diumenge, 26 de juliol de 2009

Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller de la casa Nadal de la Muntanya. Gemma del Montseny

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, pels carrers trinxats de la urbanització Refugis del Montseny, buscàvem les restes de la més que mil·lenària casa i ermita dita en algun moment Sant Joan de Cavallar, i que fou la capella del mas homònim , avui dit Can Nadal .

Ens havien explicat respecte l’estat en que trobaríem la casa , que només l’explosió d’una bomba atòmica podria haver fet més destrosses. Ens va semblar en el seu moment una exageració, tot i la eficàcia destructora de vàndals i brètols, tribus ambdós generosament representades dins la societat catalana d’aquest segle XXI. La realitat dissortadament superava amb escreix les previsions més pessimistes.





Les desgràcies d’aquesta ermita de Can Nadal, al terme de Sant Pere de Vilamajor, al Montseny, venien de lluny .L’ Higini Herrero ens facilitava una imatge datada l’any 1.925 :



Trobàvem una noticia sorprenent ;

El retaule de l’ermita del segle X, valorat en un milió de pessetes de l’època i de considerables dimensions, va ser sostret de l’interior de l’església de manera impune. La porta es trobava permanentment oberta i no posseïa cap tipus de protecció. Els lladres van necessitar vàries hores de dura feina per a desmuntar el retaule, que a més a més estava encastat al sostre de l’edifici i, tanmateix, no es van trobar amb cap entrebanc per a fer-ho (Agències 1983). El robatori, com passa sovint en zones on no hi ha presència humana de forma habitual, es va descobrir dies més tard i ni tan sols es va poder determinar el dia en què havia succeït.

Hi ha respecte de l’autenticitat d’aquest robatori – quines responsabilitats penals 1.983-2.009 estant més que prescrites – força dubtes.

L’arxiu Gavin ens facilita imatges datades de l’any 1.985:





Trobàvem d’aquesta casa una minsa informació que esperem ampliar amb l’ajut d’estudiosos i coneixedors de la contrada:

Can Nadal a Sant Pere de Vilamajor, antiga masia que té adossada la capella preromànica de Sant Joan, sobre la urbanització dels Refugis del Montseny

La primera referència documental sobre l’existència de l’ocupació de la part muntanyenca del veïnat, data del segle IX , amb la seva cessió al bisbe de Barcelona, Frodoi. És de lògica pensar que el comte no donaria, com a premi pels serveis prestats, un terreny erm i sense ocupació humana i en conseqüència, sense possibilitat de percebre rendes econòmiques. Per tant, juntament amb la demostrada existència de Can Nadal, probablement hi hagué altres assentaments humans, possiblement, donades les característiques orogràfiques, en els mateixos llocs on es situen actualment les altres masies muntanyenques.

No sense risc recollirem imatges d’aquesta infinita desolació, que contrasta amb les aportacions de l’Higini Herrero i de l’Arxiu Gavin, d’imatges d’aquesta Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller de la casa Nadal de la Muntanya, que com la casa mateixa hauria de ser objecte d’una acció recuperadora per part d’algunes de les infinites Administracions Publiques, que “remenen” els cabals dels catalans.

En faig ressò i assumeixo el raonament d’un molt bon amic :

“quina llàstima l'estat en que es troba actualment la Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller ; que això succeeixi en pobles mig abandonats del Pirineu encara podria tenir un pase, però al Vallès es incomprensible, en fi, ens gastem milions en fitxatges siderals i ens deixem perdre la nostra història.”

En un context de dificultats econòmiques i de tot ordre, la casa Nadal de la Muntanya, durant més de 1.000 anys va conservar la Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller.
En menys de 25 anys per l’acció de pocs i la omissió de tots, casa i ermita han esdevingut una ruïna.

Com a poble tenim molt clar que l’any 1.714 perdíem la llibertat; en quina data però varem perdre la dignitat ?

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 25 de juliol de 2009

VILANOVA DEL VALLÈS, ABANS DE LA ROCA

A darreries de juliol, únicament el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, disposàvem d’un mati de dissabte, per arribar-nos fins al municipi de Vilanova del Vallès, on havíem de recollir imatges d’un dels seus indrets més bells. Tot just apuntava el sol, quan deixàvem el vehicle a l’aparcament del Paratge; ens arribarem fins al proper Mas del Bosc Vell , i resseguirem per l’exterior el cementiri annex al Santuari, fins arribar-nos a la façana, que comparteixen en bona mesura l’església i l’edifici del Paratge.

Algunes dades de la nostra destinació







La Parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda també per Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X.

Els primers indicis documentats de què disposem corresponen a l'any 993, on Sant Esteve de Vilanova és esmentat en documents conservats a l'arxiu de la Catedral de Barcelona, i a l'any 1006, on també és citat Sant Esteve de Vilanova en documents conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. També es cita a Vilanova del Vallès és un text del cantoral de Sant Cugat del Vallès en l'any 1021.

L'església actual (a part de vestigis anteriors) està conformada en tres estils arquitectònics: una part romànica (base i campanar), una altra de gòtica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser).

Recollirem imatges del Paratge – edifici dedicat avui a la restauració, i que formava part del conjunt monumental, amb l’església i el cementiri - ;



des de l’aparcament d’aquesta casa, es té una vista excepcional sobre el proper Mas del Bosc Vell, del que ens agradaria saber algunes dades històriques.




Hem demanat informació a l’Ajuntament .

Vilanova del Vallès va ser municipi independent durant el trienni republicà entre 1936 i 1939. Abans pertanyia als municipis veïns de La Roca del Vallès i de Montornès del Vallès.

Malauradament la independència municipal es va acabar el juny de 1939, quan una resolució del Ministeri de l'Interior de Madrid va anul·lar totes les sentències aprovades per la Generalitat de Catalunya d'aquell temps.

Els vilanovins, però, mai no havien renunciat a tornar a tenir la independència municipal. La dependència de La Roca i de Montornès, a part de no ser ben rebuda per la població, deixava el nucli de Vilanova força abandonat de serveis i d'inversions. Així, a partir de l'any 1975, amb el retorn de la democràcia a aquest país, es va tornar a iniciar un ampli moviment popular de reivindicació canalitzat a través de l'Associació de Veïns, creada amb aquest objectiu.

