divendres, 21 de febrer de 2020

A LA CAPELLA DEL BAPTISTERI S’EXPOSEN LES TAULES QUE ES CONSERVEN ENCARA DEL RETAULE DE SANT ROMÀ. LLORET DE MAR. LA SELVA.

Reprodueixo de : http://patrimoni.lloret.cat/ca/moll-museu-obert-de-lloret/esglesia-parroquial-de-sant-roma

Quan Lloret era un escampall de masos i bordes, durant el segle XI, la parròquia de la vila es trobava cap a l’interior. La funció de seu parroquial pertanyia a la que ara es coneix com a Ermita de les Alegries. Ben entrat el segle XVI, es va escollir un nou emplaçament per a la parròquia: l’esplanada prop del mar que es coneixia com a Sa Carbonera.

L’església fou bastida en l’estil gòtic català, va ser construïda entre els anys 1509 i 1522, estava dotada d’elements de fortificació (porta llevadissa, per exemple) i, originàriament, devia tenir una nau única. Després, durant la resta del segle XVI i al llarg del segle XVII, es devien construir altres dependències i sobretot capelles laterals, segons es pot deduir de les informacions que hi ha sobre diversos altars i retaules.

El retaule de l’altar major fou encarregat pels jurats de la Universitat de Lloret, l’any 1541, als pintors Pere Serafí, conegut com lo Grec, i Jaume Fontanet, i costà unes 1.300 lliures barcelonines que es van acabar de pagar el mes d’octubre de 1559. Aquest retaule fou identificat amb les peces trobades a les golfes del temple i, gràcies a aquest fet, es van salvar de la crema de l’any 1936 duta a terme com a reacció a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco conra el govern LEGÍTIM i DEMORÀTIC de la II República, recolzat per la Jerarquia de l’església catòlica , amb l’excepció del Cardenal Arquebisbe de Tarragona Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) quines despulles no retornarien a Catalunya fins a la mort el dictador.

A la capella del Baptisteri es conserva parcialment la part pictòrica del retaule de Sant Romà, dels artistes Pere Serafí "Lo Grec" (1505/1510 - Barcelona, 1567) i Jaume Fontanet (1559). En resten 9 taules de tota l'estructura original.





http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/lloret-de-mar-esgl%C3%A9sia-parroquial-de-sant-rom%C3%A0

L’interior de la nau és de fines proporcions i les estructures del presbiteri i de la volta són molt aptes per ser pintades i fer d’aquesta església una joia de l’art modern. Els constructors foren els Bartolomé Ruffi, pare i fill, i Pere Capvern, mestres d’obra i picapedrers de Girona. Les obres costaren 3.000 lliures catalanes.

Les dues capelles laterals, la del Baptisteri i la del Santíssim Sagrament, són d’estil modernista, obra de Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) de l’any 1916. D’art modern hi ha, entre d’altres, una imatge de pedra de la Verge de Loreto i una talla del Sant Crist, ambdues de l’escultor Enric Monjo i Garriga (Vilassar de Mar, 12 de febrer de 1895 – Barcelona, 2 d'octubre de 1976)

http://dbe.rah.es/biografias/50111/buenaventura-conill-montobbio

Poseu l’església parroquial de Lloret de mar, advocada a Sant Romà, Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya, a la vostra agenda per aquest any 2020

No ajorneu la visita, amb el estults i corruptes que s’ocupen avui dels afer públics, i l’evidencia del canvi climàtic, perilla que els plans fets a mig termini no es puguin dur a terme.

dijous, 20 de febrer de 2020

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA D’AGRICULTURA DE BARCELONA.

Havíem endegat la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, en la recerca en tot moment, hem comptat amb l’entusiasme i la col·laboració del Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERISME http://vptmod.blogspot.com/ que em feia arribar la imatge de l’Escola de Barcelona, i la informació de l’autoria del projecte per Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) , arquitecte Municipal d’Horta, i de la posterior ampliació per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952).


Llegia a ; https://esab.upc.edu/ca/escola/historia/historia-esab

L'any 1911 el President de la Diputació Provincial de Barcelona, el gran patrici Enric Prat de la Riba Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917) , va promoure la creació de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona i l'onze de juliol d'aquell any es va aprovar el dictamen corresponent. El 25 d'octubre següent s'establí el Patronat que havia de regir l'Escola. El Sr. Manuel Raventós Domènech (Sant Sadurní d'Anoia, 8 de setembre de 1862 - Barcelona, 10 de gener de 1930) , hereu de la finca can Codorniu i director de l'Institut Català de Sant Isidre, fou el primer director de l'Escola.

L'ESAB es va instal·lar en un nou edifici de la fàbrica Batlló , projectat per l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) , Arquitectes, i Municipal d’Hort, ampliada posteriorment per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952), on disposava de 10 hectàrees de camps d'experimentació en els terrenys que l'envoltaven.

El primer curs lectiu fou el de 1912 a 1913 amb set alumnes ingressats.

Actualment, el recinte de l'Escola Industrial de Barcelona.

Pel que fa als objectius, l'Escola tenia una doble finalitat: per una banda, formar bons agricultors d'una manera científica i pràctica i, per l'altra, ser un centre d'investigació per solucionar els problemes que les necessitats agrícoles nacionals presentaven.

Per al compliment del primer objectiu, l'escola oferia als alumnes una instrucció basada en la familiarització immediata i personal en els diversos principis, elements i tècnica de la producció agrària. Aquesta instrucció anirà encaminada principalment a desenvolupar la iniciativa i l'activitat individuals. Amb els coneixements que van adquirint i el foment de la seva posada en pràctica, l'Escola espera que els seus graduats es vagin obrint pas pertot arreu i puguin competir ventatjosament amb graduats d'escoles similars, tot i que el seu títol no sigui reconegut estatalment.

