CASA MANUEL LLOPIS BOFILL. BARCELONA

 

La Núria Bonastre, publica una fotografia; Un dels meus xamfrans preferits 😍... C/València amb C/Bailèn.

 

Manuel Llopis Bofill (Sitges, 1849- Barcelona, 1928), encarregava a l’arquitecte Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona, 10 de setembre de 1861 - Barcelona, 17 d'abril de 1903) un edifici al xamfrà del carrer València amb Bailèn, al barri de la Dreta de l'Eixample de Barcelona.

 L'arquitecte va projectar l'obra l’any 1902, just un any abans de la seva mort. En la seva execució, Gallissà va mostrar la permeabilitat del modernisme a la influència dels corrents estètics d'altres èpoques.

L’Antoni Maria Gallissà i Soqué va comptar amb la col·laboració del també arquitecte , Josep Maria Jujol Gibert (Tarragona, 16 de setembre de 1879 - Barcelona, 1 de maig de 1949) per a la realització dels esgrafiats.

L'edifici conserva un aspecte molt semblant al projecte original, tot i les obres de reconstrucció dels desperfectes que va patir durant el conflicte bèl·lic que s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, fet delictiu extremadament greu, que batejaven els historiadors de la dictadura com ”Guerra Civil” .

Les modificacions van comportar, entre altres coses, la pèrdua dels revestiments de la façana de l'últim pis i de la majoria de les vidrieres policromades

https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/70167

Sortosament Déu ens dona una existència finita, i Barcelona ha pogut conservar – veurem fins a quan – força elements patrimonials.

IN MEMORIAM. SANTA MAGDALENA DE FAIA. GISCLARENY. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

 

La Josefina Casadesús Bascompte, publica fotografies de l’esglesiola quasi enrunada de Faia, al terme de Gisclareny a la comarca del Berguedà sobirà  advocada a Santa Magdalena.

Llegia que Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) eclesiàstic,  historiador i arqueòleg català , defensa que era   la capella del castell de Faia.  

La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig.

Posteriorment el 1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud.   

Hom pensa que aquí estaria l’origen de la Fia-faia  festa que es celebra en la vigília de Nadal i que ens recorda la baixada dels senyors de Faia a Bagà il·luminats amb torxes fetes de “Cefalaria Leucatha”o fia faia per assistir a la missa del gall a Bagà i il·luminar-se amb faies.

La festa fou declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la  Unesco l’1 de desembre de 2015

Les faies són fetes amb una herba anomenada Cephalaria leucantha, a la qual s'atribueixen certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans. L'herba és trenada formant unes toies d'un a quatre metres de llarg i un gruix, de si fa o no fa, un pam (de 15 a 30 centímetres).

La família Faia és documentada des del 1254 , data en la que apareix un Berenguer de Faia,  qui molt possiblement feu bastir la torre i l'església romànica de Santa Magdalena.

El seu fill és Guillem Ramon de Faia, testimoni en un document atorgat per Galceran de Pinós a favor de l'arquebisbe de Tarragona i referent a uns heretges de Gósol l'any 1256.

El llinatge es perd a finals del segle XIV.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3343

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/07/conjunt-de-faia-gisclareny-bergueda.html

Que Santa Magdalena, la primera persona que vaig reconèixer al Crist ressuscitat,  elevi a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor; allibera al teu poble.

EL CASTELL DELS CLASQUERI. CASTELLAR DEL VALLÈS.

La publicitat televisiva estava donant rellevància al Castell dels Clasquerí; refeia un treball que m’havia encarregat el Feliu Añaños i Masllovet, per la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, i cercava informació per fer-ne un petit article.

L’edifici actual que res te a veure amb el que devia ser als segles XI i XII quan estava sota el poder comtal dels Montcada ,vaig tenir ocasió de visitar-lo fa uns anys, en ocasió de la construcció de la Estació Depuradora D’aigües del Riu Ripoll, feta en terrenys dels Fontcuberta, i pagada amb treballs de conservació i reparació de l’edifici; està situat a la riba dreta del Ripoll en un turó envoltat arreu per barrancades que el fan de difícil accés.

