dimecres, 30 de novembre del 2016

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU DE LA MATA. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Queda un xic apartada de la zona més densament poblada del veïnat de Mata.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Porqueres&page=1&pos=4   ens diu;


Romànica d'una sola nau, amb porta principal lateral de mig punt, encarada a mig dia. Campanar d’espadanya a a quatre aigües i amb grans ràfecs. El conjunt forma una petita placeta junt amb la rectoria i unes masies del veïnat


La primera referència a la parròquia de Sant Andreu de la Mata, a la comarca del Pla de l’ Estany , és de l'any 1019, quan el bisbe de Girona , Pere Roger (1010-1050), i els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I, i Ermessenda van donar l'església a la canònica de Girona
.

Al segle XIV, la jurisdicció de la parròquia de Mata va ser venuda per Pere el Cerimoniós a Pere d'Usall, el seu cambrer.


L'any 1579 va ser agregada a Sant Julià de Corts i l'any 1928 en un annex de Corts.


L’any 1965 es va independitzar i es va convertir en parròquia.


Patrimoni Gencat ens diu , església parroquial estructurada en una sola nau, amb volta de canó apuntada. L'any 1951 fou reformada, destruint-ne l'absis originari i construint un nou creuer i absis. L'accés a l'interior es realitza per una porta d'arc de mig punt situada a la façana lateral, encarada a migdia. Els seus batents conserven farratges en espiral de la primitiva porta romànica. La façana principal té un tractament massís del conjunt perquè en ella només s'obre una petita finestra, de punt rodó, i el campanar d'espadanya amb coberta a quatre vessants. La coberta de l'edifici és a dues aigües i la corona un llanternó.







No trobava ningú per a preguntar-li si la casa parroquial va exercir com escola, i on eren les escoles de Mata abans de la dictadura franquista.


Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

dimarts, 29 de novembre del 2016

SANT PAU DE TERRASSOLA I EL CASTELLET. LLADURS. SOLSONÈS

No havia tingut ocasió de visitar Sant Pau de Terrassola –escrit en algun lloc Terrasola - , us en reprodueixo imatges i dades de : http://www.indretsambmisteri.es/

Llegia que vers l’any 1910 Terrassola va deixar d’existir.

El bisbat de Solsona va decidir eliminar aquella parròquia.

La meitat de les cases de pagès van passar a Castellar de la Ribera i l’altra a Montpol i alguna, com l’Alsina de Terrassola, a la Llena.

Avui Terrassola és un paratge que hauria fet les delícies dels poetes romàntics del segle XIX, com Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com a Gustavo Adolfo Bécquer (Sevilla, 17 de febrer del 1836 - Madrid, 22 de desembre del 1870), enamorats com estaven de llocs allunyats, enrunats, lúgubres i amb algun fantasma sortint a les nits.

La primera menció de Terrassola és a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Figura també en les confrontacions d’una venda feta el 1052. A partir de l’any 1151 consta per diversos documents que l’església de Terrassola pertanyia a Santa Maria de Solsona. A començaments del segle XX les cases veïnes havien quedat deshabitades i el conjunt parroquial restava isolat, així que el 1909 aquesta parròquia s’uneix a la de Timoneda, malgrat la protesta d’alguns feligresos. L’església de Sant Pau de Terrassola, actualment en runes, és un edifici en origen romànic però molt reformat posteriorment. Com a resultes d’aquestes reformes la planta es va allargar, substituïnt l’absis romànic per l’actual (tropezoidal), i es va sobreaixecar la nau. També es va reforçar el tros de mur romànic (el nord-oriental) amb contraforts. L’interior té una volta apuntada. Les dues campanes que hi quedaren després de la guerra 1936-1939 foren posades al campanar de la catedral de Solsona, del que n’havien desaparegut totes. Si hi pugeu cal anar-hi amb molt de compte perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.



L’església de Sant Pau, la rectoria i la gran casa de pagès d’aspecte senyorial, coneguda pel Castellet, són un grapat de runes enmig de la boscúria. A voltes encara s’hi aixopluga el ramat a les estances inferiors de gruixudes parets. Des d’aquí en temps antics es podia controlar el pas de la ribera Salada, que s’escola a baix a tret de pedra. Aquesta seria la missió del Castellet, una construcció que primer seria lacetana i després feudal.


Encara s’hi pot veure la presó, una estança molt xica amb un forat a dalt del sostre per on es passava el menjar al pobre reclús. En aquesta casa encara hi visqué un temps Joan Solé Orrit, que va morir a Solsona fa només uns dos anys, amb els seus pares. Ell ens hauria pogut informar abastament sobre les darreres vicissituds del malaguanyat Castellet que tant recordava.

Ah!, el topònim Terrassola, és una formà llatina diminutiva, i té el significat de ‘ terrassa petita’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya manté – encara- és feina de TOTHOM.

dilluns, 28 de novembre del 2016

ALGUNS 'TRESORS' DE GAÜSES D’AMONT. VILOPRIU. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Llegia a l’entrada del nucli de l’església de Santa Maria, un rètol identificatiu Gaüses d’Amont; en la recerca del topònim trobava :

En la pronúncia [guzas] en lloc de [gauzas] en el cas del poble de Gaüses, del Baix Empordà)

GAUSES (Gavusos, 959). Podem interpretar el mot com format per una base gab/ gap més el sufix llatí d' abundància, -osus. I'arrel però, no té correspondència en llatí, la qual cosa ens permet considerar la g- inicial com el resultat de la sonorització de c- o k-." Així doncs, podem considerar aquest mot com un híbrid. En efecte, gr. ~@noo, forma dòrica de 'jardí', d'on ll. capus i d'aquí capusos > gavusos 'molt enjardinat’.
http://www.raco.cat/index.php/annalsCER/article/viewFile/211047/289157

AMONT adv. Etim.: del llatí ăd mōntem ‘amunt’ (literalment, ‘a la muntanya’). V. amunt.

