diumenge, 26 d’octubre del 2008

QUATRE DE GUIMERÀ. De www.guimera.info


Ens trobàvem puntualment el diumenge 26 d’octubre de 2.008 a les 9,00 al Restaurant Ca La Roser, al quilòmetre 2,600 de la carretera N-150, en el terme de Montcada i Reixac; el Pasqual, el Josep, el Tomás i l’Antonio ; l’objectiu de la nostra trobada era formatiu i la seva finalitat concreta la gestió dels blogs.info , concretament :

ESPAI DE NARRATIVA
UN NADAL DE CONTE
CONÈIXER CATALUNYA

Les coses però una rera l’altra, i el primer en aquest cas, era donar compte d’un bon esmorzar de forquilla; ous ferrats per a tots, acompanyats però en cada cas de : botifarra, cansalada i sobrassada, per beure un vi negre del país i cafès. De cafè la llarg del mati en prendríem en més ocasions.

Adoptàvem algunes mesures pràctiques : títols sempre en majúscula, tipus de lletra arial 12; i pel que fa al Josep, Tomás i Antonio, apreníem nous procediments per gestionar les tasques d’edició, o resolíem dubtes d’operatòria bàsica.

Assolíem aquest compromís en la darrera reunió de http://www.guimera.info/, duta a terme el dissabte 11.10.2008 a Guimerà , Comarca d’Urgell, Província de Lleida.

Tenim obert el període de publicació de les històries nadalenques, “Un Nadal de Conte” , en les properes setmanes, podrem oferir-vos la totalitat dels relats publicats. Periòdicament us en recomanarem la lectura d’alguns.

“ Espai de Narrativa” també recuperarà en la seva totalitat les històries publicades des de l’inici.

Un i altre els canalitzem mitjançant l’email tribuna@guimera.info

Mitjançant el buscador podreu fer recerca quan als autors, afegint-hi en el cas de la tribuna la recerca per temes i/o qüestions.

Ens agradarà rebre les impressions dels autors i lectors que fan possiblement des de fa molts anys, la continuïtat de http://www.guimera.info/

Per endavant, i en nom d’aquests quatre esmentats, i tota la resta de socis i col·laboradors, aprofitem per agrair-vos la confiança i estimació que ens demostreu.

© Tribuna@guimera.info

Sant Medir



Segons la llegenda; Sant Medir (o Sant Emeteri) , era un pagès català que vivia cap a l'any 303 a la vall de Gausac (avui anomenada Vall de Sant Medir) a la serra de Collserola en el terme de Sant Cugat del Vallès.

Durant el domini romà de Sever, bisbe de Barcelona.

Perseguit pels romans, va fugir per l'antic camí de Barcino (Barcelona) cap a Castrum Octavianum (Sant Cugat). A la vall de Gausac es trobà a Medir plantant faves als seus camps prop del camí. Li explicà el motiu de la seva fugida, i decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si els seus perseguidors li preguntaven per ell, els respongui amb la veritat. Poc després, els romans en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat; “vaig parlar amb el Bisbe Sever mentre plantava les faves“ . Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produint així un miracle.

Està clar que entre els romans, hi havia algun fill de pagès, i que la floració de les faves, els va confirmar que també Medir practicava la fe cristiana. Els romans portaren pres a Medir i Sever, que també havien capturat, i els van martiritzar tots dos.

Parlàvem el dissabte 25 d’octubre 2.008 amb alguns membres de la penya regalèssia; particularment amb el Roc, i atesa la data en que es planten les faves en aquestes terres, situàvem el miracle, justament per aquest dies d’octubre. Continuem amb la llegenda.

Amb el temps, al lloc on sant Medir havia tingut els camps i la pagesia, en plena serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès, es va construir una ermita, a la vora hi ha una esplanada coneguda com a "camp del miracle", que és, segons diuen, el camp de faves on Sever féu el seu miraculós creixement.
La tradició i el culte al sant s’havien perdut i oblidat gairebé del tot fins que es celebrà un aplec que és molt concorregut pels veïns de Gràcia i de Sant Gervasi; cal cercar-ne l’origen en dues versions:

En la primera segons una veu popular, durant la guerra dels Set Anys (la Primera Guerra Carlina), un cabdill carlí fugia dels enemics que el perseguien, i ferit i mig mort, va refugiar-se en l'ermita del sant. Va demanar-li ajut pel seu mal trànsit i li va prometre que, si sortia bé del pas en què es trobava, cada any, el dia de la seva festa l'aniria a visitar. El devot es va salvar, es va guarir les nafres, i va complir la prometença. Per tal d’honorar més i millor al sant, cada any va procurar d'anar-lo a visitar amb una bona colla d'amics, com més millor. I així l'aplec va restablir-se, o potser organitzar-se, puix que no s'han trobat dades antigues que testimoniïn el culte ostentós i popular a sant Medir.

La segona versió, més estesa, i potser més curiosa i bonica, és la següent; molts i molts anys després, concretament el 1830, un forner i pastisser de Gràcia però fill de Sant Cugat, dit , va caure greument malalt. L'home tenia una gran devoció a sant Medir, i coneixia la seva història, i va prometre al sant, que, si es curava, aniria en pelegrinatge fins a l'ermita muntant un ase i faria tots els possibles perquè tothom a la vila se n'assabentés i també li tinguessin gran devoció. El cas és que el forner es va curar, i quan va arribar el tres de març, que és la festa de Sant Medir, es va disposar a complir la prometença.

Fer la peregrinació era cosa fàcil: al capdavall, l'ermita de sant Medir era a poques hores de camí de la vila de Gràcia, i el forner vivia a Gran de Gràcia. El que semblava més complicat era trobar la manera que tothom a la vila se n'assabentés. I rumia que rumiaràs, el forner va trobar una manera ben original: va omplir tot un sac amb els caramels que ell mateix preparava a l'obrador i, a mesura que anava recorrent els carrers de Gràcia dalt de l'ase, els anava repartint entre la gent. Com és natural, tota la vila en va anar plena, d'aquell original romiatge, i tothom va saber la història del sant i la de la curació del forner.

L'any següent, el forner va repetir el romiatge fins a l'ermita, però aquesta vegada se li van afegir els seus parents i amics, tots amb cavalls i ases. Varen tenir la bona idea d'incorporar-hi música mitjançant un sac de gemecs, una cornamussa i un timbal que tocaven dos músics i que feren sonar al llarg del camí, i que, com era lògic, despertava la curiositat de tots aquells vianants que encara desconeixien la gesta d’agraïment del forner. I, per mantenir el costum, tots van agafar caramels per repartir entre els graciencs.

I la cosa va anar a més. Cada vegada hi havia més gent que el dia tres de març,anava a l'aplec a l’ermita, de la mateixa manera que cada vegada hi havia més gent que esperava als carrers el pas dels romeus per agafar caramels. La gent de Gràcia que participava en el romiatge i en el llançament de caramels va començar a aplegar-se en colles a mesura que passaven els anys des del segle XIX, colles que desfilaven sota les seves ensenyes i els seus pendons i anaven a l'ermita per beneir-los anualment davant el sant durant la missa. El pastisser Vidal tenia l'establiment en un punt del carrer Gran de Gràcia on hi havia un cinematògraf, més tard va traslladar-se al davant, on encara subsisteix la pastisseria. Fins ara, en record d'haver estat l’antic amo de l'establiment el qui va fundar la festa, cada any, el dia del Sant, els propietaris de la pastisseria treien al balcó la bandera de la primera colla.

Xerràvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, asseguts davant l’ermita, al límit del que fou cementiri d’aquesta parròquia rural, amb els amics de la penya regalèssia, que no en sabien respondre quan els demanava algun dels miracles obrats per intercessió del Sant. En calen tres per accedir a la declaració de Santedat.

Hores d’ara amic lector, ja tinc – com a mínim - els tres miracles :
A) El Cabdill carli.
B) El Josep Vidal i Granés
C) La Penya regalèssia, a quina dedicació, amor i entusiasme, devem la conservació d’aquesta ermita, on en ocasió de l’aplec es celebra encara un ofici religiós.

Agraïm molt especialment l’atenció delicada rebuda del Roc; a ell i a tots i cadascun dels membres de La Penya regalèssia, els desitgem una successió infinita d’esmorzars, a l’ombra de la seva estimada ermita de Sant Medir.

