SANTUARI DE SANT SEBASTIÀ. SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER.[ ARA TERME DE VIC] OSONA

Anava a visitar la capella de sant Sebastià, històricament al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer - actualment inclosa al de Vic - erigida amb motiu d’una pesta al voltant de 1.520; havia vist aquest santuari des de Sant Joan del Gali, i avui tenia l’ocasió d’accedir-hi per la pista forestal que surt des de Santa Eulàlia de Riupremer ; coincidia amb un matrimoni, veïns de Rubí, que m’expliquen que segueixen les sortides que fem i publiquem a coneixercatalunya.blogspot.com

Hi ha una placa que fa referència a l’anomenada conjura dels vigatans a Sant Sebastià, i la Guerra de Successió.

Un diumenge de primavera, el 17 de maig de 1705, un grup de patriotes van reunir-se a la capella de Sant Sebastià -parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer i terme de Sentfores, actualment agregat a Vic- amb l’objectiu de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V i Fernández de Velasco, el virrei a Catalunya .

Al grup de patriotes assistents , consta que hi eren:

Domènec Perera i Josep Antoni Martí -ambdós de Vic (Osona)- Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria - ambdós de Manlleu (Osona)- Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Roda de Ter (Osona)- Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)- Josep Moragues i Mas -de Joanet (Selva)- Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d´Urgell (Alt Urgell)-

Aquella trobada, convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, va servir per engrescar els personatges més descontents amb la política del rei Felip V de Borbó. S´hi va decidir que Domènec Perera aniria a Gènova, on es trobaria amb un altre vigatà, Antoni de Peguera i Aymerich, qui era a Viena, a la cort dels Àustries.

Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, tots dos van trobar-se a Gènova (llavors República), per tal de signar un pacte amb l’envia’t de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. Al Tractat de Gènova, els catalans donaven suport al desembarcament de les tropes angleses austriacistes i en rebien armament. S’hi acordava que l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport enfront Felip V, respectaria les lleis del Principat i que si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.

Malauradament, la Guerra de Successió no va acabar bé per a nosaltres. El 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques derrotaren l’exèrcit austriacista, a Almansa (Castella, però a tocar del País Valencià). Més tard, el 1711, Carles III d’Àustria va haver de tornar al seu país, per succeir el seu germà Josep I, que havia mort. Davant el perill de la reconstitució d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança franco-espanyola si finalment el tron d’Espanya queia en mans austríaques, els aliats (Anglaterra, Holanda i Portugal) decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, cosa que es reflectiria al Tractat d’Utrecht de 1713. D’aquesta manera, els catalans van quedar sols en la lluita, que van continuar fins a la derrota definitiva l’11 de setembre de 1714.

Em faig una pregunta dolorosa; on son avui els patriotes ?

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies del interior.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

TORRELAVIT. SANT MARÇAL DE TERRASSOLA. ALT PENEDÈS

Arribava fins a Torrelavit – escrit en algun lloc Torre-Lavit –, el procés de fusió dels antics termes de Terrassola i lavit va començar l’any 1853 quan es van fer els primers tràmits per aconseguir la unió però no van prosperar. Més endavant, l’any 1867 es va recuperar el projecte, novament però, ara per causes polítiques no es va dur a terme. Va caldre arribar al 1918, quan quasi tots els veïns dels dos pobles van lliurar una instància tot considerant factible la fusió dels dos termes en un de sol. El 1918, els dos ajuntaments es van posar d’acord i el 1920 es van unir legalment; el nom del nou municipi des d’aquella data és Torre-Lavit.


Aturava el meu vehicle prop de l'església de Sant Marçal de Terrassola , esmentada com a parroquial des del 1209. L'edifici eclesial, que ha estat restaurat recentment, és romànic, d'una sola nau capçada per tres absis semicirculars disposats en forma de creu i amb un cimbori vuitavat. Els absis i els murs laterals són decorats exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes. La porta primitiva era a migdia; va ser tapiada i se n'obrí una altra a ponent.

Em calia baixar fins al llit de la riera per recollir imatges de la part posterior de l’església, és complicat aconseguir la imatge dels tres absis, que literalment pengen sobre el buit.

