòries d’època romana. Com a primera hipòtesi, el seu reaprofitament als esgraons de l’escala del cor, fa pensar en un reaprofitament més antic, potser parts d’un pedestal romà, reutilitzat per recolzar l’ara de l’altar, potser quan es consagrà, al segle XI . Per altra part, l’església no ofereix cap tipus d’ornamentació, exceptuant les arcuacions cegues que coronen el mur de l’absis i les lesenes, que ens permeten adscriure l’edifici dins del denominat romànic lombard, propi del primer romànic. Equips de picapedrers dirigits per mestres d’obra, alguns cops procedents del nord d’Itàlia, els denominats mestres “lambards”, foren els executors de temples com el d’Orrit, malgrat hi ha qui qüestiona la presència d’aquests “lambards” d’ascendència italiana, en les nostres terres. El que és innegable és que, des de finals del segle X, s’adverteixen novetats constructives que s’hi relacionen (Galtier).

Completa el conjunt del temple un campanar adossat, de torre, per la banda meridional, d’època baix medieval, segurament, i recrescut en època moderna, aprofitant els arcs de les finestres de l’anteriors pis de les campanes, com es pot comprovar pel tall de les dovelles. El campanar, actualment, és de planta quadrangular amb obertures a tres nivells, amb dues finestres d’espitllera a la planta baixa, dues finestres d’arc de mig punt al primer pis (cegades) i una finestra per cara de la torre al tercer nivell. Una coberta de doble vessant corona el cim de la torre. Cal assenyalar que el primer nivell fou adaptat per a capella, comunicant-lo directament amb la nau. El seu espai es cobreix amb una volta de canó. Cap la possibilitat que fos construïda la capella en una primera fase i que s’afegís sobre el campanar, tot i que la unitat del mur de la torre no ho deixa confirmar. En tot cas, l’afegiment de capella i campanar són afegits posteriors a l’obra original, com la capella oberta al mur septentrional, coberta amb una volta de canó, recentment restaurada. A l’angle SE d’aquest mateix costat, entre l’absis i el campanar, s’hi bastí la sagristia, en un moment molt posterior, com els murs que subsisteixen deixen advertir.

https://www.naciodigital.cat/pallarsdigital/noticia/10149/esglesia/sant/pere/orrit/queda/restaurada

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7821


El Patrimoni històric, la seva conservació i correcta documentació és per als catalans un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda.

dimecres, 20 de novembre de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU DE CODINES. EL VALLÈS ORIENTAL.

Veníem de visitar el Santuari de la Mare de Déu del Remei , i en el camí de tornada ens aturàvem a Sant Feliu de Codines perquè el Pere Albert Carreño, pogués retratar entre altres llocs l’església parroquial, advocada a Sant Feliu.


Patrimoni Gencat en diu ; Edifici religió amb planta de creu llatina i cúpula central. La façana està coronada per un frontó. El portal data de primers dels s. XIII. A sobre hi ha un ull de bou. El campanar és de planta octogonal de tres cossos i l'últim amb buits per contenir les campanes. Aquest resta coronat per una balustrada de pedra. Zona de casc antic, al seu entorn hi ha la Sagrera. Constitueix una important fita visual. Es troba a l'extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d'un turonet o morral.

És un edifici ampli i harmoniós refet entre el 1940 i el 1948 – ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com - aprofitant part d'una església anterior edificada entre el 1698 i el 1754 per Joan Francesc Morató Soler, que fou destruïda en els darrers dies de la II Republicà, abans de que les tropes dels sediciosos feixistes, encapçalats pel general Franco, prenguessin la Vila.

Uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l'existència d'una església preromànica; sembla que pel 1193 se'n va consagrar una altra, per bé que l'acta que hom diu és apòcrifa i plena de falsedats.

El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII. Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 19 de novembre de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SERNI O SADURNÍ DE GURB O GURP DE LA CONCA.TREMP. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

Hi ha una minsa informació de l’Església parroquial de Sant Serni o Sadurní de Gurp de la Conca quina imatge publicava l’Anna Coll Miralles‎.


Església d'una nau, modificada. A la façana de migjorn s'inscriu la porta amb arquivoltes sobre impostes. Absis convertit en sagristia i volta apuntada amb arcs totals. Campanar de cadireta, amb dos ulls (refet). Coberta sobrealçada de teula àrab a sobre de l'antiga de lloses de pedra.

L’article de la wikipedia amplia un xic aquesta informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Serni_de_Gurp

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de l’absis d’aquesta església


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25145

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Serni_de_Gurp

http://relatsencatala.cat/relat/sadurni-le-saint-oublie-de-gurp-tremp-pallars-jussa-catalunya/1048741

Per als catalans el Patrimoni, la seva conservació i documentació son un imperatiu ètic.