 De planta trapezoïdal, segurament pel barranc que es troba a la part sud-oest hi devia obligar, té un pati central. En aquest s'hi troba un pou i les escales que donen accés al primer pis, i està tancat per dues ales afegides i per una torre exempta a l'angle. Consta de planta baixa i dos pisos.

Gastó de Montcada cedeix l’any 1310 y el castell a Pere de Clasquerí, i finalment el besnét d'aquest, Guerau de Clasquerí el comprarà. Des del segle XV els Clasquerí es converteixen en els senyor territorials i jurisdiccionals de les terres, propietats, masos i cases que pertanyen al castell. En algun lloc fins es fa esment de la Baronia de Castellar, que no va existir mai. L'actual propietari, Carles Fontcuberta, és descendent de la família Clasquerí i de les famílies que s'han emparentat amb ells: els Meca als segles XVI-XVII i els Sentmenat als segles XVII-XIX.

L'actual aspecte del castell conserva poques restes del seu origen altmedieval. N'és per exemple l'arc d'entrada de mig punt. L'aspecte del castell va canviar gràcies a les reformes fetes per Guerau de Clasquerí el 1335. I també per les que es van fer a finals del segle XIX i inicis del XX.

 Particularment importants foren les esmentades a partir de 1994 en que es van dur a terme obres de consolidació i restauració a tot l'edifici; en compensació dels terrenys cedits per la Estació Depuradora D’aigües del Riu Ripoll.

Cal fer esment de la capella de Santa Bàrbara, d'estil gòtic i d'una sola nau, situada al davant de la façana del Castell, conforma un ampli pati, tot plegat molt adequat per dur a terme cerimònies de casament, cosa que complau a molts castellarencs

 Jo mateix he tingut ocasió d’assistir al enllaç d’alguns bons amics.

Capella de Santa Bàrbara: capella gòtica d’una sola nau, amb coberta a dos vessants, de petites dimensions.

De línies molt senzilles, disposa d’absis de planta poligonal, rematat amb merlets a mode de torre, de major alçada que la capella.

Façana principal amb portalada i finestra lobulada. Petita espadanya amb campana.

Destaquen també els arcs apuntats que defineixen la terrassa lateral amb vistes cap al riu.

Trobo encertat que l’actual propietat exploti econòmicament el conjunt arquitectònic.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CALDERS , ADVOCADA A SANT VICENÇ . EL MOIANÈS

 

L’Assumpta Figueras Viñas , publica fotografies de l’església parroquial de Calders a la comarca del Moianès, advocada a Sant Vicenç, de la que ens diu Patrimoni Gencat;  església de tres naus, cobertes per volta de creuer, i rematades en presbiteri poligonal amb volta d'ogiva. Pilars, nervacions, arcs i claus de volta en carreus de pedra picada. A les claus de volta hi ha diferents decoracions: sants, petxines, elements vegetals... A l'extrem de la nau esquerra, sobre un pla circular i coberta de cúpula i llanterna hi ha la capella al Santíssim, de posterior construcció. La porta d'entrada a l'església és adovellada, de mig punt, a la façana de ponent. Al capdamunt, simple campanar d'espadanya; ingrés a l'església per un cancell de fusta treballada. Material constructiu: a la nau central carreus ben escairats; la resta és pedra i reble.

Fotografia del interior . Jordi Contijoch Boada

Especial menció a les mènsules; dues escultures tallades en forma de mènsula que avui es troben als murs laterals exteriors de l'església. Una d'elles, mirant a nord, representa una figura humana amb trets orientals, el cos molt arrodonit, les mans unides a ell i una barba bifurcada. L'estil recorda el romànic.

L'altra imatge, situada a la banda sud, és un àngel al qual se li distingeix la cabellera, les ales i una mà oberta. Els seus trets també recorden l'escultura romànica.