Després d'un llarg procès, finalment Vilanova del Vallès va tornar a ser independent municipalment a partir d'un Decret aprovat per la Generalitat de Catalunya el dia 6 de desembre de 1983. L'Ajuntament es va constituir el 12 de febrer de 1984

Us recomanem – particularment en aquestes dades de calor abrusador – arribar-vos fins a Vilanova del Vallès, i visitar com nosaltres el Santuari de Santa Quiteria i el seu rodal.

© Antonio Mora Vergés

VILLA AMOROZO . LA ROCA

Seguim aquí quan al topònim la tesis de Jaume Vilaginés, exposada en el seu treball “ Toponímia històrica del Vallès Oriental “.


Una vegada més en Josep Salvany i Blanch, havia recollit en una imatge irrepetible , l’any 1.912 l’indret que visitàvem avui.



Anàvem únicament el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, continuàvem amb la tècnica – i la paciència - de la taca d’oli, recollint imatges del Vallès Oriental, ho feiem en aquesta ocasió del poble de la Roca del Vallès.

El Castell de la Roca – de titularitat privada – és més visible des de l’autopista, que des de la mateixa població – on no trobem cap indicació per arribar-hi -, les imatges recollides en aquestes condicions, les valoren com particularment valuoses.

Alguna dades del Castell:



Les restes del castell de La Roca formen una planta gairebé rectangular, conservant-se els murs de les cares nord, est i oest. El castell fiu reconstruït pràcticament tot a la fi del s XV i restaurat modernament (1952) per Antoni Rivière.


A la part baixa, envoltat d’edificis i amb la dificultat afegida del sol matinal, trobem la parròquia de Sant Sadurní ; el text enciclopèdic diu :



L’església agombola al seu entorn el poble de La Roca del Vallès, - això avui ja no és veritat, ja que la Roca s’ha estirat, justament en direcció contrària - , quan a les dades històriques diuen que el temple fou fet consagrar el 932 per Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses, que sembla que repoblà el territori amb gent de la vall de Sant Joan , l’anay 1559 seria totalment renovada. Aquesta església, que és la que ens ha pervingut, és d'una nau (dividida en tres trams coberts amb volta de creueria), amb dues capelles laterals per banda, construïdes entre els contraforts, que sobresurten de la fàbrica de l'edifici; l'absis és poligonal i la porta, a la façana de ponent, és del tipus del gòtic tardà, amb detalls renaixentistes. Les mènsules que sostenen les arqueries i les gàrgoles del capdamunt dels contraforts són esculpides, com també ho són les claus de les voltes. L'església posseeix un magnífic retaule barroc dedicat a sant Sadurní i col·locat a l'altar major. Fou obrat per Antoni Comas i data del 1620; consta d'un cos de cinc compartiments i d'una predel·la. S'hi representen, en relleu esculpit, pintat i daurat, escenes de la vida de la Verge i de la de sant Sadurní. També, al sòcol, n'hi ha del Nou Testament. L'església de Sant Sadurní de la Roca, durant la guerra de Successió, fou utilitzada com a caserna per les tropes de Felip V.

En recollirem imatges, sense ressaltar de manera especial les múltiples gàrgoles d’aquest temple parroquial, que mereixeria sens dubte la seva inclusió en una guia de monuments que cal conservar, i per descomptat juntament amb
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/07/santa-maria-de-malanyanes.html, i http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/07/santa-agnes-de-malanyanes.html, potenciar com atractius del turisme cultural.

Tenim un país curull de llocs d’interès; no ens caldrien gaire diners per posar-los en valor. A Catalunya li manca – i molt per desgràcia – que els que aquí viuen i treballen, s’estimin aquesta terra, com si fos la seva.

© Antonio Mora Vergés

dijous, 23 de juliol de 2009

L' amortalladora


En el temps de la pagesia d’abans de la mecanització. A l’època en què es batia a les places dels pobles i els campanars eren el referent dels viatgers, la gent com ara temia la mort, les funeràries només estaven a les ciutats i els tanatoris encara eren lluny de ser inventats . Això no obstant els difunts havien d’entrar a l’altre món ben vestits i després d’una prudencial vetlla. Per això existia un ofici que ara està totalment oblidat. Es tracta de l’amortalladora.

Era una feina de dona, ben remunerada que va donar bons beneficis. Es tractava d’un ofici difícil i que molt poques dones el volien fer. No era una feina vocacional: l’amortalladora sorgia de la necessitat.

En el temps en què es segava a mà, la fe en la perdurabilitat de la vida a través de l’ànima era ben ferma. La creença en la vida espiritual portava al convenciment de l’existència de fantasmes que portaven una vida paral·lela a la dels vius. Era l’època de la màgia, de les bruixes i de les dones d’aigua, dels follets i dels dimonis amb noms. Llavors trobar una dona que es dediqués professionalment a recórrer les cases on hi havia un difunt per vestir-lo adequadament i si era el cas vetllar-lo durant una o dues nits era difícil. En aquell temps era normal acompanyar els difunts durant la nit fins l’hora dels funerals. A vegades ho feia la família, però en d’altres s’acudia a una professional perquè fes sola la vetlla o acompanyés els familiars.

La necessitat en grau extrem fa perdre les pors més horroroses. Així, l’amortalladora solia ser una vídua amb més de cinc fills per alimentar. I, la feina li venia de l’ocasió. Sovint era perquè una professional s’havia trobat amb un excés de feina i havia acudit a qui li semblava que ho podia fer. O, perquè una família, sabuda de la necessitat, directament havia decidit demanar el servei.

Normalment, abans de passar la nit sola al costat d’un cadàver s’ensinistrava a l’amortalladora. És a dir, una persona amb experiència l’avisava de les coses que li podien passar en companyia d’un cadàver. Li explicava que el mort podia aixecar el tors de cop o que podia expedir sorolls. Li puntualitzaven que en cas que passessin coses d’aquestes eren naturals produïdes per l’inici del procés de descomposició i que no s’havia d’espantar. En un principi l’amortalladora passava les seves pors i si no les superava havia d’abandonar l’ofici, però si s’adaptava a la feina i agafava experiència es convertia en una professional.