L'església de Santa Maria de Gaüses és esmentada ja el segle XIII. Tanmateix, l'edifici actual data del segle XVIII, com ho confirmen les dates observables a diferents punts de l'edifici: 1724 i 1756 a les llindes de les sagristies; 03/03/1759 en un carreu de l'angle de la façana; 04/10/1760 a la llinda de la porta d'accés; 06/05/1761 a la fornícula; 1760 i 1776 en el campanar.




Patrimoni Gencat ens diu que es troba emplaçada a la part més elevada del barri de l'Església. S'hi accedeix per una escalinata que, per la banda del campanar, condueix a la porta d'accés i a un jardí actualment molt abandonat, situat davant la façana. És un edifici d'una nau amb capelles laterals i coberta de teula a dues vessants. Actualment té construccions afegides a la part posterior. La façana, de composició senzilla, té una gran porta d'accés allindada i, una mica més amunt, una fornícula buida. A la part superior hi ha dues finestres rectangulars i el ràfec de coronament. El campanar, situat a la banda dreta de la façana, té base quadrada i cos superior octogonal amb obertures d'arc ogival, algunes de les quals han estat tapiades. Es corona amb un cos més petit d'estructura similar.


Enfront hi ha una magnifica alzina que s’hauria d’incloure al catàleg d’arbres i arbredes de Catalunya.


M’indicaven també on estava l’escola pública abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, al que sotmetrien dissortadament, provocant alhora una tragèdia social i econòmica de la que a Catalunya en patim encara les conseqüències.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és feina de TOTHOM.

Per intermediació de Santa Maria, des d’aquest jardí de l’Empordanet, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!

diumenge, 27 de novembre del 2016

TRESORS POC O GENS CONEGUTS DE CATALUNYA. BANCS DE FAMÍLIA, COMUNIDORS, TINES DE PEDRA, POUES DE GLAÇ,PONTS, ARBRES...

Havia fet una ‘recopilació’ del BANCS DE FAMÍLIA que havia retratat al llarg dels anys, deixava el prec de col•laboració de TOTHOM per documentar-ne més, a Catalunya sens dubte n’hi ha encara un nombre elevat.

Repetia amb els COMUNIDORS DE CATALUNYA, i deixava també el prec de col•laboració de TOTHOM per documentar-ne més, intueixo que a Catalunya n’hi han encara alguns més.

Pensava en altres ‘elements patrimonials interessants’ com :

Les TINES DE PEDRA SECA majoritàriament a la comarca del Bages i/o del rodal. Recordo que a les antigues escoles de Mura – de les que en voldria conèixer l’autor – a l’actual oficina de Turisme hi havia una persona ‘enamorada’ d’aquestes construccions agrícoles tant peculiar.

Tinc la meva explicació pel que fa a la seva quasi exclusiva ubicació al Bages.

El conreu en terrasses ens parla d’un ‘minifundisme’ que feia onerós el transport, el tractament, i l’emmagatzemament, per als que possiblement no tenien espai a les seves cases. La tina els permetia fer tot el procés prop de la vinya, i endur-se’n el vi obtingut.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al llarg dels anys hem tingut ocasió de retratar arreu de Catalunya, ponts de totes mides i materials, pedra, ferro,.., de diferents èpoques, i amb destinacions diferenciades, només per a persones i animals de càrrega, els que permeten el pas de carruatges i vehicles, els destinats al ferrocarril,..

ARA QUE VENEN PONTS,…


ARBRES SINGULARS DE CATALUNYA


Les POUES I/O POUS DE GLAÇ, existents arreu de Catalunya, encara que tenien una especial importància econòmica i social, en comarques com el Moianès, el Vallès Oriental – Montseny jussà i sobirà- , i/o el rodal. En tenim força documentació :

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html
http://www.websmuseugranollers.org/pousdeglac/
http://revistes.iec.cat/index.php/ciencia2/article/viewFile/129341/128069
http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

Està clar que les poues de glaç eren un complement essencial per les economies agrícoles de les comarques més properes a Barcelona.

Intueixo que el transport es feia amb un carros ‘ especialitzats’ dels que dissortadament no n’he trobat cap fotografia, sou pregats de fer-nos arribar imatges d’alguna caravana transportant gel a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Imagino que el tema suscitarà l’interes de l’Eduardo Viteri de Velasco, i de moltíssimes persones més.


El Sailoic. Moianès.

Us deixo uns enllaços :

Els pous de glaç. Testimonis d’un temps, d’un pais

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

DE COLLSUSPINA A MONISTROL. ELS CAMINS DE L’AIGUA. EL MOIANÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/de-collsuspina-monistrol-els-camins-de.html

LLICA D’AVALL. POUS DE GLAÇ DE CAN GURRI
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/03/llica-davall-pous-de-glac-de-can-gurri.html

POU DE GLAÇ DE CANYAMARS. DOSRIUS. EL MARESME. CATALUNYA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/01/pou-de-glac-de-canyamars-dosrius-el.html

LLINARS DEL VALLÈS. EL POU DE GLAC DE CAN MORA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/llinars-del-valles-el-pou-de-glac-de.html

CAPELLA DE SANT PANCRÀS DE MONTFLORIT. CERDANYOLA ‘ LA PETITA CERDANYA’ DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/04/capella-de-sant-pancras-de-montflorit.html

EL POU DE GLAÇ DE BERGA. EL BERGUEDÀ.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/11/el-pou-de-glac-de-berga-el-bergueda.html

EL POU DE GLAÇ DE PALOL DE REVARDIT. PLA DE L’ESTANY. GIRONA.CATALUNYA

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/11/el-pou-de-glac-de-palol-de-revardit-pla.html

POU DE GLAÇ DE LA FONT DE LA VINYOTA. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS. CATALUNYA

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/07/pou-de-glac-de-la-font-de-la-vinyota.html

EL POU DE GLAÇ I ELS MENAIRONS
. Conte de la Rosa Ventura Cutrina
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/08/el-pou-de-glac-i-els-menairons.html