La memòria popular ha situat al costat d'aquesta església la ubicació de l'antic castell de Terrassola, per bé que no n' hi ha restat cap vestigi. El castell de Terrassola és documentat el 1062. El castell i terme de Terrassola foren senyorejats pels Castellet (segle XII) i els Pierola (segle XIII), però al segle XIV els trobem en poder del prior de Sant Pere de Riudebitlles. El 1372 el comú de Vilafranca del Penedès adquirí la jurisdicció dels pobles de Sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe i la Granada. L'any 1632, Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola eren de l'abat de Montserrat (jurisdicció civil, documentada des del 1428) i del rei (jurisdicció criminal), i, més tard, la jurisdicció civil passà al capítol de la catedral de Vic.

Tinc la sensació que compateixen ‘terrassa petita’ , Sant Marçal de Terrassola i Santa Maria de Lavit. De la mateixa manera que dins del meu cor, hi caben altres Terrassoles, com la homònima de Sant Feliuet, al terme de Santa Maria d’Oló, al Moianès, adscrit avui a la Comarca del Bages

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

RUBÍ, BALLADA DE FESTA MAJOR A L’OMBRA DEL CASINO.

Ens citaven el diumenge 27 de juny de 2010 a la Plaça Catalunya de Rubí ; dins dels actes de la Festa Major, tindria lloc una ballada de Country a les 20,00.

Deixàvem el vehicle a mig camí de Sant Muc; malgrat la greu crisi econòmica la gent te ganes de divertir-se.

La ballada – com diu el títol – es farà – literalment – a l’ombra del Casino, que facilitarà – gratuïtament - aigua a les agosarades balladores. – hi ha moltes més dones a la Plaça de Catalunya , i cal seguir les normes internacionals, que diuen que ‘s’expressarà el sexe de la majoria’ ; a Catalunya tenim el mal costum polític, de fer esment èxplicit d’ambdós sexes, catalans, catalanes,... -

Tinc ocasió d’accedir a l’interior del Casino, i em meravello al ensems de la seva magnificència, i de l’estultícia política que furta als rubinencs o rubinesos la possibilitat de gaudir d’una tant excepcional instal•lació.

Compto una mitjana de 100 persones ballant durant les més de dues hores en que els sons del country , van senyorejar-se de la Plaça de Catalunya, amb una mitjana d’espectadors – de totes les edats – que en tot moment superava els 500.

Saludava amics de Rubí, Terrassa, Sabadell, Castellar del Vallès, Sentmenat, de la Colònia Güell,... una vegada més vaig trobar a faltar la salutació des de l’organització als que s’havien desplaçat fins a Rubí, per donar més relleu a la seva Festa major.

Em feia particularment feliç, recollir imatges de la reincorporació al Country, d’un vell amic.

Passades les 22,00 hores en acomiadàvem dels organitzadors, felicitant-los per la seva bona tasca, i esperonant-los a continuar.

Fins al vehicle, - situat a l’altre costat de la riera - hauríem de superar el Correfoc, i altres multituds que anaven o venien d’alguna de les moltes activitats de la Festa Major.

Tornàvem a casa per la carreta de Sant Quirze del Vallès, Sant Feliuet de Vilamilans , roman a les fosques quan arribem a la intersecció amb l’autopista Manresa-Barcelona.

El country és un eficaç mitjà per conèixer Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

El palau dels Marquesos de Llió de Sant Pere de Riudebitlles

Em portava fins aquesta població de l’Alt Penedès, el desig de recollir imatges del palau casal dels Marquesos de Llió que, des de 1994, és de propietat municipal.



L’origen del títol - dels meus homònims- és remunta a l’any 1.113 en que el Rei de França, nomena Oton de Mora , comte del lloc de Llió a la Cerdanya Francesa. ‘Pels seus grans serveis, en la conquesta de Mallorca ocupada pels moros’.



