diumenge, 31 de juliol del 2022

TORRE ESTEVE FÀBREGA. OLOT. LA GARROTXA

 

El Matias En Mais Castanyer, publica una fotografia dels plànols de la façana de la casa d’Esteve Fàbrega , a l’actual carrer Joaquim Vayreda cantonada amb la Ronda Fluvià




Diuen no tenir-ne informació a Patrimoni Gencat :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10176


L’autor del projecte va ser l’arquitecte Alfred Paluzie Lucena , l’any 1910, amb una extensa obra a la ciutat d’Olot, on va exercir Arquitecte Municipal  en el període 1902/13.




https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/alfred-paluzie-lucena


La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:


Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans

 

Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “.


D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria. 

 

Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com


Per descomptat, Olot és un lloc d’obligada visita.

dissabte, 30 de juliol del 2022

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA FRANCESC MACIÀ LLUSSÀ DE SARRIÀ DE TER. EL GIRONÈS

 

Fa anys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema, en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat” no desperta – dissortadament – passions.


Malgrat això, tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca.


Ens en manquen moltes, us demanem – si cal de genolls - que us afegiu a la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com


Trobem a faltar en bona part de les pàgines dels centres escolars dades històriques relatives a l’edifici.


Val a dir que la presencia en aquesta comarca de persones foranes, ajuda poc a la nostra tasca, per això , si cal, preguem als aborígens un major esforç.


En molts aspectes, Catalunya és dissortadament un poble mesell.


En aquest estiu curull d’incendis forestals constato que TOTS ELS INCENDIS SON PROVOCATS.

Alguns per acció, i els més per OMISSSIÓ


Facebook em diu que faig masses publicacions de caire cultural en llengua catalana, i m’adverteixen de suspensió.


Llegia; Edifici construït l'any 1865 per magatzem de vins i quadres de cavalleries propietat de la família Ensesa.


En els anys 1921-1924 Rafael Masó Valentí (Gerona, 16 de agosto de 1880 – ibidem, 13 de julio de 1935) reforma per encàrrec de l'Orfeó Joventut, que havia llogat l'immoble i que l'ocupà fins l'any 1928: D'aquí prové el seu nom popular "El Coro".


Entre 1928 i 1936 l'espai és ocupat pel grup de teatre "Foc Nou".


Al començament de la revolta dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República  - no n’hi ha hagut cap més - , l'edifici és requisat  pel Comitè Antifeixista. Poc després comencen els treballs per a ubicar-hi la nova escola creada per la Generalitat. El projecte de reconversió de l'edifici és d'Emili Blanch Roig (La Pera, 30 d’octubre de 1897-Gerona, 9 de gener de 1996) , que va intentar adaptar els interiors als requeriments pedagògics de la Nova Escola, (per a ) que portarà el nom de Francesc Macià Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859– Barcelona, 25 de desembre de 1933). Aquesta escola, per a 274 alumnes va funcionar amb una certa normalitat durant l’any 1938. L’any 1939, amb la victòria militar del  sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, fou tancada i condemnada a l’oblit.


Aquest projecte es completava amb la construcció d'una piscina, vestidors i dutxes, en els terrenys annexos. D'aquest projecte només se'n va edificar el dipòsit de l'aigua.


L'any 1963 l'edifici es transforma en la seu de l'Agrupació de Flequers de Sarrià, el Pont Major i Sant Julià (l'any 1986 encara tenia aquest ús).




L'any 2000 l'Ajuntament de Sarrià va adquirir l'edifici i sis anys després, acabada la rehabilitació duta  terme per l’arquitecte  Quim Bover ( 1948)  i Enri Bayona  (?), es va inaugurar com a seu dels serveis socials de l'Ajuntament, l'oficina del Pla Integral de la Gent Gran i local social de l'Esplai de Sarrià.

http://www.kgb.cat/curriculum/CV_JoaquimBover_Cat.pdf

 

L'edifici de planta baixa. Presentava  planta en forma de L amb obertures rectangulars, excepte en un dels cossos on s'obria  un porxo d'arcades.


Girona, gràcies al C.O.A.C disposa d’una base de dades en la que podeu trobar més de 1500 edificis escolars. 


Iniciatives com aquesta s’haurien de poder donar també, a la resta de províncies catalanes, oi?