EL POU DE GLAÇ DE LA PORTELLA ' LA FALSA MONEA'. CASA VELLA DE L'OBAC. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/10/el-pou-de-glac-de-la-portella-la-falsa.html

EL POU DE GEL.
MONTSE RUMBAU
http://tribusdelasegarra.cat/tribusdelasegarra/Montse_Rumbau/Entries/2016/1/29_El_pou_del_gel.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , us recordem que ‘posar en valor ‘ el patrimoni històric i cultural de Catalunya, és feina de TOTHOM.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA D'HORTONEDA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Marcel Morató Tort, amb qui tinc ganes de retrobar-me properament , potser cercant els castells de Selmella i Saburella a les terres del Camp sobirà de Tarragona, m’enviava un email amb imatges de l'església de Santa Maria d'Hortoneda, al Pallars jussà, la descripció de patrimoni Gencat ens diu que és un edifici profundament transformat.


Consta d'una sola nau, tot i que resten vestigis de les naus laterals amb finestra de doble esqueixada i aparell de carreu irregular, coberta amb volta apuntada amb llunetes i reforçada per tres arcs torals amb el presbiteri a ponent i l'accés a llevant a través d'un mur corbat que formava part de l'absis. A la nau s'hi han afegit capelles.

Originàriament l'església tenia tres naus, segurament era més allargada i la planta era de tipus basilical amb transsepte, situat al centre de les naus, sense sobresortir respecte de les naus.

L'aparell de les parts originals és de carreu irregular, ben tallat i disposat molt ordenament. Les característiques constructives i tipològiques, com també els vestigis d'ornamentació conservats demostren clarament que l'església d'Hortoneda és un edifici concebut amb plena aplicació de les formes llombardes de l'arquitectura del segle XI. La tipologia que segueix s'inscriu dins de l'estil llombard (dins de la línea de Sant Pere de Ponts i Sant Pere de Galligants, etc).

L’any 1785, en una visita pastoral, consta que el seu interior hi havia dos altars, el principal i un de secundari, i una petita sagristia, però no tenia fonts baptismals.

Cap a l’any 1904 s'erigeix com a parròquia independent, fet que motiva la construcció de les fonts baptismals.

Era un notable exemplar del romànic pel seu campanar vuitavat damunt del creuer de l'església, que fou aterrat cap a la meitat del segle XX a causa de la imminent caiguda que feia preveure el seu precari estat. Al campanar en forma d'espadanya figura la data, inscrita: 1946.


Al costat de l’església hi ha el fossar.

Hi ha una Hortoneda al terme de Clariana de Cardener a la comarca del Solsonès.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/can-blanch-clariana-de-cardener.html

El topònim en la forma actual evoca un indret feraç, molt fèrtil. Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) explica l'origen d'Hortoneda com a derivat del nom comú preromà Artone, nom d'una planta, que donaria un Artó transformat en Hortó per la parla popular, assimilant-se finalment a Hort. Subscrivim la tesis de Joan Coromines i Vigneaux.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 26 de novembre del 2016

ESGLÉSIA DE SANT SADURNÍ DE GARRIGOLES. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que l'any 1185 l'església de Sant Sadurní de Garrigoles fou cedida de Girona a l'ordre dels cavallers del Sant Sepulcre que hi establiren una comunitat.

L’any 1210 el lloc de Garrigoles, juntament amb el veí de les Olives, passaren a integrar-se als dominis, importants a l’Empordà jussà, de l'abadia benedictina de Santa Maria d'Amer.

A finals del segle XIV, ambdós llocs figuren com a pertanyents a la baronia de Verges; al segle XVII eren de la batllia reial de Verges.

De Sant Sadurní de Garrigoles, a la comarca del Empordanet, ens diu patrimoni Gencat; edifici d’una nau amb capçalera de planta semicircular. La volta de la nau és apuntada i seguida, l'arc triomfal també apuntat -doble, en degradació- i la volta de l'absis té forma ametllada. Les finestres romàniques són de doble esqueixada.


En el frontis, a ponent, hi ha la portada, de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llis i amb guardapols i motllures incurvades. Al capdamunt s'hi obre una finestra d'arc de mig punt. El mur és coronat per una espadanya de dos pisos amb arcades dobles de mig punt, el superior afegit tardanament.


El frontó de l'extrem de llevant de la nau sobrepuja el nivell de la coberta, el seu vèrtex és rematat per una creu grega inscrita en un cercle de pedra. A la cornisa exterior del mur meridional, hi ha un petit personatge esculpit en relleu. L'aparell romànic és de carreus ben escairats i polits.

Les capelles laterals afegides al mur N van ser enderrocades en la restauració dels anys 70.

Ens ensenyava l’àlbum de records un dels veïns, veiem imatges de casaments, batejos,..., manifestacions de vida que son ara dissortadament escadusseres a Garrigoles.

Quan al topònim en la documentació antiga Garrigolas (Segle X), diminutiu plural de garriga. [terreny no conrat, poblat de mates i arbusts i d'arbres no gaire grossos], ens evoca una terra pobra i dura.
 

Goigs a sant Sadurní patró de Garrigoles (Baix Empordà, Girona)


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com ,   posar ‘ en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és feina de tothom

divendres, 25 de novembre del 2016

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT DE LA RIERA. COANER. SANT MATEU DE BAGES

Tornava a Coaner , el menys poblat dels nuclis poblacionals que formen Sant Mateu de Bages, ho feia en aquesta ocasió en companyia del Josep Sansalvador Castellet, del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) ; el Feliu Añaños Masllovet, Director de la pàgina moianes.net; el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, formem part del Conèixer Catalunya; havíem quedar amb el Josep Ars Oliva, per visitar la Capella de la Pietat ( anomenada també Sant Josep de la riera al segle XVII ).

La Capella, accessible alhora des de l’interior de la casa, i des del exterior, va quedar molt malmesa com a conseqüència dels fets tràgics que es desencadenaven l’any 1936 per la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, ha estat restaurada l’any 2010.