Arribava un punt en què l’amortalladora es convertia en una professional reconeguda. Llavors ella mateixa anava a les cases, on sabia que hi havia algun malalt terminal a oferir els seus serveis.

La feina li donava un aspecte eixut i trist. És clar, no podia riure, ni mostrar-se indiferent davant la desgràcia dels altres per això sense voler se li encomanava un dol professional que no deixava mai.

També solia complir estrictament amb els seus deures religiosos i a més de mantenir una bona relació amb el clergat.

La seva actitud i la seva presència eixuta i fosca sempre vinculada a la mort i a la malaltia ens podrien fer pensar que era una persona mal vista i relacionada maliciosament amb els corbs i d’altres símbols animals del benefici de la fi de les vides. Doncs, no: era una persona respectada i estimada. Primer perquè tothom un moment o altre la podia necessitar i després perquè la gent sabia que la causa de la seva feina era la vida. És a dir, ella treballava a l’ofici per tirar endavant les vides dels seus fills. La resta era una feina que feia amb tota la dignitat i humanitat possibles.

© Xavier Valeri

diumenge, 19 de juliol de 2009

Tresors de la Vall d'Ora





Recollia a les 6,45 a la Carmen Toledo Cañadas, a les 6,50 al Tomàs Irigaray i Lopez, i a les 7,00 a l’Hotel Bellaterra al Toni i la Raquel.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/la-raquel-el-toni-sant-pere-sant-fost.html

Ens havíem de trobar a les 8,30 davant de Cardona amb la Irene Tironi, que ens feia saber telefònicament que no podria venir en aquesta ocasió.

Ens aturaríem per admirar el Castell de Cardona [ molt conegut ] i l’anomena’t Pont del diable http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html força desconegut.

Deixaríem la C-55 per arribar-nos fins a la Vall d’Ora.

El topònim esta relacionat amb l’existència - en algun moment de la història – d’or en el curs del riu.

Neix al peu de la Roca Gran de Ferrús, a la serra d'Ensija, al terme de Gòsol.

Rep el nom d'Aigua de Llinars fins a Llinars. Després de passar el congost de Sant Pere de Graudescales entra a la Valldora i travessa molt encaixat l'accidentat relleu del Berguedà i del Solsonès però a partir de Sorba la vall s'eixampla. És un riu prepirinenc de les comarques del Berguedà, Solsonès i Bages, afluent per l'esquerra del Cardener en el qual desguassa a prop de Cardona a 414 m. d'altitud.

L’ indret conegut com Vall d’Ora (729 m alt), és un Poble del municipi de Navès (Solsonès), centrat en l'església parroquial (Santa Eulàlia), situada a la dreta de l'aigua d'Ora, al peu del tossal on s'assenten l'església i masia del Soler de Gramoneda, al sector mitjà de la vall d'Ora; en depèn l'església de Móra. El lloc és esmentat ja l'any 839.




Sant Lleïr de la Vall d'Ora . Caseria, església i hotel (810 m alt) del municipi de Navès (Solsonès), al N del terme, sota els cingles de Busa, a l'esquerra de l'aigua d'Ora, al centre d'una ampla vall que domina, al SE, l'església parroquial de la Móra i, al SW, la de la Selva.



A pocs metres es pot admirar un petit però bell pont romànic.



Esmorzàvem a la Masia el Pujol, on ens feien saber que les claus de Sant Pere de Graudescales , la tenia una família que anaven amb quitxalla i que trobaríem possiblement prenent un bany.

Aquesta casa pairal és una de les més grans de la vall i amb més història.La recent rehabilitació, ha permès no solament consolidar les estructures, sinó dotar-la dels elements necessaris per poder oferir uns serveis de qualitat als visitants.Actualment la casa disposa de sales amb llar de foc, miradors a la vall, calefacció, aigua calenta, una petita sala de jocs, etc.


Assoliríem finalment el pla de Sant Pere de Graudescales] [ no sense un cert calfred en superar el pont de fustes], i accediríem a l’interior del temple un cop trobada la família que estava prenent un bany.


Trobem la següent informació del lloc :






Petit monestir (Sant Pere de Graudescales) del municipi de Navès (Solsonès). El prevere Magnulf hi edificà una església i la dotà amb vista a la constitució d'un monestir, consagrat el 913; tot i que havia d'ésser benedictí, de fet s'hi instituí una comunitat de preveres de tipus canonical.

Pertanyia a la propietat de la mitra urgellesa. A la segona meitat del s XII fou refeta l'església, un bell edifici d'una nau i creuer amb tres absis i un cimbori o cúpula (restaurat per la diputació de Barcelona, a partir del 1956).

Fou un monestir de vida migrada; el prior, però, fou el degà a la vall de Lord fins a la institució del bisbat de Solsona, que el deganat passà als canonges solsonins.

El 1504 ja no hi havia monestir ni culte a l'església. La parroquialitat passà a l'església veïna de Sant Cristòfol de Busa.

Sant Andreu de la Mòra [ al que finalment no accedirem ] ens fa perdre un temps preciós, que ens farà arribar a casa amb un notable retard.



Tots plegats, la Carmen, el Tomàs, El Raquel, el Toni i jo mateix, tenim clar que ens caldrà tornar per seguir recollint els tresors d’aquesta Vall.


© Antonio Mora Vergés

dijous, 16 de juliol de 2009

La Creu de Lleonard. L'escena del crim.