Totes dues es troben als murs laterals de l'església, fent cantonada amb la façana. Ambdós estan situats als murs construïts amb motiu de l'eixamplament de l'antiga església romànica al segle XVII. Són dos elements aprofitats d'antigues estructures i que estan fora del seu context original.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/16327

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-vicenc-de-calders

https://moianes.online/lesglesia-de-sant-vicenc-de-calders-te-una-interessant-historia/

https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20619

https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-vicenc-de-calders

https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-fonda-o-del-santissim

Em sobtava no trobar cap publicació del Goigs a Sant Vicenç que es canten en la seva festa

Trobava els Goigs que es cantaven a la capella de Sant Amanç:

https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/08/goigs-sant-bonifaci-i-sant-amanc.html

 

I curiosament no trobava els Goigs a Sant Vicenç que encara es canten el dia de la seva Festa.  Sou pregats de fer-nos-en arribar una còpia a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Conforta comprovar que Calders s’ha lliurat  de la terrible infecció filonazi que assola Ciutats, Viles i Pobles de Catalunya.

Que Sant Vicenç elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor;  allibera el teu poble !!!

IN MEMORIAM. CAPELLA DE L’ESPERIT SANT. AIGÜESTORTES

 

L’enginyer , Eduardo Torroja Miret (Madrid, 27 d’agost de 1899 - 15 de juny de 1961), al que Post mortem, atorgava el  Marquesat de Torroja,  Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), hom creu que amb aquest reconeixement , en el que la influència de Manuel Fraga Iribarne (Villalba, 23 de novembre de 1922-Madrid, 15 de gener de 2012) és evident,  la dictadura  cercava allunyar-se de la imatge de brutalitat a la que l’associaven – i l’associen avui encara - arreu del món.  

Va ser l’autor, juntament amb l’arquitecte José Rodríguez Mijares ( Lleida, 1910 + 1990 )  de la Capella a l’aire lliure , advocada a l’Esperit Sant, que va dissenyar el 1953, a Aigüestortes: una espècie de closca oberta al riu a la Vall de Sant Nicolau, a prop de l’Estany de Llebreta, de vuit metres d’altura al punt àlgid, que es va convertir en la imatge idíl·lica i futurista del Parc Nacional creat al cap de dos anys, el 1955.

Desgraciadament, la falta de manteniment (a finals dels anys vuitanta ja havia caigut part de la coberta) va provocar que aquesta construcció fos enderrocada a començaments dels noranta.

Els hereus de la dictadura tenien – i continuen tenint –  prioritats entre les que el Patrimoni Històric i/o Artístic, no hi figura.  

https://www.izard.cat/fp5.pdf

Aixecava a l’Esperit Sant,  la meva oració  amb el prec que l’eleves a l’Altíssim , Senyor; allibera el teu poble!!!

 

 

LA CASA DELS PINS. ELS MERINALS. SABADELL

 

El Jordi Jiménez Mora, publica una fotografia de la casa coneguda com els Pins, que és avui el Centre obert de Merinals.

 

https://fitxers.sabadell.cat/urbanisme/PEPS-ap/C1-11_ARU-A_Aillada.pdf

 

Llegia, El xalet de Josep Mitats Umbert,  (veí de Les Fonts de Terrassa) es va  fer construir l'any 1930 en els terrenys del bosc de Can Feu, al Pla de l'Amor, la Casa dels Pins. El projecte és de l'arquitecte Joaquim Manich, i en aquells temps ja es feia servir com a bar. Fotografia feta a l'any 1933 [Joan Balmes i Benedicto / AHS].

Va ser  un intent (frustrat) d'urbanitzar i configurar una ciutat-jardí.