 

 

divendres, 29 de juliol del 2022

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE VALLVERAIA. VENTALLÓ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

L’església advocada a Sant Vicenç està situada dins del nucli de Vallveraia, al nord del municipi de Ventalló al qual pertany.

        

 


Adriana Geladó Prat.  2009. Vista de la façana principal de l'església.

 

La descripció ens diu ; edifici d'una sola nau, amb capelles laterals entre grans contraforts i capçalera integrada a la nau, sense obertures. La nau està coberta amb volta de canó i llunetes, dividida en tres crugies per dos arcs torals de mig punt. Les capelles estan cobertes amb volta d'aresta i es comuniquen amb la nau mitjançant arcs de mig punt. Als peus del temple hi ha el cor. La façana principal presenta una porta d'accés elevada respecte al nivell del carrer. És d'obertura rectangular i està decorada amb elements d'inspiració clàssica: pilastres, entaulament i frontó trencat, coronat per una fornícula buida emmarcada per dos pinacles acabats amb una esfera. La façana es completa amb un rosetó adovellat i una cornisa ondulada a la part superior. A la dreta s'eleva el campanar, de planta quadrada i amb coberta piramidal. Presenta dues grans obertures d'arc de mig punt, una damunt de l'altra. L'interior del temple presenta, a l'altar major, un gran retaule de guix d'estil neoclàssic i d'altres interessants talles de verges i sants barroques als altars laterals.

 

La construcció és bastida amb pedra desbastada lligada amb abundant morter de calç, amb carreus a les cantonades. La façana principal conserva restes de l'esgrafiat original decorat i, a la part superior, un rellotge de sol.


Sant Vicenç de Vallveraia és un edifici del segle XVIII que substitueix l'antiga església, situada a uns 200 metres. del poble, vers ponent, al cim d'un petit monticle anomenat "el Pedró" o "Església Vella"


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Ventall%C3%B3&page=3&pos=23


Església d'una nau amb capelles laterals entre els contraforts i capçalera plana sense obertures. La nau està dividida en tres trams per dos arcs torals de mig punt, i té cor als peus. La volta és de llunetes. L'arc triomfal també és de mig punt. Coberta del presbiteri amb creueria, les capelles amb voltes d'arestes. A banda i banda de la nau hi ha dues capelles que tenen arcs de mig punt i voltes d'arestes.

 

L'interior del temple va ser netejat de la capa de calç que el cobria fa uns anys. A l'altar major destaca un gran retaule de guix, d'estil neoclàssic (segle XVIII) i altres interessants talles de verges i sants barroques (segle XVIII).


El retaule major és una peça realitzada en guix que presenta una estructura arquitectònica amb elements d'inspiració clàssica. Columnes i pilastres amb capitells corintis sostenen un entaulament sinuós que, al seu torn, sosté un cos superior de coronament de quart d'esfera. L'efecte és el d'un gran pòrtic on es situen les imatges de Sant Vicenç, Sant Sebastià, Sant Cristòfol i la Mare de Déu.




Jacob Casquete Rodríguez .    2009. Vista de l'altar major de l'església.

 

La talla de Sant Vicenç fou col·locada després de la  victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, substituint l'original que fou destruïda.


En els altars laterals de l'església, en fusta policromada, hi ha talles representant a Sant Grau, Sant Antoni, Sant Narcís ..., a més d'un Crist Processional i d'una Mare de Déu dels Dolors.

 

La façana principal té la portada elevada respecte el nivell del carrer. Presenta una portalada rectangular amb un frontó amb la data 1754. En els extrems, i a cada costat, del frontó, hi han sengles pinacles acabats amb semiesferes en relleu. Al centre hi ha una fornícula amb forma de petxina. A la façana són visibles les restes d'un esgrafiat de figures geomètriques i d'un rellotge de sol.

 

A la banda de llevant del frontis s'alça el campanar, que és una torre de planta quadrada amb arcs de mig punt i coberta apiramidada.

La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:


Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans


Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 


D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  


Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com


dijous, 28 de juliol del 2022

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE BASSEGODA A CAN GALAN. LA GARROTXA SOBIRANA & L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 A la Garrotxa, i arreu de Catalunya , abans de la dictadura franquista hi havia escoles en bona part dels petits i grans nuclis de població. En algun cas eren escoles “ parroquials”, en la nostra llengua – que és agradable per al bon Déu – el mot escolà, fa referència tant al que va a l’escola, com a la persona que ajudava a  l’oficiant en les celebracions litúrgiques, hi havia també els “ mestres de sequer “ que impartien formació a  la quitxalla en indrets allunyats,  hi havia escoles públiques, privades, confessionals,...