Seguim aquí la toponímia emprada en el mapa del Centre excursionista de Terrassa, i ho fem en el convenciment que malgrat el que està escrit a la pròpia creu de ferro :

AQUI MURIO FRANCISCO LLEONAR Y
CASAS A LA EDAD DE 29 AÑOS
EL DIA 28 DE ENERO DE 1.939
NATURAL DE ROCAFOR
(Q.E.P.D]

Els fets terribles que acabarem amb l’assassinat del masover del Trullars, i obligaren a estar-se en les seves llars, mossegant-se els punys fins a fer-los sagnar als homes de la Vila, i del Rubí, s’executaren en la persona de FRANCESC LLEONARD i CASES, natural de ROCAFORT. I es dugueren a terme en terrenys agrícoles propers a la casa, que el pas dels anys, i la desídia dels governs, han convertir en una zona boscosa, on predomina per damunt de tot la brusca i la vegetació arbustiva. Aquest any no caldran incendiaris, si el bon Déu ens envia alguna tempesta seca, Catalunya cremarà de punta a punta!

Havíem demanat al Joan Escoda i Prats, resident en aquestes meravelloses Valls del Montcau, que una vegada més, abusant dels seus coneixements tècnics, localitzes la ubicació d’aquesta Creu de LLeonard, i volgués també dur-nos en qualitat de sherpa per aquestes terres que coneix tant i tant bé.

El dissabte 15 de març de 2.008 ens trobàvem, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, pocs minuts desprès de les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats a Mura; ens tenia com sempre preparat un plànol de la contrada amb la ubicació probable de la Creu de LLeonard. El mati se’ns presentava assolellat i fins calorós. Deixàvem el camí que mena fins al Trullars menys d’un quilòmetre abans d’arribar a la casa, en un punt en el que sota d’una cabana de pedra seca, s’obre una pista molt menys fressada que la del Trullars, i just on fa un gir quasi en rodó començàvem a pentinar el terreny.

No ha calgut fer una recerca gaire llarga, i ben aviat, l’Antoni Uriz ens feia saber que havia trobat una creu de ferro; el text perfectament llegible, que s’ha reproduït ja en el paràgraf primer , ens confirma en la certesa de trobar-nos seixanta nou anys desprès !; en l’escena d’un crim espaordidor, que com tants i tants altres en aquell període fosc, ens temem que així quedat impune pels malfactors covards i miserables que els dugueren a terme !

Arribava l’últim davant la Creu de Lleonard i això en permetia establir una certa “intimitat espiritual “ , diria fins que una “comunió” amb la personal història del Francesc LLeonard i Cases, dissortat coetani d’algun membres de la meva nissaga, que caiguts en aquella follia criminal, no hem arribat encara a dia d’avui, a saber en quin lloc podríem aixecar-los la seva Creu.

Més enllà de les promeses, dels discursos i de la fanfàrria electoral, resta pendent, potser per sempre més, recuperar no tant “la memòria històrica “ , com les concretes històries de dolor personal i/o familiar que continuen clavades en la nostra memòria. Només així podrem assolir alguna vegada la veritable pau !!

© Antonio Mora Vergés

dimecres, 15 de juliol de 2009

CIUTADILLA. LA VALL DEL CORB. L'URGELL JUSSÀ

Refeia el mateix camí més un segle desprès ; l’any 1.917, en Josep Salvany i Blanch, recollia algunes imatges – excepcionals aleshores i ara – d’aquesta Vall que alguns situen a la Baixa Segarra [ comarca mítica ], i els més a cavall de la Conca de Barberà i l’Urgell, al límit de Tarragona i Lleida.

Títol Torre del castell de Ciutadilla




Matèria Ciutadilla ; Pla d'Urgell ; Catalunya ; Castells ; Torres
Creador Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929
Editor Biblioteca de Catalunya
Data de publicació 2006
Data del document original 1917

Dominant la Vall, visible des de molt lluny, el Castell de Ciutadilla s’ha guanyat a pols la categoria de símbol, no tant sols per a la seva població, sinó clarament d’aquesta contrada en peu d’igualtat, al de Maldà i/o Guimerà, i als monestirs de La Bovera, Vallsanta i fins Vallbona de les Monges.

Algunes dades bàsiques sobre Ciutadilla :

Com altres pobles d’aquestes terres, el poblament s’inicià al voltant de la torre-castell i va créixer de dalt a baix, com Guimerà, Rocafort i d’altres. El castell de Ciutadilla és ja esmentat l’any 1165, en el testament de Bernat d’Oluja, senyor de Ciutadilla i feudatari de Guillem de Cervera, el qual, trobant-se mortalment ferit, féu una deixa de suo dominico a Santa Maria de Ciutadilla, amb l’objecte que tothora un clergue hi pogués residir i servir Déu; en el testament s’anomena també el castro de Ciutadilla. En el segle XIII es coneixen plets entre els homes del castell de Ciutadilla i els del veí castell de Nalec, sobre les aigües del Riu Corb vers els anys 1265-80. A la Cort de Barcelona i Girona del 1358 es fa al·lusió a Gispert de Guimerà com a senyor de Ciutadilla.

El domini de Ciutadilla sempre fou dels Guimerà fins a la fusió d’aquesta família amb el llinatge dels Meca, barons de Castellar del Vallès, a la fi del segle XVII. En la guerra de la generalitat contra el rei Joan II, l’onze d’octubre de 1462 Guerau de Guimerà, senyor de Ciutadilla, fou declarat enemic del Principat i donada l’ordre que li fossin confiscats els béns, que 10 anys després ja se li havien retornat.

El segle XVI fou l’època daurada de Ciutadilla, tant per la reconstrucció del castell, un magnífic palau residencial, com per l’edificació del convent del Roser, per part dels Guimerà. Al segle XVII, Ramon de Guimerà va significar-se com a exponent del partit català durant la guerra dels Segadors i el setembre de 1640 fou nomenat plenipotenciari de la diputació del General per a concertar amb França un ajut militar.

L’any 1702, Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar del Vallès, fou creat marquès de Ciutadilla per haver adquirit el domini de Ciutadilla per part de la seva muller Elisabet de Cardona-Rocabertí i de Guimerà, baronessa de Sant Mori, títol que amb posterioritat li reconegué el rei-arxiduc Carles III. El títol de marquès de Ciutadilla el 1788 va passar als Cortés de Andrade, el 1824 als marquesos de Sentmenat i, finalment, el 1971 als Sagnier.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”.