A l'ESAB es van impartir tres graus: Grau Elemental de Tècnic Agrícola (4 semestres), Grau Superior d'Enginyer Agrícola (8 semestres) i un Grau Complementari de Professor d'Agricultura (amb un mínim d'un any d'investigació experimental).

Els plans d'estudis de l'ESAB el 1912 es caracteritzaven per la seva modernitat, pel que fa a les necessitats reals de l'agricultura catalana, i per la seva eficiència en relació a l'elevada qualificació del professorat i a la programació temporal de les activitats formatives. L'any escolar estava dividit en semestres. Per accedir a l'Escola calia haver complert els 16 anys i aprovar un examen d'admissió, que es podia cursar durant dos semestres a la mateixa Escola.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Rubi%C3%B3_i_Bellver

dimecres, 19 de febrer de 2020

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PARROQUIALS DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

A dia d’avui l’Església catòlica a Catalunya sembla trobar-se en ‘caiguda lliure’ , i curiosament en la mateixa data del segle XX, se la considerava – i era, sense cap mena de dubte – capdavantera en la defensa del dret dels infants a rebre instrucció, entre moltes més activitats que mereixen el reconeixement públic.

A principis del segle XX funcionaven quatre escoles religioses a Lloret, a banda de l'escola pública situada a l'Ajuntament.

Les noies podien anar al col·legi “El cor de Maria” (les monges catalanes) o al de la Immaculada Concepció (les monges franceses).

Els nens anaven als germans maristes i, a partir de 1920, a les escoles parroquials de la Rectoria.


Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946). , l’arquitecte que portava el modernisme a Lloret de Mar, va ser l’autor de l’edifici de les Escoles Parroquial de l'Ave Maria, que s'inauguraven el 10 d'octubre de 1920; sens dubte aquest va ser un dels centres escolars que va deixar més empremta a la vida cultural lloretenca.



Aquestes escoles foren impulsades pel canonge Agustí Mª Vilà, que havia anat recollint diners procedents d'alguns llegats; i dirigides per mossèn Pere Torrent.

Les Escoles Parroquials de Lloret van ser tot un referent en l'aplicació de noves tècniques pedagògiques.

https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/img/produccio_audiovisual/escoles-parroquials.jpg/view


Endegàvem l’any 2015 la recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans de la dictadura franquista, a dia d’avui encara ens manquen una bona part. S’ha fet una excel·lent tasca destructiva en el període 1936-1978, que malauradament no s’ha VOLGUT revertir amb l’adveniment de la ‘democraciola’ per part dels partits catalans.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 18 de febrer de 2020

CAPELLA DEL SANT SEPULCRE D'OLÈRDOLA. PENEDÈS SOBIRÀ.

Retratava el 9.03.2018 al Josep Olivé Escarré davant la casa i la capella del Sant Sepulcre d’Olèrdola, al Penedès sobirà.


Patrimoni Gencat ens explica que la capella del Sant Sepulcre es troba adossada a una masia del segle XVIII. És l'única església de planta circular que hi ha al Penedès. Al costat de llevant s'obre l'absis semicircular amb tres nínxols a banda i banda i un de central. L'interior presenta cúpula semiesfèrica. La construcció ha sofert diverses modificacions, entre les quals el canvi d'emplaçament de la porta d'accés, adovellada i d'arc de mig punt amb una porta d'inspiració romànica, que actualment es troba en la línia de façana de la masia. La capella es corona amb espadanya moderna d'una sola obertura. El conjunt exterior es troba en l'actualitat totalment arrebossat i pintat de blanc.

Conserva un important conjunt de pintura mural romànica, amb la representació del tema del Judici final.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Les notícies que es tenen de la capella del Sant Sepulcre indiquen que ja era construïda el 1061.

L'orde del Sant Sepulcre hi tingué un priorat, documentat el 1175.

El segle XVII experimentà modificacions en el seu interior, i en els segles XIX i XX diverses restauracions.

Cap al 1954 van descobrir-s'hi, sota l'arrebossat, unes interessants pintures murals del segle XI.

Fou declarat Monument Històrico-Artístic el 1974.

https://www.monestirs.cat/monst/altpe/ap09ssep.htm

http://www.olerdola.cat/guia/marcador/esglesia-del-sant-sepulcre


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/sant-sepulcre-dolerdola-comarca-del.html

dilluns, 17 de febrer de 2020

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. BLANES. LA SELVA.

Fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, la darrera parada a la capella de la Mare de Déu de l’Esperança de Blanes, donàvem aquí per acabada la sortida del dia 10.02.2020, en el que havíem gaudit d’una temperatura quasi estiuenca.

Patrimoni Gencat la descriu com ; edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 a la zona del presbiteri. L’alçada màxima interior és de 4,65 metres .


L’edifici que consta d’un absis semicircular, cobert amb copula de ¼ d’esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L’absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules.

L’accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d’unes escales es pot pujar a l’altell on hi ha la imatge de la Verge de l’Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l’altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada. És important esmentar que l’interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol del gran apreci i devoció que sentien els mariners envers el culte a la Mare de Déu de l’Esperança.

En la façana principal de l’edifici, trobem l’entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d’ull de bou. L’acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col·locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab. Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d’espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d’un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica. Pel que fa al presbiteri, aquest es troba aïllat per una porta reixada metàl·lica, per tal d’evitar els robatoris. En l’actualitat, l’església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.

Es desconeix la data de la seva fundació. Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.

L’any 1657, el pare Camós ja la cita amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança.

L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc.

En el Segle XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.

En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.

Al final del segle passat, quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança. El llum s’hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors.