La dictadura en el seu moment i la “ democraciola”  més tard intentaven esborrar aquesta “ memòria històrica”,  que alhora que reivindiquem, us demanem que ens ajudeu a completar mitjançant la tramesa d’imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

 

Llegia de Bassegoda;  actualment poble del municipi d’Albanyà, a la comarca administrativa de l’Empordà sobirà, situat al vessant occidental del puig de Bassegoda, a la capçalera de la riera de Borró.

 

 El territori és molt muntanyós, i hi destaca el santuari de la Mare de Déu del Mont. És poblat de boscs de pins, roures i alzines, de distribució molt irregular, i al vessant nord del puig de Bassegoda resten alguns rodals de faigs.


Les pistes de muntanya el comuniquen amb els pobles de la vall de la Muga.


D’hàbitat molt escàs i escampat, una bona part del territori circumdant fou possessió dels monjos establerts a Sant Aniol d’Aguja al segle IX.


 El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Bassegoda a la comarca de la Garrotxa.


Fins el 1969 fou municipi independent, i en formaren part els nuclis  de Corsavell, Ribelles, Pincaró, Sous (on hi ha l’antic monestir de Sant Llorenç del Mont) i Llorona, centre de fet de l’antic municipi (bé que oficialment la capitalitat residia a Bassegoda) i on hi havia l’antiga església parroquial de Sant Miquel. Eren també part de l’antic municipi l’església del Principi, l’església de Sant Joan de Bossols i el santuari dels Corbs.


Annexat al municipi d’Albanyà, el 1988 aquesta absorció en determinà la incorporació (1988) a l’Alt Empordà en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya.

 

Can Galan, situat al costat del poble de Bassegoda. era l'escola d'aquet municipi. Actualment fa de refugi de muntanya.




Font.  LES ESCOLES DE L'ALTA GARROTXA. Tura Ciará i Vallès.

https://raco.cat/index.php/QuadernsAE/article/view/352398/443537

 

Fa anys que malden per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema no desperta – dissortadament – passions.


Malgrat això tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca, en aquest cas la Garrotxa sobirana


El Dr. VALENTÍ CARULLA MARGENAT,  RECTOR DE LA UNIVERSITAT  DE BARCELONA, REBIA  ALHORA QUE EL TITOL   “D’APÒSTOL DE LES ESCOLES”, EL MARQUESAT DEL SEU NOM. (Sarrià, 5 d'agost de 1864 - Barcelona, 22 d'octubre de 1923), pensem que honorar-lo en el centenari del seu naixement.  Que us sembla?.

dimecres, 27 de juliol del 2022

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE CENTELLES I L’EDIFICI DE L’ESCOLA PÚBLICA. OSONA

 

Tornava del Santuari de la Marededéu de l’Ajuda de Balenyà – em calia correspondré als dons rebuts –  creuava Centelles, i continuava fins al petit nucli de  Sant Matí de Centelles, que existia  ja com a parròquia independent de la d’Aiguafreda, l’any 1039, quan el comte Ramon Berenguer III i la seva muller Elisabet vengueren a Gombau Ermemir de Besora un alou situat al comtat de Barcelona, al Vallès, a Riells i al Fai; aquest alou afrontava amb la parròquia de Sant Martí de Centelles.

 

Prengué el nom de Centelles per trobar-se al costat de la vila rural de Centelles, molt allunyada de l’actual vila de Centelles. Aquesta fins al segle XVI s’anomenà Santa Coloma de Pujolric o de Vinyoles, no de Centelles, nom que només tenia la parroquial de Sant Martí des del segle XI.

 

A partir d’aquest moment ja no deixà de tenir funcions parroquials i constà en totes les llistes parroquials.

 

La parròquia de Sant Martí de Centelles tingué vinculada com a sufragània la parròquia de Sant Miquel Sesperxes quan perdé les funcions parroquials i diverses capelles del terme, entre les quals figurava la del castell, primerament dedicada a sant Esteve i després a santa Maria, la qual durant un temps exercí funcions parroquials i després acollí una petita comunitat de canonges.