Sobre aquest edifici , singular exemple del gòtic civil a Catalunya, hi ha força informació :

El palau dels Marquesos de Llió va ser construït entre els segles XIV i XV. L'edifici d'estil gòtic català és de planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, el portal d'accés és coronat amb un escut de forma romboïdal. La primera planta presenta al llarg de la façana quatre finestres dividides en tres parts per dues columnetes coronades amb uns bonics capitells. A la segona planta, també al llarg de la façana, hi ha quatre finestres coronelles dividides en dues parts per una columneta, igualment coronada per un capitell. Entre les finestres del primer i el segon pis, hi ha quatre escuts romboïdals. La façana és coronada per un merlet amb funció decorativa.

Al cantó dret de la façana hi ha el passatge anomenat "Les voltes del Quirri", que dóna accés al carrer que passa per darrere de la façana del casalot dels Marquesos de Llió.

La façana de l'edifici fa 23 metres de llargària i està construïda en pedra de turo, extreta de la roca calcària, típica del municipi de Sant Pere de Riudebitlles. La planta és rectangular, allargada i estreta.

L'edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i Joana Salelles. Un descendent d'aquests va ser Josep Francesc de Móra i Catà. Nascut a Barcelona el 1694, va realitzar els Estudis Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a la seva ciutat de naixement. Els seus coneixements els va incrementar en els seus viatges per les principals capitals d'Europa. A més, va arribar a ser regidor perpetu de la ciutat de Barcelona. El 1749 va ser nomenat per Lluís XV de França primer Marquès de Llió i el 21 de gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de Ferran VI.

Josep Francesc de Móra va ser la persona que va convertir el palau de Sant Pere de Riudebitlles en una fàbrica de paper i també va ser fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1751 va obtenir del rei Ferran VI l'aprovació dels estatuts de la Reial Acadèmia i va redactar-ne el seu primer volum de les Memòries. Aquesta institució tenia com a missió l'estudi de la història de Catalunya i la formació de la joventut en la història, la filosofia i la literatura. També va escriure el llibre Observaciones sobre los principios elementales de la Historia, reeditat l'any 2000. Va morir el 4 de març de 1763, i el podríem considerar com un noble il•lustrat.

L'edifici va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana de Gelida. Aquest, va cedir l'edifici i el molí paperer al seu nebot Ròmul Torrents Albet, que va continuar amb la tasca de fabricació de paper, una indústria de llarga tradició en el municipi, especialitzant-se en paper de filtre. A partir d'aquest moment, a l'edifici també se l'anomenà Cal Ròmul.

A Barcelona existeix també un palau dels Marquesos de Llió, al carrer Montcada número 12, seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

OFICINA DE TURISME DE LA VALL DEL CORB A GUIMERÀ. L’ URGELL

Faltaven pocs minuts per les 8,00 del mati quan ens aturàvem a la Panadella, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, el temps imprescindible per carregar- nos d’energia amb un entrepà de truita i un cafè, i sortíem a recollir imatges de la Segarra Infinita, en aquesta ocasió l’objectiu de les nostres màquines eren els petits indrets aturonats que hom veu des de l’autovia abans d’arribar a Cervera , Briançó, Monlleó i Timor; només en el primer dels llogarets hi viu encara una família; feta aquesta part de la feina – ara caldrà fer una recerca d’informació i desprès una crònica per publicar-la al coneixercatalunya- ens presentàvem a Guimerà, on estàvem convocats a un a reunió ordinària de l’Associació www.guimera.info



Ens sorprenia gratament comprovar que l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, acull des del dia 11 de juny, l’oficina d’informació turística de la Vall del Corb, la número 0211 de Catalunya, que romandrà oberta de dimarts a diumenge, des de les 10,00 a les 14,00, fins a darreries d’estiu.



Ens expliquen que l’acte formal d’inauguració fou presidit pel Conseller Josep Huguet Biosca, el Delegat a Lleida, Vidal Vidal, i el President del Patronat de Turisme de Lleida, Joan Vidal; la Vall del Corb estava representada pel President del Consorci de la Vall del Corb, i els batlles de la majoria de municipis. Per l’Associació www.guimera.info que n’assumirà la gestió, i les despeses de funcionament, hi foren presents el President Pasqual Prous, i el Sots President Joan Duch.

El Conseller Josep Huguet Biosca, es va manifestar gratament sorprès, per l’activitat en l’àmbit cultural, desenvolupada des de www.guimera.info , esperonant-los a seguir en aquesta línia, i reclamant alhora des de l’àmbit polític una col•laboració franca i total.