El que  el Josep Mitats Umbert no aconseguia a Sabadell,  ho aconseguiria a Sant Quirze,   en el límits amb el terme de Terrassa, amb la creació del Barri de les Fonts:

https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2022/266629/TFG_Mitats_Vallve_Carla.pdf

https://www.facebook.com/museuhistoriasabadell/photos/el-xalet-de-josep-mitats-es-va-construir-lany-1930-en-els-terrenys-del-bosc-de-c/481442248622457/

El Joaquim Tudela Torras, amplia la informació;  la casa es va construir just sobre d'on ,abans de la guerra hi havia l'enyorat Pla del Amor del Bosc de Can Feu. El 23 de desembre de 1929,Josep Mitats i Umbert, veí de Terrassà, va sol·licitar permís per a la construcció de la Casa dels Pins, li va ser denegat però, perquè el lloc era Parc Municipal. El 15 de març de1930 es va fer una reclamació al Ajuntament perquè el Sr. Mitats no hi estava d'acord. El juliol de 1930,aprofitant que l'Ajuntament havia canviat es va tornar a demanar permís. El projecte anava signat per l'arquitecte Joaquim Manich Comerma (Sabadell, 1882 – Sabadell, 1976).

 L'edifici es va destinar a bar, tot i que al pis hi havien quatre habitacions.

Josep Mitats i Umbert havia plantejat al primer Ajuntament Republicà la construcció d'una urbanització al Bosc de Can Feu amb la promoció de 100 xalets : " d'acord amb la autorització del Marqués de Montsolís,       Guillermo de Pallejá y Ferrer-Vidal (  1889+ Barcelona,  21 de desembre 1964 )  sanejar i convertir el Bosc de Can Feu, termes de Sabadell i Sant Quirze en lloc d'exquisit sojorn ciutadà" . La oposició ciutadana però,  va ser molt forta i la urbanització no es va poder fer. Només La Casa dels Pins.

La consciència ciutadana s’esvairia coincidint amb l’alçament dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, la dictadura amb l’ànim manifest d’assolar la  terra propiciava que  a la tardor de l’any  1939 comencés  la tala sistemàtica del bosc i el 15 d’octubre dimitia, irrevocablement, l’alcalde Esteve Maria Relat, (1892-1972) . Cap entitat ciutadana va gosar protestar. Únicament Feliu Renau – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com -  , catòlic i sardanista, va publicar el 29 de febrer de 1940 al periòdic Tribuna l’article titulat Can Feu que denunciava les tales anàrquiques durant la guerra, i en que alhora  expressava  però, la seva vergonya “de ver cómo muere un bosque que los sabadellenses considerábamos como nuestro patrimonio”.  El text en llengua castellana és l'original,  obligada en aquells anys, malgrat les afirmacions fetes per rei demèrit i mentider.

 https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-juan-carlos-i_153012_102.html

Després d'estar molts anys tancada , l’any  1987 es va rehabilitar con a seu del Club de Jubilats dels Merinals. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la rehabilitació   a l’email castellardiari@gmail.com

 

IN MEMORIAM. EL SARCÒFAG DE JOSEP D’AMAT DE PLANELLA I DESPALAU A LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ A CASTELLBELL I EL VILAR. EL BAGES

 

Llegia que Josep d'Amat de Planella i Despalau (Barcelona, 1670 — Barcelona, 1715) participà en la defensa del Setge dels francesos sobre  Barcelona de 1697,amb el grau de capità de la coronela, anys més tard però, manifesta la seva adhesió a Felip V,  que aixafarà Barcelona i Catalunya, ara amb la col·laboració dels francesos.

 Com a premi, Madrid si que paga – i molt bé – als traïdors ,  rebé  el Marquesat de Castellbell , títol nobiliari concedit el 1702 per Felip V a Josep d'Amat i de Planella, senyor de Castellbell. Fou aquesta una de les primers distincions nobiliàries que Felip V atorgà a ciutadans catalans fidels a la seva causa i per aquest motiu, el primer marquès de Castellbell, Josep d'Amat, s'hagué de refugiar a Vacarisses quan esclatà l'aixecament a favor de l'arxiduc Carles.