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra. Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.






El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoïdal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.


La Vall del Corb, que s’albira des de l’alçada del Castell de Ciutadilla, fa esforços per aconseguir pels seus pobladors un grau de benestar i serveis com el que gaudeixen avui molts indrets a Catalunya; alhora però es reivindica com un “ territori serè “ , que vol i espera ser-ho de forma indefinida.


dimarts, 14 de juliol de 2009

Rocafort de Vallbona



Anava a recollir una imatge d’aquesta població, que ja l’any 1.916 havia obtingut el Josep Salvany i Blanch, 1866-1929. La podreu trobar a la Biblioteca de Catalunya :

Títol Casa a Rocafort de Vallbona



Matèria Rocafort de Vallbona ; Urgell ; Catalunya ; Façanes ; Cases ; Retrats de grup ; Infants
Creador Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929
Editor Biblioteca de Catalunya
Data de publicació 2006
Data del document original 1916

Coincidia amb un pintor que em feia saber que estava completant una col·lecció sobre els pobles de la Vall del Corb; parlàvem fins i tot de la possibilitat d’exhibir el seu treball a la sala d’exposicions de la Cort del Batlle a Guimerà. Li deixava l’adreça de la pàgina web http://www.guimera.info/, i ben viat – el compromís és començar a l’agost – www.valldelcorb.info

M’arribaria fins a l’església on retrataria únicament el campanar, el sol te els seus horaris i a les 9 del mati il·lumina la part posterior i deixa la façana a contrasol.



Saludava al conductor d’un tractor en qui reconeixia sens dubte, l’elaborador d’unes excel·lents olives arbequines. No teníem ocasió de fer una llarga xerrada, i espero trobar-lo a ell, i a tots els emprenedors de la Vall – que som molts – en la primera edició de FiraCorb.

Algunes dades d’interès d’aquest indret encisador :

El poble de Rocafort de Vallbona (446 m d'altitud) és situat a la ribera esquerra del Riu Corb, assentat damunt un turó que domina la vall. Al cim hi ha l'antic castell de Rocafort, que forma amb la peanya un tot defensiu orientat vers ponent, des d'on és inexpugnable, sense cap mena d'obertura. La seva cisterna és excavada a la roca. El mateix nom de Rocafort ja suggereix l'existència d'una roca fortificada. Per entrar al poble cal seguir un trencall de la carretera de la vall a l'indret on s'embotellen aigües mineromedicinals. Passat el pont sobre el Riu Corb, una carretera duu al poble. Rocafort, amb un gran desnivell, és circuït de muralles i conserva un dels antics portals. La part més antiga s'aixeca sobre la mateixa roca. L'església parroquial, dedicada a la Transfiguració, és de la fi del segle XVIII. El campanar, posterior, és del 1868, i la rectoria data del 1775. Antigament la parròquia era sufragània de la de Nalec i començà a ser parròquia independent el 12 de juny de 1773.

Rocafort celebra la festa major per Sant Salvador, el primer diumenge de maig. Rocafort celebra la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, i la festa votada de Sant Cosme i Damià el 26 de setembre.

L'antic terme de Rocafort és documentat el 1164 entre les afrontacions del de Verdú.

Antigament pertangué, el terme i el castell de Rocafort, per meitat, a Sança i a Guillem Desmor, però el 1209 s'integrà a la baronia de Vallbona, per la venda que féu Dalmau de Timor a l'abadessa del castell i de la vila de Rocafort, amb tots els drets dominicals, venda que costà 2.200 sous barcelonesos, com és certificat el 1285, "ab lloatió i aprobatió de sos tudors i curadors". La pertinença de Rocafort a la baronia de Vallbona fou discutida en un plet el 1633, que la batllia general de Catalunya resolgué a favor del monestir. Rocafort pertangué a la senyoria de Vallbona de les Monges fins a l'extinció de les senyories.

Els pobles i viles de la Vall del Corb, del primer a l’últim, constitueixen un destí turístic “cultural” del primer ordre.

Cap dins del possible que algun dia, fins i tot Barcelona, prengui consciència d’aquesta realitat, i passem definitivament de Barcinunya a Catalunya.

El temps ens ho dirà.

© Antonio Mora Vergés

dilluns, 13 de juliol de 2009

NALEC

Trobava una imatge d’en Josep Salvany i Blanch,[*] , 1866-1929, una preciosa creu de terme de l’any 1.916




*Josep Salvany i Blanch.

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.


Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.


Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.


Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

Per la meva part m’arribava fins la plaça de l’església per fer-ne una fotografia.



Algunes dades d’interès sobre Nalec i la seva historia.

El poblament d’aquestes terres es remunta a l’època del bronze, com ho constaten les restes de sílex i de ceràmica trobades a la partida dels Recots, en el límit N d’aquest terme, prop del camí vell de Preixana a Ciutadilla. En la vall i en la partida dels Vilars al marge dret entre el riu i l’actual carretera, es van trobar restes d’una possible vil·la romana que devia ser prop de la via romana que al segle I dC passava per la Vall del Riu Corb.

En concret, l’origen de Nalec, com el de la majoria del pobles de la Vall del Corb, començà amb la construcció d’una torre de defensa, convertida després en un castell que fou el centre de la formació d’una senyoria. L’antic castell de Nalec es troba ja esmentat l’any 1082, en què fou assignat com a dotació del monestir de Sant Pere Gros de Cervera, antic priorat filial de Ripoll. Posteriorment, a mitjan segle XII, per una permuta amb Ripoll passà a propietat de la mitra de Vic, que en conservà la senyoria fins a l’època moderna. Els primitius documents dels segles XI i XII anomenen el lloc Analec o Analeg. Quan el canonge Ramon d’Anglesola fou elegit bisbe de Vic el 1261, Berenguer de Jorba li reté homenatge pel terme i castell de Nalec que tenia en feu.
També en temps del bisbe Anglesola es promogueren sorolloses qüestions entre els homes del castell de Ciutadilla i els del castell de Nalec per l’aprofitament de les aigües del Riu Corb. El 1433 el lloc de Nalec ingressà en el veïnatge de Cervera, però continuà en possessió senyorial dels bisbes de Vic fins que es van extingir les senyories.