La propietat ha editat un díptic en el que se’ns explica el periple històric d’aquest lloc de pregaria.


Em semblava un indret acollidor.



Compartíem amb el Josep Ars Oliva, més enllà de l’edat – que també - , la certesa de trobar-nos en un moment històric, en el que el model de l’explotació agrícola familiar, la ‘masia tradicional’ de Catalunya, ha fet crisis. Les raons son diverses i van des de la mecanització de l’activitat – que necessita alhora, molts diners, i molt espai per a ser rendible - , fins a la comercialització de la producció, en mans avui d’empreses multinacionals que posen tant els preus de compra de les llavors, com el de venda dels fruits. Les explotacions agrícoles familiars – en el millor dels casos – s’han reconvertit en edificis de turisme rural, i/o en residència dels urbanites que fan feines que no demanen la seva presència física constant, i volen viure en un entorn ‘natural’.

Antonio Mora Vergés

dijous, 24 de novembre del 2016

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE COLOMERS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia a:
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Colomers&page=2&pos=17

Coneixem un projecte d'escoles signat per Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960) l'any 1917, i aprovat per Josep Domènech i Mansana (Barcelona, 1885-1973), que es conserva a l'Arxiu Històric del COAC a Barcelona. Aquest projecte no podem assegurar que es realitzés, a menys que es pugui tractar de l'edifici aixecat al costat de l'Ajuntament, conegut com La Sala, actualment Centre Cívic del poble.


Em confirmava l’Angelina Croses Pujol, que aquest edifici acollia les escoles públiques abans de la dictadura franquista.

El sostre demogràfic s’assolia l’any 1857 amb 553 ànimes, es tancava l’any 2014 amb 195 habitants censats. Això quan passejàvem pel poble l’11.11.2016 , se’ns presentava com una evidència dolorosa.

Si Catalunya assoleix algun dia la llibertat nacional, caldrà AMB URGÈNCIA fer politiques per equilibrar demograficament aquest país.

Curiosament persones nascudes fora de Catalunya, venen a gaudir d’aquests espais magnífics, que els aborígens han hagut de deixar com a conseqüència d’una política econòmica de tot irracional.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

dimecres, 23 de novembre del 2016

CAPELLA ROMÀNICA DE SANT MIQUEL DE VILAGERIU / VILAGELIU. TONA. OSONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de la capella de Sant Miquel, prop del mas Vilageriu.


La descripció ens diu que és una construcció amb elements romànics característics., de planta rectangular rematada la seva edificació amb un campanaret d'espadanya. Sembla que la capçalera i la nau es van construir als volts de l'any 1080 i fou reformada o modificada al segle XII, obrint-se noves finestres a migdia i tramuntana. L'absis, també de gran puresa de línies romàniques, està decorat per arcuacions llombardes. A la base de l'altar es descobrí un mil•liari romà.


Les dades històriques ens expliquen que la capella existia des d'abans de l’any 948. el primer document que en fa esment és del 12 de març de 948 al fer testament el levita Guadanir, senyor de "Vil•la Gerille".

A principis del segle XI posseïa la vila el noble Rodulf, intitulat arxilevita per trobar-se al servei de l'església de Vic.

Vers l'any 1080, en temps d'Hug Dalmau, es renovà l'església, fent-se la capçalera i la nau, i ja en segles posteriors es feren successives modificacions a càrrec dels cavallers de les famílies Oló, Castell i Santa Eugènia.

El ‘Princep de les Milícies Celestials’ vetlla doncs per la casa propera , des de fa més de 1.000 anys, el fet no ha tingut cap ressò mediàtic perquè mal que ens pesi, la llarga i forçada convivència amb el REINO DE ESPAÑA ens ha encomanat la seva estultícia secular.

El divendres 4 de novembre de 2016 assolíem les 200 sortides, endarrere més de 40.000 quilometres per Catalunya, prop de 2.200 fotografies de 13X18 que acrediten la presència del Josep Olivé Escarré, i una munió de posts que podreu llegir a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/

http://www.bergactual.com/2016/10/30/capella-de-sant-antoni-de-padua-del-barri-de-les-coromines-de-la-pobla-de-lillet

en periòdics i revistes digitals i en revistes d’àmbit local i comarcal.

Al llarg d’aquest període temps he tingut el goig de col•laborar amb el Claudi Pagès Puig, Premi Mil•liari 2016, en la tasca de documentar i publicitar els edificis religiosos de Tona, i que em feia arribar imatges del interior de la capella de Vilageliu, i algunes dades històriques recollides per l’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), sacerdot, historiador eminent, mestre i amic.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 22 de novembre del 2016

ERMITA DELS APÒSTOLS SANT FELIP I SANT JAUME DE LLADÓ. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El divendres 4 de novembre de 2016 assolíem les 200 sortides, endarrere més de 40.000 quilometres per Catalunya, prop de 2.200 fotografies de 13X18 que acrediten la presència arreu del Josep Olivé Escarré, i una munió de posts que podreu llegir a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/

L’Actual de Berga lliurava l’ànima al Senyor, víctima – com  bona part de la premsa en llengua catalana – del “ foc amic”. 


periòdics i revistes digitals, i en revistes d’àmbit local i comarcal.

Havíem dinat al Restaurant la Plaça de Lladó – us el recomano- i ultra el lloc on estaven les escoles abans de la dictadura franquista, m’indicaven com arribar fins a l’ermita dita dels ‘Apòstols’.

Llegia que la primera notícia ens ve donada per un document de l'any 1398 i l'anomena:"Sanctorum aapostolorum fhilpi et Jacobi...in loco Le Torre". Dedicada , per tant a Sant felip i sant Jaume.

Estigué sota la jurisdicció de la Canònica de Santa Maria.