En el decurs de la reunió es prendria l’acord de publicar properament el llibre ‘Guimerà i Ramon de Mur’, en el que s’explicarà fil per randa, l’obra de l’anomena’t mestre de Guimerà, i el procés tècnic que ha permès situar la reproducció del Retaule a l’església de Santa Maria.

Recollirem imatges de la nova Oficina de turisme de la Vall del Corb, i d’alguns dels membres de l’associació en el posterior dinar del treball.



Poseu en la vostra agenda la visita d’aquestes terres interiors, curulles de testimonis de la nostra història; deleroses de ser conegudes - i reconegudes – per arreu.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT CRISTÒFOL/MENNA DE BEGET.

L’advocació de Sant Cristòfol s’estengué molt pel nostre país, i pel seu interès us convido a conèixer la tesi de Josep Capdevila i Soldevila, en la que s’acredita històricament que Sant Cristòfol, i Sant Menna, - patró de Sentmenat, al Vallès Occidental - son en realitat una única persona; http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf



Anem a Beget, el poble ancorat definitivament a l’edat mitjana, està presidit per l'església romànica de Sant Cristòfol de Beget (segle XII) ; un dels exemplars romànics més bells de la zona i molt ben restaurat.

El temple – segons els expertes - va ser aixecat la segona meitat del s. XII; de nau única, reforçada per arcs torals, de molta grandària tenint en compte la demografia de la contrada ; absis amb arcuacions llombardes i finestral, porta decorada amb dos arcs en gradació i columnes; i torre campanar de 22 metres d'alçada, amb base quadrada i de quatre pisos. Faig meva la tesis que aquestes torres exerciren primerament tasques de guàrdia i bada, i posteriorment els temples s’aixecaren al seu costat.

Té el portal a la façana de migjorn i està constituït per dos arcs de degradació, sostinguts per columnes i capitells esculturals. Malgrat l'erosió dels anys el portal és força sencer i s'observa la seva bellesa arquitectònica. El campanar està situat entre el portal i l'àbsida. És quadrat i té quatre pisos. S'hi evidencien dues èpoques de construcció. Els dos pisos superiors denoten una pedra de major qualitat, més ben escairada i de carreus més regulars. També els finestrals dels pisos superiors tenen els capitells més ben esculturats, amb motius humans i vegetals.

L'àbsida és una bella mostra del romànic madurat. El finestral és de línies perfectes; exhibeix dues parelles de columnes amb capitells esculturats. La renglera d'arcuacions llombardes, sostingudes per altres tantes mènsules, embelleixen i estilitzen la rodona barbacana.

De línies correctes i ajustades, posseeix una riquesa ornamental pròpia del romànic madur. Construït al voltant d'un desaparegut monestir benedictí, l'església és la seva única referència. Conserva tots els altars, retaules i imatges que es van salvar l'any 1936, gràcies a l’acció heroica dels veïns de l’època .

Aquesta església està catalogada com a monument nacional.

© Antonio Mora Vergés

LES DEUS. SANT QUINTI DE MEDIONA. ALT PENEDÈS

Voltava pel Penedès ubèrrim, quan al topònim hi ha força acord en el significat "comarca rocallosa"; procedeix del llatí , de pinnatensi; pinna vol dir roca i la terminació -ense , territori. Contraposat al sentit de topònim Vallès, entès com comarca amb valls. Coneixedor d’ambos espais, tant en un cas com en l’altre, els topònims no els fan justícia. Possiblement designaven inicialment espais més reduïts dels que tenen avui aquestes comarques ‘polítiques’.

Pel que fa a Mediona , no hi ha cap dubte; derivat de l’àrab Madyúna , pres del berber: nom propi de tribu o cabila.

Algunes dades d’interès :

El municipi de Sant Quintí de Mediona, d'una extensió territorial de 13,89 km², és situat al N de la comarca de l'Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona. La vila de Sant Quintí de Mediona (326 m d'altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del castell (325 m), on hi ha les restes de l'antic castell de Sant Quintí de Mediona que pertanyia a la baronia de Mediona , al seu costat actualment, hi ha el cementiri.