L’any 1936, en els aldarulls que es provocaven per la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, que va recolzar la Jerarquia de l’Església catòlica amb l’excepció del cardenal Arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la capella va patir alguns danys, no la cremaren però , sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem. Tot i això, es van dur a terme unes reformes en la capella; obres les quals van ser promogudes pels veïns en l’any 1937.

Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de la capella de la Mare de Déu de l’Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la pared de la capella . Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l’origen de la qual és incerta.

L ‘imatge i l’arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d’un accident.

Un cop acabada la contesa bèl·lica amb el triomf del revoltats feixistes , i en el context d’una repressió brutal – que va semblar excessiva fins als eclesiàstics que havien recolzar el ALZAMIENTO - els veïns van dur a terme unes reformes en la capella, i l’any 1940 es va restituir el culte, beneint-se l’imatger de la Verge.



La capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960), que va tenir casa al carrer de l'Esperança, núm. 5, en el període en el que va treballar a Blanes.


En algun text es qualifica com “ermita”, nosaltres però, parlem de ‘capella” , en la llengua catalana el terme “capella” es pot referir a una part d’una església, a un edifici religiós annex a una construcció, o a una església de petites proporcions situada en el nucli d’una població, el mot “ermita” acostuma a emprar-se per referir-se a una església de petites proporcions situada fora del nucli poblat.


http://relatsencatala.cat/relat/el-blanes-que-el-temps-sendugue-el-palau-de-la-dolcor/1064549


https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/02/goigs-la-mare-de-deu-de-lesperanca.html


Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.


diumenge, 16 de febrer de 2020

ELS HOSTALETS D’EN BAS. LA CLAPERA. MASIA , ESCOLA , PRESÓ. LA GARROTXA. GIRONA.

En la nostra visita als Hostalets d’en Bas retratàvem el magnífic edifici de ‘La Clapera’, del que no sabia trobar-ne l’autor, ni l’advocació que té o tenia la seva capella, d’una cosa i l’altra sou pregats de fer-nos-en arribar noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Quan a la història de la casa, reprodueixo de : https://revistes.udg.edu/lligams/article/view/174/173

La Clapera és un dels grans masos de la Garrotxa. Construïda al segle XIX, és un bon model de l’arquitectura de factura neoclàssica, té una planta completament quadrada amb pòrtics a tots els costats de la planta baixa i al primer pis. Al capdamunt, compta amb unes golfes i un petit colomar també amb voltes perimetrals en el vèrtex que formen les quatre teulades. Aquest aspecte senyorial, ben diferent al de la resta de masos de la zona, s’uneix al fet que es troba en un terreny planer i sense arbres i fa que sigui ràpidament localitzable.

Al seu voltant hi ha un espai tancat, igualment quadrat, amb un mur d'uns dos metres i mig d'alçada. Dins el recinte hi ha també un petit habitatge – Cal Portaler – al costat de la porta principal que, tant per la toponímia del nom com per la seva situació i dimensions, podem endevinar que era la casa on vivien els masovers i guardians de la finca.


Josep Maria Buch Casamort, presta declaració a la Causa General com a fill del propietari de la Clapera i exposa els avatars que va patir la seva vivenda durant la guerra:

“Que por los elementos del Comité se llevó a cabo la destrucción de la Capilla que había en la casa, así como también se procedió al saqueo de los muebles, ropas, etc. y destrucción de todas las paredes interiores del edificio para convertirlo en Escuela del pueblo, si bien a últimos del año 1938 el edificio fue incautado por los elementos del S.I.M y destinado a cárcel.

A los prisioneros les fue ordenada la tala de parte del bosque propiedad del declarante.”


Patrimoni Gencat
ens explica que el l mas Clapera deu la seva dominació al lloc pedregós on fou construït pels seus fundadors; Clapera és un topònim que pot correspondre a "claper" o ermot rodejat de conreus.

Als documents del segle XIV s'anomena "mansus de Claperia" i es té informació de que durant el segle XIII els Clapera tenien tot el mas amb les seves pertinences sota el domini directe del monestir de Santa Maria de Lledó, canònica agustiniana.

Edifici civil orientat a migdia. Casa de grans dimensions amb planta semi quadrada. Les façanes, molt exterioritzades, presenten uns arcs que envolten la casa i es poden distingir 4 grups diferenciats segons la forma i la mida, perfectament simètriques.

Tant a la planta baixa com al primer pis denoten aquesta exteriorització, que queda rematada per una agulla de grans dimensions. A sobre de cada volta hi ha finestres ovalades.

També hi ha una font amb inscripcions i una tàpia que envolta aquest edifici i a una masoveria annexa.

dissabte, 15 de febrer de 2020

ERMITA DE SANT FRANCESC XAVIER. BLANES. LA SELVA.

El sol declinava quan ens aturàvem davant de l’ermita de Sant Francesc de Blanes, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, aquesta era la penúltima de les nostres visites el dia 10.02.2020, en el que havíem gaudit d’una temperatura quasi estiuenca.


l’ermita erigida pels propietaris de l’almadrava de Cala Bona dedicada a Sant Francesc des de 1681, com ens indica la inscripció de la llinda, que diu el següent: “En lo año 1681 a 3 de desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador sinodal del Bisbat de Barcelona.” Sembla ser que l’origen de l’ermita està en la resolució d’un conflicte entre els propietaris de l’almadrava de pesca de tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.

La descripció ens diu; Edifici de planta rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta exterior a dues aigües i un campanar d’espadanya sobre la porta d’entrada. El sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i banda de l’entrada i un òcul d’un sol bloc sobre la porta. L’absis és de planta rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat uns centímetres de la nau. L’accés, per a salvar el desnivell es fa per una escala.

Era sens dubte el moment adequat per a llegir la majòlica on hi ha un vers que en aquest indret, escrivia Joan Maragall Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911) l’estiu de 1906.