Patrimoni Gencat
ens diu que l’ermita es troba als afores de Lladó vora el camí de Sant Martí Sesserres, és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular. La façana té la porta rectangular i més amunt s'obra una finestra amb molt poca llum, és l'única obertura del temple. El frontis és coronat per un campanar de cadireta d'un arc. La nau es cobreix amb volta de canó sustentada per tres arcs torals. L'arc triomfal és apuntat i la volta del presbiteri, té forma ametllada . La construcció és de pedres sense treballar, només són tallades les dels cantonades obertures i arcs. Potser fou construïda i/o reconstruïda als segles XVI-XVII, en substitució de la més antiga de finals del segle XIV.






Quan al topònim, Lladó no és un derivat del lledó, fruit de l'arbre que fa uns fruits petits i dolços que se'n diuen lledons, molt corrent en aquestes contrades. Estudis bastant exhaustius d'historiadors o filòlegs eminents com Balari i Jovany, Joan Corominas, Alcover, Casas i Carbó o Pere Vayreda diuen que un primitiu colonitzador romà va construir la seva a l'empar de la deessa Latona, de la mitologia grega protectora de les mares, que els romans van emmanllevar als grecs, i se la van apropiar. En vincular-la el propietari al seu llinatge va vincular, també, la vil•la transformant-lo en el mas Latone, o sigui, mas de la deessa.


http://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/viewFile/93126/164638

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com



L’ Odo Arranz Arlanzón , em feia arribar imatges de l’ermita. 



dilluns, 21 de novembre del 2016

EL PONT ROMÀNIC. CALDES DE MONTBUI. VALLÈS ORIENTAL.

La documentació més antiga del pont data de l'any 1226. El pont es pot inscriure dins el grup de construccions civils realitzades durant el segle XIII amb modificacions i reconstruccions posteriors (segle XVI, XVII i XIX) que aprofiten la situació i les estructures d’un pont anterior, segurament de l’època de la dominació romana. D'aquest últim sols en queden restes de les bases dels pilars.

Es situa al final del carrer del Pont, prop de l'antic portal del mateix nom. Aquest era una de les entrades importants de la ciutat emmurallada medieval. La seva missió era la de salvar el fort desnivell de la riera de Caldes, donant continuïtat al camí, que anava de Caldes a Sentmenat. En època medieval fou molt transitat ja que el camí comunicava Caldes amb poblacions tant importants com Martorell, passant per Sabadell i Ègara.

El camí ha caigut en desús, però el pont segueix comunicant els dos costats de la riera i permetent l'expansió de la població per l'altra banda, on hi ha una zona residencial i la zona escolar i esportiva de Caldes.
El pont consta de dos arcs de mig punt d'amplades diferents, recolzats en un pilar central i dos estreps laterals que l'enllacen amb els marges de la riera. L'arc més gran, a mà esquerra mirant aigües amunt, és el que salva el pas de l'aigua. L'arc de la dreta és de dimensions més reduïdes i està situat en un replà rocós en una cota més elevada respecte al nivell del llit de la riera. Damunt del pilar central, entre els dos arcs hi ha una obertura coronada amb un petit arc de mig punt que actua d'arc de descàrrega al mateix temps que dóna esveltesa i redueix la resistència del pont al pas de l'aigua en cas de grans cabals. A l'estrep esquerre es pot observar la rebranca d'una altra possible obertura d'aquest tipus.

El traçat del pont és recte i s'eixampla en els extrems on conflueix amb els marges. La calçada és de doble pendent, del tipus d'esquena d'ase, amb el punt més alt situat sobre l'eix de l'arc més gran. Les dovelles dels angles exteriors dels arcs són fetes amb carreus perfectament carejats per les dues cares vistes.


L'intradós és fet amb pedres i disposades en plec de llibre. El pilar central té adossat per la part d'aigües amunt el tallamar amb el qual forma un sol cos monolític amb carreus ben escairats i uniformes. En la volta d'arc gran són encara visibles els forats emprats per a sostenir la cintra de fusta. L'aparell dels paraments dels carcanyols és fet amb pedres de paredat disposades en filades horitzontals força regulars.

Malgrat la crisis econòmica, i la pèrdua de popularitat dels banys termals, Caldes de Montbui ‘senyoreja’ molt per damunt d’altres viles i ciutats d’ambdós Vallès.

diumenge, 20 de novembre del 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE GAÜSES D’AMONT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILOPRIU. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia a l’entrada del nucli de l’església de Santa Maria, un rètol identificatiu Gaüses d’Amont; en la recerca del topònim trobava :

En la pronúncia [guzas] en lloc de [gauzas] en el cas del poble de Gaüses, del Baix Empordà)

GAÜSES (Gavusos, 959). Podem interpretar el mot com format per una base gab/ gap més el sufix llatí d' abundància, -osus. I'arrel però, no té correspondència en llatí, la qual cosa ens permet considerar la g- inicial com el resultat de la sonorització de c- o k-." Així doncs, podem considerar aquest mot com un híbrid. En efecte, gr. ~@noo, forma dòrica de 'jardí', d'on ll. capus i d'aquí capusos > gavusos 'molt enjardinat’.
http://www.raco.cat/index.php/annalsCER/article/viewFile/211047/289157

AMONT adverbi, etimològicament deriva del llatí ăd mōntem ‘amunt’ (literalment, ‘a la muntanya’). V. amunt.

M’indicaven on estava l’escola pública abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, al que sotmetrien dissortadament, provocant alhora una tragèdia social i econòmica de la que a Catalunya en patim encara les conseqüències.


L’educació a Catalunya és des de sempre una prioritat, recordeu que el primer significat del mot ‘ escolà’ , és ‘el que va a l’escola’; les rectories acollien als infants quan el ESTADO i/o el REINO DE ESPAÑA, no tenia l’educació entre les seves prioritats, més tard amb la secularització, foren habitacles particulars els que servien d’aixopluc a les escoles, i només a partir de la Mancomunitat de Catalunya, i més endavant amb la Generalitat durant la II Republicà, es començaran a aixecar edificis ad hoc per acollir als estudiants. Dels primers, dels segons i dels tercers en volem deixar testimoni. Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

dissabte, 19 de novembre del 2016

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL DELS SANTS. SANT MIQUEL DE BALENYÀ. SEVA. OSONA.