La seva església parroquial, fou un priorat benedictí de la qual queden vestigis. Aquesta església és citada el 962, i el 1.097 consta com a cel•la o casa monàstica entre les propietats de Ripoll. La seva possessió de Sant Quintí fou ratificada a Ripoll, sembla que amb ocasió d'erigir-hi el priorat o de reestructurar-lo el 1189. Durant els segles XIII-XV era regit per un monjo de Ripoll amb títol de prior, amb una minúscula comunitat en la qual hi havia un o dos sacerdots i algun donat. Durant el segle XV el prior no hi residia; hi tenia només un administrador. El 1586 aquest s'extingí i el papa Sist V l'uní al capítol de la seu de Barcelona.

El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de Riudebitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i surt per NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km) i de poques tortes, però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara, de curs intermitent, però rep de seguida l'aportació de les Deus, surgència considerada de les més importants del Penedès.

Deus ; probablement d'un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis 'borboll', d'una base dheu-/dheuk- 'fer remolins', relacionada potser amb la del llatí. dux, dŭcis 'conductor'] . GEOL Aflorament d'aigua a la superfície terrestre originada en produir-se la intersecció d'una capa aqüífera amb aquesta superficie.

Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen vint-i-tres brocs arranjats per a rajar l'aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d'aigua subterranis, d'un dels quals surt la font de l'exterior. En aquest indret la riera passa a un desnivell on l'erosió ha originat diverses formacions capritxoses. L'activitat intensa de l'aigua també a comportat el modelatge, pacient però constant, de les estalactites i les estalagmites que es troben a l'interior de les grutes, les quals van creixent a un ritme aproximat d'un cm cada vuitanta anys.

La font que brolla de l'interior de les grutes té un cabal aproximat de 70 litres/segon, equivalent a més de sis milions de litres diaris. L'abundància d'aigües al terme de Sant Quintí és molt notable, en el seu terme es localitzen fins a una cinquantena de fonts.

SANTA ANNA DEL SAIÓ. L’ANOIA

Anàvem per la C-241c, em cridava l’atenció un campanar d’espadanya en un turó proper, a mig camí de la Tossa de Montbui. L’indicador, El Saió, dóna inici a la BV-2233, que ens portarà a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés, fins al trencall que indica el Saió. Les primeres notícies d'ocupació humana al Saió es remunten al Paleolític, les troballes realitzades al Saió i als seus voltants demostren que aquest fou un espai ocupat de forma temporal per comunitats humanes que no arribaren a configurar habitatges permanents. No serà fins al segle X que el Saió es convertirà en un espai d'ocupació permanent gràcies a la configuració del sistema de castells termenats fronterers de la Marca Hispanica. El nucli del Saió es desenvoluparà a les faldes del turó d'Ocelló (dominat pel castell) i a l'entorn de l'església de Sant Pere d'Ocelló, també contemporània del castell. Tot aquest espai s'acabarà configurant en fortalesa que tindrà nul•la rellevància en els afers fronterers però que ràpidament es configurarà com un espai estratègic en les lluites interfeudals dels segles XII a XIV. La primera referència que tenim del castell d'Ocelló el data l'any 960; és per tant contemporani del castell de Montbui. Inicialment aquest castell comptarà amb el seu propi terme , finalment però , quedarà vinculat al terme de Montbui, d'una forma gairebé immediata tot i que serà infeudat alternativament per les famílies Ocelló que mantindran una relació de vasallatge amb els Montbui .

A l’Assumpta Figueras Viñas,  el bon Déu li feia la gràcia de trobar oberta l’església. 

La primera església - la dedicada a Sant Pere – era d'origen romànic; l’ edifici actual – amb l’advocació de santa Anna - és dels segles XVII i XVIII, d’una única nau, de planta rectangular, sense absis diferenciat , amb la porta oberta al mati, i un campanar d’espadanya a la façana de ponent.

Faig un tomb pel voltant, a la part posterior, protegit per una tanca perimetral de la mateixa pedra de la capella, hi ha el cementiri. Santa Anna, sufragània de la parròquia de Santa Margarida de Montbui vers 1.840 , conserva encara aquest atribut del seu passat medieval.