Cap al tard en la platja de Sant Francesc


Flameja al sol ponent l’estol de veles

en el llunyà confí del cel i l’aigua.

La mar, inquieta, com un pit sospira

en la platja reclosa i solitària.

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Ni un núvol en el cel… ni un alè d’altre…

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.

Flameja, al sol de ponent, l’estol de veles.



Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

divendres, 14 de febrer de 2020

LA LECTURA. OBRA DE MIQUEL BLAY FÀBREGA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

Hi havia Mercat – com tots els dilluns- al Passeig de l’escultor Miquel Blay Fàbrega, això alhora que portava una gran animació al indret, ens posava un xic més difícil la nostra tasca de recollir imatges.


Miquel Blay i Fàbrega (Olot, La Garrotxa, 1866 - Madrid 1936) erigia a Montevideo l’any 1918, en honor del reformador i promotor de l’escola pública a l’Uruguai, Jose Pedro Varela (Montevideo 1845-1879).

https://montevideoantiguo.net/index.php/monumentos/jose-pedro-varela.html

Una part d’aquella obra es reproduïa al Passeig que porta el nom d’aquest escultor a la seva ciutat natal, és un grup de dos nens i una nena llegint. La nena i un nen van vestits amb bata escolar i el que està dret va nu. Se’l coneix com “ La Lectura”.

Coincidíem amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, que confirma alhora que els catalans som un poble acollidor, i que els representants dels Partits del Mal, menteixen de forma conscient i deliberada quan fan referència a la convivència a Catalunya.

No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.

Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.

dijous, 13 de febrer de 2020

HISTÒRIES DE SINERA I DEL SEU FOSSAR. ARENYS DE MAR. EL MARESME

En la visita que feiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navao Montero i l'Antonio Mora Vergés , al Cementiri de Sinera se'ns passava per alt la tomba de l’Emilia Rovira I Presas; el bon amic Enric Sánchez-Cid em feia arribar una fotografia, i m’explicava que malgrat haver estat amarrat en moltes ocasions al Port d'Arenys de Mar i no massa lluny de l'Hotel Mont Calvari, mai m'he arribat fins ell. Probablement, perquè venint de la Mar, no ens tira la Terra... a no ser per resguardar-nos d'una tempesta o conèixer detalls d'una història d'amor... escrita al cementiri de la població.


Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita, en feia arribar la informació que trobareu més avall, obtinguda d’un l'article de Joan Pujadas a ( Repórter, 2000, abril, núm. 90), de l'Itinerari pel Cementiri d'Arenys de Mar, d'Agustí Espriu i d’un article d’Arsenio Rodríguez Quintana.

Emília de Rovira y Presas, neix a Arenys de Mar el 8 de maig de 1859 i mor l'any 1892.

Rafael Martínez Ortiz, neix a Santa Clara (Cuba) el 17 juny de 1859 i mor a Fontainebleau (França), el 9 de juliol de 1931


Rafael Martínez Ortiz es va implicar en la vida política del seu país. Va tenir diferents càrrecs oficials i a començaments del segle XX va formar part d'una delegació del govern de Cuba a París. Des d'aquí va anar diverses vegades a Arenys de Mar on es va assabentar de la mort d'Emília de Rovira. Llavors encarrega a l'escultor francès Auguste Maillard (París , 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine , 19 de agosto de 1944 ) , el bust del panteó que hi ha al cementiri d'Arenys.

Auguste Maillard

El panteó, pròpiament dit, el va elaborar el marbrista Mr. Thoin. La data de l'encàrrec se situa l'any 1928 i es va acabar l'any 1929, com es dedueix per una carta de Rafael Martínez Ortiz a Antoni Rossell, paleta arenyenc que va fer el treball de col·locació, on li comunica l'arribada de l'escultura (L'Olla, 2000, núm. 13).

http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )

El nostre infinit agraïment a la Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita.

La història d’amor, està recollida entre altres llocs a :

http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html

http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html

https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html


Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, son indrets d'obligada visita, poseu-vos-ho a l'agenda d'aquest any 2020

dimecres, 12 de febrer de 2020

CAPELLA DEL SANTISSIM DE L’ESGLÉSIA DE SANT ROMÀ DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Anàvem Fins a Lloret de Mar el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el creixement exponencial de la Ciutat, Lloret de Mar conserva encara alguns elements patrimonials d’interès entre els que destaca l’Església parroquial advocada a Sant Romà .

Explicava als companys de sortida que entre les acaballes del segle XIX i els primers anys del segle XX, el potencial econòmic concentrat a Lloret de Mar, bàsicament pel repatriament de capital dels “americanos” que fugien de les noves Repúbliques, es va fur a terme – entre altres grans obres - una gran reforma de l’església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar.



L’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946), titulat com a arquitecte el 1893, fou l’autor de la capella del Santíssim, amb cúpula i mosaics modernistes, aquesta capella i les seves immediacions al voltant de l'església parroquial de Sant Romà, formen un conjunt modernista important que va ser destruït en bona part l'any 1936 com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II república, (sobretot les façanes, l'entrada i les decoracions interiors) i restaurat posteriorment. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercataunya@gmail.com

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio

La construcció de la capella nova del Santíssim Sagrament fou possible gràcies al donatiu de l'indiano, Narcís Gelats i Durall (1845-1929), un banquer i negociant que s'estigué a La Habana. La capella fou construïda en record a la seva esposa, Cristina Botet i Surís.


Antoni Vilà i Domènech, antic capità de vaixell, llavors ja jubilat, molt aficionat als monuments, en tingué cura de la supervisió constant, per encàrrec del seu germà, el canonge de la seu gironina Agustí Vilà i Domènech (1874-1924), impulsor del projecte.