El poble de Nalec és a la vall mitjana del Riu Corb i a la seva marge esquerra, en un turó elevat sobre les voreres del riu, a 487 m; això el manté arrecerat de les riuades i fa que tingui una bona visió de la vall, encarat vers Rocafort i Ciutadilla. En entrar al poble hi ha una creu de terme a la dreta i continuant sempre amunt s’arriba al nucli habitat, que va créixer a l’entorn de l’església i d’un carrer que segueix la serra. De l’antic castell de Nalec gairebé no en queden restes; actualment romanen en antigues cases amb arcs en els baixos, com també uns relleus zoomòrfics.

L’església parroquial de Sant Jaume és un edifici amb traces dels segles XVII i XVIII, sense cap mèrit especial.

La vida social i cultural de Nalec és dinamitzada per diverses entitats de caire cultural. La festa major d’estiu se celebra per Sant Jaume (25 de juliol), patró de Nalec i de l’església parroquial. Des de fa molts anys, el dia 10 de gener s’ha celebrat la festa votada de Sant Concordi, el qual fou invocat en temps que una pesta de pigota feia veritables estralls en la població. També, des de fa molt temps, hi ha el costum d’anar el dissabte després de Sant Jordi a l’ermita de la Bovera (al municipi de Guimerà). Abans s’hi anava en processó, caminant des de Nalec, i amb la particularitat que s’havia de sortir molt de matí, ja que quan el sol apuntava per l’horitzó la processó havia de ser fora del terme. Durant el camí d’anada es feien cants i es passava el rosari. En arribar al lloc es deia la missa, però primer es feien els tradicionals tres tombs al voltant de l’ermita tot cantant: “De Nalec rebeu visita/ tots els anys com Guimerà;/ sent tant alta vostra ermita/ bé pareix un colomar/ des de on podeu vetllar/ pel devot que en Vós espera./ Siau nostra advocada,/ oh Verge de la Bovera.”.

© Antonio Mora Vergés

diumenge, 12 de juliol de 2009

Can Font, “Country a la carta”






Rebia un .email amb els següents termes :

Un any mes a Can Font fem la ballada popular de Country.

Ensenyarem alguns balls per trencar el gel i que la gent s'animi; i després una gran ballada particular!

ACCEPTAREM PETICIONS DE TOTHOM QUE VINGUI!

Portarem tota la música a sobre!

Serà el diumenge dia 12 de juliol de 19.00 a 21.00 hores. (Quan ja comenci a refrescar de la calorada d'un dia festiu!). El lloc a l'esplanada del costat de la masia de Can Font. Gran i fàcil aparcament al costat mateix.

Es fàcil arribar! Agafant la Carretera de Castellar del Vallès a Matadepera, trobareu les indicacions cap a la Urbanització Can Font, només les heu de seguir. La carpa està situada al costat del Restaurant Can Font.

Esperem que sigui una tarda original, diferent i divertida, on tots puguem col·laborar ballant els balls que sabem, i els que volem, ja que els podrem demanar in situ!

Anàvem, la Vicky, la Rosa i la Maria Jesús, ens trobaríem a la major part dels balladores i balladores de Castellar del Vallès, alguns de Sentmenat, de Sabadell, de Terrassa, i per descomptat molts de veïns d’aquesta urbanització.

Això del “country a la carta “, sens dubte és una gran idea, de difícil plasmació però; en una ballada “ popular” – com en el cas de Can Font – el que toca és fer ballar a la major part dels assistents.

Val a dir que aquesta pretensió de fer ballar , s’ha aconseguit amb escreix.

Felicitem a l’ Associació de Veïns de Can Font, i a les persones concretes que amb molt d’encert han conduit aquesta ballada.

Com en el futbol caldrà fer un calendari de ballades, que permeti conciliar la vida familiar i el country.

© Antonio Mora Vergés

Glorieta










M’ acompanyava el Joan Farre, fotògraf, membre també de l’Associació http://www.guimera.info/, i bon coneixedor d’aquesta contrada. Seguíem amb la recollida de dades i imatges de tots i cadascun dels pobles, que pel fet de portar aigües fins al riu Corb, estant inclosos en l’àmbit d’aquesta Vall, quines Autoritats i forcés vives pretenen fer conèixer a la resta del món, preservant alhora el seu particular caràcter de “ territori serè”

No li escau el diminutiu, potser únicament per les proporcions físiques. En tots cas la Glòria - celestial – hom se la imagina infinita, oi ?

Algunes dades d’interès :

Llogaret agregat a Passanant, situat a la part central del terme. És constituït per unes dotze cases de les quals només dues són habitades de manera permanent. La resta serveixen de segona residència.

Esmentat ja el 1080, la senyoria eminent d'aquest lloc estigué en mans dels Cervera. La població tingué diversos castlans. De la família Cervera passà als Hospitalers, formant part de la Comanda de l'Espluga de Francolí, fins a l'extinció de les Senyories.

Queden restes de l'antic castell de Glorieta i restes de l'antiga església. L'actual està dedicada a l'Assumpció i porta la data de 1814. Al mig del poble hi ha l'antic forn comunal, esmentat ja al segle XVI. Fou utilitzat fins al 1940. L'any 1974, fou dipositada al Museu Diocesà de Tarragona, una bella creu processional gòtica, feta d'argent i esmalts, pertanyent a la parròquia. Cada any és traslladada al poble per la festa patronal.

A la part central del terme de Passanant, i a la meridional del cap de municipi hi ha el lloc de Glorieta (6 h el 2005), situat en una petita serra, a 750 m d’altitud, a la banda oriental de la vall anomenada del Torrent i que rep el nom de Boixerons així que deixa la població. El lloc és constituït per una agrupació de dotze cases, la major part de les quals serveixen de segona residència.