Un Saió és una peça de terra conreable d'extensió variable segons les contrades.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de Santa Anna ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica

ELS PONTS DE BEGET. [ ALTA GARROTXA].CAMPRODON. RIPOLLÈS

El títol ja necessita aclariments :


La primera cita documental de Beget és de l'any 959 (Beiedo)i l'església actual fou edificada per iniciativa del monestir de Sant Pere de Camprodon, que havia comprat l'alou de Beget el 1013; Arnau de Llers la va restituir a l'Església de Girona el 1160. El 1378 tenia 22 focs i a la fi del segle XVII consta com a lloc reial. Posteriorment formà part de la vegueria de Camprodon i del corregiment de Vic. Beget està annexionat al municipi de Camprodon des de l'any 1969, encara que geogràficament pertany a l'Alta Garrotxa.


L'accés es fa per l'actual C-38, des de Camprodon en direcció a Molló, trencant per la desviació a la dreta, en direcció a Rocabruna i Beget.


El poble està situat a 541 metres d'altitud i les seves cases estan esglaonades sobre el riu, travessat per dos vells i ben conservats ponts medievals .


La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas de les persones i els animals, per l’amplada dels ponts de Beget, cal excloure els pas de carros.

Em calia en un dels ponts- el primer que cal creuar quan arribes al poble - baixar fins al llit del riu per recollir-ne una imatge fidel.

El segon, que trobem desprès de davallar quasi fins al nivell de l’aigua, és senzill de retratar, i - agraït – que en termes fotogràfics vindria a ser com aquelles persones que tenen fotogènia. [Que sol sortir bé en ésser fotografiat.]

Amb molt menys el americans fan un llibre d’èxit i una pel•lícula [ Els ponts de Madison ].

Beget, te altres atractius, però amics lectors no deixeu de banda els seus meravellosos ponts de pedra.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT VICENÇ DE MORROCURT. FONT-RUBI. ALT PENENDÈS

Anava al Penedès ubèrrim, al terme de Font-rubí, a l’antiga quadra de Sant Vicenç de Morrocurt; agafava el camí de terra que comença prop del barri de Santa Maria, m’havien fet ‘cinc cèntims’ de l’estat d’absoluta ruïna en que es troba l'església de Sant Vicenç , actualment annexa a la masia de Cal Cerdà; documentada des de 1157, en el capbreu de 1427 apareix com : "Parroquia de Sent Vicens de Morrocurt del terme del castell de Fontrúbia"; i se’n fa esment en el testament de Pere Febrer, Cavaller (1407).



Portava a la motxilla una descripció que dissortadament ja no fa justícia al estat en que avui es troba Sant Vicenç de Morrocurt : Es tracta d'una construcció d'una nau capçada per un absis decorat exteriorment amb arcuacions llombardes. A la banda del N hi ha una capella afegida, coberta amb volta ametllada. Al S hi ha la porta, adovellada. Conserva una pica baptismal ornada amb un fris en dent de serra i dibuixos geomètrics.

El que jo puc veure – i retratar- son les restes d’una edificació que tenia entrada pel costat del mati; es conserven parcialment cobertes la que fou capella principal – que s’aguanta amb puntals d’obra -, i la capella afegida; el que sembla torre campanar, tenia un accés a la casa, això permet suposar que la família podia accedir-hi per aquesta via. La pica baptismal ornada amb un fris en dent de serra i dibuixos geomètrics, continua – encara – miraculosament intacta dins l’espai enrunat.

Desfaig el camí agraint la meva previsió de portar un barret de palla; no em serà necessari al creuar la riera, ho faig pel pont que a jutjar pel revolt que fa el camí sembla fràgil; al remuntar el camí se’m fa visible l’ església parroquial de Santa Maria de Bellver, edifici alçat al segle XVIII, en un estil que barreja el neoclàssic i el barroc.