Devia assistir a la inauguració el bisbe de Girona Francesc de Paula Mas i Oliver, ja que consta que l’endemà, de bon matí, va presidir també la processó marítima de Santa Cristina, un dels actes clau de la Festa Major.
http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2016/0298_011b.pdf

Sobre la base gòtica , Bonaventura Conill va aplicar el nou corrent decoratiu modernista o va aconseguir un conjunt espectacular amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes.

Es canviaren els revestiments, la façana i la sagristia.

Les obres de restauració, bàsicament decoració interior i la capella del Santíssim Sagrament, foren inaugurades el 1914.

Durant les reformes de 1909-1916 l'atri de l'entrada, actualment desaparegut, també fou transformat. Era un cos avançat amb un petit atri sobresortint rematat per cúpules d'estil bizantí. Les façanes laterals externes del temple foren revestides amb altars adossats a la paret i altres elements ornamentals, a base de mosaics, trencadís i peces de ceràmica, maó i pedra. Bonaventura Conill potencià el treball artesanal de picapedrers, vitrallers, ceramistes i mosaïcistes.

D'entre les decoracions anteriors del 1916, cal destacar també les imatges i obres d'Enrich (Sant Sebastià, Sant Isidre i Verge de la Mercè), Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863 - 27 de febrer de 1934) (Puríssima Concepció, Sant Antoni, Sant Josep i Grup del Santíssim Sagrament), Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) (Verge del Roser) i Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) (Retaule de la Mare de Déu del Carme). Ens agradarà tenir noticia de l’anomenat Enrich, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El 1993 foren restaurats els mosaics exteriors dels apòstols, ens agradarà tenir noticia de l’autor de restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dinàvem al Restaurant Marsol, al Passeig Jacint Verdaguer, 7 , el dia 10.02.2020, ja veiem gent prenen el sol i àdhuc banyant-se al mar.

Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda.

dimarts, 11 de febrer de 2020

IN MEMORIAM DE L’AQÜEDUCTE DE LES MOREQUES O DEL LLORITO . TARRAGONA.

El Juan Navazo Montero retratava l’aqüeducte de les Moreques a tocar de traçat de la A-7 dins al terme de Tarragona, prop del Cementiri Municipal


Reprodueixo de l’excel·lent treball del historiador tarragoní i president de la Real Societat Arqueològica Tarraconense, Jordi Rovira i Soriano, ( Tarragona, 26 de febrer de 1966 + Tarragona 6 d’octubre de 2014 )


Qui no ha vist al costat de la carretera nacional al seu pas pel tram del desviament de Tarragona, al costat d'unes antigues pedreres i no lluny del camp del Nàstic, un aqüeducte de bona factura i equilibrada composició. Molta és la gent que creu que es tracta d'un monument romà d'època imperial, i més d'un l'ha confós amb el conegut Pont del Diable.

Hi ha postals antigues i més d'un guia turístic despistat que l'han presentat com un dels monuments romans del patrimoni de la humanitat. Aquell és però un aqüeducte modern que es veié frustrat en la seva missió ja que mai va arribar a dur aigua a la ciutat. Corria l'any 1434, en temps de l'arquebisbe Domingo Ramos, quan l'escassetat d'aigua a la ciutat era tan notable que els tarragonins, volent cercar solucions al problema, pensaren en dur-hi la de la font del Llorito, aleshores anomenada de les Morisques. Amb aquesta intenció es pressupostà la realització d'un conducte de fusta des de la ciutat fins a la font que es valorà en 400 florins, tota una fortuna de l'època. Amb penes i treballs es van fer gestions per l'execució d'aquesta obra al llarg del segle XV. Però seria el 1606 quan s'obririen noves mines a la Font del Llorito que facilitarien la construcció l'any següent d'un aqüeducte des de aquell indret fins la ciutat. Sembla que l'aqüeducte de fusta va tenir moments d'ús però no sols el seu manteniment era molt complicat sinó que la vegetació se n'apoderava en poc de temps.

El set de maig de 1607 arribava per fi de l'aigua a través d'un nou aqüeducte, aquest cop de pedra. L'alegria inicial dels tarragonins es va anar esvaint doncs el cabal que arribava era escàs i la pressió insuficient per abastir la població. Els càlculs s'havien fet malament i feien impossible rendibilitzar l'obra. Així, aquell aqüeducte quedà inservible en aquesta vall a prop de la muralla de la ciutat i esdevingué el mut testimoni de la voluntat dels tarragonins de resoldre el seu proveïment d'aigua.

El 1703 un enginyer francès que vivia a Reus aconsegueix tornar a conduir aigua des del Llorito a Tarragona, fins a la plaça de les Cols. Però aquella obra no va ser definitiva ja que el 1711, en plena època de la guerra de Successió, el municipi contactava amb Joan Grül, un enginyer militar, per dur a terme les obres de conducció de l'aigua del Llorito a la ciutat. El projecte havia de concloure en el termini d'un any i tindria un cost estimat 300 dobles. Malgrat tot els primers dies de 1713 Grül acudia al municipi per comunicar que marxava a València i que deixava encarregat del projecte de portar aigua del Llorito a Josep Boy, un enginyer molt més eficaç en aplegar en un llibre les antiguitats de Tarragona que no pas en resoldre la problemàtica de l'aigua.A mitjans d'aquell any Boy també era destinat a València i s'esvaïen de nou les expectatives de tornar a posar en ús aquell aqüeducte.

L'opció de portar aigua de la muntanya del Llorito s'acabà per desestimar i el 1781 s'iniciaren els treballs d'un nou aqüeducte. Aleshores el seny s'imposà i davant la dificultat d'emprendre una obra tan complexa es va començar per fer treballs de reconeixement sobre el terreny dels vestigis de l'aqüeducte romà. Copiant els romans semblava que l'èxit en la missió estaria garantit.
El 1782 José Moñino y Redondo (Múrcia, 21 d'octubre de 1728 - Sevilla, 30 de desembre de 1808) primer comte de Floridablanca escrivia a l'arquebisbe Joaquín de Santiyán y Valdivielso Arce, Piélagos, Cantàbria, 13 de gener de 1733 — Tarragona, 5 de juliol de 1783) donant-li suport en aquell nou projecte d'aqüeducte.