Poc abans d’arribar a Glorieta, a la dreta de la pista que hi porta, hi ha la font del Morer, que juntament amb la de Glorieta, situada a l’entrada de la població, són les dues úniques del lloc. La darrera raja al fons d’una petita nau ogival, probablement de la fi del segle XV, i la seva escassa aigua ha estat aprofitada per a fornir el rentador públic bastit al seu costat.

L’antic castell de Glorieta degué ser constituït bàsicament per la torre de forma quadrada situada a la part més enlairada del poble, a la banda oriental. De planta rectangular, dels 22 m d’alçada que hom suposa que tenia, només en resten 16, ja que fou rebaixada al segle XX i les seves pedres serviren per a construir nous edificis. Té planta baixa i tres pisos –l’últim ja escapçat i que actualment fa de terrassa—, als quals s’accedeix per una escala bastida a la paret del NW de l’edifici.

De l’antiga església parroquial, construïda i esmentada a la fi del segle XII i situada a la banda meridional del lloc, al costat de l’antic camí de Forès, s’han descobert les primeres filades de l’absis romànic i de la paret meridional. Els carreus van ser aprofitats per a la construcció de l’actual, dedicada a l’Assumpció, que a la llinda duu la data de 1814. Fins el 1974 la parròquia havia conservat una bella creu processional gòtica, feta d’argent i amb esmalts, i que es troba dipositada al Museu Diocesà de Tarragona, des d’on cada any és traslladada a Glorieta per la festa patronal.

Al bell mig del poble hi ha l’antic forn comunal, esmentat ja al segle XVI i que fou utilitzat fins l’any 1940. El lloc, ja documentat el 1080, fou donat pels comtes de Barcelona als Cervera. Ramon de Cervera concedí el 1162 la quadra de Glorieta als esposos Carbonell de Vilagrassa i Ermessenda amb la condició que hi bastissin una força. Probablement Carbonell inicià la construcció de l’actual torre, una de les més interessants de la rodalia. El 1197 els dits esposos cediren el castell de Glorieta a Bernat de Montpaó, germà de la donadora. Al començament del segle XIII el senyor eminent Guillem de Guardiolada, fill de Ramon de Cervera, pledejà contra Bernat de Montpaó per raó de l’esmentat castell, però una sentència arbitral del 1205 declarà que Bernat havia de posseir el castell sota les mateixes condicions que Carbonell. La senyoria eminent del lloc, després de la mort de Guillem de Guardiolada, passà a la seva filla Mateua, i, morta aquesta, a la seva mare i a la seva germana, i finalment a l’orde de l’Hospital, que comprà el 1310 els drets dels feudataris –Bremon Moliner, nét de Berenguera de Montpaó–. El 1380 el gran prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la jurisdicció, entre altres llocs, de Glorieta, que formà part de la comanda de l’Espluga de Francolí fins a l’extinció de les senyories.

Us recomanem programar les vostres activitats d’aquest estiu, per tal de poder conèixer, la Vall del Corb, i els molts racons encisadors, que com la Glorieta , trobareu per arreu.

© Antonio Mora Vergés.

Castellar l’estiu Country.




El dissabte 11 hi havia una ballada a la zona de l’Espai Tolra; pel que sabem a Viladecavalls feien també el seu final de temporada; i ens explicaven encara més llocs dins d’aquesta comarca del Vallès Occidental.

És una llàstima aquesta concurrència d’ofertes !

La llista de la “ Neus” era :

BASIC
D.H.S.S
OHE! OHE!
JUST A MINUTE
AUSTIN MOTEL
ALPEN POLKA
SLAPPING LEATHER
PLAY IT AGAIN SAM
TUSH PUSH
WESTERN BARN DANCE
EAGLE TEXAS
DOWN ON THE CORNER
JAMAICA RUN
SLEEP TONIGHT
GOOD TIME
OH! SUSANA
SKIP
TEXAS WIND
YIPPIE YI YO
ON THE LINE
BITE MY BOOTS
PITTER PATTER
JITTERBUGIN
CHILL FACTOR
PIA'S COUNTRY
SUGAR TALK
SUGAR AND PAI
DRIVING TEXAS
DON'T FAIL ME NOW
CALIFORNIA BOY
IT HAPPENS
SCRAP IT
BEHIND THE CLOUDS
WRANGLER WRAP
COWBOY CHARLESTON
SHAKIN' MIX
THE HAPPY CERCLE
SWINGING DOORS
WANNA BE ELVIS
ON THE ROCKS
FOOLISH HEART

La ballada acabava passada la una del mati de diumenge.

Ens acomiadàvem fins a les 19,00 hores del diumenge 12 a Can font; l’Albert Priego, ens explica que serà una ballada diferent. Country “ a la carta”.

Si ens queden forces us ho explicarem.

© Antonio Mora Vergés

Rocafort de Queralt


Anàvem a dinar al Restaurant Rocafort, la història d’aquesta casa comença l’any 1988, quan la filla de l’antic propietari i el seu marit, van decidir transformar el cafè del poble de Rocafort de Queralt en un restaurant de cuina casolana; ella està davant dels fogons i ell atenent el local d’adequada decoració i bon ambient. A la plaça de l'Església d’aquesta vila.

Sembla que la crisis econòmica ha arribat també a la Conca de Barberà.
El Joan Contijoch, confia que malgrat això el restaurant Rocafort superarà aquesta contingència adversa. Mentrestant, cal continuar donant qualitat i bon servei.

Dinàvem esplèndidament, i us recomanem gaudir - quan us sigui possible – d’aquest plaer pels sentits, que el restaurant Rocafort, despatxa com la cosa més habitual des de la Plaça de l’església d’aquesta població.

Algunes dades d’interès :

Rocafort limita al N-NE amb Conesa, per tota la banda S amb Sarral, que envolta la meitat del territori, i a l’W-NW amb Forès. És situat a l’extrem nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, en un fondal al SW del coll de Deogràcies —per on es comunica amb la zona segarrenca de la comarca— a la capçalera del riu de Vallverd, al peu dels contraforts de les serres que ascendeixen a l’Alt Gaià. La banda oriental del terme és travessada pel riu de Vallverd, al qual s’uneix per la dreta la riera de Rocafort, procedent del terme de Conesa.