Sou pregats de fer arribar aquest relat a qualsevol membre de La Penya regalèssia. També ho farem nosaltres, si en tenim ocasió en alguna de les futures sortides de Conèixer Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

Sant Mamet i Santa Maria de Campanyà



Havíem sortit de Sabadell a les 8,00, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, el tràfic aquest dissabte 25 d’octubre de 2.008, és més que tranquil, el país viu sota el síndrome de la fi del món, que dissortadament en català i castellà, no es cansen d’anunciar, revistes, diaris, ràdios i televisions; serà bonic de veure com sobreviuran aquests ocells de mal averany, quan dins d’uns mesos – pocs – torni la normalitat.

L’autopista AP-7 fins al trencall Rubí/Sant Cugat sembla talment una d’aquelles infrastructures gegantines que meravellen al sol, en les terres del sud de la península ibèrica. Ens incorporem a la carretera en direcció a Sant Cugat, i ben aviat a la nostra esquerra divisem dalt del Coll de Campanyà, l’antiga església de Santa Maria, en que avui es ret també devoció a Sant Mamet.

Estem en terres del que fou segles ha, l’antic terme i poble de Campanyà, a mig camí entre Sant Cugat i Rubi; el lloc esmentat l’any 991, fou donat al Monestir de Sant Cugat el 1.120.

De l’antiga església n’hi ha noticies d’ença del 1.047; l’any 1.176 consta ja com Parròquia, avui encara es conserven al costat esquerra de l’edifici vestigis de l’antic cementiri. L’any 1.492 passà a dependre de la Parròquia de Valldoreix, i esdevé fins al nostres dies una capella rural.

L’edifici fou objecte d’una profunda restauració en el període 1.733 -1.739, en la que es perderen sens dubte alguns dels trets romànics inicials.

Juntament amb Santa Maria, el lloc és centre de devoció de Sant Mamet, quina denominació acabarà imposant-se. El lloc és avui un polígon industrial.

No és senzill accedir fins a l’edifici; no tant per l’absència de senyalització, com pel sistema d’ordenació del tràfic rodat . Malgrat això us recomanem molt aquesta visita.

Per descomptat agrairem qualsevol informació que ens permeti conèixer millor la història de l’antic poble de Campanyà i de la seva església de Santa Maria i Sant Mamet.

© Antonio Mora Vergés

Pi d'en Xandri. Arbres monumentals



Catalunya és un país amb una superfície forestal considerable. Més de la meitat del seu territori, uns 19.000 km2, és ocupada per més d'un centenar d'espècies diferents d'arbres. Entre ells hi ha alguns exemplars que destaquen de la resta: es tracta d'arbres que per un motiu o un altre han cridat l'atenció. Molts d'aquests arbres han estat fins i tot batejats i hom els coneix amb un nom propi: són els arbres monumentals.

Bàsicament, aquests arbres es caracteritzen per les seves grans dimensions, bellesa o edat considerable i sovint per les tres coses alhora. Alguns han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions. D'altres estan associats a personatges famosos com poetes, bandolers, etc. N'hi ha, però, que assoleixen una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i esdevenen símbols. Símbols d'una família, d'un poble, d'un país, d'una idea .... D'una manera o una altra tots ells formen part del nostre patrimoni natural, cultural i històric i com a tals són mereixedors de protecció.

El pi d'en Xandri , el trobareu a la taula d'arbres d'interés Comarcal i Local

Sobta no poc aquest topònim de clares arrels àrabs. Segur - que com quasi tot – té una explicació, i per part de qui la sàpiga ens agradarà molt de conèixer-la.

En aquest país nostre tenim un catàleg d’arbres monumentals, disposat en diverses divisions:

a) Arbres “nacionals” de Catalunya. Imaginem que protocol·làriament ens hauríem de referir a ells com Honorables ; i en el cas dels arbres esteu ben segurs que la qualificació respondrà, sempre, sempre, a la veritat.

b) Arbres d’Interès Comarcal, que no tenen un tractament “originàriament català” , i hauran – en funció de la seva importància - de citar-se com excel·lentíssim i/o Il·lustríssim.

c) Arbres d’interès local als que podem únicament referir-nos com Il·lustríssim.

Algunes dades sobre El pi d'en Xandri :

és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons un anàlisi dendrològic va germinar a l'any 1774). El seu fàcil accés està en la base dels atacs vandàlics de que ha estat objecte.

L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres.

El 1997 hi va haver un intent de talar l'arbre i/o de calar-hi foc , gràcies a intenses i extenses mesures de manteniment aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar; el pi es va recuperar; d’aleshores ença la tasca de recolzament i seguiment constat a fet possible que avui en dia torni a gaudir de bona salut.

En els darrer anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat, i de tots aquells que de forma individual i/o col·lectiva es sumen als esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi.

© Antonio Mora Vergés

Ciudad de los Muchachos, runes en el camí a Sant Medir



Em sobtava, no tant l’estat d’abandó i ruïna dels edificis – pertanyen a l’administració Pública - ; a tots en sentit figurat, i a ningú de forma concreta, i orfes de tota utilitat en un país on manquen, vivendes i llocs d’aixopluc, i sobren – cada dia més – persones sense llar; els edificis pateixen la lenta consumpció de totes les cases abandonades a la seva dissort.

Possiblement això de les “Ciutat dels Nois” us sonarà poc o gens a alguns dels lectors. La primera d’aquestes organitzacions adreçades a recollir als nois abandonats i predelinqüents, fou endegada l’any 1917a Omaha, EE.UU per Edward Flanagan.

Les successives guerres Mundials, van deixar – sobretot a Europa - un elevat nombre de nens abandonats, fet que va provocar una floració d’aquesta mena d’institucions :

A Itàlia es van crear 20 pobles de nens, destacant-se el fundat a Rivolta : Republica dei Ragazzi, de Santa Marinella (Civitavecchia), model d'organització i disciplina autònoma. A França es van fundar en L'Ile de France, amb possibilitats de capacitació professional en més d'una vintena d'oficis. Les Rayons de Soleil, dispersos per tot el país francès; eren petites llars per a 10 o 15 nens amb règim de vida molt similar a la dels altres nens de la localitat. Hongria comptava almenys amb un poble de nens d'Hajduhadhaz. Suïssa tenia a Trogen una “Ciutat dels Nois “ pertanyents a diverses nacionalitats, amb mestres dels seus respectius països d'origen; es perseguia amb això conjugar l'amor a la pàtria, amb l'amor a la comunitat supranacional de la Humanitat. Precisament a Trogen l'UNESCO va reunir l’any 1948 els directors d'aquestes comunitats de nens, per millorar els sistemes educatius de les mateixes i facilitar informació; finalitat per al qual es va crear la FICE (Fédération Int. de Communautés d'Enfants).

Espanya fou un dels països avantguardistes en aquest moviment pedagògic social. Enlloc com aquí eren tant evidents i persistents les situacions de misèria entre els infants de les classes més desfavorides. Funcionen “Ciutat dels Nois” ; a Madrid; Barcelona (aquesta amb les seves «cases de família» del tipus dels Rayons de Soleil, on, sota la direcció d'una família model, viuen deu o més nenes que assisteixen als centres docents o professionals del barri al costat d'altres nenes, depenent de la junta Provincial de Protecció de Menors); València (S Francisco Javier de Campanar); Orense (que ofereix la nota pintoresca d'haver muntat un circ entre els seus components); Granada; Alacant; destaca especialment la del barri de Vallecas (Madrid) va ser creada per Luis Medina. Iniciada el 1941, a partir de 1948 es va reorganitzar en el seu funcionament passant a gestionar-se com Fundació benèfic-docent de Patronat, sostinguda per uns 35.000 protectors i per les subvencions de l'Estat i del Secretariat de l'Església per a la Formació Professional. Comptava amb uns mil alumnes distribuïts a les seccions de Guarderia infantil, Primaria i Formació Professional; també organitzava cursos de Formació Intensiva Professional (FIP).

En aquestes “Ciutat dels Nois” es pretenia educar als interns en les responsabilitats amb què s'enfrontaran en la seva vida d'adults. Els càrrecs “públics” Alcalde, Tinents d’alcalde, Regidors , i els funcionaris d’alt nivell , Secretari, Jutge,.... eren escollits per un període d’un any – en el cas d’Espanya, aquesta possibilitat d’escollir els càrrecs públics no serà possible fins a l’adveniment de la democràcia formal a la mort del Dictador - . El funcionament quotidià en un règim mixt entre internat i vida familiar, feia més enllà de les bones intencions, força difícil la consecució dels objectius esmentats.