L'obra s'encarregà a l'arquitecte Joan Antoni Rovira [Tarragona, Tarragonès, 1730 — Tarragona, Tarragonès, després del 1803] i seria coneguda com la Mina de l'Arquebisbe. Tenia el seu origen a prop de Puigpelat i seguia més o menys en paral·lel el traçat d'un dels antics aqüeductes romans que abastien l'antiga Tàrraco. L'any següent moria Santiyán, el seu testimoni però , va ser recollit pel nou arquebisbe Fra Francesc Armanyà Font (Vilanova i la Geltrú, 1718 - Tarragona, 1803) . Per fi, el 29 de novembre de 1798 es produïa l'anhelada arribada de l'aigua del nou aqüeducte al jardí de Palau Arquebisbal. Ja que l'arquebisbe havia estat el promotor de l'obra, havia manat que la canalització arribés a la ciutat passant per la seva residència.

Només uns dies després, el 3 de desembre, tota la ciutadania podia gaudir de l'arribada del preuat líquid a la plaça de les Cols, cosa que es continuà festejant els dies següents. En la voluntat d'apropar l'aigua a la gent s'instal·laren noves fonts a la plaça de la Font i se n'inauguraren d'altres a la plaça de les Cols, del Rei, Pallol, Sant Antoni i Rambla de Sant Carles.

Aquest cop es va assolir l'empresa amb un èxit total fins al punt que encara arriba per aquell conducte una petita part de l'aigua que abasteix la ciutat. I d'uns arquebisbes promotors passem a un arquebisbe mecenes. L'any 1883 l'arquebisbe Benet Vilamitjana i Vila (1879-1888) tingué el generós gest de cedir l'administració de l'aigua al municipi. Mai l'empresa municipal d'aigües de Tarragona podrà agrair-l'hi suficientment. En homenatge a aquell prelat se li dedicà un carrer al costat de la Catedral. Però va deixar de tenir aquest record quan el seu nom va ser substituït pel més popular de carrer de les Coques, fent caure del nomenclàtor urbà el nom del personatge que donà l'aigua a la ciutat de Tarragona.

https://www.icac.cat/wp-content/uploads/2017/06/JLV-Rovira.pdf

https://www.flickr.com/photos/11299883@N08/7555998804


https://tarragonahistorica.wordpress.com/2015/06/28/laqueducte-del-llorito-el-pont-desconegut-de-tarragona/

Patrimoni Gencat recull que segons el mapa de l'I.G.C. -posat al dia el 1964 i publicat el 1968- aquest aqüeducte és Romà.

Malgrat ho certifiqui una entitat pública, una mentida MAI ES CONVERTEIX EN REALITAT.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12563

dilluns, 10 de febrer de 2020

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NENES ALS HOSTALETS D’EN BAS. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA.

Ens aturàvem als Hostalets d’en Bas, en el camí que ens portaria fins a Olot, havia retratat l’església de Sant Quintí, i ho faria també amb l’Església de Santa Maria al nucli dels Hostalets d’en Bas.

Demanava pels edificis que acollien les escoles abans de la dictadura franquista, al forn que hi ha davant de l’església, i no me’n sabien donar raó, sortosament mentre fèiem via per retratar el magnífic casal de la Clapera - expropiada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalat pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, pel comitè dels Hostalets de Bas per tal de convertir-la en l'escola del poble. Al cap de poc temps, però, se'n va canviar la funció per passar a convertirse en un camp de presoners- coincidia amb una persona d’edat que passejava, i em deia que l’edifici de l’escola de nens l’havien ensulsiat, i que el que havia acollit l’escola de nenes estava en força mal estat, i em facilitava la seva localització.


El retratava i coincidia amb el meu informador en que certament l’edifici presenta un greu estat d’incúria.

Catalunya havia estat capdavantera en matèria d’educació, l’església catòlica va jugar un paper decisiu en un primer moment, d’aquí que es designi com ‘escolà’ – el que va a l’escola -, al que ajudava al sacerdot en el cerimònies religioses, tampoc però, la societat va deixar d’impulsar l’educació, i era molt comú, que en qualsevol petit nucli, hi hagués una escola per a nens i una per a nenes, fins que la República va imposar l’escola unificada.

Em dol personalment, que s’esborri la memòria col·lectiva en aquest i en altres aspectes de la singular història de Catalunya. Malgrat la semblança física, no tenim gaires trets comuns amb els que militen en els Partits de l’Eix del Mal, que defensen que l’estultícia de les classes treballadores s’ha de defensar.

Ajudeu-nos en la nostra tasca de recuperar la memòria col·lectiva, esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 9 de febrer de 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA LLÚCIA DE TRAGÓ. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

Retratava el 5.04.2018 al Josep Olivé Escarré davant l'església de Santa Llúcia de Tragó’, al terme de Peramola, a l’Urgell sobirà. Les referències històriques són mínimes. A la relació de la dècima del bisbat d'Urgell de 1279, dins del deganat d'Urgell, hi figura l'església de Drago.


Aquesta església ha estat sota diferents advocacions al llarg del temps. Inicialment havia estat dedicada a Santa Maria del Pla de Tragó, a inicis del segle XX n'era titular Nostra Senyora del Roser.

Havia estat església parroquial i tenia com a annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga. Actualment és sufragània de l'església parroquial de Peramola.

Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX.

Santa Llúcia de Tragó es troba a mig quilòmetre del nucli urbà, al costat del cementiri.