L’any  1924 Alfons XIII li uní al títol el rang de Grandesa d'Espanya.

Encara al segle XX eren possessions dels marquesos de Castellbell el castell de Castellbell, el Palau Maldà a Barcelona i el Palau Falguera a Sant Feliu de Llobregat, entre altres

En els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco  contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, el seu sarcòfag  que estava situat a la paret de la façana   de Sant Vicenç de Castellbell,  a Castellbell i el Vilar ,  fou destruït.  Imaginem la que també l’edifici de l’església devia patir danys, oi?.

Fotografies publicades pel  Marcel·li Puigdellivol Prat.

D’aquest fet no en teníem constància quan escrivíem :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/sant-vicenc-de-castellbell-prop-del.html

Infinites gràcies al Marcel·lí Puigdellivol Prat

CATEDRAL DE PERPINYÀ ADVOCADA A SANT JOAN BAPTISTA. L A CATALUNYA SOTA DOMINI DE LA MAL DITA REPÚBLICA FRANCESA.

 

La cocatedral del Bisbat de Perpinyà-Elna s’iniciava el 1324, quan la ciutat de Perpinyà es convertí de fet en capital del Regne de Mallorca, el rei Sanç I de Mallorca,  i II de Cerdanya començà a bastir el nou edifici amb la intenció de convertir-lo en la futura seu principal de la diòcesi.

El pla inicial per al temple era d'una església de tres naus, transsepte i capçalera amb tres absis, amb capelles als laterals. Les obres s'interromperen al cap de vint anys d'haver començat, sense haver enllestit més que l'absidiola sud de la capçalera. La fi del regne, el 1344, i la pesta negra n'aturaren la construcció. Fins a l'episcopat de Jerónimo de Ocón, al començament del segle xv, no es va reprendre. El mestre d'obres va ser llavors el mallorquí Guillem Sagrera (Felanitx, Mallorca, ca. 1380 — Nàpols, 1454) , el 1416, que hi continuà fins que tornà a Mallorca el 1422.

El 1436, Galceran Albert, nou bisbe, canvià el projecte de Sagrera: la construcció es reduiria a una sola nau, de 18 metres d'ample i 26 metres d'alt, amb capelles laterals entre els contraforts. Així s'abaratien els costos i es reduïa el temps de construcció. En aquests obres l'antiga capella independent de Sant Benet fou englobada entre les capelles de la part meridional de l'església.

Les voltes es cobriren entre 1490 i 1493, i la primera missa s'hi celebrà el 1504.

Fou formalment consagrada el 16 de maig del 1509.

És seu episcopal des del 1601, quan s'hi va transferir la seu de la diòcesi d'Elna (substituint com a seu principal la llavors catedral d'Elna) i, des de 1817, seu de la diòcesi de Perpinyà - Elna. Oficialment, totes dues esglésies són concatedrals del bisbat.

 Fotografies. Patrick Comerford

El 7 de novembre del 1659, Felip IV de Castella i Lluís XIV, es venien la seva ànima – i la dels seus descendents – al dimoni , signant la fractura de Catalunya en el infame Tractat dels Pirineus

En ambdós costats dels Pirineus és limitava la infinita capacitat de Déu,  afirmant contra natura que NOMÉS parlava en un cas en llengua castellana i en l’altre en llengua francesa, quasi quatre segles desprès persisteix aquesta heretgia.

IN MEMORIAM. ALBARELLS. ARGENÇOLA. L’ANOIA QUE EL TEMPS D’ENDUGUÉ.

 

El Victoriano Torres Bermudez,  publica una foto  antiga ; ruïnes de la casa forta d'Albarells. Argençola. Anoia.