La “Ciutat dels Nois”, les seves runes, les trobàvem dins les terres de Can Puig; la casa principal amb traces evidents d’haver estat objecte d’una acurada restauració, ens expliquen que acull avui joves que segueixen tractaments de desintoxicació.

La pregunta sembla obvia; perquè no s’ha trobat un us social als edificis de la “Ciutat dels Nois” ?

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Gambairot de Guimerà.


Sembla que aquesta paraula – gambairot – està a l’Alcover-Moll, i que entre les seves definicions, n’hi ha una que concretament cita a Guimerà : nom satíric que és donava als de Guimerà ; no hi ha context, quan és feia, qui ho feia, però certament la cita ens il·lustra de que en algun moment de la història passada – la millor se’ns dubte per a Guimerà i els pobles i viles del seu entorn – amb aquesta paraula Gambairot, eren coneguts, fora del seu poble els habitants de l’actual capital del “Forat Negre”.

I, perquè tanta història amb això del gambairot ?, certament amic lector, tot te la seva explicació, i de seguit començo a explicitar-la : fa poc més de tres anys, un grup de persones - inicialment només de Guimerà- i ampliats ara amb catalans d’altres procedències [ recordeu allò de “ son catalans els que viuen i treballen a Catalunya?”] , varen endegar www.guimera.info , una associació sense ànim de lucre , i que entre les seves finalitats, te la de donar a conèixer a la resta del món, l’encís i la bellesa, dels terrenys que al llarg dels segles, ha configurat el riu Corb. Aquesta tasca, la desenvolupa mitjançant internet, i aplicant sempre les tecnologies més “punteres” fins allà on el progrés , ens permet arribar ; és clar que ser originaris d’un lloc que avui està al vell mig del “ Forat Negre “, no ha d’estar en contradicció amb l’ús de les millors eines de la comunicació d’avui, oi ?

En aquesta alçada de l’article, ja comença a fer-se necessari, que sense dilació accedeixis a www.guimera.info, i comprovis tu mateix, fins a quin nivell -modestament- hem aixecat el coneixement i la divulgació de Guimerà, de la Vall del Corb, de Catalunya ; i sobretot com ho hem fet sense escarafalls, amb català i amb la convicció de que la nostra és una llengua, tant apta com qualsevol altra , per aplicar els coneixements de la ciència, oi ?.

Sense ànim exhaustiu, us comentaré que en relació a Jujol, som una web de referència a nivell mundial , com també quan de Ramon Mur , conegut com el Mestre de Guimerà, es vol saber alguna cosa [ malgrat això, tot i la recuperació del retaule de Guimerà, que llueix ara a l’eslgesia de dalt, demanem de tothom, la col·laboració per ampliar, fins on sigui possible, el coneixement de la vida i obra de l’autor del retaule ]. De la resta de continguts, inclosa la Tribuna, veritable taulell on tothom pot penjar la seva obra, vosaltres mateixos, podreu anar-ho descobrint, oi ?

Tornem doncs a l’inici; en aquestes alçades, ja tenim molt que agrair, tant a persones de Guimerà, com a persones de la resta de Catalunya i àdhuc d’altres llocs del món, i una manera de fer-ho, alhora simpàtica , senzilla i econòmica [ som sens dubte uns craks, però també sens dubte, som pobres; només en qüestions dineraries, però ! ], és nomenar-los Gambairots de Guimerà , que us sembla ?.

Per descomptat ho aprofitaríem per a fer una festassa , i des de d’ara, us diem que ens agradaria molt de retrobar-vos en aquella magna celebració.

Els vostres comentaris seran molt ben rebuts a bustia@guimera.info

© ANTONIO MORA VERGES

DIUMENGE ROMÀNIC. SANT ADJUTORI I LA MAREDEDÉU DEL BOSC. SANT CUGAT DEL VALLÈS



Fèiem el Tomás Irigary i López, i l’Antonio Mora Vergés, el primer diumenge romànic, per raons diverses, d’ordre laboral i/o familiar, no havíem pogut sortir el dissabte 18 d’octubre i ho fèiem el diumenge 19. Recollia al Tomás a Sabadell a les 8,00, la nostra destinació era l’anomenada Rambla de Bell, a l’inici de la carretera de l’arrabassada , en terme de Sant Cugat, on deixaven aparcat el vehicle per seguir el PR-38 que ens havia de portar fins a Sant Vicenç del Bosc – no varem veure aquesta ermita - la font de l’Ermeta, i superant la Serra de Sant Vicenç fins a la Masia de Can Borrell.

Acostumats a caminar per les terres de l’alt Vallès, les Valls del Montcau, el Moianès, el Lluçanès, El Bages, Osona ... la nostra entrada al GR-6 va tenir un caràcter quasi èpic; a dreta i esquerra, les bicicletes de muntanya ens passaven a tota velocitat !. Un Can Borrell mastodòntic , voltat d’un fum dens , semblava engolir-se homes i màquines!. Ens sentíem un xic perduts, un parell de nyerros, al cor mateix del món cadell !

Superàvem la casa i ben aviat creuàvem la riera de Sant Medir, per assolir el nostre objectiu d’aquest diumenge romànic : L’ermita de Sant Adjutori [ del llatí , “el que ajuda” ] és una construcció romànica del segle X, hi ha constància d’obres i modificacions dutes a terme al llarg dels segles XII, XVI i XVII, ... i XXI ; està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia de Can Borrell, al terme de Sant Cugat del Vallès.

Documentada l’any 986, el 1120 figura com a possessió del monestir de Sant Cugat, amb la antiga denominació de Santa Maria de Gausac. Havia estat seu d’una de les parròquies de Sant Cugat. Hi ha senyals d’una edificació més amplia que vindria sens dubte a corroborar aquesta tesi.

Quant a l’edifici del tot singular en aquest indret - forma part d’un reduït grup de capelles amb planta circular – en aquest cas sense absis i cobert amb una volta semiesfèrica. Ens sobtava la teulada de pissarra, sobretot per l’existència d’un forn d’obra en les proximitats; no és però aquesta mena de pedra un material aliè a l’entorn.

L’edifici ha patit diverses restauracions, no sempre curoses pel que fa a la simplicitat del primer romànic; advertim encara una finestra amb arc de pedra treballada, i la major part de la resta de pedres sense desbastar. La part de ponent, on devia haver-hi una porta, està refeta.

Cobles del Glorios Sant Adjutori : las quals se cantan en la sua Santa Capella 



A la tardor del 2003 segons ens expliquen es finalitzaren les obres de restauració que van consistir bàsicament en la construcció de la porta d’accés – la instal·lació d’una porta moderna de fusta, malgrat deixar l’interior buit , ens sembla del tot inadequada i fora de lloc; molt més escaient fora encara, un tancament amb ferro forjat - ; quan al desmuntatge i reconstrucció de la coberta existent, tot i l’estranyesa per l’ús de pissarra, enlloc de teula àrab, atesa l’existència d’aquest material en l’entorn proper, ho trobem acceptable, així com la reconstrucció dels paviments.

Al monestir de Sant Cugat es conserva una imatge tipus sedes sapientiae de la Mare de Déu del Bosc del segle XIII que es va trobar a la masia de Can Jané a on havia estat portada en el segle XIX quan la capella començava a estar abandonada.



https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/04/goigs-la-mare-de-deu-del-bosc-sant.html

Esmorzem asseguts davant l’ermita en les restes del que fou presumiblement , primer rectoria i més tard la casa del ermità.

Ens arribarem encara fins a l’anomena’t Forn Ibèric que data – segons algunes fonts - del període baix republicà romà (segles II i I aC). En aquesta dèria dels Parcs “naturals” , costa d’imaginar-se quantes persones vivien en aquest indret, en el que va caldre instal·lar un forn i una església.

https://parcnaturalcollserola.cat/restarq/forn-iberic/

Els dos monuments - L’ermita de Sant Adjutori i el Forn Ibèric han estat declarats Bé Cultural d’interès Local, formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.

Desfèiem ràpidament el camí, superant - una vegada més – els ciclistes, i guiats per la música i els cants religiosos d’una Romeria, tornàvem fins al nostre vehicle. Ambdós teníem que ser a casa abans de les 13,00 hores.

Que la Marededéu, Sant Adjutori  , i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   santcugatencs ,     gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans , castellans,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Sant Llorenç, la Vall del Country.