 


L’edifici antic fou substituït per un altre de nou.

 El procés de construcció del nou temple s’inicià el 1666 quan els feligresos de la parròquia, amb el consentiment d’Elisabet de Descatllar, comtessa del castell de Centelles, es van comprometre a cedir una part de la collita per a la nova construcció.


 L’any 1668 el rector i els obrers de l’església compraren una peça de terra, ja que l’església no posseïa terra entorn de l’edifici. La construcció es degué acabar el 1669 com consta en el seu portal dovellat.


Més tard, el 1763, l’edifici es va completar amb un nou campanar.

 

Amb la nova construcció, l’església romànica desaparegué en gran part, si bé conservà, una part utilitzada com a sagristia.




Fotografia. Jordi Contijoch Boada


Finalment, entre el 1895 i el 1899 Manuel María de Llanza y Pignatelli de Aragón (Barcelona, 1857 - 1927) comte del castell de Centelles, desè duc de Solferino, marquès de Coscojuela i Baró d'Alcázar,  va fer construir al costat de l’església un nou edifici, el primer pis del qual servia de capella del Santíssim, mentre que el pis inferior era destinat a servir de panteó familiar dels senyors del castell.




Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail.com

 

L’any 1936, com a conseqüència de l’alçament del militars feixistes encapçalats pel general Franco, amb l recolzament de la Jerarquia Eclesiàstica de l’església catòlica, apostòlica i romana,  contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República – ni abans ni després, no n’hem tornat a tenir cap més - foren cremats els seus retaules i l’edifici sofrí desperfectes que feien perillar el temple.

 

L’any 1940 es reféu la columna que perillava i s’agençà el seu interior, excepte la capella del Santíssim.


Resta del primitiu temple romànic una porta que hi ha a la base del campanar, que mira a ponent. La base mateix del campanar també és possible que correspongui a la construcció romànica. La sagristia, avui enguixada, té una volta de canó seguit.

 

Tot el temple, molt refet modernament, ha amagat les poques estructures romàniques que conservava, actualment gairebé invisibles.


En la visita que fèiem amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) l’any 2017, retratava l’edifici que havia donat aixopluc l’ escola mixta on anaven els fills dels amos i dels masovers dels masos propers com la Rovira dels Cerdans, les Comes, la Viladevall, el Pujol, etc.




No es conserva gaire documentació d'aquestes escoles, tot i que si que se'n conserva l'edifici i la modulació de les aules juntament amb part del material escolar (taules i cadires).


Actualment està habilitat com habitatge.

 

 

dimarts, 26 de juliol del 2022

ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ALBONS ADVOCADA A SANT CUGAT. L'EMPORDÀ JUSSÀ

 L’ Ana Ruiz Galaso, publica fotografies de la façana de l’Església parroquial d’Albons a l’Empordà jussà, advocada a Sant Cugat. 




https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-cugat-dalbons


L’edifici és d’una sola nau força ampla i llarga, orientada a llevant, on és rematada per un absis de planta semicircular aprofundida i un xic passada de radi.


La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt —de fet, lleugerament ultrapassada— que recolza damunt quatre arcs torals de mig punt, també amb tendència a la forma passada de radi. Un altre arc, aquest apuntat i d’època més tardana, resta adossat al frontis.


L’absis presenta una estructura força singular, ja que és d’amplada i alçada molt poc inferiors a la nau; la diferència hi és mínima. La seva volta és de quart d’esfera; un arc triomfal de mig punt, o lleument ultrapassat, crea la comunicació amb la nau. La relació de mides esmentada motiva que l’arc presbiteral sigui de molta llum, i que tingui idèntiques proporcions i estructura que els torals que sostenen la coberta de la nau.




L’interior de l’església és arrebossat i encalcinat, llevat només de les arcades. Aquesta capa de calç i morter fou renovada a la postguerra, quan hom agençà el temple després d’haver estat destruït l’antic mobiliari que contenia.





Els quatre arcs torals i el triomfal són fets amb dovelles estretes i molt llargues no gaire ben allisades. Sembla que les impostes, si existiren, han estat arranades. Els arcs són al descobert, però l’arrebossat n’amaga els pilars o muntants. L’arc triomfal o presbiteral és l’únic amb pilars adossats visibles i també és l’únic que actualment té impostes, bisellades i llises força prominents.