La construcció és d'una sola nau amb capçalera trilobulada, amb un absis central i dues absidioles. L'absis principal sobre a la nau per un arc presbiteral, mentre que els laterals s'hi obren directament. Tots ells presenten volta de quart d'esfera. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs.

Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada


A l'exterior, la capçalera presenta decoració d'arcuacions llombardes entre lesenes. Les parets de la nau estan sobrealçades i es conserven lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret. A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l'arquitectura d'aquesta època. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha una altra finestra de les mateixes característiques. La porta s'obre a la façana sud, amb un arc adovellat. El campanar d'espadanya, d'un sol ull, és situat a la façana de ponent i sembla d'època posterior a la construcció de l'església.

Quan al topònim Tragó, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que deriva etimològicament del llatí tracōne, ‘engolidor’ .

Tragó de Segre és un dels tres Tragó de Catalunya (recordem que són Tragó de Segre, l'únic que encara es manté dempeus; Tragó d'Ares, actualment en ruïnes, possiblement l'origen de Tragó de Segre; i Tragó de Noguera, avui sota les aigües del pantà de Santa Anna, del qual només se'n conserva el municipi).

dissabte, 8 de febrer de 2020

ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC D’ASSIS I DEL SANT CRIST DEL VOLCÀ MONTSACOPA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

El Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al Montsacopa pel camí del Calvari, un cop al cim, retratàvem l’Església de Sant Francesc d'Assis i del Sant Crist.


Cèsar August Torras Ferreri
(Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923 ) escrivia a la seva Guia itinerari Volum VI: Comarca d'Olot, valls superiors del Fluviá. (1910); pàg. 37-38: "En el planell del cràter hi aixecaren els francesos, en 1814, a l’apoderar-se d'Olot, el castell de Montsacopa, en el lloc que ocupaven fins aleshores tres capelles dedicades a Sant Francesch, al Sant Crist y a la Verge del Carme.
Al abandonar la població enderrocaren el castell.

Aleshores fou quan se construí a l'actual capella del Sant Crist, alçada vora del cràter, en lo costat que mira a Olot… La capella, a la que precedeix un bon pati, és bastant capaç.

El Sant Crist que s'hi venera és majestuós. En canvi, uns quadros que hi ha a les parets són molt dolents …"

En la fotografia del Jordi Contijoch Boada, es pot veure una Creu darrera de la imatge del Sant.

En la fotografia del Pere Albert Carreño, excel·lent malgrat haver-la aconseguit a traves d’un cristall polsós, és veu únicament la imatge del Sant d’Assis.

Patrimoni Gencat ens parla però, de la capella de Sant Francesc de Pàdua al Montsacopa, aixecada gràcies a les donacions de l'apotecari Gabriel Nadal, guarit de la pesta de 1629-30.

Durant la primera meitat del segle XIX, després de la guerra de la Independència, es reedifica l’església (any 1817), ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta reedificació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

És una església d'una sola nau, amb creuer que es pronuncia a l'exterior, cobert amb cúpula i campanar de torre. Els murs foren arrebossats. Annexes a la capella hi ha una masoveria. I en l'actualitat un bar- restaurant el Fortí, que trobàvem tancat el dia 3.02.2020 quan visitàvem el turó del Volcà Montsacopa.

Feta la feina, ens apropàvem fins a la torre d’època carlina (any 1833) que està en el costat oposat del cim.


Baixàvem per les irregulars escales excavades al turó i consolidades amb troncs que es podrien qualificar – per continuar amb les descripcions religioses – com les escales del infern.


Poseu Olot, la Garrotxa, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No hi deixeu per més endavant, amb el ‘paisanatge’ que remena les cireres públics és força possible que la fi del món, almenys per a la nostra espècie, no estigui gaire lluny



divendres, 7 de febrer de 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. LA POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ.

Retratava el 19.04.2018 al Josep Olivé Escarré davant la façana de l'església parroquial de la Pobla de Lillet, advocada a Santa Maria , construïda a mitjans del segle XVIII sobre les restes del castell dels Mataplana, que s'havia cremat.


La nova parroquial fou projectada per Josep Morató i Soler al primer terç del segle XVIII i la portada fou realitzada per el seu germà, Jacint Morató i Soler, entre 1724 i 1737. les obres foren acabades a finals del segle XVIII.

Patrimoni Gencat ens diu que l’Església parroquial construïda el segle XVIII (fou acabada l'any 1784) dins d'una estètica barroca per Jacint Moretó i Soler segons projecte del seu germà Josep. Consta d'una sola nau amb quatre capelles laterals per banda. El campanar, de dimensions considerables, és de planta quadrada i coronat per un cos vuitavat modern. A la façana principal (migdia) destaca la porta d'entrada, emmarcada per tota una estructura monumental d'estil barroc: dues pilastres adossades emmarquen la porta i el seu immediat coronament, format per una motllura de traçat còncavo-convex que acull l'escut de la vila; dels elements que les culminen sorgeix una altra motllura que defineix l'espai ocupat per la fornícula, acollidora en altre temps d'una marededéu, ara perduda. Al cim de l'estructura del portal s'obre un òcul circular.

Antigament, l'arrebossat simulava un aparell format per maons regulars, però després es va picar l'arrebossat deixant la pedra vista i, a principis dels segle XXI, es va tornar a arrebossar i pintar, però sense simular carreus. Altre modificació són les finestres obertes a la banda de l'evangeli -abans de dues fulles i rectangulars- que ara són quadrades i formades per quatre grans blocs de pedra.

L'any 1981 es recuperà de l'interior l'escassa decoració neoclàssica que restava, es pintaren les parets, s'arrebossaren els murs i es treballà en el paviment.

Fotografia del interior de Joan Contijoch Boada.