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant de l’església de Sant Miquel de Balenyà, que fou aixecada vers 1950 – no trobava cap dada de l’arquitecte, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l`’email coneixercatalunya@gmail.com - per donar serveis religiosos a la població que va créixer a partir de l’any 1875 quan es va situar un baixador de la línia fèrria, Barcelona a Puigcerdà.


Des de l’any 1994 quan es va deslligar de Balenyà, pertany al terme de Seva.

l’església està advocada a Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat de Vic. La biografia de Miquel Argemir i Mitjà, ens diu que va néixer a la capital d’Osona el dia 29 de setembre de 1591. Estudià a Alcalà de Henares, Salamanca i Baeza i formà part dels Trinitaris calçats a Barcelona i dels Trinitaris descalços d’Oteiza. Va estudiat a Alcalà de Henares, Baeza i Salamanca. Va morir jove, als 33 anys amb gran fama de persona recta i amb caràcter místic, fets que el van portar a ser beatificat el 1799 i canonitzat el 1862.


Teníem ocasió de visitar el Mas Mitjà, al terme de Santa Eugènia de Berga, que està en situació de ruïna.
Ja li val a la ‘ Ciutat dels Sants’, seu del bisbat, haver permès aquesta penosíssima situació.ç

Rebia del Claudi Pagès Puig, Premi Mil•liari 2016 de Tona, amb qui tinc el goig de col•laborar en la tasca de documentar i publicitar edificis religiosos, algunes imatges :


Fulletó de la inauguració del temple. 04.05.1957


Fulletó de la inauguració del campanar, i d’una campana que rebrà els següents noms; Maria dels Àngels, Rosa i Antonia.


Imatge de la benedicció de la campana Maria dels Àngels, Rosa i Antonia. 28.11.1948

Quan a l’arquitecte autor de l’edific i , sou pregats de fer-nos-ho saber a l`’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 18 de novembre del 2016

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT DE COLLCARDÚS. VACARISSES.

En trobava imatges i dades al mapa de Patrimoni de Vacarisses, com autor de la fitxa, figura el Jordi Piñero Subirana

Collcardús, antigament Puig de Collcardús, apareix documentat des delsegle XIV.

Domènec Donadeu i Font la va comprar possiblement l'any 1914 i la transformà notablement, tot donant-li un aire de residència benestant.

La capella va ser ordenada al culte pel bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955), al mes de setembre de 1950. Vacarisses pertany a la comarca del Vallès Occidental, eclesiàsticament però, està dins del bisbat de Vic.

Malgrat ser de construcció recent la capella compta amb diversos elements que reprodueixen l'estil romànic. Els va afaiçonar un home que freqüentava la casa, anomenat el Picapedrer, al que també s’atribueixen els treballs de mèrit de l’església de Torreblanca, advocada a la Mare de Déu de Montserrat.

La capella es dotà d'objectes ornamentals de procedència diversa.

Posteriorment la casa passà a mans de Josep Donadeu i Calafat (Terrassa, 1928 - octubre de 2012) , que va ser alcalde de Terrassa i Governador Civil de Girona, i que havia heretat la hisenda del seu oncle, Domènec.

La descripció tècnica ens diu que la Capella situada a la planta baixa de la masia, al costat est de l'antic portal.


Consisteix en una cambra de planta rectangular, amb embigat al sostre i un finestral a la façana compost per dos arcs i columna amb capitell neoromànic. El presbiteri, amb altar de marbre, és adornat amb pintures de dos àngels i, a cada costat, plafons de rajola que representen sant Domingo de Guzman i sant Francesc de Paula. Originàriament hi havia dues figures antigues, però foren robades. Els laterals estan ornamentats amb diversos plafons que pengen de les parets amb relleus de marbre, també d'estil neoromànic i d'un remarcable interès artístic, els quals representen el Via Crucis. La capella també compta amb un gran crucifix. En el subsòl del presbiteri hi ha dues lloses sepulcrals que cobreixen les tombes dels antics propietaris: Domènec Donadeu Font i la seva esposa Francisca Simó Pérez.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘ en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és feina de TOTHOM.

dijous, 17 de novembre del 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LLADÓ A LES DEPENDENCIES DE LA COL•LEGIATA DE SANTA MARIA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

La canònica de Lledó fou secularitzada (com totes les canòniques catalanes) l’any 1592 ( a Lledó, però la butlla del papa Climent no fou promulgada fins el 1596), d'aleshores fins al 1835( desamortització dels béns de l’església ) subsistí com a col•legiata, m’explicaven al Restaurant la Plaça – que us recomano molt - que al indret que ocupava l'antiga església de Sant Joan, advocació que hi ha perdurat fins a temps molt recents, hi havia l’escola.


Des de l'any 1929, la seva església de Santa Maria, és la parroquial de Lledó, en substitució de la de Sant Feliu.


Fotografia de Josep Salvany Blanch. 1912. Biblioteca de Catalunya

L'església de Sant Feliu ubicada en la part més alta de la població és una edificació d'enormes proporcions i harmoniosa estructura. Malgrat ésser d'origen romànic, l'església actual fou construïda el segle XVIII i la seva façana està inacabada perquè hi manca un dels campanars; des del 1929 està tancada al culte. Obrint una sepultura prop de l'església de Sant Feliu es desenterrà una fogoneta de bronze de forma sisavada que, per base del fogó, duu tres patges figurant les potes d'un lleó en forma d'encenser, d'època visigòtica datable del segle VII, d'origen copte, actualment al museu episcopal de Vic, i un retaule gòtic dedicat a sant Tomàs, del segle XIV, avui al Museu d'Art de Catalunya.