Tots aquests arcs clouen en un nivell un xic més baix que el punt de la volta i per això damunt d’ells hi ha uns reduïts fragments de mur. En canvi, a cada costat, a l’arrencada dels arcs, les dovelles queden imbuïdes, al mateix pla que la curvatura de la volta.


A la nau les tramades entre els arcs torals són de llargades marcadament irregulars.


La nau primitiva fou allargada vers ponent en època tardo-romànica; hom pot comprovar aquest fet a través dels canvis dels aparells exteriors, com precisarem més endavant. A aquesta refecció pertany l’altre arc toral, adossat al mur del frontis interiorment, que és apuntat, sobre pilastres rectangulars. És fet amb dovelles grosses, ben tallades i polides; posseeix impostes amb la característica decoració d’escaquejat en relleu.


Als murs laterals de la nau, interiorment i a cada costat, hi ha, disposats amb simetria i fets als paraments, una rastellera d’espais de poca profunditat en forma d’arcades cegues de mig punt. La separació entre alguns d’aquests espais correspon, de fet, als pilars o muntants dels arcs torals.


Aquests espais i també llurs arcades són arrebossats. Se n’exceptuen només dos arcs del costat meridional. El que es troba a l’extrem de llevant del mur esmentat, a tocar de l’arc triomfal, resta al descobert, però només l’arc i no pas els muntants. Per la seva estructura formal, pel tipus de dovelles, sobretot, és idèntic als quatre grans arcs torals i al triomfal ja esmentats, dels quals només es diferencia per les mides que, lògicament, són molt més reduïdes.


D’altra banda, aquest arc no és cec com els altres dels murs laterals —actualment almenys—, ja que dóna pas a una capella afegida molt tardanament (segles XVII o XVIII) en aquest costat del temple. Cal remarcar també que a l’altre costat de la nau, a tramuntana, no hi ha un arc pareller enfront d’aquest, ja que la tramada corresponent és l’única on no hi ha una arcada cega.


L’altre arc lateral que no és cobert de calç es troba a l’extrem oposat del mateix mur de migdia, a ponent. El seu espai serveix de baptisteri i és un xic més profund que el de les altres arcades cegues. Creiem que aquest arc és coetani de l’allargament de la primitiva nau en època tardo-romànica. És de mig punt, sense impostes, de dovelles i carreus de mida gran, perfectament tallats i polits, els quals formen també el seu curt tram de volta de canó.


Les obertures antigues de l’església han estat modificades en diferents moments. Tanmateix, al mur de tramuntana de la nau hi ha una curiosa porta, de dimensions petites, aparedada ja de força antic i ara només visible en el parament exterior. És rectangular i té per llinda una llosa de pissarra molt llarga i estreta, la qual cosa li dóna un aspecte inusual. Aquest mur només es pot veure exteriorment des del pati del castell situat al costat de tramuntana de l’església. Hom es pot preguntar si aquesta porta és de l’època de la nau del temple o bé fou oberta posteriorment per comunicar amb el castell.


La façana de ponent fou, segurament, molt refeta. Ha estat arrebossada modernament, però ja apareix també coberta de calç en algunes fotografies antigues, gràcies a les quals podem comprovar que la porta d’arcades actual n’ha substituïda una d’anterior de llinda monolítica.


El campanar de torre, que avui es dreça sobre l’angle nord-oest de l’edifici, pertany a les obres de postguerra; anteriorment n’hi havia un altre d’inacabat, sembla que de construcció molt moderna.


A més de la capella lateral de migdia, esmentada, hi ha l’afegitó d’una sagristia al costat de tramuntana de l’absis, la qual comunica directament a través d’una porta amb el presbiteri.


Els paraments romànics són visibles exteriorment a l’absis —al sector no amagat per la sagristia— i als murs laterals de la nau, especialment al de tramuntana, sobretot d’uns anys ençà, després d’haver-ne estat derruïts alguns elements parasitaris que hi havia dins el pati del castell. Al mur de migdia es poden observar, però presenten algun fragment alterat. Als murs de la nau hi ha restes d’una cornisa bisellada, de gres, poc prominent i ara molt erosionada. A l’absis la cornisa és formada per unes simples lloses escairades.