Menció especial per a la Majestat de la Pobla de Lillet que originàriament es trobava al Monestir de Santa Maria de Lillet, i que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, va haver de ser traslladada a la Cova de Sant Ignasi de Manresa, on la Generalitat la va recollir per tal de preservar-la, així com va fer amb d'altres imatges del patrimoni català.



Més endavant, , va tornar a la Pobla, on va presidir l'altar major de l'Església Parroquial.
https://www.naciodigital.cat/noticia/84705/majestat/romanica/pobla/lillet/torna/restaurada/casa

dijous, 6 de febrer de 2020

HOMENATGE ALS PINTORS. OBRA DE MANEL TRAITÉ FIGUERAS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

Manel Traité i Figueras ( Olot (Girona), 28 de desembre de 1908 + 1996, Olot (Girona), va ser l’autor de l’escultura realista d’un pintor amb la paleta i el pinzell a la mà, situada davant a la Plaça de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, coneguda com Plaça del Rector Ferrer.

Inaugurada l’any 1990, pretén fer un homenatge als pintors que han vingut a fer les seves obres a la Garrotxa i és una donació de Fontfreda Pintures coincidint amb el seu seixantè aniversari.



https://docplayer.es/92861497-Els-trayter-de-la-garrotxa.html


Manuel Traité Figueras, nascut el 1908 i mort el 1996. Manuel Traité, fou un dels grans pintors de l’escola olotina i actualment té erigida una estàtua a la seva memòria, just al davant de l’entrada principal de l’església de Sant Esteve d’Olot

Coincidia amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, en el que sortosament tenen una minsa representació els brètols i els vàndals, que malmetien el pinzell de l’escultura.

No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.

Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.

dimecres, 5 de febrer de 2020

EL CASINO D’ALPENS. EL LLUCANÈS. OSONA [ ENCARA]

Havíem esmorzat al Casino d’Alpens, on retratava entre altres indrets la sala de teatre.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/alpens.html


El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç on hi ha força informació d’aquest edifici :
https://www.dalpens.com/2019/05/casino-alpens.html

Gràcies al propietari senyor Miquel Canals Carles ( Alpens, 1879 - 1950) (, aquesta població gaudirà d'un teatre.


Els plànols eren de l'arquitecte senyor Eusebi Bona i Puig (Begur, Baix Empordà, 1890 - Barcelona, 12 d'octubre de 1972), i l‘edifici s’aixecava amb la cooperació del mestre d'obres senyor Canudas, l'artista en guixos senyor Beoh, el pintor senyor Pons, la fusteria a càrrec del mestre senyor Serra, els aparells de la il·luminació a càrrec dels senyors Biosca i Botey, la lampisteria per la casa Flos i la instal·lació elèctrica per la casa LLuís Rensana, de Vich.

El teló de boca i decorat ha sortit dels tallers d'escenografia dels senyors Lluís i Roig; tots ells han posat en llurs treballs, cura."
Ens agradarà tenir noticia dels noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs de TOTS els artesans que intervenien a l’obra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2003/0218_037.pdf

També ens agradaria tenir noticia de l’autor de l’edifici de les antigues escoles

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/08/alpens-osona-edificis-escolars.html

dimarts, 4 de febrer de 2020

ESGLÉSIA DE SANT QUINTÍ. SANT ESTEVE D'EN BAS. LA VALL D'EN BAS. LA GARROTXA.GIRONA

Retratava al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero, davant l’esglesiola de Sant Quintí, situada al bell mig de la plana de la vall d'en Bas, prop del veïnat de Can Trona, en el camí que mana als Hostalets de Balenyà.


Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici de l’església és d'una nau rectangular i absis carrat, cobert amb volta de canó, orientat a llevant.


La part original romànica de l'absis presenta dues obertures de doble esqueixada i un parament fet amb carreus perfectament tallats.

La nau va ser allargada pel costat de ponent i molt alterada en la reforma del segle XVIII i és coberta amb voltes de llunetes.

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

Fotografia del interior de Juan Navazo Montero

L'any 1980 es va fer l'última restauració que va permetre la recuperació de la part antiga romànica, fins aleshores destinada a sagristia.

Cal destacar el petit campanar d'espadanya d'un sol ull que s'alça sobre la portalada d'arc de mig punt coberta per una desafortunada teuladeta moderna.

La primera notícia és datada l'any 998 en una butlla expedida pel Papa Gregori V on es nomena com a depenent del monestir de Sant Genís de Besalú. Vora l'any 1000, Bernat Tallaferro, comte de Besalú, feia donació al monestir de Santa Maria de Besalú de l'alou i l'església de Sant quintí, que fou església parroquial i consta que tenia cementiri i fonts baptismals.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII consta documentalment que la feligresia era formada tan sols pel Mercadal.

El 1766 el bisbe Tomàs de Lorenzana-Butrón i Irauregui (Lleó, 2 d'abril de 1727 – Girona, 12 de febrer de 1796), va suprimir la parròquia, Sant Quinti va passar a ser sufragània de Sant Esteve d’en Bas; l’aplec de Sant Quintí es celebra el quart diumenge de setembre, coincidint amb la Festa Major d’aquesta població.

El dilluns 3.02.2020 veiem força gent amb màniga curta, i per descomptat ens sobraven anoracs i jerseis, els arbres aquí i allà en ensenyaven les seves flors. Està clar que els mal dits ‘sapiens’ hem destarotat l’equilibri de la natura, tant clar, almenys per a mi, com que no sabem que fer per arranjar-ho, si encara és pot fer. Amb tota justícia és pot dir que tots plegats en , armat la de sant Quintí, oi?.

Esperem que Sant Quintí, faci veure a tants i tants eixelebrats que la humanitat camina cap a l’abisme.

Li demanava també que portes a la Altíssim la meva sempiterna pregaria, Senyor, Allibera el teu Poble!.