La capella dels Apòstols, Sant felip i sant Jaume, s'aixeca a dos quilòmetres de Lladó, en el Puig Valentí, al costat del camí que porta a Sant Martí Sasserra i seguint pel costat de la casa de can Pasqual s'arriba a la part més aturonada on hi ha la capella dels Apòstols que està documentada al segle XIV i datable als segles XVI i XVII. És costum tradicional que el primer dia de maig s'hi fa una arrossada popular que aplega una gran gentada.


Quan al topònim, Lladó no és un derivat del lledó, fruit de l'arbre que fa uns fruits petits i dolços que se'n diuen lledons, molt corrent en aquestes contrades. Estudis bastant exhaustius d'historiadors o filòlegs eminents com Balari i Jovany, Joan Corominas, Alcover, Casas i Carbó o Pere Vayreda diuen que un primitiu colonitzador romà va construir la seva a l'empar de la deessa Latona, de la mitologia grega protectora de les mares, que els romans van emmanllevar als grecs, i se la van apropiar. En vincular-la el propietari al seu llinatge va vincular, també, la vil•la transformant-lo en el mas Latone, o sigui, mas de la deessa.

http://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/viewFile/93126/164638

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. El ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és la pitjor de les noticies, tant pel que fa a la ciutadania, com al patrimoni històric i/o artístic.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

dimecres, 16 de novembre del 2016

IN MEMORIAN. PARC DE DESINFECCIÓ. TERRASSA. VALLÈS OCCIDENTAL.

Llegia que amb anterioritat a l’existència d’aquest equipament municipal, la ciutat comptava amb unes Brigades de Desinfecció que recollien a domicili roba, matalassos, objectes, etc. El trasllat es feia en dos carruatges, un de color vermell que assenyalava el perill de la infecció, i un de blanc, asèptic, que era l’encarregat de retornar els objectes un cop desinfectats als seus propietaris.

Curiosament ambdós carruatges eren portats per un únic cavall que canviava de carruatge segons el cas.

Aquest sistema de transport és substituït el 1926 per dues camionetes model Ford T.

El Parc de Desinfecció , és un edifici funcional adaptat a les necessitats del seu ús i seguint els consells sanitaris de l’època s’instal•la fora de la zona edificada de la població, a la carretera d’Olesa de Montserrat.

L’edifici que s’inaugurava el 5 de juliol de 1920, s’orienta a migdia – com les esglésies romàniques, i pel mateix motiu - , la llum i la ventilació dels pavellons destinats a la desinfecció, on es separa l’entrada de la roba bruta , de la sortida de la roba un cop desinfectada.

L’any 1912 l'Ajuntament comprà el terreny i es realitzà el plec i projecte de l'arquitecte municipal Josep Mª Coll i Bacardí Bacardí (Barcelona, 23 d'agost de 1878 - Terrassa, 24 de març de 1917). L’any 1915 es va donar l'aprovació i es van adjudicar les obres a Joaquim Borrell Carreras, sense subhasta per concessió especial prevista legalment. El 24 de novembre de 1916 mor l'adjudicatari.

En febrer del 1917 es realitza un nou projecte d'acabament de l'obra i construcció del pavelló de màquines, per l'arquitecte municipal Melcior Viñals i Muñoz (Barcelona, 1878-1938 (sense variar el projecte inicial), adjudicat a Joaquim Codina i Baltà, que morí el 1918. En el desembre de 1918 es realitzà la recepció definitiva i liquidació de les obres.

En el 1928 es realitzà un informe sobre les males condicions del gran dipòsit d'aigua i la necessitat de reformar la coberta.

La descripció tècnica a patrimoni Gencat ens diu, edifici aïllat, singular pels volums, arcuacions parabòliques i espais interiors lluminosos. Eclecticisme de solucions arquitectòniques dins una estètica modernista que s'adapta bé a la funcionalitat desitjada que és la sortida fàcil dels vapors produïts en el procés de desinfecció.

El murs i la façana són de maó i formigó, amb parament exterior i interior de rajola, vidriada a la cornisa, porta principal i façana. Presenta columnes de ferro, bigues forjades, fusta de pi de Flandes, morter de cal grassa de Sallent i maons de forn de llenya. El ciment és de Sant Joan de les Abadesses i de Vallirana. La planta té forma gairebé semicircular. El terreny annex és separat de la carretera per un mur d'estilització curvilínia. Els sostres són en volta de tres fulls de rajola. Hi ha l'escut de la ciutat sobre la porta principal.

La planta és en forma de sector circular (ventall obert), amb una torre mirador cilíndrica en el vèrtex, dominant el conjunt. Consta d'una sola planta, amb els murs foradats per una successió d'obertures en arc rodó simètric respecte a un eix horitzontal, damunt de la qual s'aixeca un altre cos, amb una sèrie de lucernaris en forma de voltes apuntades que sobresurten de la coberta.

La façana posterior és simètrica respecte l'eix central que ve marcat per la torre. La façana principal s'emfatitza amb un gran portal d'arc carpanell i gablet en arc apuntat, recobert de ceràmica i amb la representació de l'antic escut de la ciutat, realitzat en mosaic policrom. La construcció és de maó arrebossat, excepte en obertures i imposta on apareix nu. L'element artístic radica en la utilització de peces ceràmiques vidriades de color caramel, recobrint cornises i arcs. La teulada és d'escames ceràmiques.

En els anys noranta el conjunt fou restaurat per a la seva reutilització com a laboratori municipal.


Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Terrassa, a Catalunya, al REINO DE ESPAÑA, a tornar – sembla que per quedar-se una llarga temporada – la misèria, ho hem d’agrair a l’estultícia la corrupció de les elits politiques que recollien testimoni de la dictadura franquista.

Dissortadament, no tenim avui instal•lacions com el Parc de Desinfecció, els rentadors públics, i altres equipaments destinats a reduir fins on era possible el sofriment de les classes menys afavorides.

dimarts, 15 de novembre del 2016

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL DE MOROR. SANT ESTEVE DE LA SARGA, PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

L’Anna Coll Miralles publica una magnifica col•lecció de fotografies de la Vila Closa de Moror, al terme de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars jussà.