El Penedès, al que adjectivàvem d’ubèrrim, és un plaer per a la vista, i un autèntica temptació per als fotògrafs.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

EL BRULL. EL PARATGE DE SANT MARTI. OSONA. BAIX MONTSENY

Baixava del Coll formic, tenia encara en la meva retina les imatges de la petita esglesiola de Maria Mitjançera, conduïa amb molta atenció per la carretera BV-5301 plena de revolts, quan de sobte davant meu s’obre un paisatge de somni en el destaquen curiosament dos campanars, a l’esquerra el de l’església de Jesús i Maria,

i davant dels meus ulls el campanar de Sant Martí del Brull.


El topònim d’aquesta població que fa la transició entre la plana i la muntanya tindria el significat de ‘Bosc petit’

L’advocació de Sant Martí, dintre el Territori Sevedà, existia ja el 903, i entre el 1018 i el 1044 hi ha constància que era anomenada Sant Martí de Castellar. Això ha fet pensar que el seu primer emplaçament era als peus del Puig Castellar, seu d'un antic nucli de poblament que té encara clapers informes de pedres. El Puig Castellar (983 m), a llevant del Brull, s'aixeca per damunt mateix de la carretera que porta a Coll Formic. Als peus del puig, mirant al Brull, hi ha un planell conegut encara per pla de Sant Martí, on, segons tradició, hi havia la primitiva església parroquial.

Els vescomtes d'Osona, edificaren una nova església parroquial (1048-1062) als peus del castell del Brull, que és la que avui subsisteix :

És un edifici d'una sola nau (coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals i capçada per un absis semicircular, que originàriament devia ser una capçalera trevolada, però les absidioles laterals van ser substituïdes al s. XVI per dues capelles quadrades. L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera, està decorat amb cinc fornícules semicirculars, separades per semicolumnes de molt poc gruix, i s'hi obren tres finestres de doble esqueixada. També era decorat amb pintures, que es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Per la part exterior l'absis està decorat a base de finestres cegues, remarcades per arcuacions i lesenes. A les façanes, les finestres cegues no tenen arcuacions i s'agrupen de forma irregular.

La porta d'entrada s'obre a la façana de ponent, però no és l'original, que era a la façana sud, coberta per un porxo i ara aparedada.

Fou consagrada pel bisbe Guillem de Balsareny i dotada per la vescomtessa Guisla de Cardona i, més tard, per Ramon Folc I de Cardona i la seva muller Ermessenda.

Entre el 1266 i el 1271 els bisbes de Vic i la canònica compraren el terme i alguns drets dels castlans. Des del segle XIV es perfila el domini dels Brull sota l'alt domini dels bisbes de Vic, que en seran barons fins el 1812, i sota l'administració de dues famílies castlanes, els Centelles i els Alemany-Cruïlles-Vilademany

Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘ en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

A GRANS MALS,...

Sempre recordo les paraules del Siràcida 18,16 ‘ si ofereixes un regal, no hi ajuntis paraules amargues’ , quan escolto els missatges polítics, i/o les respostes d’alguns dels nostres ‘pares i mares de la pàtria’.

El procediment inquisitorial que se segueix pel parlament de Catalunya, contra un dels grups de la Oposició, em recorda també un verset d’aquest llibre de saviesa, 12,16 ‘ l’enemic és melós quan parla, però per dintre seu només pensa com et tirarà a la fossa.’

Acostumo a caminar per la Catalunya ‘real’, lluny de la megalòpolis Barcelonina; seguint els meus interessos, el patrimoni històric, cultural i natural, sovint però em relaciono amb la gent del país, i malgrat defugir conscientment les qüestions politiques , de manera exponencial en els darrers mesos, els meus interlocutors/es em traslladen el seu malestar, i la malfiança vers TOTS els Partits i els seus membres.

Aquesta situació dissortadament dona alés als qui no creuen – ni practiquen- la democràcia; als qui troben que amb una llengua – la castellana – n’hi ha més que suficient; als nostàlgics del brac enlaire i la boina amb borla; als que des de sempre diuen voler-ho tot per al poble, però sense el poble.

Recordo una frase que s’atribueix a la Presidenta de la Comunitat de Madrid, en la que afirma que ‘ la corrupció és intrínseca a la política’ ; sens dubte – com afirma la inefable política - això és cert en aquest país nostre. No us avorriré amb la llista- quasi infinita – de malvestats fetes per uns i altres.

La pregunta és obligada; això te remei ?.