Fèiem servir en aquesta ocasió, el diumenge 19 d’octubre de 2008, un vehicle de l’empresa Autocares Mesa per traslladar-nos fins a Sant Llorenç de Savall, anàvem : l’Antònia, la Maria, La Vicky, la Mª Jesús, el Pedro i l’Antonio; un quilòmetre abans d’arribar al poble, li pregava al conductor d’endinsar-se a la Vall d’Horta; en aquesta ocasió faríem la fotografia de grup, tenint com a fons el Marquet de Les Roques, l’esplèndida casa modernista d’on sorgirien dels records d’infància del nostre poeta Joan Oliver [ Pere Quart ] , aquelles estrofes que ens defineixen :

En ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra,
Quatre pins un bosc espès,
Cinc quarteres massa terra !
Com el Vallès no hi ha res !!!

La ballada – quina finalitat era la d’inocular el virus del country en aquesta Vall - estava convocada a les 17,00 a la casa de Cultura; presentaven, dirigien i coordinaven l’acte, Patricia, Teia, Glòria, Teresa, Marita, Ivet, Santi i Manel, expressament vinguts des de Girona, , i tots ells membres del grup http://www.countryrevivalfarmers.com/ . Com a balladors hi havia gent de Sant Llorenç, de Sentmenat, de Castellar del Vallès i de Sant Celoni.

En termes de futbol el “virus Fifa” omple les infermeries dels clubs; contràriament el “virus country” , porta alegria per tots els lloc que sona. Fins més enllà de les 20,00 hores, el pati de les antigues escoles, - avui edifici de cultura – estava curull de gent que a banda de ballar les cançons més “ habituals” , aprenien passos nous de la ma dels mestres gironins.

Al ensems hi havia una perfecta organització; servei de bar a preus ajustats, lavabos i una tarda assolellada que en aquestes alçaries de 530 metres, a darreries quasi del mes d’octubre és molt d’agrair. El Josep , de la Pizzeria la segon copa, ens explicava que a partir del dia 29.10, es dura a terme un curset de ball en aquest local; i per a tothom que s’hi vulgui inscriure, o rebre informació , em donava el telèfon 93.714.12.28, on ell mateix o la Marina us atendran gustosament.

El Montcau s’acomiadava del sol quan deixàvem Sant Llorenç Savall; esperem malgrat la situació econòmica del país, i la migrada força demogràfica d’aquesta terra que fa límit entre el Vallès i el Bages, trobar-nos novament al pati de la Casa de Cultura, en una segona i successives edicions de la ballada Country.

© Antonio Mora Vergés

VILA CLOSA DEL MAS DE BONDIA



Tinc vers aquest petit nucli de població una especial estimació, que està sens dubte en la base d’aquest article que tens ara davant dels ulls amic lector.

Juntament amb el Tomàs Irigaray i Lopez, fèiem una curta visita el dissabte 11 d’octubre. Em calia però recollir algunes dades, abans de posar-ho en el vostre coneixement , i així el dissabte 18.10, en el que anàvem al casament del Josep Vergés i la Assumpció Huayta a les 13,00 hores, aprofitava per arribar-me a la biblioteca de Castellar del Vallès. Em va costar acceptar la lògica d’aquest país, en el que bars obren a les 5,00 del mati, que fins a les 10,00 tocades no fos possible accedir-hi.

Seguint al més gran filòleg que el món ha conegut, l’enyora’t mestre J. Coromines, el mot Mas, ha tingut diverses accepcions al llarg dels segles; l'enciclopèdia de Barcelona recull únicament la darrera, “gran explotació agrícola, de caràcter familiar “. Històricament tenim però :

a) Fonts documentals que citen “ciutats, viles i masos “ , com llocs on viu un nombre variable de famílies. Quan s'imposa el terme “poble” aquestes petites concentracions conservaran en la seva majoria, el topònim Mas en la seva denominació : Mas de Bondia, Mas Boquera, Mas de
Barberans,....

b) Posteriorment el topònim farà referència a les explotacions agrícoles que sota la direcció d’un únic senyor, aixopluguen diverses famílies, considerades en algun moment, com a pertinences del senyor i que arribat el cas, son venudes juntament amb les terres i les besties del Mas.

c) Molt tardanament l’accepció actual, que fa referència a “gran explotació agrícola, de caràcter familiar “ s’imposarà en els mitjans cultes. De forma indistinta Mas o Masia, esdevindran el tipus “clàssic” d’habitatge rural de Catalunya.

La “cultureta barcelonina” , imposarà també : la barretina, la faixa, i les espardenyes per als homes, i les mantellines, punyetes i brodats per a les dones. Una banalització que amb tots els honors ens situa al nivell de la resta de Comunitats veïnes del territori espanyol.

Alguna dada tècnica sobre el lloc de Mas de Bondia : Fou una quadra o districte del castell de Montornès que ja existia l’any 1181, quan el rei Alfons I el Cast en féu donació a la comanda templera de Granyena.

El Mas de Bondia és, sens dubte, un dels millors exemples de vila closa d’origen medieval per alguns erudits, i molt anterior segons altres – entre els que modestament m’incloc - conservats a la Segarra ; cal veure la seva disposició allargassada formada per dues fileres de cases separades per un únic carrer i la porta comú d’accés per la part de llevant. Probablement,
el nucli va ser fundat cap al segle XII i les estructures visibles avui en dia semblen correspondre al segle XVI.

Aquesta peculiar disposició semblant quan no idèntica als poblats ibers, dona força a la tesi, que sosté l’existència del Mas de Bondia, potser amb un altre nom, molt abans de la romanització .

Amic lector, sempre és millor anar-ho a veure, que creure-s’ho, tot i contradir els postulats d’aquella “cultureta barcelonina “ a que em referia en algun paràgraf anterior.

La Segarra, us espera !!!

© Antonio Mora Vergés

divendres, 17 d’octubre del 2008

Qui a capital mata, que rebi la pena capital.



El món pateix els efectes d'un seguit de conductes “doloses” - executades amb intenció de perjudicar i fer mal -, parlem està clar de les famoses, hipoteques escombraria americanes i de la seva posterior comercialització mitjançant fons d'inversió i altres instruments “legítims” del tràfic mercantil.


Hi han responsables per acció [ els qui han planejat i dut a terme aquesta conducta criminal ] i també per omissió [ els qui tenen la responsabilitatde controlar, i cobren per aquesta tasca, uns emoluments d'escàndol]. Quan als segons, en primer lloc l'inefable Bush , tot el seu equip de govern, i la legió de funcionaris – alts i petits – que actuen a les ordres del “sàtrapa” ; a nivell nacional – d'espanya – , tenim també com a“virtuals culpables “ el Cap de Govern , al Consell de Ministres del primer a l'últim, i la recua quasi infinita de funcionaris que – en ocasions amb plena consciència de la seva ilegalitat – executen les ordres/decisions que els venen de dalt.


Als Estats Units, tenen vigent la pena de mort, dita també “ pena capital”, per a la gent pobra – majoritariament negra o estrangera -, just els qui habitualment no acostumen a tenir-ne de capital, oi ?. Hi han ara veus que demanem la pena de mort per als responsables per acció i per omissió. Esperem – aquesta vegada si – que sonin per aquelles contrades “los tiros de la justicia"

A la pell de brau, caldrà instaurar ex-novo la pena capital – si més no per aquesta mena de conductes -, i per tal d'evitar despeses a l'erari públic les sentencies de mort mitjançant l'anomenat garrote vil i/o la forca [ la mort a trets – reservada als herois – és una forma honorable que aquesta caterva no mereix gaudir ] les durant a terme de forma desinteressada i fins voluntària els ciutadans perjudicats.


Això tindrà molts efectes benèfics :


a) L'exemple per a les generacions futures.


b) La disminució de despeses a l'erari públic [ els sàtrapes cobren molt ]


c)la creació de llocs de treball. En una primera estimació podem estar parlant de més d'un 1% dels nostres polítics i alts funcionaris; cal evitar de totes, totes que s'intenti encolomar el marro als ordenances, dones de la neteja, porters ,....


Aquesta proposta – com quasi tot- es pot millorar; sou convidats des d'ara a fer també les vostres aportacions.


(c) Antonio Mora Vergés

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Un cap de setmana diferent




www.vallbona.com (mirar-ho prèviament)
PREVI TRUCAR AL TELÈFON DEL MONESTIR DE VALLBONA DE LES MONGES, I FER LA RESERVA (NO SEMPRE HI HA PLACES) 973330266

DISSABTE 07,00 HORES. Sortida en direcció Manresa per agafar l’eix transversal, sortir a SANT RAMON (L'ESCORIAL DE LA SEGARRA), s’esmorzarà al bar que hi ha al davant, carn a la brasa, torrades i bon vi, al voltant d’unes 1000 pessetes, o 6,01 € per persona. Fer desprès la visita de SANT RAMON.