No cita la font, no és però, dels Fons Estudi de la Masia Catalana:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/argen%C3%A7ola

No forma part de la relació de “ monuments “:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Argen%C3%A7ola

El Mapa de Patrimoni en diu :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dalbarells

En aquest edifici de planta quadrada, pràcticament en ruïnes, situat a la part alta del nucli d'Albarells, cal destacar-hi alguns elements que es troben a la façana d'ingrés a l'edifici orientada l'est. També però alguns elements just davant d'aquesta.

La façana, alçada amb carreus irregulars de pedra, i disposats horitzontalment , és de grans dimensions. Un gran portal adovellat de mig punt, dona accés a l'interior. Es curiós que en aquesta façana, no hi trobem cap obertura, i solament petites espitlleres. Un altre aspecte curiós, són el gran nombres de cavitats corresponents a l'encaix o encastat de bigues d'edificis adossats. La coberta s'observa, que havia crescut en alçada pel nord, ja que el ràfec sud, es més baix que el que el nord.

Però el que potser cal destacar més, és l'accés cap aquesta entrada. Un pont amb dues arcades de mig punt unia la casa amb l'exterior. No s'aprecia la part inferior d'aquest, ja que actualment resta colgada per la runa de part de l'edifici.

I al Catàleg de masies :

https://www.argencola.cat/images/pdf/1306-PEM-ARGENCOLA-15-Memoria-normativa-fitxes.pdf

Antic nucli d'habitatges construïts al voltant de l'antiga Casa d'Albarells. Actualment només resta sencera la masia de Cal Morera, al sud del conjunt, i una casa de recent construcció (Cal Parada) que són objecte de fitxes independents.

La Casa d'Albarells, que era el centre del nucli, és de planta quadrada i de grans dimensions, amb la façana principal orientada a l'est. Alçada amb carreus irregulars de pedra, disposats horitzontalment. Té un gran portal adovellat de mig punt que dóna accés a l'interior. En aquesta façana no hi ha cap obertura i únicament petites espitlleres. Un altre aspecte curiós és el gran nombres de cavitats corresponents a l'encaix o encastat de bigues d'edificis adossats.

La coberta s'observa que havia crescut en alçada pel nord, ja que el ràfec sud, és més baix que el nord. Però el que potser cal destacar més, és l'accés cap aquesta entrada. Un pont amb dues arcades de mig punt unia la casa amb l'exterior. No s'aprecia la part inferior d'aquest, ja que actualment resta colgada per la runa de part de l'edifici.

 La resta d'estructures dels altres habitatges estan quasi a terra. Segons la propietat hi havien els següents habitatges: cal Chaco, cal Tricus, cal Arsis, cal Llop, cal Torralbas, Ca la Griseta i cal Sec.

Cal felicitar al Consistori d’Argençola pel seu esforç en documentar el Patrimoni Històric i/o Artístic.

Argençola no patia els efectes de les “ llistes fantasmes” que hanpropiciat la presència d’elements no democràtics en bona part dels consistorisde Catalunya

Quan al topònim Albarells:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=1029

ESGLÉSIA DE BONMATÍ ADVOCADA A LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA VERGE MARIA, MAL DITA, SANTA MARIA. SANT JULIÀ I BONMATÍ. LA SELVA.

 

Josep Maria Pla Torras, (10-9-1933 + 8-2- 2020) va ser l’autor  de l’Església “ nova” de Bonmatí, advocada a la Immaculada Concepció  de Maria,  convertida – una vegada més – en SANTA MARIA per la nefasta influencia dels que ocupen Catalunya almenys d’ençà de 1714.

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

 

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial.  Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.