Calen solucions radicals i alhora clàssiques; als corruptes – com a l’antiga Roma - se’ls donarà la possibilitat de llevar-se la vida, i en el supòsit que no ho facin, es recuperaran les velles eines, forca, garrote vil, guillotina, i de forma publica en horaris de màxima audiència televisiva,- si fos possibles, ja en tres dimensions - i no únicament per les cadenes ‘morboses’ , se’ls executarà en directe.

Segur amics lectors que reduiríem la corrupció.

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANTA MARIA DE L’ESTANY. MOIANÈS

M’arribava fins al Moianès per recollir imatges del conjunt arquitectònic de Santa Maria de l’Estany, format per l’església, el claustre i diverses dependències que es troben al voltant d’aquest últim, on ara s’hi aplega un museu, amb peces diverses. La restauració del conjunt va començar a finals del segle XIX, però les actuacions més decidides es van fer a partir del 1931. Van afectar, bàsicament, l’església i el claustre.

L’església és de nau única amb transsepte. Té una capçalera formada per un gran absis central (el de la nau) i dos absis menors, oberts al creuer. A l’encreuament del transsepte i la nau hi ha una cúpula semiesfèrica. Cal esmentar que els absis laterals són producte de la restauració, i que passa el mateix en molts altres elements, com ara les voltes.

Recollia una imatge de la Mare de Déu de la Llet. Demanava permís per retratar el claustre, i explicava que penjaria les imatges a la pàgina coneixercatalunya.blospot.com, que està participant ara a : http://www.premisblocs.cat/bloc/395# , i en faria la tramesa – també – a manresainfo.cat, el Diari Digital del Bages, per la seva publicació a la secció DIVULGAR EL BAGES. M’expliquen que cal demanar permís al Bisbat. El Josep Salvany i Blanch, ho retratava l’any 1.924, reprodueixo una de les seves imatges, custodiades avui per la Biblioteca de Catalunya

Es tracta d’un element de planta pràcticament quadrada, té nou parelles de columnes a cada cantó. Als angles s’hi han disposat ara quatre conjunts de cinc columnes, producte de la restauració. El conjunt està format, doncs, per setanta-dos capitells, a més dels situats als vèrtexs. Santa Maria de l’Estany va impulsar la creació, o reforma, d’altres comunitats, com ara Sant Celoni (1088), Sant Pere dels Arquells (1100), Sant Joan de les Abadesses, Sant Llorenç del Munt (1127), Lluçà (1192), Santa Maria de Manresa, Sant Tomàs de Riudeperes, Santa Maria de Manlleu, Sant Salvador d’Arraona (1185), Caselles (1221)... El 1264, la canònica obtingué el títol d’abadia.

El 1364, Santa Maria de l’Estany va vendre molts dels seus béns per adquirir el terme d’Oló, amb la radical oposició dels seus habitants, que van aconseguir reunir el capital necessari per a la seva recompra. La situació d’enfrontament que s’havia generat, va assolir el seu màxim nivell l’agost de 1395, quan el monestir fou assaltat i incendiat. La destrucció fou de tal magnitud, que la comunitat es va veure obligada a dispersar-se. No fou fins el 1.436 que per mediació del bisbe de Vic, es produí el retorn de la comunitat a l’Estany. La casa però, estava en ruïnes i, a més, va patir els efectes del terratrèmol del 1448, que va fer caure part de l’església. Els esforços d’una reduïda comunitat de reconstruir el conjunt monàstic, no van poder superar els efectes de la greu situació econòmica i el desgovern des de 1.467 d’abats comendataris [Dit de qui rebia la guarda, l'administració i el govern d'una diòcesi, una església, una abadia o un benefici eclesiàstic a títol de comenda]

.

El lloc fou secularitzat el 1592, el títol de col•legiata es va mantenir fins el 1775, quan va passar a parròquia. Poseu a la llista de llocs per visitar l’Estany, us sorprendran els plàtans que fan ombra a la carretera, i per descomptat el conjunt magnífic de Santa Maria de l’Estany. Ah!, si feu fotografies del claustre envieu-me’n alguna a coneixercatalunya@gmail.com  , castellardiari@gmail.com 

Gràcies per endavant.