A la reincorporació a l’eix en direcció a Cervera, aviat hi ha un trencall a l’esquerra que us portarà fins a MONTFALCÓ MURALLAT (cal visitar-lo i fer-se fotografies, es guay !!)

Es possible fer una ruta des de l’enllaç amb l’autovia de Lleida que us portarà per MONTCORTÉS i L'ARANYO, dos castells abandonats , malgrat que a l'Aranyo ara estan fent obres. La ruta però es en direcció a TÀRREGA.

A la sortida de Tàrrega en direcció a Montblanch, es troba VERDÚ (terrissa, cantis negres, etc..., també un castell, off course). Encara un xic més enllà podreu veure el Mas de Bondia, únic exemple de poblat iber en el que avui encara s’hi fa vida “normal”.

Més endavant i fent un trencall novament a l’esquerra GUIMERÀ, Ciutat Comtal als segles XII i XIII, per fer una passejada. El poble està en una riba del Corb. Mes endavant i sempre en direcció a Montblanch, a la dreta trencall de VALLBONA DE LES MONGES, el poble es petit i únicament hi ha un bar a prop del Monestir, * les monges només volen puntualitat als àpats, i et deixen lliure i tranquil (pensió complerta 3800 pessetes, 22,84€, potser més ara, i la voluntat), s’ha de beneir la taula. Es recomanable fer la visita del Monestir al mati, i avisar a les monges que s’anirà al darrer prec del dia (desprès de sopar), en el que les monges canten un SALVE REGINA amb la llum apagada, i a un canó de llum enfocant la Mare de Deu. S’ha de demanar perquè altrament les monges no obren l’església.
lamento fer-vos saber que aquesta facilitat no estarà disponible almenys en els propers 18 mesos, tenen el refectori en obres.

Al mati del diumenge desprès d’esmorzar es torna a la carretera en direcció a Montblanch, i es visita L'ESPLUGA DE FRANCOLÍ, fonts, celler, ... i tot seguit POBLET, a la sortida de Poblet s’agafa la carretera que porta a les Masies, i es pot tenir una visió ideal per fer una fotografia del Monestir, també hi ha una font, on raja aigua de ferro i de magnèsia, es clar que cal beuren.
En acabar Poblet, es fa camí vers MONTBLANCH que també te coses a veure, es una Ciutat Ducal, i està voltada de muralles, també hi ha la plaça del blat, amb les mesures de pedra que es feien servir per comprovar la correcció de les transaccions, i una església monumental que està molt indicat visitar detingudament.

Molt recomanable també la visita al Santuari de la Mare de Déu de la Serra. Com tot no ha de ser pedres i pedres,cal fer reserva al MOLI D’EN MALLOL per anar a dinar (està a la mateixa carretera tot just s’entra a Montblanch), i preparar l’estomac i la cartera, perquè en el dinar us deixareu més diners que en tota l’estada (dormir, esmorzar, dinar i sopar) a Vallbona de les Monges, però un cap de setmana, es un cap de setmana!, i no conèixer el MOLI D’EN MALLOL es quasi pecat mortal. Si es època de calçots i us agraden també se’n poden demanar.

A la sortida es recomanable fer una darrera passejada per Montblanch abans d’agafar l’autopista que us deixarà a casa en menys de dues hores.

© Antonio Mora Vergés

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Vallsanta i el Cister a l'Urgell.




Queia la tarda quan ens aturàvem a la carretera prop de les runes del Monestir de Vallsanta, veníem de Guimerà, el Tomás Irigary i López i l’Antonio Mora Vergés, desprès d’una de les reunions ordinàries de l’associació http://www.guimera.info/ ; justament a l’edifici de la Cort del Batlle, s’hi pot veure encara una magnifica exposició dels treballs de neteja i recuperació dutes en terme en aquest indret. Les actuacions s’han fet tard – això és de justícia deixar-ho escrit – com reconèixer – també - en la línia de la saviesa popular, que més val tard que mai, oi ?

El Tomàs aprofitant les darreres hores de claror, fa les magnifiques fotografies que acompanyen el reportatge que podreu veure a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya ; esperem publicar-ho també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Quan a dades històriques de Santa Maria de Vallsanta, sense perjudici de suggerir-vos ampliar-les fent una consulta a la pàgina http://www.guimera.info/, vegeu aquesta succinta explicació :

L’ any 1235 es començà a bastir el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallsanta. El 7 de març del 1237, el papa Gregori IX envia un rescripte a l’abat de Citeaux per tal que envií religioses del cenobi de la Bovera al nou monestir de Vallsanta, a fi d’implantar-hi la regla de sant Benet i els costums del Cister. La millor situació de Vallsanta, , amb més aigua, millors i més fàcils comunicacions , que Santa Maria de la Bovera, facilità el progressiu trasllat de les monges d’un cenobi a l’altre. Així definitivament l’any 1246 deixava d’existir la comunitat de la Bovera, i la major part de religioses passaren a viure la vida cistercenca dins el recinte de Vallsanta.

En aquell mateix any de 1246 Vallsanta era una comunitat de 23 religioses, amb una abadessa al capdavant (Agnès de Guimerà), i també amb una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. A mitjans de segle XIII, Vallsanta, doncs, ja tenia una vida completament consolidada, amb edificis aixecats, i amb una esplendor que duraria tota la resta del segle XIII i bona part del segle XIV, amb el lapsus de la pesta negra del 1348, que delmà la comunitat.

Les monges de Vallsanta, semblantment a com es feia a Santa Maria de Vallbona, vivien en cases particulars, i només es reunien comunitàriament a l’església, al capítol i al refetor. Aquest costum explica i justifica el fet habitual en ambdós monestirs, de la venda d’habitacions pertanyents a les religioses traspassades, per part de l’abadessa, a alguna nova novícia.

Cal dir també que l’església ja existia a finals del segle XIII, car Geraldona de Timor, en el seu testament de 15 de juny de 1279, hi estableix una capellania.

Un altre testimoni documental important és el llegat de l’any 1272 del rei Jaume 1, consistent en 200 morabatins d’or per a la construcció del claustre de Vallsanta. Aquesta és una edificació lògica en un cenobi cistercenc, però fins avui dia no n’ha quedat cap rastre documental, monumental o arqueològic.

Les actuals restes de Vallsanta corresponen al segon temple del monestir, construït en estil gòtic durant el període aproximat de 1345-1350. El bastiment de l’església fou fet efectiu gràcies a les donacions d’importants famílies nobiliàries de la comarca, com els Llorac, els Guimerà, els Alemany, els Boixadors i els Josa. Efectivament, la priora Sibil•la de Boixadors féu l’encàrrec d’una capella a construir pel mestre d’obres Arnau Çaveila, segons les disposicions testamentàries del seu germà Bernat de Boixadors. El contracte de l’obra és del primer d’abril de 1345. A pocs anys de la construcció de l’església hi va haver una esllavissada que provocà que es fessin uns arranjaments a la nau del temple. Es conserva també el contracte de les obres, encarregades per l’abadessa Beatriu d’Arillo als arquitectes Pere de Cardona i Francesc d’Igualada, l’any 1367. L’any 1371 encara continuaven les obres, ara a càrrec del picapedrer Pere de Belló, veí de Conesa.

Com veiem, el segle XIV es viu a Vallsanta una febre constructora, aprofitant la bona conjuntura de deixes testamentàries de la noblesa. Així, el procurador de Vallsanta, Ponç Canyot, canonge de la canònica de Solsona, féu complir la voluntat de na Mateua, vídua de Romeu de Moncortès, carlà de Guimerà, per la qual es deixaven 1200 sous per a la construcció d’un dormitori comú a Vallsanta. Tanmateix, aquest dormitori, igual que el claustre, no es troba consignat a en cap altra documentació o inventari del monestir, i, per tant, no havent quedat cap rastre, és dubtosa la seva construcció

Entrats en el segle XV, es conserva un inventari del monestir de Vallsanta de 1436. Aquest inventari fou ordenat a Pere Giner, batlle de Guimerà, per part de la senyoria de Guimerà, i en concret per Magdalena i Elionor de Castre. Aquest inventari ens documenta que al segle XV a Vallsanta hi havia l’església, la cuina, el porxo, una sala, i pujant una escala major, la cambra major i una recambra. També es citen el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler i el galliner. Per tant, no s’esmenten ni el dormitori comú, ni les cases particulars de les religioses, ni tampoc el claustre amb les seves dependències, com el capítol. Per testimonis posteriors, sabem que sí hi havia a Vallsanta la sala capitular, però sense especificar la seva ubicació.