De l’església advocada a Sant Miquel ‘ el Princep de les Milícies Celestials’, trobava ; edifici unit a les cases de la vila; ha estat molt transformat, tot i que forma part d'un conjunt medieval de gran interès. És una església d'una nau amb un absis semicircular i cripta. Al capdamunt hi ha un campanar d'espadanya. La coberta és de volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres. Els espais de mur entre les pilastres han estat oberts per posar-hi capelles. La porta és al mur sud, i te forma d'arc de mig punt amb un arc de degradació llis i sense ornaments. Al costat hi ha una altra porta. El campanar és situat sobre l'absis. La cripta és sota l'absis i conserva restes de pintures murals. Aquest té sota el ràfec una decoració que combina la pedra amb un forat buit, jugant amb el clarobscur. El parament indica que l'església s'emmarca en el corrent fidel a la tradició constructiva. Els murs, altíssims, indiquen una funció defensiva. Els carreus són petits i ben escairats, disposats regularment.

La ‘concentració administrativa’ no aconseguia la finalitat de fer ‘quadrar els comptes públics’ – raó que es va posar com a justificació - , aconseguia dissortadament però, posar les bases per la pèrdua irreversible de la ‘petita història’ de cada lloc – raó que REALMENT es persegueix sempre amb aquestes accions - , cal agrair a l’Anna Coll Miralles , el seu esforç per esmenar – fins on sigui possible – aquest atropellament.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) una fotografia de data 16-IV-2000, del Josep Sansalvador Castellet.


Pallars Jussà, Moror (Sant Esteve de la Sarga) Cripta de Sant Miquel. Dins l’Església Parroquial de Sant Miquel

dilluns, 14 de novembre del 2016

IN MEMORIAM DE LA BILIOTECA PERE GUAL PUJADAS DE CANET DE MAR. EL MARESME

Retratava l’edifici que fins a l’any 1999 va acollir la Biblioteca Pere Gual i Pujadas ( Canet de Mar, Maresme, 1813 — Lima, 1890 ) religiós franciscà, fou un dels fundadors i primer superior de ‘Los Descalzos’ de Lima (1852-54). Fou també comissari general de la província franciscana del Perú (1852-63), comissari general dels col•legis del Perú (1859), definidor general de l’orde (1856-62) amb competències sobre els convents de Xile, l’Equador, Perú, Colòmbia i Veneçuela i comissari general de l’Amèrica del Sud (1862). Exercí com a professor de teologia i dret canònic, i censor de l’arquebisbat de Lima.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que originàriament fou concebut per l’arquitecte Lluís Planas i Calvet (1879-1954) com un edifici d’estil neoclàssic de planta baixa. A la façana, la porta d'accés està precedida per columnes jòniques, cosa que li dóna un aire clàssic.

El edifici de la Biblioteca de Canet de Mar, com en la de Sallent patia una autèntica ‘metamorfosis’ , com dissortadament altres dels edificis que s’aixecaven per la Mancomunitat de Catalunya. http://jaumeprat.com/una-biblioteca-de-la-mancomunidad/


Està clar que hi ha una ‘ funesta causalitat’ entre la victòria militar dels SEDICIOSOS feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República i les ‘reformes’ d’aquests edificis.

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."


L'any 1970 s'hi afegí el primer pis per a disposar de més espai per a les activitats culturals.

Lluís Planas i Calvet (1879-1954) arquitecte català, titulat l'any 1906, va treballar al Servei de Construccions de la Mancomunitat de Catalunya. La seva obra s'inclou dins de l'estètica del noucentisme. Projectà la Casa Santamaria (1908) i la Casa Pujades (1909) a la Garriga. Amb el seu projecte presentat el 1916 es van construir les primeres Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya a Valls, Olot, Sallent, les Borges Blanques (1918) i Canet de Mar (1919).

També és seva la Biblioteca Popular Serra Moret de Pineda de Mar, que projectà el 1920 segons consta als plànols de l'Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona i que sovint ha estat atribuïda erròniament a Isidre Puig Boada (Barcelona, 1891 - 1987).

Els feixistes abans i els cleptofeixistes ara, tenen l’absoluta convicció de que el seu poder perdurarà pels segles dels segles, està clar que van camí de superar la previsió dels savis antics no hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir’, com ens recorda però, la cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948), diputat avui al Parlament de Catalunya, l’estaca està força podrida.

diumenge, 13 de novembre del 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE MAIÀ DE MONTCAL ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Fèiem amb el Josep Olivé Escarré la sortida número 200; al llarg de més de 3 anys, hem recorregut més 40.000 quilometres per Catalunya, el resultat en termes de despesa volta els 6.000€, i quan a resultats amb l’escola de Navata anterior a la dictadura franquista, haurem recuperat la memòria de 1054 edificis. Pensem que son menys d’un terç de les escoles que hi havia a Catalunya, i seguim esperant la col•laboració de la ciutadania en la nostra recerca.

De la que ens podrien donar els politics – que viuen sota la presumpció ‘ iuris tantum’ de corrupció- n’hem perdut TOTA ESPERANÇA.

La Rosita, fins a quina casa m‘acompanyava l’Àngela, una senyora austríaca, de Viena que resideix a Maià de Montcal, em confirmava que efectivament aquesta era la casa qjue acollia l’escola, les nenes a la planta baixa, al pis entremig hi vivia el o la mestra, i al pis superior hi havia l’escola de nens, m’explica les vexacions patides amb alguns ‘mals metres’, i això em dona peu a explicar-li que el magisteri va ser un ‘boti de guerra ‘, pel franquisme, que donava així sortida ‘professional’ als ex combatents feixistes, als que ‘regalava’ la qualificació de mestre; li recomano la lectura de , http://www.edudactica.es/Docus/Articulos/Articulo24.pdf


El Josep i l'Àngela davant de l'edifici que acollia l'escola Pública de Maià de Montcal abans de la dictadura Franquista.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.