Hi ha un predomini, a la nau, d’aparell molt rústec, a base de blocs de pedra —majoritàriament calcària— de mides diverses, en general molt petits, només escantonats (alguns són blocs rierencs simplement escapçats). Malgrat la seva irregularitat, aquest material es disposa en filades regulars, excepte en algun espai, on les pedres són encara més petites i gairebé sense treballar. A les juntures, hi és visible el morter amb petits rebles. Aquest mode constructiu coexisteix amb espais de mur aparellat amb carreus un xic més grossos i una mica més treballats, però sense polir, que predominen a l’absis. Al mur de tramuntana hi ha també alguns carreus encara més grossos, de pedra.


Ambdós tipus d’aparell creiem que són coetanis per la manera de barrejar-se en els paraments. Les cantonades eren de carreus grossos, de pedra sorrenca, força ben escairats i col·locats al llarg i de través. Al mur de tramuntana hi ha encara, perfectament conservada, la cantonada de carreus que senyala l’extrem de la nau abans de l’allargament occidental i el nivell del primitiu frontis.


Hi ha una diferència molt evident, en ambdós murs laterals, entre el parament primitiu de la nau —amb els aparells al·ludits— i el tram occidental que correspon a l’ampliació d’època posterior ja esmentada. L’aparell d’aquest tram afegit a ponent és de carreus rectangulars, en general força allargats, ben escairats i polits amb cura, els quals s’arrengleren amb uniformitat, a trencajunts i s’ajusten a la perfecció. Al mur de tramuntana hi ha encara la cornisa exterior, de bisell, molt destacada.


Aquest afegitó pot ésser considerat del segle XII o del XIII per la tipologia dels elements conservats. Per la situació de l’arc toral apuntat que hi pertany, tocant al frontis, hom podria pensar que la reforma projectada aquest moment devia restar inacabada, ja que potser hom pretenia allargar encara més la nau.


Pels elements formals avui observables, entenem que l’església de Sant Cugat d’Albons fou probablement bastida a les primeres dècades del segle XI, seguint, en part, models constructius anteriors. Algunes de les seves estructures són de marcada singularitat.


En l’estat actual, el temple presenta interrogants que només es podrien aclarir mitjançant l’exploració dels murs i dels elements avui colgats o bé amb una bona campanya de restauració.


Per exemple, existeix el dubte sobre l’època dels arcs cecs —coberts d’arrebossats— de l’interior de la nau. Si fossin relativament moderns seria possible que per aconseguir aquests espais en els murs s’haguessin fet uns regruixos. Si fos així el regruix esmentat hauria contribuït a donar a la volta de la nau el seu perfil actual lleument ultrapassat i també explicaria el fet que els muntants dels arcs torals —que també són coberts de calç— quedin dissimulats dins els murs laterals, així com l’arrencada dels dits arcs torals a tots dos costats.


Tanmateix, cal contemplar com a molt possible que les arcades cegues siguin elements originals, de reforçament de l’àmplia volta de la nau; llur existència seria explicable, precisament, per la considerable amplada de la volta. Aquesta possibilitat és encara més versemblant si tenim en compte l’arc de l’extrem de llevant del mur meridional, el qual, com que no és cobert d’arrebossat, hom pot comprovar que és romànic.


Com ja hem indicat, una futura intervenció restauradora, amb les adequades garanties científiques, posaria en clar diferents qüestions i podria descobrir elements fonamentals per al coneixement d’aquesta església romànica.


M. Oliva i Prat a l’obra que citem a la bibliografia afirma que a la sagristia d’aquesta església hi havia una base de tipus califal. Les nostres indagacions de fa pocs anys no aconseguiren localitzar aquesta peça ni a la sagristia, ni a l’església, ni a la rectoria del lloc


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Albons&page=1&pos=4


La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:




Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans


Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 


D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  


Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com



dilluns, 25 de juliol del 2022

MAS LES COMES. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA

 

Retratava el mas les Comes a Sant Martí de Centelles des del carrer de les Escola, al mapa de Patrimoni s’explica que  la història del mas les Comes es relaciona amb la propera església de Sant Martí de Centelles i amb la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines, vertebradora de la població de la zona.




Les Comes  apareix documentat junt amb nou masos més en els diversos fogatges del terme de Sancta Coloma de Scentelles.


 En el fogatge de 6 octubre 1553 per Pere Rovira batlle hi apareixen els noms de Joan Comes i Antoni Comes com a caps de família d'aquest gran mas.