Sabem molt poca cosa de les activitats socioeconòmiques de Vallsanta, i d’on provenien les seves rendes. Sabem, tanmateix, que al segle XV (any 1408) el cenobi percebia diners en concepte d’alguns censals, i també l’arrendament d’algunes terres propietat de Vallsanta, a la vall del Corb. També és plausible deduir que cada religiosa participava de manera particular de les rendes del monestir, per tal de subsistir en les seves despeses personals. Això ho podem saber per un contracte d’arrendament que data ja del segle XVI, concretament de l’any 1547, on s’indiquen les quantitats que percebien cadascuna de les religioses, començant per l’abadessa.

Les capellanies estan també documentades a Vallsanta. Estaven ubicades a les capelles radials de l’absis de l’església major, i eren dedicades a Santa Maria de la Mercè, Santa Agnès, Sant Martí, Sant Bernat i a Sant Honorat. Com totes les capellanies, eren dotades d’una assignació per al sacerdot que hi celebrés les corresponents misses. Aquestes assignacions estan documentades en disposicions testamentàries de les religioses des del 1279 fins al testament de l’abadessa Anna de Trilla de l’any 1583, és a dir, durant tots els temps de l’existència del cenobi de Vallsanta.

Com tots els monestirs de l’orde, els benefactors de Vallsanta elegien el cenobi com a lloc per a rebre sepultura. A canvi de les deixes, s’asseguraven les oracions, misses i aniversaris resades pels capellans i les religioses de Vallsanta, per al repòs i a salvació eterna de les seves animes. D’entre els llinatges que es troben documentats hi trobem, des del segle XIII, els Timor, els Alemany, o bé la disposició de Sibil•la de Castellet, del 1405.

Quant al seguiment estricte de la regla de Sant Benet i dels Costums del Cister per part dels cenobis, s’observa, ja al segle XIV, motius de preocupació per un cent relaxament de costums i de la disciplina monàstica. Així, durant el capítol general de l’orde del Cistell celebrat a Citeaux l’any 1392, fou nomenat reformador dels monestirs de la Corona d’Aragó l’abat Ot de Càller, el qual va visitar el monestir de Vallsanta el 20 d’abril del 1393, per tal d’aprovar l’elecció de l’abadessa Aldonça de Castre. El visitador trobà el monestir encara amb una bona observança de les regles monàstiques.

Per les notícies que coneixem del segle XV, és evident que el declivi de Vallsanta ja començava a concretar-se. Amb motiu d’una epidèmia de l’any 1403, les religioses fugiren a l’abandonat cenobi de la Bovera, però moriren algunes monges, quedant reduïda la comunitat a l’abadessa Aldonça de Castre, una priora, una sagristana i dues religioses més, d’entre els quals hi havia la germana cantora. A mitjan segle XV, el monestir de Vallsanta ja deuria patir una misèria considerable. Els deutes s’acumulaven ja el 1461, durant l’abadiat d’Eulàlia Ollera, i la comunitat seguia essent de nombre molt reduït.

La decadència de Vallsanta al segle XVI era ja un fet. Un testimoni excepcional ens el dóna Claude de Bronseval, visitador general del Cister, durant el seu viatge a la península Ibérica, inspeccionant els monestirs cistercencs. El 9 d’abril del 1532 arribà a Vallsanta. Li sortiren a l’encontre l’abadessa i set monges més. El visitador passà per l’oratori i el capítol, i allà va llegir les regles de la visita. Va visitar també el con, i d’altres llocs del monestir (malauradament, no els especifica la crònica de la visita). La misèria de Vallsanta resta palesa quan el visitador i els seus acompanyants no es poden quedar a l’hostatgeria de Vallsanta, i han de cercar allotjament a la vila de Guimerà. El cronista especifica textualment la gran pobresa d’aquestes ternes. L’endemà, 10 d’abril, molt de matí, el visitador retorna a Vallsanta. Va celebrar la missa. Novament es reuní amb la comunitat a la sala capitular, i les monges li prometeren obediència. Tot seguit, Bronseval manxà de Vallsanta, en direcció a Verdú i el seu castell pobletà, amb la intenció de visitar el proper monestir cistercenc femení de Santa Maria del Pedregal.

L’any 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i sense abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Oliver de Boteller, veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal. El cenobi de la vall del Corb, ja sense vida monàstica, fou encomanat a un altre frare de Poblet, per tal de recollir els censals i les rendes, i per tenir cura de l’església i d’altres estances de la casa. Sens dubte que també degué influir en la decisió de l’abat de Poblet les recents disposicions del concili de Trento, que prohibien l’existència de monestirs femenins aïllats. Recordem que al segle XVI és quan neix la vila de Vallbona de les Monges, tot envoltant el monestir, aspecte que també és fruit de les disposicions d’aquest transcendental concili.

Acabava així, penosament, l’existència del monestir de Santa Maria de Vallsanta, que, en honor a la veritat, va coneixen pocs moments d’esplendor. La comunitat mai fou nombrosa, i les rendes i propietats, escasses. La inicial protecció de la noblesa local s’anà diluint amb el temps, i Vallsanta no escapà a les crisis de la baixa edat mitjana. Finalment, el 1594, la senyora de Guimerà, Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà, a condició de conservar els edificis monàstics i guarden el entaula de l’església i els ornaments litúrgics de l’altar. Tanmateix, sense comunitat religiosa que l’habités, els edificis i béns de Vallsanta estaven destinats a una segura ruïna. Les monges d’aquest monestir passaren, com hem dit, al monestir del Pedregal, prop de Tàrrega, però els dies d’aquest monestir aïllat també, estaven comptats, pels mateixos canons de Trento, Així, les poques monges que s’estaven al Pedregal vivien penosament, fins que l’any 1604, s’acordà, en capítol, traslladar-se a Sant Hilari, a Lleida, la qual cosa va satisfer la inquietud de l’abat de Poblet, fra Simó Trilla, que actuà com a subdelegat del vicari general de l’orde cistercenc. Trilla digué que aquest abandonament del Pedregal «seria molt útil per ser en servei de Déu i augment de la religió».

Fins aquí hem descuit tot el que coneixem sobre la història del monestir de Santa Maria de Vallsanta. Com veiem, ben poca cosa. Resta encara per explorar a fons l’arxiu del cenobi, avui conservat als arxius parroquial i municipal de Tamarit de Llitera. Hem volgut, però, establir un estat de la qüestió, i així adonar-nos de les llacunes existents, que futures recerques arxivístiques han d’omplir.

NOTA. Els problemes no s’acabaren a Sant Hilari, car el monestir fou enderrocat el 1706 per les tropes filipistes, durant la Guerra de Successió, i les religioses es refugiaren temporalment a Vallbona. El 12 de gener de 1718, aquestes monges van instaurar una nova vida monàstica al cenobi del Patrocini, a Tamarit de Llitera. Aquest fet explica que part dels arxius dels monestirs cistercencs femenins de l’Urgell es conservin avui dia en aquesta vila de la comarca de la Llitera

Aniríem el Tomàs i jo fins a Vallbona de les Monges, on arribàvem a temps de seguir les Vespres. Ens confirmen que continuen les obres al refectori, i ens fan saber que en el millor dels casos, es trigaran no menys de 18 mesos en tenir-les acabades. Aquesta circumstància ha fet reduir notablement el nombre d’estades a la hostatgeria, sobretot per part de persones d’una certa edat, que viuen com una distorsió el fet d’haver de sortir del recinte per a fer els àpats.

Amic lector, no deixis de visitar Vallsanta, Guimerà i els entorns deliciosos de la Vall del Corb. Trobaràs aquí un espai de pau, de natura, i també si valores encara aquesta opció, una bona oferta de productes d’alimentació fets a la manera tradicional, que constitueixen un regal per als paladars més exigents.