La carretera C-241 de Montblanc a Manresa travessa el terme en direcció SW-NE. Abans d’arribar a la població hi ha un brancal que permet enllaçar amb la carretera de Sarral a Andorra a l’altura de Solivella. Així mateix, a la part nord del poble surt la carretera local que porta a Conesa i que s’enfila per la vall de Torlanda

El lloc de Rocafort apareix ja el 1076 com a pertanyent a Guerau Guitard de Santa Perpètua, que el repoblà i hi trobà la mort a mans dels sarraïns. Al segle XIII pertanyia als Queralt de Santa Coloma; el 1370, Dalmau de Queralt comprà la jurisdicció del lloc a Pere el Cerimoniós i es formà així la baronia de Rocafort de Queralt, que per successió passà als Centelles, comtes d’Oliva. Al segle XIV constava com a castlà de Rocafort Berenguer de Llorac, senyor de Solivella. Al segle següent la castlania passà als Biure. Al començament del segle XVI la baronia fou comprada per Joan d’Armengol; el 1747, Antoni d’Armengol i d’Aimeric, baró de Calabuig, obtingué la confirmació, com a títol del regne, de la baronia de Rocafort de Queralt. La seva filla Gertrudis es casà amb Ramon de Peguera, marquès de Foix, la família del qual posseí la baronia fins el 1881. El 1930 el títol fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i de Milà i restà vacant a la seva mort, el 1954.

El poble de Rocafort de Queralt (566 m) és a la dreta del riu de Vallverd, en la seva confluència amb la riera de Rocafort. No es conserva cap rastre de la primitiva església. Damunt el lloc que ocupava es bastí, a la fi del segle XVIII, l’actual església parroquial de Sant Salvador, d’estil barroc.


Al pujolet situat al N de la població, on hi havia l’antic castell de Rocafort, Juli Bonet i Ninot ha construït modernament una torre i un pati de castell amb pedres procedents del despoblat de Torlanda, amb un cert regust d’antigor.


El celler de la Cooperativa Agrícola és inspirat en els plànols de Cèsar Martinell; les tres naus foren edificades els anys 1918, 1931 i 1947. Altres construccions d’interès són la mansió de Cal Claret, que evoca clarament l’arquitectura colonial cubana,




i l’edifici de l’ajuntament, aixecat vers la dècada del 1920, que presenta uns curiosos esgrafiats.






El país només es refarà si dintre de les nostres possibilitats tots plegats continuem desenvolupant – fins on sigui possible – una vida “normal”.

Anoteu el telèfon 977.89.80.66, i tant aviat com us sigui possible regaleu-vos un bon àpat al restaurant Rocafort, a Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà.

© Antonio Mora Vergés

La Sala de Comalats







M’ acompanyava el Joan Farre, fotògraf, membre també de l’Associació http://www.guimera.info/, i bon coneixedor d’aquesta contrada. Seguíem amb la recollida de dades i imatges de tots i cadascun dels pobles, que pel fet de portar aigües fins al riu Corb, estant inclosos en l’àmbit d’aquesta Vall, quines Autoritats i forcés vives pretenen fer conèixer a la resta del món, preservant alhora el seu particular caràcter de “ territori serè” .
Arribaven finalment a la Sala de Comalats [ Sala : denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ]

Algunes dades d’interès :

L’antic terme de la Sala de Comalats és a la banda sud-oriental del municipi, en una petita vall formada pel barranc de la Sala, que s’ajunta per la dreta al torrent de Glorieta, més avall d’aquesta última població. El llogaret de la Sala de Comalats (2 h el 2005) es formà a redós del seu castell de la Sala, del qual resta la torre quadrada, amb tres pisos d’una alçada conjunta de 17 m; s’hi accedia a través d’una porteta adovellada situada al segon pis. Tenen un especial interès artístic les cases del Castell i del Cavaller, del segle XVI.

De l’antiga església —que hom suposa que ocupà el lloc de l’actual— no resta res. Des del segle XII fins a la fi del segle XIX fou agregada de Forès, i avui dia ho és de Passanant. L’actual temple, dedicat a la Nativitat de la Verge Maria, segons una làpida existent al damunt de la porta fou iniciat al començament del segle XIX i bastit en diverses etapes. Destruït durant la guerra civil de 1936-39, fou agençat després i restaurat el 1973. Conserva un interessant ossari del segle XVI, procedent de l’antic cementiri.

Compresa en l’antic i ample terme del castell de Forès (1058), el 1079 fou donada —i esmentada com a quadra de Poal— per Ramon Berenguer II a Bernat Amat. A la segona meitat del segle XII ja apareix amb el nom actual i sota el domini dels Cervera. El 1182 Ramon de Cervera deixà el castell de la Sala, juntament amb els altres de Comalats, al seu fill Guillem de Guardiolada, el qual el 1210 obtingué la donació específica del lloc per part de Pere el Catòlic. L’esmentat noble, en el seu testament del 1234, el deixà a Arnau de Comalats amb la condició que el tingués en feu del posseïdor de Passanant. Marquesa, vídua del dit Guillem, el 1266 donà el terme i castell a l’orde de l’Hospital i al segle XIV passà a la família montblanquina dels Gener, que el 1342 compraren a Pere el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa damunt el lloc. El 1383 Guillem Gener vengué la Sala al barceloní Jaume Galliners, el qual el mateix any el permutà, amb el monestir de Santes Creus, per altres drets que el cenobi posseïa dispersos a diversos llocs. El 1386 Santes Creus canvià amb el Cerimoniós el mer imperi del castell de Ferran (Tarragonès) pel de la Sala; el monestir posseí el lloc fins als decrets desamortitzadors del segle XIX.






Segons m’expliquen a començament del s. XX, hi vivien encara dotze famílies, despoblat als anys seixanta, actualment torna a tenir vida amb els propietaris de l'Hotel Rural-Restaurant L'Hostalet, un lloc per descansar i menjar bé.

Feu aquest estiu un forat per gaudir – mentre sigui possible – d’aquest indret encisador.
© Antonio Mora Vergés