Poseu els Pallars a la vostra agenda.

dilluns, 18 de novembre de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SEBASTIÀ DE BASTIDA DE BELLERA. SARROCA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) , en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50), inclou un article sobre Bastida de Bellera, on explica que el poble és dalt d'un turó, amb lliure ventilació i clima propens a inflamacions i cadarns bronquials. Tenia 10 cases d'un sol pis, 8 d'elles al voltant d'una placeta, amb l’església parroquial de Sant Sebastià, i 2 més a 10 passes de distància. El terreny del poble és en part muntanyós i en part pla; és escabrós i de mala qualitat. Hi ha boscos d'alzines i roures que es feien servir per a llenya, i una petita horta regada pel riu de Sarroca a través d'una sèquia. Esmenta el barranc de Sant Genís, però en diu que les aigües són tan profundes, que no es poden aprofitar, i fa un esment del pont, sense dir-ne el nom. S'hi produïa blat, ordi, patates, llegums, fruites, panses i cànem. De bestiar, vaques, ovelles i cavalls. Hi havia cacera, sobretot de llebres, perdius i conills. La població era de 6 veïns (caps de família) i 25 ànimes (habitants).

El 1845 hi consten 25 habitants, que havien passat a ser 6 el 1970 i cap al 1994, any en què va passar a ser un poble abandonat.

La descripció tècnica correspon a una data molt anterior a la de la fotografia del Francesc Arrachea :


Església amb torre campanar i cementiri davant de la façana. Consta, a nivell de planta, de tres naus separades pers arcs torals i coberta de volta de canó. Els arcs torals arrenquen d'unes mènsules en forma de voluta situades al nivell de la cornisa sobre els arcs de separació de les naus laterals. Aquestes estan cobertes també per volta de canó. Tribuna als peus. El campanar és una torre quadrada de dos cossos separats per cornisa de pedra i amb finestres d'arc de mig punt. La façana té un porta d'arc de mig punt adovellada i a sobre un petit rosetó. Sobre l'altar, hi ha una creu datada del 1984.

El topònim Bastida fa referència a un lloc elevat des del que es practicaven tasques de guàrdia i bada, respecte de Bellera, malgrat la representació d’un animal – que més que be ens sembla cabra salvatge - , pensem que no té cap relació amb l’activitat cinegètica, de pastura i/o de ramaderia, per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


 Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges d’aquesta esglesiola que paradoxalment assolia la seva ruïna quan el REINO DE ESPAÑA es rendia a l’encís del ‘totxo’ i la cultura del ‘pelotazo’ .



Certament  la fotografia datada el 14-VII-1973,  ens confirma  que  la ‘capacitat destructiva’ , és una de les ‘virtuts’ de la marca ESPAÑA;  en aquesta ocasió a la que fou   església parroquial  advocada  a Sant Sebastià  al poble de la Bastida de Bellera.

A qui correspongui felicitats per aquesta ‘ gran feina’. 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de la que va ser Església parroquial de la Bastida de Bellera, advocada a Sant Sebastià, li escau el patronatge d’aquest indret al màrtir que moria víctima de les fletxes dels romans, com ho ha fet aquesta església crivellada per l’abandó i l’estultícia infinita de les elit polítiques del REINO DE ESPAÑA



Per intermediació de Sant Sebastià, aixecava una vegada més, la pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!

FONT DEL LLEÓ. CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL.

Veníem de visitar el Santuari de la Mare de Déu del Remei , i ens endinsaven dins el nucli de Caldes de Montbui perquè entre altres llocs el Pere Albert Carreño, retrates la Font del Lléo.




El nom de la plaça de la Font del Lleó va ser donat per l'Ajuntament l'any 1979, encara que antigament i en diverses ocasions ja se'n deia, perquè a la plaça hi havia la font del Lleó

La part més antiga de la font és el cap del lleó per on surt l'aigua. Les primeres dades de la seva construcció es troben l'any 1581. L'any 1822 es va renovar considerablement i l'última restauració la van fer, el 1927, l'arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937 ) , que durant molt de temps va ser arquitecte municipal de la vila de Caldes, i l'escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), es pot apreciar la inscripció del seu nom al darrere de la font; aquesta última renovació és la més important i la que dóna nom a la imatge actual.

Antigament es deia font dels Escaldadors, perquè, a part de tenir un ús públic, en tenia un de professional: la feien servir els escaldadors de vímet. Al costat de la font i seguint l'antic traçat del torrent de Salser hi havia unes basses per fer l'oli. La primera la va fer construir Ramon Berenguer III a principis del segle XII. Aquestes basses es deien: bassa del Rei i bassa de Sant Joan, i actualment és probable que es trobin sota el carrer de Joan Samsó.

http://www.calderi.cat/2018/11/caldes-recupera-placa-font-lleo-lesplendor/

No teníem ocasió de comprar carquinyolis, ja que totes les pastisseries encara tenien la porta tancada.