 En el decurs de l'època moderna, l'esment documental d'aquest mas serà puntual, apareixent en diferents documents en relació a les seves propietats, i a les diverses compra-vendes.


Després de passar per un període d'abandonament, i part de destrucció d'algunes de les seves estructures la masia passà entrat el segle XX a mans d'Alfons Amich i posteriorment a la família Torán que la restauraren i la convertiren en la seva segona residència.


Dins la finca d'aquest mas s’hi troba el Castell de Sant Martí.

diumenge, 24 de juliol del 2022

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA ELS ESBARJOS I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT. VILANOVA I LA GELTRÚ

 Fa anys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema, en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat” no desperta – dissortadament – passions.


Malgrat això, tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca.


Ens en manquen moltes, us demanem – si cal de genolls - que us afegiu a la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Trobem a faltar en bona part de les pàgines dels centres escolars dades històriques relatives a l’edifici.


Val a dir que la presencia en aquesta comarca de persones foranes, ajuda poc a la nostra tasca, per això , si cal, preguem als aborígens un major esforç.

L’arquitecte  Josep FONT GUMÀ (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de gener de 1859 - 4 de juliol de 1922), va ser l’autor de l’edifici del Camí dels Esbarjos, s/n,  edifici aïllat construït expressament per a equipament escolar i actualment destinat a oficines privades i habitatge.




L'immoble és de planta rectangular i compon de planta baixa i una planta pis amb coberta a quatre vessants. Té un porxo lateral a la planta baixa i terrat superior. A la plant baixa hi ha un porxo lateral de coberta plana i també un cos de serveis que sobresurt de la planta rectangular. Trobem una escala exterior que dóna accés a la planta pis. Dins del recinte hi ha una capella d'una sola nau amb coberta a dues vessant, absis semicircular amb coberta de quart d'esfera i campanar de cadireta d'una arcada.


Les parets de càrrega són de totxo. Els forjats són de bigues de ferro i revoltó de rajola. L'escala és a la catalana. La capella és de paredat comú, amb bigues i llates de fusta.


La façana presenta un sòcol de pedra, paraments llisos i utilitza el maó vist als emmarcaments de les obertures amb llinda. Al porxo hi ha arcades de mig punt, barana i matxons pinacles de terrat.


La capella és amb portalada de mig punt i escut de pedra, ull de bou i ràfec de maó i campanar de cadireta del mateix material formant l'obertura esglaonada coronada amb creu.


Els Esbarjos va ser iniciativa del mossèn Joan Fontanals per a la institució cultural de les Escoles Obreres, l’any 1914. La construcció de l’edifici i del parc van ser sol·licitats pel president de les Escoles Obreres, Eliseu Oliver de Ballester, sobre uns terrenys de la seva propietat que va cedir a la institució, segons projecte de l’arquitecte Josep Font i Gumà.


Els Esbarjos era un centre parroquial per a l’esplai de noies, situat a l’extrem del carrer d’Agricultors, ja en els afores. L’any 1918, dins del recinte hi encabiren la capella de la Mare de Déu de Montserrat, que havia estat construïda l’any 1914 en terrenys que van ser ocupats per la fàbrica Pirelli, traslladada i reconstruïda segons projecte i direcció de l’arquitecte Josep Font i Gumà. L’interior de la capella va ser decorada l’any 1928 amb frescos del pintor Joaquim Mir Trinxet) (Barcelona, 6 de gener de 1873 - 27 d’abril de 1940) , que van ser destruïts l’any 1936. L’interior de la capella va ser restaurada i decorada amb pintures de Pau Roig i Estradé  (Vilanova i la Geltrú 24 de gener de 1914 - 24 d'octubre de 1994), l’any 1940.


Felip de Sola i Prats, propietari l’any de 1943 dels Esbarjos, va restaurar l’edifici. A la dècada de 1960, en el lloc es va instal·lar part de les destil·leries Giró per fabricar principalment whisky. 


Des del 2000 aquesta mateixa destil·leria va acondiciar els Esbarjos com a oficina i manté la capella dins el complex.

https://www.diba.cat/documents/429042/af45fc48-4412-41c6-a960-f011777a3f98


 La pèssima situació econòmica i social del REINO, em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:




Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans


Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 


D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  


Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com