Aquesta zona coneguda històricament com la Baixa Segarra, actualment Comarca d’Urgell, guarda gelosament els seus tresors , per oferir-los només als qui conserven encara vives; la curiositat, l’afany de conèixer i l’amor a Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

Priorat de Sant Pere Gros, i església gòtica de Santa Magdalena de Cervera




Anàvem el Tomás Irigary i Lopez i l’Antonio Mora Vergés a les terres interiors, a la Capital de la Segarra, a la mítica Cervera [ topònim quina procedència derivaria de la presència en un gran nombre de cerbers , originàriament en la forma silvestre, arbustos petits amb fruites comestibles, tot i l’existència d’algunes varietats potencialment verinoses i/o tòxiques ], actualment és molt rar trobar qui conreï i/o consumeixi aquesta mena de fruits, molts abundosos i freqüents fins al començament de la segona meitat del segle XX en les nostres terres.

En el descens fins al llit del riu Ondara [ riu d’arenes, en la original llengua celtibèrica ] , trobem a la nostra dreta, les restes d’una l'església gòtica del s XIV, amb força semblances amb la fàbrica de Vallsanta, a la Vall del Corb, prop de Guimerà; son les úniques mostres del que fou antic hospital de leprosos de Santa Magdalena. Pensem que no s’adiu gaire amb la imatge de lloc de cultura que amb tota justícia reivindica la capital segarrenca, l’abandó ignominiós en que es troba Santa Magdalena.

Un xic més endavant, superat el curs del riu, i al començament de la carretera que ens menarà fins Granyena de Segarra, trobem la primitiva església de Sant Pere Gros de Cervera.

Aquesta església rodona està documentada des del 1072. Poc després fou donada a Sant Pere de Rodes amb la finalitat de fundar-hi un cenobi, fet que no es va arribar a produir. El 1081 el lloc fou donat a Santa Maria de Ripoll, que llavors hi va fundar un priorat. Depenia de Ripoll i el seu prior era monjo d'aquell monestir.

Sant Pere Gros va aconseguir diverses propietats a Cervera i a la comarca, el que va originar diversos conflictes amb el bisbat de Vic arrel de la seva influència sobre la parròquia de Santa Maria.

Al segle XIV el lloc era en decadència i pràcticament es va convertir en una ermita, al segle XV ja no hi residia cap monjo. Actualment només es conserva l'església, de planta circular.

L'església de Sant Pere Gros es troba a les rodalies de la ciutat, prop de la carretera que porta a Granyena

Priorat benedictí, filial de Ripoll, al SW de Cervera (Segarra), vora el riu d'Ondara. És característica la seva església rodona, construïda al s XI. És una de les millors rotondes del romànic català. El diàmetre exterior és de 10 m, i l'interior de 5. Té un absis a llevant i la porta descentrada vers migdia. El seu interior té sis fornícules en els murs, repartides simètricament, i un airós campanaret d'espadanya al centre de la volta.

S'esmenta per primera vegada el 1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes, però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089. El seu prior era un monjo ripollès que tenia domini sobre l'església de Sant Salvador de la vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec, municipi de la Vall del Corb, on s’aixeca airosament l’esquerra del llit d’aquest riu interior.

El priorat decaigué al s XIV; el 1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou endebades.

Els seus edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l'església i traces d'una galeria que l'envoltava.

Es feren obres de restauració a l'església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de l'Arxiu Històric de Cervera, que n'és el propietari.

La Catalunya interior, conserva encara un bon nombre de monuments, esglésies , ermites , convents, castells, recintes murallats,..... això és sens dubte el “ nostre fet diferencial” , i si algun dia el bon Déu ens retorna la llibertat, i ens atorga la independència, el nostre serà sens dubte, “el país més formós”

© Antonio Mora Vergés

La Bovera. Monestir i Santuari




Anàvem a Guimerà el dissabte 11 d’octubre, el Tomás Irigary i Lopez i l’Antonio Mora Vergés.
Estàvem convocats a les 10,30 a la Cort del Batlle, l’edifici emblemàtic d’aquesta Vila medieval, que dona aixopluc al petit Museu, i a la major part de les manifestacions cultures que en gran nombre es duen a terme durant tot l’any.

El Tomàs es el responsable tècnic de l’edició que dins la pàgina http://www.guiimera.info/ , i/o http://www.valldelcorb.info/ , es fa del blog http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya/, a banda , i com fotògraf excepcional, s’ocupa de recollir no poques de les imatges de que podreu gaudir en l’esmentat blog.

Havíem sortit de Sabadell a les 7,15 ; teníem com una de els tasques a fer retratar l’esplèndid conjunt monumental del Monestir i hostatgeria de la Mare de Déu de la Bovera, situat en les alçaries que limiten les terres dels “coixos” i dels “gambairots”.

De l’indret en trobem un gran nombre de dades recollides a la pàgina de http://www.guimera.info/, que us explicitem tot seguit, i que a banda de http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

El lloc de la Bovera és conegut des del 1190, any en que el cavaller Pere de Tàrrega decidí fundar en aquest indret un monestir, que va posar sota la protecció de Vallbona de les Monges.

El monestir està documentat a partir del 1195, moment en que era regit per Elisenda de Tàrrega.

La comunitat de la Bovera va ser governada successivament per les abadesses Guillermina, Elisenda de Boixadors, Elisenda de Tàrrega i Agnès de Guimerà. En temps aquesta abadessa, el 1237, la comunitat, amb permís del papa Gregori IX, fou autoritzada a buscar un nou emplaçament a causa de la pobresa i la manca d'aigua de la Bovera.

Una part de la comunitat passà al Berguedà, on va iniciar la nova comunitat a Valldaura d'Olvan, mentre es duia a terme la construcció de la casa de Vallsanta, al peu de la Bovera, al costat del Riu Corb, on hi residia definitivament la comunitat restant, el 1246, sota la direcció de l'abadessa Agnès de Guimerà.

A partir d'aquest moment l'antiga església de la Bovera i les dependències monacals esdevingueren un santuari, que era fortificat i disposava d’una torre de guaita i defensa, que trobem documentada l’any 1438.

Al final del segle XVI es pintà a l'església un retaule gòtic tardà que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on s'expressa gràficament la llegenda del trobament de la imatge de la Mare de Déu de la Bovera per un bou.

L'antiga casa de l'ermità es va refer sobre el monestir i la torre. La casa annexa a l'església de la Bovera va ser restaurada l'any 1986
Donada la importància que en la cultura i en la vida medieval adquireix l'organització monàstica, Guimerà tindrà clares influencies dels monestirs de la Bovera, i a partir de 1249 el de Vallsanta.

La vida religiosa dels monestirs cistercencs a Occident, estava immersa enmig de la vida rural, i no dels assentaments urbans com les seves homònimes en el cristianisme grec i bizantí. Els monestirs son els grans repobladors ,vinculats directament al camp.

Els fonaments històrics de la fundació eremítica s'inicien en el puig de la Bovera vers 1176, amb la creació del cenobi de Santa Maria de la Bovera, situat a 2 quilometres de Guimerà.

Posteriorment l’any 1235 es comença a edificar el nou monestir de Santa Maria de Vallsanta, situat en les terres planeres de la vall del Corb, i el trasllat es va consumar el 1249.

Dels dos monestirs que foren filials de Vallbona de les Monges, es conserven restes arquitectòniques i dades històriques prou importants com per pensar en la vinculació directa amb la vila medieval de Guimerà. Si be el monestir es un centre religiós aïllat, independent de la ciutat, en rep protecció i per qüestions econòmiques derivades de l’exploració agrícola s’estableix una forta vinculació.

Les possibles causes de la fundació del monestir de la Bovera, molt prop del de Vallbona i del Pedregal (Talladell -Tàrrega), cal cercar-les en l'estabilització de la Reconquesta durant molts anys en aquestes terres ermes , en els límits fronterers entre els pobladors àrabs i els cristians que malden per recuperar-les.

Fins a l'any 1589, en que es produeix el definitiu trasllat de les monges de Vallsanta – que conservaren fins aleshores la seva total independència monàstica - al monestir del Pedregal, el cenobi estava sota el patronatge del senyor de Guimerà.