En el camí de tornada a Sant Llorenç Savall ens aturaríem a Sant Feliu de Codines on adquirirem ‘codinets’ , penseu que només a les comarques del Vallès, Oriental i Occidental tenim almenys aquesta varietat de dolços :

Carquinyolis, de Caldes de Montbui.

Borregos, a Cardedeu.

Pedres del Montseny. Sant Antoni de Vilamajor

Garrics de la Garriga.

Codinets de Sant Feliu de Codines

Celonins, dolços fets de galets, xocolates i ametlla. Representen les dues muntanyes que envolten Sant Celoni, el Montseny i el Montnegre, fets amb xocolata blanca i negra respectivament.

Pauladina de Terrassa

Coca de vidre. D’àmbit vallesà encara que alguns n’adjudiquen la ‘invenció’ als forners sabadellencs.

Galetes de Sant Llorenç

Belgues de Sabadell

Villarins de Castellar del Vallès

...

Colometes de Centelles.

Montblanquins de Montblanc

Pastissets. Comarques del MOntsià i l'Ebre jussà.

Catànies de Vilafranca del Penedès

....

Per descomptat, esperem que ens feu arribar noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les ‘especialitats’ de les ciutats, viles o pobles, d’arreu de Catalunya

diumenge, 17 de novembre de 2019

CASTELLÓ SOBIRÀ DE SANT MIQUEL DE LA VALL. GAVET. SANT MIQUEL DE LA VALL. ARANSIS. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del Castell de Sant Gervàs, del que ens diu Patrimoni Gencat que és un important conjunt arqueològic situat en un indret elevat del Montsec de Rubies. És format per un gran recinte que inclou el castell pròpiament dit i les restes d'un poblat medieval amb l'església romànica de Santa Maria.


El castell té un mur que forma una planta triangular amb la torre de l'homenatge cilíndrica d'uns 15 metres d'alçada adossada al costat est que, per les marques de les antigues voltes, es pot veure que tenia tres plantes. Conserva la porta d'arc de mig punt adovellada. El recinte tenia als angles tres bestorres, més baixes i de planta semicircular, comunicades pel pas de ronda i, pels forats deixats per les bigues, és possible que tinguessin planta baixa i dos pisos.

Adossat al sud del castell i dotat de muralla pròpia, hi ha el poblat, avui molt desfigurat, però on es distingeixen els habitatges i els carrers.

S'hi troba l'església de Santa Maria, diverses cases i un forn de calç.

fotografia de Jordi Mir i Parache. 1965

L'església és una construcció del segle XII, d'una sola nau, amb l'absis semicircular i un bancal de pedra adossat a les parets laterals i occidental. Per les restes trobades se sap que la coberta era d'encavallada de fusta. De les cases trobades destaca una de tres habitacions que, per les seves dimensions i per la seva proximitat a l'església, se l'ha anomenat "Casa Rectoral".

A mitjans de segle X es construí la torre principal per tal de protegir el pas vers l'interior del Montsec. S'hi anaren afegint el mur, les bestorres, el pati i l'església.


Al segle XII s'hi afegí un edifici per a residència dels castellans, una estança per al cos de guàrdia i cases a peu de la muralla per als vilatans que cercaven protecció, transformant la idea de castell en vilatge de frontera.

Al segle XII hi ha un període de decadència a causa de l'emigració, pestes i lluites feudals.

Al segle XIV les tropes del comte Foix assaltaren la vall i van fer tanta destrossa que obligaren a abandonar definitivament el vilatge.

El Consell Comarcal del Pallars va iniciar l'any 2007 un projecte de conservació i adequació de la torre del castell. Vinculades a aquestes tasques es va realitzar una intervenció arqueològica amb l'objectiu de localitzar i documentar el mur de tancament est del recinte, el qual arrencava des de la bestorre i anava a entregar-se, originàriament, a la Torre del Homenatge. En aquest espai també es van documentar diversos murs divisoris. Les intervencions van permetre, a més, efectuar una primera aproximació a l'evolució del conjunt defensiu: una primera fase (segles X-XI), corresponent a la construcció de les estructures defensives, i una segona fase (segles XIII-XIV) corresponent al moment d'abandonament del castell.

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i àdhuc la seva història , son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda de viatges.

dissabte, 16 de novembre de 2019

VISITA AL FOSSAT DEL FAI I LA BAUMA ROSSA. RIELLS. EL VALLÈS ORIENTAL

Exercia de sherpa en la sortida que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero , feia un fred impropi d’aquests dies de novembre, en els que habitualment toca gaudir de l’estiuet de Sant Martí.