El temple va ser beneït el 23 de desembre del 1973 pel bisbe Jaume Camprodon  Rovira (Torelló, 18 de desembre del 1926 - Girona, 26 de desembre de 2016).

http://historia.stjuliabonmati.cat/history/la-nova-esglesia-de-bonmati?fbclid=IwAR3GBGjEEb5tYYVs55EVdLLRDlxHAWmdveBlY2N54amRZ2kE4cIpQqAGbB8

L’autor de la imatge de la Immaculada va ser MODEST FLUVIÀ AIGUABELLA ( Sant Esteve d’ en Bas, 1925 + Olot, 05•09•2015 ).

http://www.geca.cat/admin/uploads/docs/20151228195617.pdf

De la capella familiar que havia exercit com església fins aleshores encara estic a l’espera de noticies. En matèria de Patrimoni Històric i/o Artístic l’ombra de la dictadura em temo que serà infinita.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2022/03/teniu-dades-de-lautor-dels-edifici-del.html

Hi ha coses, que a 87 anys de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , ja cansen, entre altres aquesta denominació misògina de la  Marededéu, o la cantarella vomitiva de  la “ Guerra Civil”, està molt ben documentat que  el GLORIOSO ALZAMIENTO, el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de 1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en  “ estranyes “ circumstàncies.

Que la Immaculada Concepció de la Verge Maria elevi a l’altíssim la nostra pregaria, Senyor, allibera el teu poble !!!!

CAL VENTOSA. EL CASAL MAGNÍFIC DE BANYERES DEL PENEDÈS.

Anava fins a Banyeres del Penedès per veure i retratar el casal noucentista, anomenat cal Ventosa , o Cal Bofill, que segons llegia fou construït cap a l’any 1920, en substitució de l'antiga masia dels propietaris.

No trobava cap dada de l’arquitecte i/o mestre d’obres autor d’aquest edifici:
http://www.banyeresdelpenedes.cat/wp-content/uploads/poum/cataleg.pdf

La casa està formada per tres plantes. Els baixos presenten una porta de fusta amb arc rebaixat i una finestra per banda de forma quadrada, dividida en tres parts per unes columnetes. El pis noble presenta una gran balconada. Les tres portes balconeres són d'arc rebaixat i presenten una franja de decoració a base de flors i fulles que uneix les línies d'impostes i recorre tota la façana. El segon pis presenta unes obertures quadrades dividides en tres parts per uns prims murs. A sobre hi ha una cornisa que sobresurt, davant la qual es veu un fris amb decoració floral. A sobre la cornisa hi ha un terrat amb barana de pedra. A la banda dreta de l'edifici hi ha una torre de considerable alçada que consta de quatre pisos. Destaca l'última planta, que presenta una sèrie de columnes que sostenen una cornisa rematada per un terrat amb barana. La façana és arrebossada i decorada amb carreus.

En aquesta edificació de tres plantes destaca, en una cantonada, una gran torre amb mirador cobert en la part superior, que és un referent de la comarca, ja que es visible des de la llunyania- fins quan circules per l’Ap-7 - al costat del turó que li guarda l'esquena. Al seu capdamunt té un mirador cobert, amb columnes prismàtiques decorades amb medallons i relleus florals. La casa senyorial, de tres pisos d'alçada, es va construir sobre una antiga masia i encara conserva la casa dels masovers adossada a ponent, i les tres naus dels cellers de quan es treballava l'explotació agrícola.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest magnífic edifici al que l'estretor del solar, no li permet lluir la seva elegant façana de migdia ni la posterior, que dóna a un jardí i que disposa de dues alçades de galeria amb vitralls emplomats.

La ‘inèrcia perniciosa’ fa estralls.

El Valenti Pons Toujouse havia identificat com " possible " autor  a l'arquitecte  Alfons Barba Miracle ( Tarragona - 19.04.1887 +  Barcelona, 3.08.1961 ) , 

https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/alfons-bonaventura-carles-m-barba-miracle

L’email de l’ Elisabet Bofill Ventosa,   en el que em deia, us envio plànol de la casa amb fotografies , venia a confirmar-ne l’autoria. 

Tinc per costum portar barret en totes les èpoques de l'any, per això, amb tota justícia dic, em trec el barret davant el saber i la intuïció del Valenti Pons Toujouse (Barcelona, 1962) 

Em complaïa comprovar que Banyeres del Penedès  està lliure de la terrible infecció filonazi que s’ha estes arreu de Catalunya