L'any 1773, fou nomenat ermità del santuari de Santa Maria de la Bovera, situat dins el terme de Guimerà, Jaume Berenguer, que era natural i veí de Guimerà. Abans que l'esmentat Jaume Berenguer ocupés el càrrec, calgué establir les condicions en que s'efectuaria el nomenament i redactar un inventari dels objectes que es guardaven dins l'església del santuari. A més, s'elabora un altre inventari de diversos objectes que no es cregué convenint tenir-los al santuari, els quals foren lliurats a Josep Pont, que també era veí de Guimerà. Tota aquesta documentació ens dona una gran quantitat d'informació sobre el santuari de Santa Maria de la Bovera en aquell any 1773, la qual resumim, a continuació, en tres apartats: la senyoria, la terra i l'església.
La senyoria

La senyoria del santuari de Santa Maria de la Bovera pertanyia al comte de Guimerà que, en aquell temps, era Pedro de Alcàntara, Fadrique y Fernández de Híjar, duc d'Híjar. Aquests Fernández de Hijar eren successors dels Ferrandis d'Hxar, un membre dels quals es casa amb Francesca de Pinós-Fenollet, comtessa de Guimerà, de la qual els vingué el títol de comtes de Guimerà. Francesca de Pinós-Fenollet mor l'any 1667.

La terra

El santuari de Santa Maria de la Bovera posseïa terres de conreu que produïen gra, oli, vi i ametlles. Aquestes terres havien de ser treballades per l'ermità a canvi de rebre dues terceres parts de la collita de grans i la meitat de les collites d’oli, vi i ametlles. Les dues terceres parts de la llavor dels grans les havia de posar l'ermità i l'altra tercera part el santuari.

Entre els anys 1774 i 1777, Jaume Berenguer havia de plantar a les terres del santuari tres mil ceps i dos-cents plançons d’olivera, la qual cosa indica la importància que aquests dos cultius a aquella segona part del segle XVIII.

L'església

L'església del santuari disposava de cinc altars: el major, dedicat a la Verge i quatre altars més que estaven dedicats a Santa Anna, el Sant Crist, la Verge de Montserrat i a Sant Mag.

Guimerà és amics lectors un lloc d’obligada visita; al ensems, trobareu per els seves rodalies : Vallsanta i Santa Maria de la Bovera, que foren juntament amb Santes Creus, Poblet i la propera Vallbona de les Monges, puntals del Cister, i actualment punts bàsics en aquesta ruta històrica i turística.

© Antonio Mora Vergés

dimecres, 8 d’octubre del 2008

la biga a l’ull pròpi


Acostumem a parlar de coses de les que no tenim prou coneixement, i/o en tenim únicament una idea superficial, una mostra clara, és la pràctica – vigent encara - en alguns països àrabs de tallar la mà als lladres , costum que molts voldrien veure aplicat aquí, sobretot quan els malfactors, són alhora funcionaris públics.

Hom pensa que els mancs serien legió en aquesta pell de brau.

Cal però esbrinar si això de tallar la mà als lladres és realment tal i com ens pensem, en aplicació de les lleis musulmanes i particularment de l’Alcora. (Qur’án, surat 5, Al-Ma’ida, ayat 38) La tradició jurídica musulmana recull el que s’anomena zakat, o el pagament obligatori que tot bon musulmà ha de fer per destinar-lo a atendre als desvalguts i necessitats de la comunitat; quan s’acusa a alguna persona per robatori, la primera comprovació que s’ha de fer es si el lladre tenia mitjans de subsistència i/o passava necessitat sense rebre cap ajut de la comunitat.

En el món àrab les persones que tenen recursos, tenen la obligació de repartir-los entre els necessitats, en aquest sentit els impostos públics, tenen com a primera destinació evitar que qualsevol membre de la comunitat passi necessitat i/o tingui que cercar la solució als seus problemes amb l’execució d’una acció criminal.

A priori en el nostre món occidental també aquesta és la destinació dels diners públics, però ja sabem, que a tot arreu, allà i aquí, la corrupció floreix com les males herbes.

Si el lladre no ha rebut el Zakat, se’l nomena responsable de repartir-lo per la seva zona; així s’entén que aquell que passa necessitat pot ser més eficient que el qui no en passa, alhora de donar-hi solució.

En el món occidental els qui s’ocupen d’atendre els desvalguts, acostumem a desconèixer que vol dir viure amb estretor.

Si contràriament es comprova que el malfactor és un receptor habitual d’aquesta ajuda pública, se l’amonesta fins a tres vegades, i només passat aquest tercer advertiment, se li talla la ma; això el convertirà fins al darrer dia de la seva existència en una de les persones destinatàries nates del Zakat; la comunitat que li talla la ma, assumeix alhora la obligació de mantenir-lo.

Aquest mal costum occidental d’entendre aquesta aplicació literal de un ayat [ tallar la ma del lladre ], sense esmentar ni voler conèixer, l’entorn social en que es d’aplicació , oblidant de forma conscient el sentit de justícia que justament als ulls d’aquella societat incorpora l’ayat , fa que tinguem la falsa percepció que les normes islàmiques son instruments de terror, i les normes occidentals instruments de justícia.

Amic lector, entre nosaltres i no únicament en el primer feixisme, l’anomena’t robatori famèlic, era i és objecte d’una especial sanció, sembla que la nostra societat occidental, tant justa i culta , abans d’ajudar als qui no tenen recursos per la via del Zakat, o mitjançant els diners de tots, s’estima més empresonar per llargs períodes als pobres.

Algú recorda la història patètica del “ Lute” ?.

Doncs dissortadament ,i com a conseqüència de la crisis econòmica, cada cop amb més freqüència , i sense cap ressò per part dels mitjans de comunicació – curiosament en mans públiques en la seva majoria – cada dia en els nostres jutjats es veuen més i més situacions tràgiques d’aquesta faisó.

Que ho fa que sempre, sempre, sempre, els dolents son els altres ?

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Castellar, el country a la Mostra d’Entitats.






El diumenge 5 d’octubre durant tot el dia, mati i tarda ,les diferents Entitats de Castellar del Vallès, esportives, culturals, recreatives, cíviques,... ocupaven el recinte de l’antiga fabrica Tolrà , “la nova “ , batejada ara com l’Espai Tolrà , per tal d’informar als castellarencs i visitants de les moltes i variades activitats que es duen a terme en aquesta Vila.

Vaig recórrer tot el recinte firal, aturant-me particularment en algunes activitats com el hoquei sobre patins [ tinc un net que comença en aquest esport ]; l’Aula per a Gent Gran [ tinc fortes relacions d’amistat amb alguns dels seus membres ] ; el col·lectiu àrab de la Vila que em sorprenia amb una oferta per endinsar-se en la seva llengua i cultura ; el grup Padrins Solidaris que s’ocupa de donar a conèixer, de fer entendre i estimar aquest país d’acollida; l’Associació Sardanista i l Unió Esportiva de Castellar amb quins màxims responsable m’uneix una amistat d’anys,.....

En el programa s’anunciava a les 19,30 exhibició de Country, i a les 20,00 tancament de l’espai firal.

En les darreres setmanes, de fet d’ençà de la Festa Major d’Estiu, la gent de country, s’havia manifestat dolguda amb els mitjans locals de premsa, finançat un amb diners de tots, i l’altre fins no fa gaire amb vocació ecumènica; cap d’ambdós havia recollit la participació [desinteressada] dels Amics del Country en els actes que havien donat color i escalf a les festes. Hi havia seriosos dubtes respecte a la participació del col·lectiu local en l’acte de cloenda d’aquesta Mostra d’Entitats.

L’orquestra Castellar ens precedia en l’ús de la sala, i val a dir que de forma molt hàbil, va dedicar els seus darrers minuts al country. Comptàvem més de 300 balladors !!!!!.

Puntualment a les 19,30 els Amics del Country de Castellar del Vallès, donaven inici a la seva exhibició que en tot moment va ser molt participada, a banda de retenir en la seva majoria als qui havien estat espectadors de l’orquestra Castellar.

Segons el programa a les 20,00 s’havia de produir el tancament de l’espai firal, però la força del country feia que a les 20,30, a les 21,00 , a les 21,30, i fins a les 22,00 hores en que finalment s’imposava el seny [ el dia següent era dilluns ] els balladores i balladores manifestessin de la millor manera que saben fer-ho, que en això de fer Vila, de fer País, sortosament no hi ha ningú que ens hagi de donar lliçons !!!!

Em comentàvem a la sortida que aquest brot de catalinitis estulta, ja era d’esperar, i que per part de la gent del country, això estava més que perdonat. Perdonat si, però oblidat ja és tot un altra cosa, oi ?

Cal felicitar a totes les Entitats que participaven en la Mostra, i esperar que com en el cas del country, tota aquesta feinada es manifesti amb un creixement exponencial dels practicants de les diferents activitats i disciplines.

Als amics del country de Castellar del Vallès, des del fons del meu cor, gràcies per aquesta lliçó de participació i civisme.

© Antonio Mora Vergés