M’aturava perquè el fotògraf ‘oficial’ , el Pere Albert Carreño, al que ben aviat haurem d’incloure en el llistat de sherpes catalans, retrates la magnifica casa del Villar i la seva esglesiola advocada a Santa Maria, això ens permetia començar la caminada des del pàrquing del restaurant Masia Font de la Pineda, i iniciàvem el nostre recorregut per la vora del riu; el plàtan de la font de la Pineda, que figura amb tots els honors dins el limitat catàleg d’arbres i arbredes d’interès nacional, el gorg d’en Jeroni, el molí i la casa de la Madella, eren les primeres meravelles d’un mati que esdevindria excepcional. Fins les runes de l’edifici de la petita central elèctrica que rebia aigües del Tenes, el camí és ample, i ens dona ocasió d’admirar un bon nombre de gorgs; per la nostra dreta, sentim córrer l’aigua que anirà a emplenar la bassa del molí de la Madella.

El darrer tram cal fer-lo amb molta cura per la vora del corrent de l’aigua, en algun moment cal superar un camí de terra molt estret, on les restes d’esllavissades son evidents; dotze anys desprès de fer-lo per primera vegada adverteixo que no s’ha cap cap canvi a millor, i en el meu cas particular el temps m’ho posa més difícil.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/el-fossat-del-fai-i-la-bauma-rossa.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/retorn-al-fossat-del-fai-i-la-bauma.html



La bauma Rossa també s’ha desmillorat, sovint ens qüestionem si en fer divulgació del patrimoni històric i natural de Catalunya, no els facilitem ‘ la feina’ als brètols, vàndals i altres subespècies de gènere (homo sapiens sapiens).

Feta la feina, continuarien fent la visita del petit nucli de Riells, els portaria a dinar a Can Tastet, a Sant Feliu de Codines, això ens faria més fàcil accedir a la tarda al Castell de Montbui, i a la seva capella advocada a Sant Mateu, on s’estan fent obres, el Juan Navazo Montero faria provisió de ‘cireres de pastor’,en aquell indret es conserven encara força exem’lars de cirerers d'arboç (Arbutus unedo) ; ens arribaríem desprès fins al Santuari de Nostra Senyora del Remei de Caldes de Montbui – cal donar gràcies, oi?. - i abans de la tornada a Sant Llorenç Savall, ens aturaríem a la Pastisseria Degustació Josep Bosch al carrer Joan Maragall, 7 de 08182 Sant Feliu de Codines , per comprar ‘codinets’.

Anem fent també – cal fer-ho i és de justícia – divulgació dels dolços típics de cada població, ‘Colometes’ de Centelles, ‘Montblanquins’ de Montblanc, ‘Pastissets’ de les terres del Montsià i Baix Ebre,.., per descomptat sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com les que es facin en altres indrets de Catalunya.

Quan deixàvem al Pere Albert Carreño a Sant Llorenç Savall, prop de les 18,00 hores, el vehicle marcava 4 graus positius.

divendres, 15 de novembre de 2019

ERMITA DE SANT GERVASI I PRÒTASI. GAVET DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’ermita de Sant Gervasi i Pròtasi, al terme de Gavet de la Conca , a la comarca del Pallars Jussà, de la que Patrimoni Gencat ens diu ; edifici aïllat proper al Castelló Sobirà.


L'església té una sola nau que està coberta per una volta de canó de perfil apuntat reforçada per dos arcs torals; ha desaparegut la meitat de ponent d'aquesta coberta. L'absis és semicircular i la teulada a dues vessants. En el mur sud, abans d'arribar a l'absis, s'obre un arcosoli amb volta apuntada i davant hi ha una capella gòtica coberta amb volta de creueria.


Al mur nord s'obre la porta que és d'arc de mig punt adovellada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada, a l'igual que dues finestres de la capella; també hi ha una finestra de l'arcosoli d'una sola esqueixada i al mur de ponent hi ha una cruciforme. En dos carreus de l'angle nord-oest hi ha dos caps en relleu.


L'interior de l'església està decorat amb pintures barroques.

Sembla que aquesta fou l'antiga capella del castell, anterior a la que hi ha dins el recinte fortificat.

Es parla d’aquesta església l’any 1758, quan es féu la visita pastoral a Sant Miquel de la Vall, i es diu que aquesta ermita estava en disputa entre el rector de Sant Miquel de la Vall i el de Llimiana, que era l'administrador de Sant Gervàs.

L'any 1904 continuava essent una ermita de la parròquia de Sant Miquel de la Vall, però depenia de l'Ajuntament de Llimiana.

Sovint, per manca de formació, és produeix en equivoc entre els termes, capella i ermita, el primer por fer referencia a una part d’una església , o a un edifici religiós situat dins del nucli urbà; el segon, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, designa un edifici religiós situat fora del nucli urbà.

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i àdhuc la seva història , son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda de viatges.